No hi ha espoli fiscal
Segur que avui alguns lectors del Diari de Balears deuen haver pensat, davant el títol del meu article, que he passat —m’he passat en català dubtós— a l’altra banda. Esper que hagin llegit l’article, l’única manera d’evitar-me una mala fama que podria ser destructiva per a mi. Aquí teniu l’article en qüestió.
Avui volia anar a parar a espoli, un calc del mot espanyol —amb grafia peculiar— expolio, una paraula que no s’adequa al tarannà derivatiu del català ni a la pràctica universal de les llengües europes (francès i anglès spoliation, italià spoliazione, portuguès espoliação). En català cal dir espoliació, l’única forma prescrita per Fabra i l’única admesa encara avui pels diccionaris d’Enciclopèdia Catalana, en els quals espoli és paraula amb un altre sentit i una altra etimologia. Però la generalització desitjable del mot espoliació topa ara amb un obstacle sobrevingut: el DIEC (2ª edició) ha donat entrada a l’espoli castellanitzant com a forma secundària. Article complet aquí.
16 comentaris16 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Molt ben exposat. La diferència és clara: dels espolis se’n beneficien els eclesiàstics (vegeu l’Alcover-Moll), i de les espoliacions aquells que tots sabem, he! he! he!
De la paraula espoli, tant el dicc. Fabra, com el DIEC, com la GEC, diuen únicament que és “el conjunt dels béns que resten per la mort dels prelats”, tots exactament igual, i sense cap més explicació. A davant això, hom es pregunta: quins béns? On resten? Qui n’és el beneficiari o hereu? El DCVB en la segona accepció del mot espoli, en dóna una explicació un poc més completa: “Els béns que deixa un en morir-se; especialment, els béns que romanen a la Mitra en morir-se un prelat; cast. espolio.” Això ja està un poc més clar, però, no massa.
Queda clar que una cosa és el que queda a la Mitra mort el bisbe i una altra cosa el que queda a les arques del ministeri espanyol de Finances un cop feta la declaració de renda.
Segons dóna a entendre Coromines, es tracta de dues paraules independents: espoliar ve de spoliare ‘despullar’, i espolació, de spoliatio; l’altre terme, espoli, propi del dret eclesiàstic, vindria de espoalii i aquest de sposalici. Se non è vero…
Ministeri de Finances? Ministeri d’Hisenda? Supòs que un capítol més de l’interminable història de la dependència lingüística.
Gabriel! Queda clar que ‘ queda clar ” és un castellanisme com un… cortijo…
O potser és un italianisme. Resta chiaro che… és ben normal en italià. Ep, o un gal·licisme: ara mateix he posat al Google reste clair que i puf, 1.750.000 pàgines. 😉
Jo sempre en dic espoliació. A part que és la forma correcta de dir-ho, escau més per reflectir l’actual situació de saqueig fiscal que patim.
Gabriel sei un maestro…
Segur que en qualsevol moment m’hi agafes. Que tots som aprenents.
Un cert mestissatge pot esser enriquidor. L’anglosaxó, després de tres segles de profunda dependència del francès, esdevingué una llengua nova: l’anglès, llengua avui dia d’enorme prestigi, molt rica, i plena de matissos i subtilitats.
Però, per què ha estat això possible? Senzillament perquè la comunitat humana que n’era dipositària era plenament sobirana i independent. Eren amos del seu futur i de la seva llengua. Sense aquesta condició, la llengua subordinada corre el risc de la progressiva degradació i de la seva final anihilació.
http://www.crtvg.es/reproductor/inicio.asp?canal=tele&hora=10/01/2009 15:28:06&fecha=06/01/2009&arquivo=1&programa=BEN FALADO!&id_programa=456
I no trobau que la 2na edició del DIEC ha admès massa entrades com a mínim dubtoses?
Només una cosa. En portuguès existeixen dues formes, espólio i espoliação. Les definicions són aquestes:
espólio – do Lat. spoliu
s. m.,
despojo;
bens que alguém deixou por sua morte;
restos;
espoliação.
espoliação – derivação fem. sing. de espoliar
s. f.,
acto de espoliar;
esbulho;
expropriação.
I diu que espoliar és derivat de spoliare.
I espólio és com es diu en el context de l’arqueologia al material trobat en un jaciment.
Quin diccionari és aquest? És en línia?
Comparació dels diferents diccionaris:
cat. espoli, esp. espolio, port. espólio (deixa): del llat. spolium ‘despulla’. (DCVB, EC, RAE); de sposalici segons Coromines. Aquest mot no hi és en fr. ni it.
esp. expolio (acció d’espoliar): del llat. exspolium, de exspoliare (RAE i Coromines)
espoliació/expoliación-espoliación/espoliação/spoliation (acció d’espoliar): del llat. spoliatio spoliationis, de spoliare ‘despullar’ (DCVB, EC, TLF); de exspoliatio segons RAE [llavors per què inclouen espoliación?].
En port. i cat. de DIEC2 spólio i espoli també signifiquen ‘espoliació’. En Esp. només expolio (no espolio) equival a expoliación o espoliación.
Déu n’hi do.
És interessant seguir aquestes paraules en els diccionaris de la RAE.
1. espolio (a partir del diccionari de 1732). “Por este nombre se entienden comunmente los bienes que quedan por muerte de los Preládos [sic per l’accent], de que es heredera la Cámara Apostólica, todas las veces que no ha podido testar ni disponer de ellos el Prelado en virtud de…”
2. expoliación (a partir del diccionari de 1732). “Despojo, y con propiedad, de bienes. Es voz puramente latina, Expoliatio y de poco uso.” D’aquí surt la x que no apareix en cap altra llengua.
3. expoliar. S’introdueix en el diccionari de 1884. “Despojar con violencia”.
3. expolio. No apareix fins al diccionari de 1970. “m Acción y efecto de expoliar | 2 Botín del vencedor | 3 Conjunto de bienes que, por haber sido adquiridos con rentas eclesiásticas, quedan de propiedad de la Iglesia al morir ab intestato el clérigo que las poseía.”
En el darrer diccionari (1992) s’indica que per a la cosa de l’Església es prefereix espolio, com abans.
4. espoliar. També apareix el 1970 i remet a expoliar.
5. espoliación. També apareix el 1970 i remet a expoliación.
Mirant la documentació (diccionaris a part), expoliación és bastant usual en el segle XVIII i XIX. Expolio (en el sentit d’espoliació) també surt en el XIX, encara que no figuri en el diccionari fins a 1970. Es veu que expolio va anar guanyant terreny contra expoliación.
Ara ja tenim prou clar, o molt més clar, que és allò de “el conjunt dels béns que resten per la mort dels prelats”! Amb tot i algunes explicacions incompletes com aquesta, en el diccionari d’En Fabra i els de l’IEC, generalment s’hi expliquen les coses millor que en els de la RAE.
Una accepció curiosa del mot és una de les que ha agafat en italià:(spòglio)’escrutini de paperetes electorals’.
És en línia, sí. Aquí el tens: http://www.priberam.pt/dlpo/dlpo.aspx