Xibiu és un mot mallorquí, tradicional i ben conegut de tots els mallorquins de llengua no empobrida. El seu significat és ben definit en el DIEC: l’accepció segona diu «Antre, cau, lloc petit i brut». Això és exactament el que entén per xibiu tota la gent de Mallorca. Definició potser més exacta que la que du el diccionari Alcover-Moll —«Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins»—, sense que aquesta definició no sigui també vàlida.

Al final de la dècada de 1990 el Diari de Balears va començar a emprar aquest mot per a substituir l’hispanisme xiringuito, normalment per a referir-se als bars situats a les platges. Del Diari de Balears va passar al diari Ara Balears, continuador del primer, del qual va heretar correctors i normes d’estil. Pel que veig, la «innovació» també ha penetrat tímidament en alguns mitjans audiovisuals de Mallorca. He protestat repetidament a les meves xarxes socials, en defensa de l’ús propi dels mots i dels propietaris dels dits bars de platja, que veuen denigrats injustament els seus establiments.

En el llibre Nous escrits lingüístics mallorquins (Palma, Lleonard Muntaner, 2021) Joan Veny surt en defensa del mot xibiu aplicat als bars o barets de platja. I al·ludeix a mi sense esmentar-me: «Hem de mostrar la nostra disconformitat amb el rebuig d’alguns lingüistes insulars, que es basa en el suposat caràcter pejoratiu d’una de les accepcions del mot.» Malgrat l’admiració i el respecte que tinc a l’eminent filòleg, no puc estar d’acord amb el seu raonament, i em dispòs a argumentar-ho.

Sobre l’etimologia del mot hi ha dues hipòtesis, cosa irrellevant per al propòsit d’aquest article. Per al diccionari Alcover-Moll «sembla esser onomatopeia del reclam amb què el caçador atreu els tords». I per a Coromines (DEcat) es tracta d’un mossarabisme provinent del llatí SAEPES, ‘clos, tanca feta amb branques’. Segons la primera opció, de l’accepció inicial (reclam per a caçar) el mot hauria passat a significar la barraca simple feta de branques on se situa el caçador per a fer la seva feina. Segons la segona opció, el significat primari seria aquesta mateixa barraca. Les dues hipòtesis coincideixen en el fet que abans que res un xibiu és aquesta construcció rudimentària. D’aquí s’hauria passat a la noció que hem esmentat en el principi: lloc petit, fosc, brut i altres qualificatius que són l’essència del concepte. No és que el mot tingui un suposat caràcter pejoratiu: és que és clarament pejoratiu per a tots els qui sàpien què és un xibiu.

Diu Veny que «hi hauria un ennobliment de sentit en el pas de ‘barraca, casona miserable’ al modern ‘establiment a la costa, on es venen begudes i menjars; no és la primera vegada que un mot de valor negatiu esdevé neutre o positiu, perdent la connotació desfavorable; és el cas de arlot ‘home de mala vida’ passat a al·lot ‘xicot, noi’ […]». Arlot es va ennoblir ja fa molts de segles i ara al·lot significa el que entén tothom. Sí, un mot negatiu pot canviar de significat i esdevenir positiu, però no es pot fer pel caprici d’algú i contra el significat que ara tothom dóna a aquell mot. El significat donat al mot xibiu per Diari de Balears i Ara Balears és una arbitrarietat, un abús de vocabulari sense cap justificació, una perversió del lèxic.

Potser a qualcú no li agradaran les solucions proposades (guingueta, quiosquet), per la manca d’arrelament. Es veu que no agraden a alguns mitjans barcelonins, els lingüistes dels quals han optat per l’hispanisme xiringuito sense cap mania, com sol ser habitual en ells. En tot cas, crec que pitjor que adoptar els mots catalans referits és violentar el significat d’una paraula atribuint-li’n un que no usa quasi ningú. I és irrellevant si surt en algun escriptor, sens dubte influït per la lectura dels diaris propagadors de l’error. I quin problema hi ha a dir bar o baret a un establiment que no és més que això, encara que estigui situat a la vorera de mar? O bar de platja, si voleu, com es diu en anglès (beach bar) o en francès (bar de plage). Hem de tenir un mot diferent de bar només perquè en espanyol tenen chiringuito?

Veny demana que se substitueixi la segona accepció del DIEC («Antre, cau, lloc petit i brut») per «instal·lació a la platja on es venen menjars i begudes». Jo deman que no ho facin. La definició del DIEC és perfecta, i és la que correspon a l’ús general mallorquí. La definició proposada és en tot cas un intent —desafortunat, crec— de canviar la realitat sense cap raó fonamentada.

Vaig començar a escriure articles sobre aquest terme l’any 2006. Concretament dos articles en aquest blog aquell mateix any (aquest i aquest altre) i un article a la revista cultural L’Espira del Diari de Balears. Rellegint aquells textos, d’un moment en què sorgia la necessitat de trobar una manera de dir el concepte en català, veiem que aleshores molts de mitjans simplement adoptaven el mot espanyol sense alterar (botellón), escrivint-lo en itàlica o entre cometes. Així ho feien TV3, Catalunya Ràdio, l’Avui, el Punt i el Periódico, mentre que el Diari de Balears l’adaptava en botelló. Però ja havia aparegut l’esguerro botellot, que circulava per IB3 i qualque altre mitjà. Això em va dur a escriure els meus articles de guerra contra botellot. D’altra banda, en aquell 2006 Vilaweb ja havia posat en ús la seva proposta, que avui encara manté: entrompada. En el primer dels articles meus abans esmentats (de l’11 de març de 2006) vaig proposar la solució botellada, que va començar a circular tímidament i que després arribà a un cert grau d’acolliment.

Els mitjans principals del país durant tots aquests anys passats han fet servir botelló, el mot espanyol mínimament adaptat. S’hi ha afegit el diari Ara, creat el 2010. Al costat de botelló s’ha obert pas el meu botellada, que empren regularment a IB3, a Ara Balears i de manera limitada a qualque mitjà del Principat. Entrompada ara com ara no surt de Vilaweb. La veritat és que botellot no havia fet gaire fortuna. Fins ara.

El Termcat, en un moment que no puc precisar —he demanat la informació però no me l’han donada— va avalar botellada, d’acord amb el seu costum de cercar termes catalans per a conceptes nous que vénen de fora. Però el gener del 2021 va canviar de criteri i ara proposa botellot (forma primera) i entrompada (forma segona o secundària), tot desestimant botellada i botelló. Incomprensiblement, l’institut terminològic ha rebutjat les dues opcions més bones i s’ha inclinat per les dues més dolentes. A partir d’aquest fet els mitjans ara van incorporant botellot als seus textos, i veiem com TV3 i Catalunya Ràdio han fet un canvi radical: ara tot el dia s’hi sent botellot, tot i que el seu llibre d’estil (És a dir), quan escrivim això, encara recomana botelló («ús general») tot recollint l’existència de  botellot i botellada.

