Diverses vegades he lamentat amargament la pronúncia infecta de molts dels nous actors de cinema (i dobladors), que fan que algun film (de fet, bastants) sigui repulsiu per a qualsevol persona amb bon sentit de la llengua i amant de la seva correcció. Avui és un gran plaer fer-me ressò del cas contrari. Pa negre és una meravella en molts d’aspectes (que ja han dit i diran els crítics de cinema), però també en el de la llengua. Els qui vagin a veure’l sentiran un català deliciós, amb una dicció perfecta i perfectament catalana. Una cosa que, especialment en boca d’infants, comença a fer-se de cada vegada més estranya. Una delícia de català, malgrat el luhu (luxe) i el mònstruu, que és la llengua de l’època i que, evidentment, no és cap problema. El català dels infants és perfecte, començant per aquest gran petit actor que és Francesc Colomer, el protagonista. També el dels adults, potser amb una mica d’excepció de Nora Navas, amb pronúncia un poc tirant a bleda. Agustí Villaronga té entre els altres mèrits el d’haver sabut triar els actors adequats. I tot ens fa veure que fora de la zona catastròfica de Barcelona, encara queda molt de bon català.

Un seguidor dels meus articles, que ha viscut de prop les eleccions recents del Principat, em demana la meva opinió sobre les paraules sondeig, comicis i mesa. I la meva opinió és que els tres mots són castellanismes dels molts que infesten la nostra pobra i desfigurada llengua.

Podeu llegir l’article complet aquí.

Aquesta bèstia terrífica té un nom que en totes les llengües europees, que són moltes, comença per croco-, escrit així en les llengües romàniques i l’anglès, i kroko– en la resta de llengües. Pel que fa a les romàniques tenim el francès crocodile, el portuguès crocodilo i el romanès crocodil. Només l’espanyol (cocodrilo) i l’italià (coccodrillo) tenen una forma peculiar i atípica, resultat d’un canvi d’ordre dels sons. Els codificadors del gallec oficial aquesta vegada s’han estimat més anar amb el portuguès que amb l’espanyol i han implantat crocodilo; també en basc es diu krokodilo. El mot ve del llatí crocodilus, que al seu torn ve del grec krokodeilos, format per kroko (còdol, pedra arrodonida dels rius o torrents) i deilos (cuc), per l’aparença de l’animal. Continua aquí.

En els Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de Televisió de Catalunya es diu que la centèsima part del dòlar (cent en anglès) s’ha de dir centau i no cèntim. I d’aquesta manera en tota la història del doblatge al català hem sentit sempre que els cèntims de dòlar es diuen centaus. És un disbarat que s’hauria de rectificar. Però no rectificarà ningú, perquè en aquest país ningú no rectifica, i el control de la llengua pública és en bona mesura a les mans de persones superbes i tancades que no es volen rebaixar no ja a rectificar sinó a escoltar els qui tenen alguna cosa a dir, i argumentada. Continua aquí.

La reacció contra els excessos de la croada de persecució del denominat “llenguatge sexista”, empresa —la reacció— sobretot pel Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA), amb Carme Junyent al capdavant, i la Universitat de les Illes Balears [document], comença a donar els seus fruits. De la Jornada “Repensar el Gènere en la Llengua Catalana” organitzada pel GELA el 19 de març passat n’ha sortit aquest document de síntesi. Naturalment, no és el document que voldríem, perquè és un document de consens, fruit de la negociació entre dues postures que s’afirmen fèrriament en elles mateixes. Però és un document positiu i bo per a avançar. La Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ja ha anunciat que revisarà els seus criteris expressats a Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua i els adaptarà al document de consens esmentat. Ara cal esperar que imperi el seny i que les coses es vagin reconduint cap a posicions presidides per l’objectivitat gramatical. Serà a poc a poc, perquè els esperits de croada solen ser molt forts, però serà.

