Què faig si… em fragmenten la comunitat lingüística?

El 2006 la Plataforma per la Llengua, lloable organització no governamental que defensa amb entusiasme la llengua d’aquest país, publicà un petit manual per a ajudar la nostra gent a mantenir el català en tot tipus de converses. Es titulava Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català. Els promotors eren Jordi Manent i Bernat Gasull, que sembla el redactor, tot i que per modèstia no va voler signar la publicació. Aquell manual estava molt pensat per al Principat, per la qual cosa un o dos anys després se’n féu una versió per al País Valencià. I tocava també fer la versió per a les Illes Balears per a la qual ja hi havia el suport de l’Obra Cultural Balear. El 2010 els conductors de la Plataforma em fan fer l’honor de proposar-me a mi de fer aquesta versió adaptada a les Illes. La meva resposta va ser clara i contundent: no era partidari de fer versions regionals i que es podia fer perfectament una versió que servís per a tota la comunitat lingüística, cosa que donaria una imatge d’unitat i no de fragmentació. Als amics de la Plataforma la idea els va convèncer i acordàrem que faríem una edició nacional que superaria les versions regionalitzades precedents. Vaig posar fil a l’agulla i l’abril del 2011 sortia l’edició en paper amb un tiratge de 10.000 exemplars, amb els logos de la Plataforma, l’Obra Cultural Balear, Joves de Mallorca per la Llengua i el COFUC (Consorci per al Foment de l’Ús del Català, dependent del Govern de les Illes Balears). També se’n va fer una versió electrònica en PDF que es publicà al web de la Plataforma. Va esdevenir-se que tot just publicada la Guia, el juny del 2011, el Govern de les Illes va caure en mans de José Ramón Bauzà, que ja podeu imaginar que es llançà en picat contra aquella Guia. El Govern i la premsa més espanyolista. El COFUC, aleshores en mans d’Antoni Vera, va retirar els exemplars que tenia —no sé si els va cremar—, però l’Obra Cultural pogué repartir el gruix de l’edició assignada a les Illes. Naturalment, el govern de Bauzà no va poder fer res contra la versió electrònica. La nova versió era pensada per a qualsevol persona dels Països Catalans, per a la qual cosa es feren les modificacions necessàries. Contra el que es podria pensar, aquesta edició no va tenir gaire més pàgines que la versió «principatina» anterior. També vaig aprofitar per a fer una millora lingüística, suprimint hispanismes sintàctics i lèxics, tots «normatius», evidentment.

El 2015 aparegué la cinquena versió de la Guia, amb un tiratge de 2000 exemplars en paper, però evidentment el document es llegeix bàsicament al web. Hi llegim «Aquest llibret és la cinquena versió de la guia Què faig si…?, una de les guies més antigues i de més èxit de la Plataforma per la Llengua, de la qual se n’han editat diferents versions a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. La primera edició es remunta al setembre de 2006 i s’han elaborat noves actualitzacions al 2007, 2008 i 2011. L’enfocament d’aquesta nova edició el fa vàlid per a tots aquests parlants de la nostra comunitat lingüística que volen viure plenament en català l’any 2015». Aquesta edició porta la indicació «Textos: Òscar-Adrià Ibàñez i Eloi Torrents a partir del text original de Bernat Gasull i l’adaptació de Gabriel Bibiloni». També hi ha canvis de tipus lingüístic. Per exemple han tornat alguns hispanismes sintàctics (com «si algú se m’adreça en castellà») o lèxics (qualque contestar per respondre) i el per a afrontar situacions de la primera pàgina ha esdevingut per afrontar situacions, malgrat que dins el text es mantenen tots els per a davant infinitiu, que jo vaig introduir. És una qüestió menor: l’important és que la Guia ja era —o ho semblava— definitivament un sol text per a tots els catalans. Ens alegràvem de superar un dels nostres mals endèmics: fer les coses pensant només en una part del país i haver de fer després adaptacions a les altres parts.

La Guia del 2011, la que vaig adaptar a tot el país, es pot veure en aquesta pàgina. I l’oficial actual de la Plataforma en aquesta altra. Els afeccionats a la «filologia comparada» podran comparar els dos textos.