Malgrat que els arguments contra botellot ja estan exposats, els resumiré aquí. El sufix català -ó té valor diminutiu. Això vol dir que qualsevol derivat català fet amb aquest sufix representa un diminutiu (caixó, calderó, finestró). Algun cop té valor diminutiu-afectiu (petitó). En espanyol el sufix -ón té diversos valors: a) augmentatiu (cucharón, fresón, jarrón o portón) i algun cop augmentatiu-despectiu (narizón); quan un mot espanyol amb el sufix -ón és diminutiu, cal pensar que és pres d’una altra llengua (com cordón, del francès cordon, dimunutiu de corde); b) expressió d’una acció, normalment sobtada (acelerón, apretón, calentón, resbalón); c) qualitat d’alguna persona (acusón, empollón, fisgón, mamón, cuarentón). Aquests valors no corresponen, en general, al sufix català -ot, -ota, que té valor més aviat despectiu (casota, fornot) o en alguns casos, pocs i tancats,  masculinitzador (abellot, bruixot, didot i segurament cullerot). El sufix despectiu català -ot, -ota correspon a l’espanyol -ote, -ota (feote, palabrota). El sufix espanyol –ón té diverses correspondències en català (acelerón-accelerada, resbalón-llenegada, acusón-acuseta, llorón-plorador, cuarentón-quarantí, novelón-novel·lassa, notición-gran notícia, etc. Poques vegades el sufix augmentatiu espanyol -ón correspon al sufix català -ot, però sí que hi pot correspondre quan té valor despectiu (un narizón ho podem traduir per un nassot). En el cas de cucharón-cullerot potser hi ha més un masculinitzador que un augmentatiu. Però aquesta correspondència exigua -on/-ot ha fet creure a molts que l’equivalent català de l’espanyol -ón és -ot, i així han sorgit aberracions com barracot (barracón), maduixot (fresón), culebrot (culebrón) i l’inefable botellot. A més a més, quan s’aplica el sufix –ot, -ota a una arrel, es respecta el gènere: el despectiu (més que augmentatiu) derivat de casa és casota, no casot; i el de botella és botellota, no botellot. A tot això cal afegir-hi que hi ha llengües en què el sufix -on és augmentatiu, com en espanyol. Particularment l’italià, que ha fet els augmentatius balcone, cartone, salone, trombone o medaglione, mots que han passat a altres llengües amb l’adaptació corresponent: francès balcon, carton, salon, trombon i médaillon; espanyol balcón, cartón, salón, trombón i medallón; català balcó, cartó, saló, trombó i medalló. Encara ningú no ha proposat de fer trombot, salot o medallot.

I ara examinem les raons del Termcat, exposades en aquesta fitxa. 

1) «Són [botellot i entrompada] alternatives catalanes al manlleu del castellà botellón». Això no vol dir necessàriament que siguin bones alternatives.

2) [Pel que fa a botellot], «Malgrat que és un calc del castellà, pot considerar-se també una forma lingüísticament acceptable en català: està formada pel nom botella (forma sinònima de ampolla pròpia sobretot del País Valencià i de les Balears) i pel sufix augmentatiu -ot, que transmet contundència i s’adequa bé al registre informal en què se sol utilitzar aquest mot.» Quan diu que és una forma lingüísticament acceptable, ignora tota la casuística sobre els sufixos -ón i -ot que hem exposat més amunt. Certament és un calc, però un calc mal fet, forçat, estrident. No gaire menys estrident que un salot o un trombot o un medallot que algun Termcat hagués pogut proposar quan van aparèixer els neologismes saló, trombó o medalló. Al cap i a la fi la idea simplista de la correspondència -ón/-ot és més dependència de l’espanyol que el simple manlleu botelló, que implica reconèixer que és un manlleu d’aquella llengua i punt. I sobre el registre informal en què «se sol utilitzar aquest mot», segons diu el Termcat, cal dir que no és així: que aquest mot s’empra en qualsevol registre. Si s’usàs sols en registre informal, caldria cercar un altre mot per als registres formals.

3) [Botellot] «Ja té ús entre els joves i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» Que tingui ús no vol dir que sigui una forma bona. Aquest criteri ens recorda el moment en què el Termcat va proposar la forma bloc (blog), pràcticament amb el sol argument que «ja tenia ús», ignorant totes les altres raons, que, afortunadament, sí que va tenir en compte la Secció Filològica quan incorporà blog al DIEC tot desautoritzant el Termcat. D’altra banda, en aquest cas el Termcat ha ignorat l’ús majoritari, que en el moment de prendre la decisió era botelló, com hem dit al principi d’aquest article. Sembla que el criteri ha estat «a mi m’agrada», impropi d’una institució que té encomanada l’alta responsabilitat d’orientar els usos pel que fa a neologismes.

4) Pel que fa a entrompada, «És una forma lingüísticament adequada, derivada de entrompar, forma popular de embriagar (“Posar en estat d’embriaguesa. Esdevenir embriac”, segons el diccionari normatiu). Ja ha tingut difusió aplicada a aquest concepte, per la relació semàntica amb el sentit recte, i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» A part que no té gaire ús (només l’usa Vilaweb), és dubtós que sigui una forma adequada. És un derivat de trompa, que amb el significat d’embriaguesa deu ser un hispanisme: és la quarta accepció del mot a l’Alcover-Moll, amb un exemple de 1953, i la més absoluta absència en el diccionari de Coromines. D’altra banda, entrompada no s’ajusta al concepte de botellón, car l’element definitori d’aquest no és l’embriaguesa (i no tots els participants s’embriaguen) sinó el fet de trobar-se al carrer, parlar, riure i beure. I engatar-se un ho pot fer tot sol i sense sortir al carrer. 

I acabem amb les formes «desestimades», és a dir, no estimades. Continuu a pensar que botellada és una opció vàlida. És una adaptació del mot espanyol feta ajustant-se a la morfologia derivativa del català, paral·lela a mots com calçotada, costellada o tractorada i que sí que s’adequa al concepte del botellón. 

I ho és també, una opció vàlida, la simple adaptació del manlleu espanyol. És una operació que hem fet amb molts de manlleus d’altres llengües (avió, camió, balcó, saló, cartó, medalló, etc.). En el cas de botelló, plural botellons, podem tenir la tranquil·litat que no fem una altra cosa que adoptar un mot espanyol que correspon a un element cultural espanyol. Igual que hem adoptat torero, gaspatxo o sangria sense necessitat de cercar-hi una «alternativa catalana». Deu ser per alguna cosa que totes les versions de Wikipèdia a l’espanyol botellón hi fan correspondre botellón. 

Avui, 25 de gener, és Sant Pau, o, dit de manera completa i oficial, el dia de la Conversió de Sant Pau. Ja sabem que molts dels qui es diuen Pau tenen la seva festa onomàstica el 29 de juny, juntament amb els qui es diuen Pere, però en la cultura popular Sant Pau és avui: quan un refrany diu que per Sant Pau es fa tal cosa o tal altra, ens referim al 25 de gener. Per això en parlam avui i deixam tot el protagonisme per a sant Pere el 29 de juny. Hi ha un altre sant Pau, l’Ermità, que fa festa el dia 15 passat, però aquest és un sant menor.

Sant Pau és un dels grans sants del cristianisme, persona clau en la primera extensió de la nova religió, i la seva figura està envoltada de no pocs elements enigmàtics. Era un jueu hel·lenitzat, és a dir, un dels molts jueus que s’havien escampat per la part oriental de l’Imperi Romà que tenien el grec com a llengua materna. L’home va néixer entre el 5 AC i el 5 DC, és a dir que, més o menys, tenia la mateixa edat de Jesús, però ells dos no es van arribar a conèixer mai personalment. Era nascut a Tars, una ciutat comercial situada al sud del que avui és Turquia, a vint quilòmetres de la costa, que arribà a ser un dels centres més influents d’Àsia Menor. Els seus pares eren uns comerciants benestants, i Pau prengué un ofici relacionat amb la pell, potser elaborador de tendes, amb el qual es guanyà en un principi la vida. Però també rebé una formació notable: estudià primer a Tars i després a Jerusalem, amb el destacat rabí Gamaliel. Coneixia l’hebreu —la llengua litúrgica dels jueus— i l’arameu —la llengua que els hebreus parlaven—, a més del grec i potser del llatí, i fou un erudit del judaisme en la secta dels fariseus. I, a més, tenia la ciutadania romana, cosa no freqüent fora d’Itàlia, que comportava privilegis polítics, jurídics i fiscals. No consta enlloc que es casàs ni que tingués cap fill. Era de caràcter depressiu, fanàtic i violent i de salut escassa. Com era normal entre els jueus hel·lenitzats, tenia dos noms: un nom hebreu, Saül, i un de grec, Paulos. Saül era el mateix nom que tenia el primer rei d’Israel —tots dos pertanyien a la tribu de Benjamí—, un nom hebreu relacionat amb el concepte de pregar. I Paulos és la forma hel·lenitzada del llatí Paulus, que significa ‘petit’. S’ha dit que va canviar el seu nom hebreu pel nom grec quan es va convertir a la fe de Jesús, però això no és exactament així. I el nom Paulos li esqueia, perquè era un home petit, tal com diu ell mateix a una epístola. La dita catalana alt com un sant pau no s’ajusta gens a la realitat física del nostre sant. Més detalls donen els Actes de Pau i Tecla, un text apòcrif del segle II que narra la vida de santa Tecla, seguidora de sant Pau: s’hi diu que Pau era un home menut, cap pelat, amb el nas gros i les cames tortes. 