Tot va començar amb el carro, aquesta invenció de fa uns quants mil·lennis, conseqüència de la invenció de la roda, que va fer avançar la humanitat una cosa de no dir. Carro és una paraula d’origen cèltic, però no sabem qui va fabricar els primers. Els camins per on passaven els carros es deien en llatí carraria, substantivació de via carraria, i d’aquí surt la nostra paraula, carrera. A partir del seu primer significat, carrera va anar fent una remarcable expansió semàntica i s’aplicà a diverses coses relacionades amb l’accepció inicial: primer els camins que unien les poblacions i també les vies interiors d’aquestes, que ara diem carrers, però que a l’Edat Mitjana també es deien carreres, fins que els dos mots es van especialitzar. N’ha quedat el refrany mallorquí no deixis les carreres velles per les novelles, que ens exhorta a no canviar els mètodes segurs de sempre per innovacions perilloses. A Mallorca també ha quedat el mot carrera per a designar la part de carrer que correspon a la façana d’una casa, i a foravila l’espai que hi ha davant les cases. La carrera va passar a ser també la distància entre dos llocs (entre tal i tal lloc hi ha una bona carrera) i el desplaçament o la ruta per a anar d’un a l’altre. A l’Edat Mitjana també trobam sovint les expressions sortir a carrera (sortir a camí) i tenir carrera (tenir dret de pas per a anar a algun lloc). Continua aquí.

Aquests dies, llegir a la premsa feta a Barcelona, de paper i digital, que un grup d’homosexuals es petonejaren al pas del papamòbil m’ha provocat una petita revolta interior. I no perquè els individus esmentats es besassin a cor què vols, una activitat sempre molt saludable en la intimitat o davant el Papa, sinó per l’ús d’una paraula tan lluny d’osques com petonejar. El verb besar i el substantiu bes no són usuals en el col·loquial del Principat, però això no fa perdonar el fet que hagin estat radicalment suprimits de la llengua formal que surt de la capital, especialment la dels mitjans de comunicació. Aquestes belles paraules resten expulsades del món dels (mots) vius, on només transiten el petó, i, com a verbs, fer-se petons i el malastruc —segons l’ús que se’n faci— petonejar.

L’afer m’ha portat a mirar de prim compte les definicions que donen els nostres diccionaris de besar i derivats. [continua aquí].

No volia parlar més d’aquesta qüestió, a la qual ja he dedicat dos articles, en què deixava la grafia del topònim en certa ambigüitat entre Son Bordoi i Son Bordoll. Però em demanen que em pronunciï clarament. Amables lectors no em permeten una indefinició que jo esperava que resolguessin altres amb més autoritat.
Si es llegeixen atentament aquells articles, es veurà que en cap moment no he defensat com a definitiva la grafia Son Bordoi, com algú ara podria pensar. Sempre he dit que hi ha dues grafies possibles (Son Bordoi i Son Bordoll) i que cal estudiar el cas molt bé abans de prendre una decisió. Una decisió que, tanmateix, al final, s’haurà de prendre. Continua aquí.

El 23 de gener d’aquest mateix any, després de veure que en el Diari de Balears hi apareixia repetidament el topònim Son Bordoy, escrit amb y grega, vaig dedicar un d’aquests articles a la grafia correcta d’aquest nom. No insistiré ara en l’afirmació que qualsevol paraula catalana ben escrita no pot contenir una y grega (llevat que sigui en el dígraf ny), perquè és una veritat massa elemental.

Després de la publicació d’aquell article, igual que després de la revolta dels Forans i de la guerra de les Germanies, tot romangué com abans, que diria Guillem d’Efak. Tots els diaris de Palma han continuat escrivint Son Bordoy, una cosa que no consider gens estranya en el cas dels diaris en espanyol. Ja m’estranya més el fet que no em faci gens de cas el diari que amablement i generosa acull els meus articles, tant pel que fa al cas que ara comentam com pel que fa a totes les altres propostes que he fet en els 113 articles que he publicat abans d’aquest; propostes que, llevat d’una (aquella dels vermellencs), han tingut la dissort de trobar la porta tancada i barrada. Continua aquí.