Dit això, em sorprèn que posteriorment han aparegut una versió valenciana (2017) i una versió balear (2019). La versió valenciana és patrocinada per la Generalitat Valenciana i, segons es llegeix a la darrera pàgina, els textos són de «David Valls a partir del text original de Bernat Gasull». El 2019 aparegué la versió balear, patrocinada pel Govern de les Illes Balears (Direcció General de Política Lingüística) i el Consell Insular de Menorca. No porta signatura de l’adaptador i ens informa que és una «Nova edició revisada i actualitza a partir de la versió editada el 2011», ço és, la que jo vaig adaptar. El contingut, en efecte, no és gaire diferent de la versió nacional. El document serveix per a tots els catalans de qualsevol regió, si bé les informacions sobre les Illes ocupen una posició més destacada i s’empra la morfologia verbal illenca. Reapareixen hispanismes sintàctics com se m’adreça (en lloc del genuí s’adreça a mi) i desapareixen tots els per a davant infinitiu. Em deman si per a això calia fer una versió balear. I si el «nou enfocament» unitari del 2011 ja no és vàlid.

 

PS. Veig que el diari Ara també és addicte a la fragmentació regional. En aquesta pàgina ofereix unes versions regionals i parcials de la Guia, i per a entrar-hi el lector prèviament ha de triar comunitat autònoma. A la versió balear, evidentment referida sols a les Illes, hi ha unes formes lingüístiques regionals i algun castellanisme que jo mai no hauria emprat.

Interactius del diari Ara

 

 

 

 

 

 

 

.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. David - 08 octubre 2020 10:28 am

    Penso que no cal posar en dubte que la Plataforma per la Llengua defensa la llengua i no posa en dubte ni un instant la seva unitat. Es va fer una edició personalitzada per a cada territori, perquè cada territori té una realitat legal i sociolingüística força diferent respecte el català. A més, sí, hi ha diferències que es van posar -amb més o menys encert- perquè per exemple hi ha llocs que d’un carajillo en diuen un rebentat, i a Catalunya això no ho diu ningú. Bé, s’hauria de dir cigaló -que és un calc del castellà- paraula que tampoc diu ningú, perquè diem l’original carajillo. Fer edicions amb adaptacions “regionals” es fa a tot arreu, ho fa el castellà a Amèrica, només cal llegir textos en argentí o mexicà (temps verbals, lèxic), i ho fan en anglès, aneu a Austràlia i veure-ho el què. I ningú li passa res ni es posa en perill la unitat de cap llengua. Les guies Què faig si… són escrites amb ortografia i gramàtica estàndard catalana i adaptades a cada territori. Que s’han escapat castellanismes? sap greu! però la situació és la que és i no vivim en un bosc dins d’una bombolla aïllats… Aquí sota em surt “enviau” i no “envieu”… en què quedem, doncs? quina n’és la forma estàndard? a qui va dirigit aquest “enviau” només als de les illes?

  2. 2
  3. Pep - 06 novembre 2020 9:57 pm

    Benvolgut David:

    “respecte DEL/AL català”

    carajillo: aquest mot típic espanyol és d’aquests que no s’han de traduir. Ara tambe se’n diu un trencat i qualque altre sinònim que trobareu a l’article relatiu a la Wikipèdia. *rebentat, no, que *rebentar és catanyol.

    Pel que fa a “adaptacions “regionals” “, nosaltres som UN SOL PAÍS, UNA SOLA NACIÓ, i fragmentada políticament i alguns voldrien que lingüísticament també. No podem pas comparar el castellà que pot i deu fer versions per a Estats i continents diferents, amb el nostre català molt més unitari i d’un sol tros territorialment.

    *el què: el que hi ha

    *I ningú li passa res: i no passa/arriba res a ningú

    *aïllats : isolats

    Justament cada text en diverses variants isola més i més la llengua, la fragmenta, la fragilitza. Hem de continuar a bastir la llengua nacional, amb acceptació de variants internes però limitades. És tota l’obra de Fabra i de l’IEC fins a l’autonomisme. La mentalitat autonomista, d’una variant per territori és allò que volen que fem els mestres castellans.

    *en què quedem: què acordem, De què convenim?

    “va dirigit” : va adreçat. Ens adrecem a una persona, ens dirigim (cap) a un lloc. El castellà sols “se dirige”.

    Enviau: és la forma històrica, més antiga, balear, però també del català occidental i valencià.

Podeu deixar un comentari