El que sabem d’ell surt sobretot dels Actes dels Apòstols, el cinquè llibre del Nou Testament, atribuït a sant Lluc, que narra els fets del cristianisme embrionari. També dels elements autobiogràfics de les lletres que Pau adreçà a algunes comunitats cristianes, escrites per ell o atribuïdes a ell; i d’alguns textos de diversos líders de l’Església primitiva. Pau abans de ser sant va ser un implacable perseguidor de cristians, particularment a Jerusalem, sobretot cristians que eren jueus hel·lenitzats que havien retornat a la ciutat santa. La tradició diu que fou un dels qui participaren en l’assassinat de sant Esteve, el primer màrtir cristià, mort a pedrades. Diu els Actes dels Apòstols que un dia —devers l’any 37—, anant de Jerusalem a Damasc a capturar seguidors de Jesús, li va aparèixer en el cel una llum fulgurant que el va fer caure del cavall —tot i que això del cavall no surt a cap font i pot ser elaboració posterior— i sentí una veu que li digué «Saül, per què em persegueixes?». Saül demanà «Qui sou, senyor?», i la veu respongué «Jo sóc Jesús, que tu persegueixes». Aquest episodi ha estat interpretat per alguns estudiosos com una hal·lucinació potser causada per una insolació, o bé un dels atacs epilèctics que adesiara tenia el perseguidor de cristians. Per això l’epilèpsia es diu el mal de sant Pau. Com a conseqüència d’aquella llum encegadora, Pau efectivament estigué tres dies sense veure-hi, a Damasc, durant els quals no menjà ni begué res, cosa que degué empitjorar la seva situació visionària. Un seguidor de Jesús dit Ananies li posà les mans damunt el cap i el nostre Pau recuperà de cop la vista. Ja podeu pensar que amb aquestes experiències es convertí en el més fervent dels seguidors de Crist a l’hora que es cregué encarregat per Déu d’una missió grandiosa. I es dedicà a fer proselitisme del moviment —de fet encara una secta jueva— amb el fanatisme que sol ser típic dels conversos. Es dedicà a viatjar cap aquí i cap allà i a promoure comunitats cristianes, a les quals escrivia lletres o epístoles quan no les podia visitar. Tradicionalment li són atribuïdes catorze epístoles, de les quals només set avui es consideren escrites per ell.

Els apòstols i els primers seguidors de les idees de Jesús eren i se sentien jueus. No pretenien crear cap nova religió sinó seguir tots els preceptes i doctrines del judaisme, tot incorporant a aquesta religió la idea que Jesús era el messies esperat. Però no tot eren flors si violes entre els apòstols. Més aviat cal pensar en tensions ideològiques entre els primers líders, especialment entre Jaume el Just —el germà de Jesús que després de la mort d’aquest esdevingué el líder de la comunitat de Jerusalem—, Pere i Pau. Aviat sorgí el debat sobre si els gentils —els no jueus—, que a Antioquia començaren a convertir-se i allà mateix començaren a dir-se cristians, podien incorporar-se a la comunitat de seguidors de Jesús. I aquí s’estableix una forta pugna interna entre les diverses faccions del nou moviment. Mentre uns, com Jaume el Just, consideraven que el cristianisme s’havia d’expandir només entre el poble jueu, altres pensaven que s’havia d’obrir als no jueus, els quals passaven del paganisme al cristianisme directament. El gran defensor d’aquesta opció, que va sortir vencedora, va ser l’enèrgic, rude i poc amistós Pau de Tars, dit l’apòstol dels gentils. Un cop va començar-hi a haver gentils conversos, que venien del paganisme i sentien estranya la tradició judaica, va sorgir el dilema de si els nous cristians d’origen pagà s’havien de circumcidar o no. Una pràctica obligatòria entre els jueus que repugnava en el món hel·lènic. Per a resoldre-ho es va fer el concili de Jerusalem, una reunió presidida per Jaume el Menor i Pere —sant Pere— devers l’any 50, on també s’imposà el punt de vista de Pau, contra els sequaços de Jaume. I es va decidir que els gentils es podien batejar i que era suficient que seguissin alguns preceptes de la llei de Moisès, però no la circumcisió. Amb aquests esdeveniments comença de fet la separació entre el judaisme i el cristianisme.

El nostre pau, l’apòstol dels gentils, va tenir els seus problemes amb els jueus. Una vegada, en el temple de Jerusalem, va ser acusat d’anar contra la llei i d’haver fet entrar un pagà en el mateix temple, greu infracció castigada amb la pena de mort. La cosa derivà en un tumult, i sols la intervenció d’un tribú romà amb els seus soldats salvà Pau del linxament i de la mort. El tribú va detenir Pau i l’endemà fou processat pel sanedrí, però les divergències entre saduceus i fariseus i el favor d’aquests tornaren a salvar l’apòstol. Traslladat a Cesarea continuaren les acusacions dels jueus, però el governador el deixà en llibertat provisional fins que va ser enviat a Roma per a ser jutjat per l’emperador, en tant que ciutadà romà. Un llarg viatge en vaixell, accidentat perquè, prop de Creta, una tempesta va fer anar la nau a la deriva durant catorze dies. A Roma va estar en arrest domiciliari durant dos anys —c. 62/63—, a un lloc on després es va construir l’església de Sant Pau de Regola. Després no se sap ben bé què va passar. Segons la tradició, va morir a Roma, cap a l’any 67, en temps de la persecució de Neró, decapitat: una execució «digna» reservada als ciutadans romans. I el mateix dia que executaren sant Pere, aquest crucificat perquè no era ciutadà romà. En el lloc on segons la tradició va ser martiritzat es construí l’abadia de les Tres Fonts, i al lloc on se suposa que va ser enterrat, l’església de Sant Pau Extramurs, la segona de Roma després de Sant Pere del Vaticà, construïda per Constantí i reedificada diverses vegades. Diuen que davall l’altar hi ha el cos de l’apòstol, tot i que també diuen que els caps de sant Pere i sant Pau són a la basílica de Sant Joan del Laterà, catedral de Roma.

Per culpa d’aquell home baixet i malsofrit que tenia un nom llatí que volia dir ‘petit’, avui hi ha en el món milions de persones que es diuen Pau, Paul, Paolo, Pablo, Paulo, Paulus. Entre els primers cristians Pau va ser un nom molt estès: a l’Acta Sanctorum, un repertori de sants del segle XVII, es registra una seixantena de màrtirs amb aquest nom. En canvi, al nostre país no ha estat mai un dels noms més usuals, i el femení, Paula, és força modern. Una forma antiga, Pol, es conserva com a cognom i entra en el cognom Santpol, escrit tradicionalment Sampol. Tampoc no ha creat molta toponímia: només hi ha dos municipis catalans amb el nom del sant: Sant Pau de Fenollet (la Fenolleda) i Sant Pau de Seguries (el Ripollès). Sí que hi ha un grapat de llocs, barris o entitats de població amb aquest nom, a València, el Bruc, Subirats i Santa Maria de Merlès (Sant Pau); i a Sant Feliu de Guíxols i la Bisbal (Sant Pol). A Barcelona hi ha el monestir de Sant Pau del Camp (segle X), que dóna nom al raval de Sant Pau, al carrer de Sant Pau i a la ronda de Sant Pau. I l’hospital de Sant Pau, edifici modernista del començament del segle XX. Sant Pau és patró de Malta i copatró de Roma i Grècia. I en el nostre país, que sapiguem, només és copatró de Sant Pere de Ribes i Sant Pol de Mar.