Web de Nuevo Son Bordoy

Quan vaig arribar a Barcelona per a estudiar-hi Filologia Catalana, em vaig trobar amb un professor —ara veig que immensament jove— que ens havia d’impartir l’assignatura Sintaxi catalana i que just acabava de publicar un llibre endimoniat que es titulava Estudis de sintaxi catalana, crec que el seu primer llibre. D’ençà de les primeres classes vaig quedar sorprès per algunes coses: la passió que dedicava a la llengua i a la seva feina, el rigor en la seva manera de fer les coses i l’esforç que posava perquè allò que deia fos sempre ben entès. El rigor que posava en la seva feina era el rigor que inculcava als alumnes i que els exigia en els treballs de curs que li havíem de presentar. I encara una altra cosa: la defensa ferma que feia de la normativa, una cosa, almenys en aquells temps, quasi sagrada per a ell. Així era Joan Solà.

Joan Solà va ser sempre, a més, una persona afable i amical. Del tractament que vaig rebre d’ell només en puc estar agraït. Poc temps després de començar aquell curs de sintaxi va guanyar unes oposicions, crec que de professor agregat. Record que a l’acte de presa de possessió, en què hi havia una bona representació dels professors de la Universitat, ell mateix va convidar-hi tres alumnes, amb els quals mantenia una bona comunicació: Laureà Solsona, del seu mateix poble i tristament desaparegut, el castellonenc Lluís Gimeno, ara catedràtic de la Universitat Jaume I, i qui això escriu. Érem un trio que sempre anàvem junts i sempre parlàvem de tot el que es pot parlar de la llengua. Molt abans de la invenció de Bolonya, aquell trio, i alguns altres d’aquells estudiants de la incipient Filologia Catalana, fèiem una quantitat ingent d’hores de “treball no presencial”. Normalment al bar, que és allà on el treball en grup surt millor. I Solà ens donava ànim, consells i suport.

Guard en paper o dins l’ordinador una muntanya d’articles de Joan Solà. Però en guard un amb una devoció i agraïment especials. Quan vaig presentar la meva tesi doctoral, Solà li va dedicar un article a la premsa titulat “Les Illes, un vaixell d’esperança”. És una d’aquelles coses que mai no s’obliden. Si alguna cosa hi havia d’encertat en aquella tesi és pel que havia après de mestres com Joan Solà.

Molts d’anys després, vaig tenir l’honor de treballar sota la seva direcció en la Gramàtica del català contemporani, i vaig retrobar aquell Solà rigorós que dirigia un equip amb una capacitat extraordinària de vetllar per tots els detalls i de donar instruccions amb precisió mil·limètrica.

Avui em vénen molts de records. Les seves estades a Mallorca els estius, amb la seva dona i les seves filles, quan tots dos participàvem en els cursos d’estiu de la Porciúncula, i algunes excursions o sortides a les platges verges del nord de l’illa. Ell sempre afable, sempre de bon humor. No vam perdre mai el contacte, encara que darrerament només fos amb algun correu electrònic amb qualque comentari sobre les nostres coses de llengua.

Els qui l’hem conegut i tractat sabem que Solà és feina incansable, rigor màxim i passió per la llengua. I en la darrera etapa de la seva vida Solà és, a més, el patriota que oblida el birret llorejat i crida la seva gent a lluitar per la llibertat del país, sense la qual no hi haurà llengua. Que la llengua pervisqui és el que importa i no —deia— si s’accepta o no s’accepta una construcció sintàctica. Les petites discrepàncies sobre la llengua que volem construir també són cosa molt secundària. El que importa és el que compartim, que és quasi tot, la disposició a fer el que sigui per a tenir una llengua normal.

Glossar la figura de Joan Solà és tasca àrdua, per la grandesa d’aquesta figura. Jo aquí només he volgut compartir unes notes amb records i visions personals, com a modest i sincer homenatge. Descansi en pau el mestre i l’amic.