A Mallorca, a Sant Pau no li hem fet gaire cas. No hi ha cap nucli de població que porti el seu nom, i poques són les esglésies que el tinguin de sant titular: la petita capella del Palau Episcopal, amb un retaule dedicat al sant del segle XIV;  la d’Algaida, compartint titularitat amb sant Pere; l’oratori de Sant Pau a Cals Concos (Felanitx), ara dedicat a un altre sant; la parròquia de Sant Pau a Manacor i la del mateix titular a Palma. I en tota l’illa només coneixem quatre llocs que li hagin dedicat un carrer: un carrer insignificant a Palma (la Indioteria) i altres tants a Llucmajor, la Colònia de Sant Pere i Biniamar. Això sí, tenim petites o minúscules parts del seu cos a la Seu (pols d’ossos a l’altar major i alguns ossets a altres altars), a l’antic convent de mínims de Santa Maria del Camí, a les esglésies de Pina, Llubí i Galilea i al monestir de Santa Magdalena d’Inca. Tot un luxe.

Sant Pau també és present en el refranyer: Per Sant Pau una hora cau, que indica que al final de gener el dia ja s’ha allargat una hora, més que una passa de pardal o de dimoni de dates precedents. I un altre que diu Sant Pau tanca les festes amb clau, i s’hi afegeix menys la Candelera, que li ve darrere. La Candelera (2 de febrer) és considerat el dia en què es tanca el cicle de les festes de Nadal. Sant Pau també serveix a la meteorologia popular per a preveure el temps que vindrà: Si plou per Sant Pau, hivern adéu-siau; i si fa sol, ve un hivern nou, perquè si les calmes de gener s’allarguen massa, el fred vindrà més tard. Els pagesos saben que el final de gener convé que el temps sigui plàcid i que no plogui massa, ni nevi ni geli: Sant Pau ennigulat, mal any assegurat; Sant Pau mullat, l’any esbarriat; o Sant Pau nevat, any de fam assegurat. En el pla de Mallorca quan es vol significar que dues persones s’ajuden molt una a l’altra, es diu Si no ho té sant Pere, ho manlleva a sant Pau. Una altra dita fa Si els lliga sant Pere, els dispensa sant Pau, que té l’origen en el privilegi paulí (atribuït a sant Pau) sobre certs casos de dissolució del matrimoni. I, no sabem per què, a Mallorca d’un que és un poc curt de gambals o que fa el beneit en diuen un pau o que fa el pau. D’altra banda, diu la tradició mallorquina que els qui neixen el dia de Sant Pau tenen la saliva beneïda (saliva paua) i són capaços de guarir les picades d’insectes i animals verinosos amb la seva saliva. Només s’han d’untar amb saliva el dit gros i fer tres creus damunt la ferida. Si fan un cercle amb saliva al voltant d’un insecte, aquest no surt del cercle i allà es mor. Aquests homes es diuen paus, i les dones paues, i diuen que tenen un senyal, en forma de creueta, davall la llengua. En alguns llocs es creu que aquest do el poden també adquirir els infants de menys de set anys que facin el dejuni de sant Pau, consistent a no menjar ni beure el dia del sant res que hagi tocat foc: només fruita i aigua, i que aquestes tampoc no toquin res fet amb foc. Diuen també que els alls sembrats el dia de Sant Pau i collits el dia de Sant Joan abans que surti el sol també guareixen picades i ferides, lleven els grans i maten els cucs intestinals. I si neix qualque anyell el dia de Sant Pau —anyells paus—, els pastors el guarden perquè protegeixi el ramat de les picades de serp. Sant Pau és un bon dia per a podar les parres, si volen que facin un bon raïm.

I crec que avui ja hem fet llarg.

Avui, 31 de desembre, celebram la Diada de Mallorca i la Festa de l’Estendard. El dia gran que els mallorquins commemoram el nostre naixement com a poble, amb el signe màxim d’identitat que és la llengua i la cultura catalanes.

De la festa de l’Estendard se n’ha parlat i escrit molt, igual que de la Diada de Mallorca, avui feliçment instal·lada en el dia que toca, després d’altres provatures fracassades. Voldria parlar avui d’una qüestió més secundària, però no  mancada de la seva importància: la toponímia urbana de Palma en homenatge a tot el que envolta la gesta catalana del 31 de desembre de 1229.

Ja abans de l’enderrocament de les murades i l’expansió de la ciutat d’avingudes enfora, Palma dedicà un carrer al protagonista principal, Jaume I (carrer del Conquistador, 1863). És un rei tan estimat que fins i tot es dedicà un carrer al seu pare, Pere el Catòlic (carrer de Pere II, 1930), si bé amb la numeració aragonesa, desafortunada. Enderrocades les murades i començada l’extensió de la ciutat, l’Ajuntament dedicà prou atenció a recordar les nostres arrels en la nomenclatura viària. Segurament hi tingué implicació el cronista de la ciutat i arxiver Benet Pons i Fàbregues (1853-1922). La conquesta de la ciutat fou recordada en una plaça (plaça de la Conquesta, 1914) igual que el dia en què aquest fet tingué lloc (carrer del 31 de Desembre, 1914). Reberen també homenatge tres dels quatre magnats que, juntament amb el rei, encapçalaren l’expedició i l’assalt a la ciutat i després es repartiren l’illa: el comte del Rosselló, Nunó Sanç (carrer de Nunó Sanç, c. 1920), que esdevingué senyor feudal de la zona de Manacor, Felanitx i Porreres i del districte musulmà de Valldemossa-Bunyola; el comte d’Empúries, Hug IV, (carrer del Comte d’Empúries, 1914), que morí de pesta el 1230 i fou succeït pel seu fill, Ponç Hug, en el seu senyoriu sobre el districte de Muro (Muro i Santa Margalida) i una part del de Sóller; el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou (plaça del Bisbe Berenguer de Palou, 1929), que rebé la zona de Calvià, Andratx, Puigpunyent i Esporles i també el futur terme de Marratxí; però s’oblidaren del quart magnat, Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, a qui tocà el districte de Canarrossa (Santa Maria, Consell, Alaró, Binissalem i Sencelles).

També es dedicà un carrer a un precedent de la conquesta de 1229, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, que el 1114 encapçalà una croada contra els musulmans de Mallorca, aliat amb la república de Pisa i altres Estats (carrer de Ramon Berenguer III, 1914). La finalitat de l’expedició, però, no era apoderar-se de l’illa sinó llançar una operació de càstig contra la pirateria sarraïna.

A la conquesta de 1229 hi participaren, a més del rei i dels quatre magnats de què hem parlat, cavallers com Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, home de confiança de Jaume I, que va ser el primer governador de Mallorca (carrer de Bernat de Santa Eugènia, 1964). En el repartiment de l’illa rebé 154 cavalleries. Part de les seves possessions donaren lloc al que avui és el poble de Santa Eugènia. El seu germà Guillem de Montgrí dirigí la conquesta d’Eivissa i l’altre germà, Ramon de Torroella fou el primer bisbe de Mallorca. Qui també participà en la conquesta fou Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, i el seu cosí Ramon de Montcada, senyor de Tortosa. Tots dos tingueren la mala sort de morir a la batalla de Portopí (12 de setembre de 1229)  i un carrer de Palma els recorda (carrer dels Montcades), ja d’ençà de 1862. També una creu, la creu dels Montcades, erigida per l’arxiduc Lluís Salvador el 1887 en el lloc on es creu que moriren els cavallers, prop de l’entrada de Santa Ponça. El vescomte de Bearn aportà cent cavallers a l’expedició. A més d’ell moriren a la batalla de Portopí, l’esmentat Ramon de Montcada i Hug de Mataplana, senyor de Tortosa. El 1862 li fou dedicat un carrer (calle de Mataplana, avui Ramon Llull, però l’any següent el nom va ser retirat). Altres cavallers de la mateixa host moriren el 1230 de la pesta que s’havia produït com a conseqüència de la descomposició dels cadàvers dels musulmans, escampats pertot arreu: Guerau de Cervelló, baró de Cervelló, i el seu oncle Ramon Alemany de Cervelló. El 1862 fou dedicat al primer un carrer (calle de Cervellón, tradicionalment de Bobians, avui desaparegut), però el nom fou retirat l’any següent. De la mateixa manera morí Guillem de Claramunt, baró de Claramunt, que no ha tingut mai carrer. Més sort tingueren altres cavallers de la mateixa host: Guillem de Sant Martí, Guillem de Sant Vicenç, Ramon de Bell-lloc, Bernat de Centelles i Guillem de Palafolls. Reberen terres a l’illa però ningú no ha pensat mai tampoc a dedicar-los un carrer.

Els eclesiàstics foren decisius en l’empresa de la conquesta. L’Església era un poder polític i econòmic formidable, i els bisbes i abats actuaven com la noblesa guerrera i botinera. A més de l’esmentat bisbe de Barcelona hi aportà homes i diners Aspàreg de la Barca, arquebisbe de Tarragona i conseller de Jaume I (carrer de l’Arquebisbe Aspàreg, 1930), que hi posà cent cavallers i mil llancers. Tenia una riquesa immensa i era la primera autoritat eclesiàstica de Catalunya, car l’arquebisbat de Tarragona era l’únic que existí al Principat fins al segle XX. Un altre eclesiàstic il·lustre és l’abat de Sant Feliu de Guíxols (carrer de l’Abat de Sant Feliu, 1930), un poderós monestir benedictí medieval que aportà 179 homes a l’expedició. Ell va fer construir un oratori a Palma amb la mateixa advocació que el monestir de Guíxols, que encara es conserva, si bé amb moltes reformes posteriors (carrer de Sant Feliu). El 1232 fou nomenat bisbe de Mallorca, però no arribà a prendre possessió del càrrec per la disputa que mantenien els bisbes de Barcelona, que pretenien de tenir jurisdicció sobre la diòcesi. El primer bisbe efectiu de Mallorca va ser Ramon de Torrella o de Torroella, esmentat més amunt, que encara no té carrer. Un altre personatge del mateix estament fou Ferrer de Pallarès (carrer de Ferrer de Pallarès, 1930), paborde de Tarragona, que aportà a la conquesta quatre cavallers i una galera armada. Va ser nomenat administrador de l’Església de Mallorca mentre s’esperava resoldre el conflicte de què hem parlat abans. També destacà l’aportació de Guillem de Cabanelles (carrer del Bisbe Cabanelles, 1930), bisbe de Girona que aportà 459 cavallers. Va fundar el  monestir femení de Santa Margalida, que en un principi estigué a la plaça del Mercat i després fou intercanviat amb els franciscans que ocupaven el convent del carrer de Sant Miquel (després hospital militar).

Deixant els eclesiàstics, cal esmentar el poderós mercader i armador de vaixells Pere Martell (carrer de Pere Martell, 1928). Havia comerciat amb els musulmans mallorquins i coneixia per això l’illa. A la seva casa de Tarragona va convidar a un banquet el rei Jaume I i un grapat de nobles, entre ells alguns personatges que abans hem esmentat. S’ha dit que ell fou qui convencé el rei de la necessitat i oportunitat de la conquesta de Mallorca. En tot cas li donà valuosa informació sobre com era l’illa. Després d’aquell sopar ofert per Martell, el mateix any 1228 les Corts de Barcelona aprovaren d’emprendre la conquesta de Mallorca. En aquelles corts hi participaren els nobles que abans hem esmentat i altres personatges com el mercader Berenguer de Girald o de Girard (carrer de Berenguer de Girald, 1930). En l’expedició que havia de conquerir Mallorca, que sortí de Salou (carrer de Salou, 1979) i de Cambrils (carrer de Cambrils, 1979), hi participaren també personatges més secundaris o menys coneguts com el cavaller Pere Llobera (carrer de Pere Llobera, 1930), de qui no s’oblidaren els retoladors municipals. Fins i tot volgueren que la toponímia recordàs aquell altre cavaller que, segons el Llibre dels Fets, va ser el primer a entrar a la ciutat conquerida, Joan Martines d’Eslava (carrer de Martínez de Eslava, 1930).

Els dos clàssics són Nit Bona i Nit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots els defensors de la llengua genuïna en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article — amb excepcions que veurem més avall— igual que Cap d’Any, si bé aquest admet l’article més que Nadal. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: arriba el Nadal, celebrar el Nadal, ens agrada el Nadal, la música del Nadal, enguany el Nadal cau en diumenge i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, tampoc no és d’ara: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família», error que el DIEC no ha esmenat. Amb tot, la llengua escrita tradicional usa Nadal sense article: en els corpus textuals disponibles (CICA, CIVAL o CTILC) el Nadal només apareix en alguns textos del segle XX. I la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués es Nadal seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. 

Dèiem, però, més amunt que en alguns casos Nadal porta article. En porta quan ens referim a dies de Nadal passats, futurs o intemporals normalment acompanyats d’un complement especificador (record amb emoció el Nadal/els Nadals de la meva infància, el Nadal d’un rodamon és molt trist, el Nadal que jo voldria celebrar és un altre).  Però sense aquests complements no hi ha article (Nadal és una festa de molta alegria). Nadal també pot dur possessius (el nostre Nadal és molt auster), numerals (hem viscut dos nadals sense l’avi), quantitatius (hem celebrat molts Nadals a la casa de Girona), indefinits (algun Nadal no hi hem estat tots) o universals (cada Nadal ens reunim tots a casa nostra).

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades (aviat celebrarem els Nadals), llevats dels casos del paràgraf precedent. És calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquesta error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles, com menjar els raïms la nit de Cap d’Any. Error que ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Però en català el raïm és no comptable, com tampoc no ho és el vi o el xampany (si voleu ser perfectes no digueu cava, com en aquest article fa temps vam proposar). Doncs direm ja hem comprat el vi o el xampany, per moltes ampolles de marques diferents que comprem. També normalment es diu comprar el torró, o treure el torró (a la taula), encara que els torrons no és estrany a la documentació antiga. Alerta al torró de Xixona: no esguerrem el nom d’aquesta població valenciana dient khikhona, com és una trista tradició deguda al fet de sentir la marca en espanyol i veure-la en en espanyol a l’embalatge. A propòsit, a Mallorca sempre n’havíem dit torró fluix, per oposició al torró fort. I aquell de color groguet que molts diuen de iema o de llema en català correcte és torró de rovell d’ou o de vermell d’ou. També cal dir que felicitarem dient bon Nadal (més que feliç Nadal), bones festes, molts d’anys o per molts d’anys. Res de felicitats, que es un castellanisme de la sèrie dels plurals espuris.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja deveu haver endevinat que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic, veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el significat de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb el significat original de ‘menjadora’, l’espanyol pesebre ja surt en Nebrija i en català també és medieval. En la nostra llengua el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. A la resta del país el nom que s’usa és menjadora. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després s’aplicà a la menjadora. Pesebre i betlem, referits a la representació del naixement són paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). Per a designar la representació, el valencià (apitxat o no) pesebre hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català del Principat ho agafà de l’espanyol, i per això el pronuncia amb essa sorda i no amb essa sonora. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre, tant per a la menjadora com per al betlem. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Una altra error sobre la qual cal fer algun advertiment és la confusió en què ara cau molta gent sobre el terme Cap d’Any. Cap d’Any és el dia primer de gener, el començament de l’any. A una part del país també es diu Any Nou o Ninou (del genitiu llatí anni novi). Ara hi ha gent que diu Cap d’Any al 31 de desembre, segurament per la freqüència de l’ús de nit de Cap d’Any, que és la vespra de Cap d’Any, ara molt festiva, amb grans sopars, balls i campanades transmeses en directe per les televisions. 

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics. 

Doncs apa, bon Nadal i (per) molts d’anys.

^{*Versió actualitzada d’un article del mateix títol publicat el 2016.}

Com he dit diverses vegades —i ho tornaré a dir més vegades— els diccionaris catalans, i altres d’altres llengües, tenen una mica de frau. No perquè hi hagi mala intenció per part de ningú, sinó perquè en les etimologies obren amb certa lleugeresa, conseqüència de la migradesa dels nostres coneixements de la interferència de l’espanyol.

Si miram l’entrada invent, tant l’Alcover-Moll com el Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) ens diuen que procedeix del llatí inventum. Però el mateix diccionari d’Enciclopèdia Catalana ens mostra que la primera documentació lexicogràfica d’invent és de 1803. És ben sorprenent que el 1803 agafem un mot del llatí, directament del llatí i sense la mediació de cap altra llengua. Més sorprenent si observam que en totes les llengües romàniques llevat de l’espanyol el mot existent és invenció (francès invention, occità invencion, italià invenzione, portuguès invenção). Curiosament, en portuguès invenção i en gallec invento. Fins i tot en anglès tenim invention. En espanyol també hi ha invención, ja usat en el segle XV, però va restar antiquat i substituït per invento, que es documenta a partir del segle XVIII. Mantenint totes les llengües la forma invenció, amb diferents terminacions, i essent invento una innovació —una invenció— moderna de l’espanyol, no hi ha dubte que invent s’ha de considerar un hispanisme llampant.

Que en llatí existís inventum és possible. Però una altra cosa és la força que pogués tenir, considerant que no ha deixat res en francès (ni occità) i que en italià hi ha un invento (procedent d’aquest inventum o inventus segons el diccionari Treccani) però antic i literari enfront del normal invenzione. També es pot posar en dubte, per l’època en què apareix, que l’espanyol invento sigui una continuació d’inventum i no un derivat postnominal d’inventar. I Coromines, de l’invento espanyol i de l’invent català no ens en diu quasi res. Només que en català és «d’introducció tardana».

Si invent i invento són mots moderns (més recent el català, com hem vist), les paraules invenció, inventar i inventor són força més antigues i pròpies de totes les llengües romàniques. Invenció apareix documentat en el segle XIII (francès), XIV (català) o XV (espanyol). Sortit directament del llatí inventio, inventionis, relacionat amb el verb invenire, que significa ‘descobrir’, ‘trobar una cosa oculta’. Inventio era, doncs, ‘acció de descobrir’, ‘descoberta’. Mot d’ús intensificat pel cristianisme amb la suposada descoberta de la creu de Crist (invenció de la Creu, inventio Sanctae Crucis). 

El verb inventar ofereix diversos dubtes etimològics, i les explicacions del seu origen són diverses. L’Alcover-Moll ens diu que és un derivat d’invent, cosa impossible si inventar és medieval i invent, un mot modern. Coromines ens diu que invento és un derivat culte d’inventum, i sobre inventar no diu d’on ve. Difícil d’entendre que inventar sigui derivat d’inventum per molta cultura que hi posem. El Treccani ofereix una solució més versemblant: afirma que l’italià inventare procedeix del llatí *inventare, que seria freqüentatiu d’invenire. Però com que inventare no està documentat, no sabem si va existir o no. El Trésor de la langue française, sabent que en llatí no hi ha inventare, considera inventer un derivat d’inventeur, el qual procedeix del llatí inventor, inventrix. 

Sigui com sigui tot parteix del verb llatí invenire, que significa ‘trobar’, format per in (prefix que indica ‘cap a dins’) i venire ‘venir’. Recordem el cas de la invenció de la Creu. De ‘trobar’ va passar a significar descobrir una cosa nova, i d’aquí a crear algun objecte o realitat abans inexistent. 

El deteriorament de la situació creada per la covid-19 ha obligat l’Estat a decretar la prohibició de sortir del domicili a partir d’una hora determinada. Aquesta mesura en espanyol es diu toque de queda, i pel que respecta a la denominació en català tenim un debat sobre quina seria l’opció millor. Sobre les possibilitats que hi ha en joc en faig aquí algunes notes.

En espanyol s’ha dit tradicionalment la queda, nom que surt de la substantivació de l’adjectiu quedo, queda, del llatí quietus, que vol dir ‘quiet’. Del llatí quietus es va formar el verb quietare, que en espanyol dóna quedar. Sobre aquest verb vegeu aquest article. La queda es tocava inicialment amb una campana —la gent no tenia rellotges—, que es deia campana de la queda o campana de queda, i generà expressions com tañer a queda, la hora de la queda, después de la queda, etc. Curiosament, el sintagma toque de queda és molt modern: pel que mostra la documentació consultada, sembla que no és anterior al segle XX o en tot cas al XIX. I pareix que té unes connotacions militars, com altres toques (diana, oración, etc.).

En francès l’equivalent és el mot couvre-feu (literalment cobrefoc), mot que va ser adoptat en altres llengües, com l’italià (coprifuoco), l’occità (cubrifuòc) o l’anglès (curfew). El motiu d’aquesta denominació rau en l’obligació d’apagar el foc de les llars a certa hora, en uns temps i uns llocs en què les cases eren de fusta i hi havia perills d’incendis durant la nit. Diuen que el primer a establir aquesta obligació fou Guillem el Conqueridor, duc de Normandia en el segle XI. Així, doncs, a diferència del toque de queda, el cobrefoc es manté lluny de qualsevol connotació militar o situació bèl·lica.

En català medieval, l’obligació de restar a la casa a partir d’una hora es relaciona amb el seny del lladre. En aquesta locució el mot seny significa simplement ‘campana’, una de les diverses accepcions del terme. A l’hora convinguda i en les circumstàncies escaients tocava el seny del lladre, la campana del lladre. I es deia així perquè després del seu toc la prohibició de circular i el fet de tancar-se a casa de cadascú protegia la gent contra els malfactors (segons una versió) o es podia detenir els infractors, considerant-los en principi delinqüents, lladres (segons una altra versió). Així la documentació ens parla d’escolans que tocaven el seny del lladre, de l’hora del seny del lladre, o un document que diu «Aquest dia fonch beneyt lo seny del ladre lo qual per ésser tranquat es stat fet de nou» (Diccionari Aguiló, s.v. seny). Seny del lladre era, doncs, el nom d’una de les campanes que hi havia a una església o a una població. A Palma seny del lladre fou un dels noms de la campana que avui es diu en Figuera (nom del seu creador), campana fosa en el segle XIV que estigué a la torre de les Hores i avui corona la Casa de la Ciutat tocant puntualment les hores del rellotge, dit també en Figuera. Naturalment que seny del lladre es podia estendre per metonímia i designar l’hora del toc o la mateixa prohibició de sortir.

A partir dels inicis de la castellanització del català (segle XVI) comença a fer-se present en la nostra llengua el mot espanyol queda, amb els mateixos usos que en la llengua veïna, i va reculant el seny del lladre, que així i tot, encara es pot trobar perfectament en el segle XVII.

La conclusió, doncs, és que toc de queda és un hispanisme, i els aspirants a un català genuí sentiran la necessitat de saber quina és l’alternativa millor. Avui la rehabilitació del sintagma seny del lladre és un poc problemàtica, si bé no impossible: qualsevol expressió antiga pot ser modernitzada; si no, vegeu què es va fer amb Generalitat, mossos d’esquadra o síndic de greuges. Però també cal tenir present que no hi ha una equivalència exacta entre toque de queda i seny del lladre. El primer fa referència a una acció de l’autoritat, que estableix una prohibició o la comunica a la gent; el segon, almenys en l’ús històric més general, fa referència a un instrument per a indicar el començament de la prohibició. Si bé és cert que avui el sintagma toque de queda s’ha fet locució, sense que es toqui res, i fins i tot es fa servir per a designar tot el lapse de temps que dura la prohibició. També és possible de fer el mateix amb seny del lladre, encara que pugui semblar més forçat.

El terme que podem considerar internacional, cobrefoc, ha tingut un cert ús en català segons l’autor d’aquest article; un ús que nosaltres encara no hem pogut verificar. Però encara que no hagi estat d’ús tradicional, és una opció interessant que es pot tenir per un de tants neologismes que van incorporant-se a la llengua, amb els avantatges del seu caràcter internacional, sense connotacions bèl·liques ni militars i satisfactori pel que té de separar el català de la interferència abassegadora de l’espanyol.

PS. Després de publicar aquest article, veig que s’obre camí l’expressió confinament nocturn, un terme neutre i apropiat per a la situació sanitària actual. Amb tot, el que he dit sobre els termes toc de queda, seny del lladre i cobrefoc és aplicable quan parlem de «confinaments nocturns» d’èpoques passades.

El 2006 la Plataforma per la Llengua, lloable organització no governamental que defensa amb entusiasme la llengua d’aquest país, publicà un petit manual per a ajudar la nostra gent a mantenir el català en tot tipus de converses. Es titulava Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català. Els promotors eren Jordi Manent i Bernat Gasull, que sembla el redactor, tot i que per modèstia no va voler signar la publicació. Aquell manual estava molt pensat per al Principat, per la qual cosa un o dos anys després se’n féu una versió per al País Valencià. I tocava també fer la versió per a les Illes Balears per a la qual ja hi havia el suport de l’Obra Cultural Balear. El 2010 els conductors de la Plataforma em fan fer l’honor de proposar-me a mi de fer aquesta versió adaptada a les Illes. La meva resposta va ser clara i contundent: no era partidari de fer versions regionals i que es podia fer perfectament una versió que servís per a tota la comunitat lingüística, cosa que donaria una imatge d’unitat i no de fragmentació. Als amics de la Plataforma la idea els va convèncer i acordàrem que faríem una edició nacional que superaria les versions regionalitzades precedents. Vaig posar fil a l’agulla i l’abril del 2011 sortia l’edició en paper amb un tiratge de 10.000 exemplars, amb els logos de la Plataforma, l’Obra Cultural Balear, Joves de Mallorca per la Llengua i el COFUC (Consorci per al Foment de l’Ús del Català, dependent del Govern de les Illes Balears). També se’n va fer una versió electrònica en PDF que es publicà al web de la Plataforma. Va esdevenir-se que tot just publicada la Guia, el juny del 2011, el Govern de les Illes va caure en mans de José Ramón Bauzà, que ja podeu imaginar que es llançà en picat contra aquella Guia. El Govern i la premsa més espanyolista. El COFUC, aleshores en mans d’Antoni Vera, va retirar els exemplars que tenia —no sé si els va cremar—, però l’Obra Cultural pogué repartir el gruix de l’edició assignada a les Illes. Naturalment, el govern de Bauzà no va poder fer res contra la versió electrònica. La nova versió era pensada per a qualsevol persona dels Països Catalans, per a la qual cosa es feren les modificacions necessàries. Contra el que es podria pensar, aquesta edició no va tenir gaire més pàgines que la versió «principatina» anterior. També vaig aprofitar per a fer una millora lingüística, suprimint hispanismes sintàctics i lèxics, tots «normatius», evidentment.

El 2015 aparegué la cinquena versió de la Guia, amb un tiratge de 2000 exemplars en paper, però evidentment el document es llegeix bàsicament al web. Hi llegim «Aquest llibret és la cinquena versió de la guia Què faig si…?, una de les guies més antigues i de més èxit de la Plataforma per la Llengua, de la qual se n’han editat diferents versions a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. La primera edició es remunta al setembre de 2006 i s’han elaborat noves actualitzacions al 2007, 2008 i 2011. L’enfocament d’aquesta nova edició el fa vàlid per a tots aquests parlants de la nostra comunitat lingüística que volen viure plenament en català l’any 2015». Aquesta edició porta la indicació «Textos: Òscar-Adrià Ibàñez i Eloi Torrents a partir del text original de Bernat Gasull i l’adaptació de Gabriel Bibiloni». També hi ha canvis de tipus lingüístic. Per exemple han tornat alguns hispanismes sintàctics (com «si algú se m’adreça en castellà») o lèxics (qualque contestar per respondre) i el per a afrontar situacions de la primera pàgina ha esdevingut per afrontar situacions, malgrat que dins el text es mantenen tots els per a davant infinitiu, que jo vaig introduir. És una qüestió menor: l’important és que la Guia ja era —o ho semblava— definitivament un sol text per a tots els catalans. Ens alegràvem de superar un dels nostres mals endèmics: fer les coses pensant només en una part del país i haver de fer després adaptacions a les altres parts.

La Guia del 2011, la que vaig adaptar a tot el país, es pot veure en aquesta pàgina. I l’oficial actual de la Plataforma en aquesta altra. Els afeccionats a la «filologia comparada» podran comparar els dos textos.

Dit això, em sorprèn que posteriorment han aparegut una versió valenciana (2017) i una versió balear (2019). La versió valenciana és patrocinada per la Generalitat Valenciana i, segons es llegeix a la darrera pàgina, els textos són de «David Valls a partir del text original de Bernat Gasull». El 2019 aparegué la versió balear, patrocinada pel Govern de les Illes Balears (Direcció General de Política Lingüística) i el Consell Insular de Menorca. No porta signatura de l’adaptador i ens informa que és una «Nova edició revisada i actualitza a partir de la versió editada el 2011», ço és, la que jo vaig adaptar. El contingut, en efecte, no és gaire diferent de la versió nacional. El document serveix per a tots els catalans de qualsevol regió, si bé les informacions sobre les Illes ocupen una posició més destacada i s’empra la morfologia verbal illenca. Reapareixen hispanismes sintàctics com se m’adreça (en lloc del genuí s’adreça a mi) i desapareixen tots els per a davant infinitiu. Em deman si per a això calia fer una versió balear. I si el «nou enfocament» unitari del 2011 ja no és vàlid.

PS. Veig que el diari Ara també és addicte a la fragmentació regional. En aquesta pàgina ofereix unes versions regionals i parcials de la Guia, i per a entrar-hi el lector prèviament ha de triar comunitat autònoma. A la versió balear, evidentment referida sols a les Illes, hi ha unes formes lingüístiques regionals i algun castellanisme que jo mai no hauria emprat.

.

Per una avaria tècnica en el blog durant un temps els lectors no han pogut enviar comentaris. Avui hem pogut resoldre aquesta incidència. Demanam disculpes als qui haurien volgut posar qualque comentari i no ho han pogut fer. Moltes gràcies per la paciència i per llegir aquest blog.

Aquest article és només un esbós. Segurament hi manquen dades i pot haver-hi qualque error. Dues coses que sempre es poden esmenar. Però crec que que la por d’aquestes mancances no ha de ser obstacle per a publicar-lo i començar a sotmetre la qüestió a debat.

No crec que els mots que avui ens ocuparan apareguin gaire en els textos catalans medievals, sobretot els gentilicis, i les poques vegades que hi apareixen exhibeixen una variació que mostra el poc ús que se’n feia. La consolidació dels corònims (Dinamarca, Noruega i Suècia) i els gentilicis (danès, noruec i suec) s’ha d’haver produït durant l’edat moderna, en què com se sap el català ja tenia l’espanyol com a referent per a la innovació lèxica. Tots aquests mots coincideixen amb l’espanyol i sovint divergeixen del comú de llengües europees. La qüestió que ens interessa és quina forma tindrien aquests mots si no s’hagués produït la forta interferència de l’espanyol sobre el català entre el segle XVI i el moment actual. Una qüestió força difícil de resoldre.

Dinamarca. En la llengua local és Danmark, que conté els elements dan (segurament ‘terra plana’) i mark (bosc o regió de frontera, com el català marca). La llegenda popular que relaciona la primera part amb el rei Dan és això, llegenda. En les llengües romàniques el corònim procedeix del llatí medieval Danimarca, adaptació del topònim germànic, tot i que en baix llatí (alta Edat Mitjana) el nom era Dania, país dels dani. L’italià continua la forma llatina Danimarca, mentre que la modifiquen lleugerament el francès (Danemark), l’occità (Danemarc) i el romanès (Danemarca). Tots amb a a la primera síl·laba. En espanyol i portuguès hi ha la forma amb metàtesi Dinamarca. La forma espanyola apareix en la documentació a la meitat del segle XV, i aquesta serà la forma usada sistemàticament per sempre més. No hem vist el nom atestat en català durant l’Edat Mitjana. En tot cas, cal fer referència als diccionaris de Nebrija (primera edició, Dictionarium latino hispanicum, 1492). Sembla que a partir de l’edició de Lió de 1512, hi apareix un vocabulari geogràfic amb multitud de topònims de tot el món. D’aquest diccionari se’n feren edicions catalanes a partir de 1507 (Gabriel Busa). A l’edició de 1522 Martí Ivarra hi afegí la versió catalana del vocabulari geogràfic de Nebrija. El 1560 hi ha una versió catalana impresa per Claudi Boronat, que porta a més del vocabulari geogràfic de Nebrija, un altre vocabulari geogràfic llatí-català que és una traducció del que Jean Bellère posà a una impressió del diccionari nebrissense de 1553 feta a Anvers. Doncs bé, en aquest darrer vocabulari geogràfic hi figura Dinamarca. Insistesc que és una traducció d’un vocabulari espanyol, i, per tant, és comprensible la coincidència de formes. Per la mateixa raó hi veiem molts de topònims amb la forma castellanitzada: Brabante, Colònia, Florència, Alicant, Lisboa o Oriuela. Tornaré a parlar d’aquest vocabulari més endavant. A la mateixa època tenim Dinamarca en el Diari de Frederic Despalau (fi del segle XVI). Aquesta forma també apareix en el diccionari de Lacavalleria (1696) i en altres de posteriors. Curiosament, en la Novíssima ortografia catalana d’Antoni Rovira i Virgili, publicada el 1913, molt poc després de l’aprovació de les Normes Ortogràfiques, hi figura Denamarca, cosa que fa pensar que l’autor ja sospitava qualque cosa sobre la forma en aquell moment usual. Es pot suposar que la forma catalana no interferida per l’espanyol seria Danimarca o Danemarca, però som en el terreny de les hipòtesis, encara que les trobem versemblants.

Noruega. El nom en la llengua del país és Norge (bokmål) i Noreg (nynorsk). Segons la teoria tradicional el nom original en antic nòrdic és Norðr vegr, que significaria camí del nord, referit a la ruta marítima de la costa del nord. Una altra teoria diu que el primer element és nór (estret), amb la qual cosa el conjunt significaria ‘camí estret’, i una etimologia popular hauria creat la forma anglesa (Norway) i d’altres llengües, interpretant nór com a ‘nord’ i fent el calc corresponent. En llatí, font de les formes romàniques, es troba Northuagia (segle IX), Northwegia i finalment Norwegia o Norvegia. D’aquest darrer surt el francès Norvège, l’occità Norvègia, l’italià Norvegia i el romanès Norvegia. L’espanyol i el portuguès presenten u en lloc de v, i g oclusiva en lloc de fricativa (Noruega). En francès antic (segle XIV) trobam varietat de formes: Norvée, Noroeghe i Norueghe. En català el topònim el trobam en Ramon Llull, escrit Norouega, a la qual grafia podria correspondre la pronunciació Norovega o Noroveja. El 1435 el cronista valencià Melcior Miralles escriu Nururgit al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Dues mostres que indiquen que en temps medieval el nom del país llunyà no estava gaire fixat. Noruega surt en un text del segle XVI, les Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell. Però és una dada interessant el fet que en el diccionari llatí-català de Nebrija abans esmentat, a l’edició de 1560, hi trobam Nortwegia, vulgo Noruega, en el vocabulari que és continuació del de Nebrija, i Noruega en el vocabulari que calca el de Jean Dallère. Es constata, doncs, alguna preferència per Norwègia o Norvègia en el context del Renaixement, en què, d’altra banda, l’espanyol ja és referent per a les elits intel·lectuals. En el segle XVII Noruega apareix registrada en el Lacavalleria (1696), grafiada Norvega, que podria correspondre a Noruega i a Norvega (aquest diccionari usa el signe v a les entrades, tant per a la u com per a la v). En espanyol, tot i l’hegemonia de Noruega, també apareix qualque Norvegia, com en una obra de sor Juana Inés de la Cruz del 1691. No seria d’estranyar que en català trobem alguna altra mostra d’aquesta forma a mesura que aprofundim en la recerca. Pensam que Norvègia seria probablement la forma catalana si haguéssim pogut escapar de la dependència de l’espanyol.

Suècia. En la llengua del país és Sverige, format per svea (nom de la gent de la tribu dels suions) i rike (regne). En llatí medieval s’usen les formes Suethia, Suetia, Svetia i Suecia. De les dues formes amb t provenen el francès Suède i el romanès Suedia. De Suecia surt l’espanyol Suecia, el portuguès Suécia i l’italià Svezia. En occità ara es diu Suècia, que provisòriament podríem considerar sospitós d’hispanocatalanisme. O potser és només un llatinisme per a fugir del francès. En el Tresor del Felibritge Mistral recull Sueda (grafiat Suedo). En català quasi simultàniament tenim Çuètia en l’esmentat Melcior Miralles (1435) i Suècia en Eiximenis (Dotzè del Crestià, fi del segle XIV).

Danès. L’espanyol danés, segons el DRAE,  vindria del llatí Dania, nom medieval del país, però sembla més versemblant de pensar que és calc del francès danois, o del francès antic daneis. Aquest ve del fràncic danisk segons el Trésor de la Langue Française. També ve del francès l’italià danese. La forma catalana danès no té, doncs, cap particularitat a remarcar.

Noruec. No conec documentació medieval d’aquest adjectiu. És més, el primer diccionari que he vist que porta aquest mot és el Fabra (1932). No l’he vist a cap dels anteriors, tot i que el Lacavalleria (1696) porta Noruega. El francès fa norvégien per derivació directa de Norvège. El mateix fa l’italià (norvegese, de Norvegia). L’occità té norvegian, derivat de Norvègia. També diu norvegian el romanès, que té Norvegia. I l’angles, norwegian, que deu ser derivat de Norway amb intervenció del llatí medieval Norvegia o del francès. El portuguès fa norueguês (també el gallec oficial), derivat del corònim, com fan totes les altres llengües. Només l’espanyol ha creat el derivat noruego, paral·lel a sueco, rumano o indio, amb aquest mecanisme tan típic d’aquesta llengua de la derivació regressiva. Sembla que és una forma força moderna, no registrada en els diccionaris fins al segle XIX. Crec que podem concloure ben tranquil·lament que noruec és un hispanisme fruit de la nostra subordinació lingüística i cultural. Quina seria la forma previsible en català sense la subordinació? Aquesta qüestió va lligada al nom del país, Noruega. Crec que la resposta ens ha de portar a Norvègia i norvegià.

Suec. Podem dir quasi el mateix que hem dit de noruec. El primer diccionari que registra el mot és el Lacavalleria (1696), però amb la forma sueco. La mateixa forma du el Labèrnia (1839-40), cosa que mostra clarament el seu caràcter d’hispanisme, i que amb o final es devia dir d’ençà que el mot entrà al català. La forma «normalitzada» suec no apareix fins al Fabra. El francès diu suédois, derivat de Suède, amb el sufix –ois. L’italià fa svedese, modificació de l’antic svezzese, lligat a Svezzia. La primera forma apareix en el segle XVI i es consolida en el XIX. Continua formes antigues amb d o t degudes al corònim llatí Svetia. En romanès és suedez, derivat de Suedia. L’occità fa suedés, tot i que per al país diu Suècia (vegem el que hem dit més amunt). L’anglès té Swedish, derivat de Sweden amb el sufix –ish. L’espanyol i el portuguès diuen sueco, extret de Suecia per derivació regressiva; una forma que trobam normalment en els diccionaris del segle XVII. Suec és, doncs, un hispanisme penetrat en el català llibresc, amb la forma sueco, en el segle XVII. Quina seria la forma previsible sense la subordinació lingüística? Creiem que molt probablement seria suedès, paral·lel als mots francès, occità, italià, romanès, anglès, etc. Cal dir que la forma Suècia és acceptable com a mot genuïnament català. L’alternança entre c i d en el topònim i el gentilici no hauria de ser cap problema: també ocorre en italià i en occità.

.

^{Agraïments per informacions facilitades: Xavier Espluga (Universitat de Barcelona).}