Gabriel Bibiloni. Amb bones paraules

La gramàtica tradicional ens ha ensenyat el concepte de pluralia tantum, que és el fet que algunes paraules només tenen forma plural encara que designin un sol objecte. Per exemple, noces o estenalles (en el diccionari no hi trobareu les paraules noça i estenalla). No s'ha de confondre aquest fenomen amb un altre que consisteix en l'ús preferent de formes plurals en alguns contextos o expressions tot i l'existència bàsica de la paraula en singular. Aquest darrer fenomen es troba profusament en espanyol (molt més que en les altres llengües) i és un focus d'interferència cap al català. Per exemple, tot i que en espanyol el concepte de felicitat s'expressa normalment en singular, quan fas algun mèrit o et toca la rifa et diuen felicidades, com si te'n desitjassin "unes quantes". O saluden amb buenos días quan se suposa que només pensen en el dia que comença. O diuen estoy hasta las narices, com si en tinguessin una col·lecció. En aquest article miraré de fer una relació dels casos en què la interferència ens fa dir coses en forma plural quan en un català genuí haurien d'anar en singular. Com que el tema és enormement ampli, la relació serà per força inacabada.

La qüestió no és fàcil, perquè som davant un terreny de fronteres difuses, i altres llengües també fan un cert ús —molt més limitat que l'espanyol— de la pluralització, però intentarem fer-ne una aproximació. Per començar, no hauríem de perdre de vista la noció d'objectes comptables i objectes incomptables, distinció que en català és pertinent per a diversos aspectes gramaticals. En principi, el nom de coses no comptables no ha d'anar en plural. És incomptable la felicitat (si algú fa festa li hem de dir (per) molts d'anys i no el calc barroer felicitats o moltes felicitats), la vergonya (algú pot perdre la vergonya però no les vergonyes), l'esperança (convé que no perdem l'esperança però també que no diguem perdre les esperances), l'ànim (podem cridar ànim per a encoratjar algú, més que ànims, o podem demanar-li com està d'ànim, no d'ànims), la pau (millor fer la pau que fer les paus), etc. També és incomptable l'aigua, i per això la famosa cançó de Simon i Garfunkel Bridge over troubled water en català s'ha de dir (Un) pont sobre l'aigua agitada i no Pont sobre aigües turbulentes; si bé alguna vegada l'aigua es tracta com a comptable, o es considera que a un lloc hi ha "aigües" de naturalesa diversa, fet que origina topònims com Aigüestortes o Aigüesvives; i encara cal afegir que a la Bíblia, en totes les llengües, ens apareix la paraula aigua en plural (Moisès vol dir 'tret de les aigües', s'obriren les aigües de la Mar Roja perquè passassin els israelites, Jesús caminà sobre les aigües), i això simplement és perquè les traduccions de la Bíblia mantenen el plural propi de l'hebreu. També és incomptable la neu (nosaltres diem any de neu, any de Déu i en espanyol, año de nieves, año de bienes), i per això en català tenim la Mare de Déu de la Neu (no de les Neus), les màquines llevaneu (no llevaneus) i Blancaneu (no Blancaneus). És incomptable el fum: afortunadament augmenten els llocs lliures de fum, no lliures de fums, però lamentablement alguns autobusos de Palma aquests dies llueixen el rètol M'han baixat els fums, traducció directa de l'expressió espanyola bajar los humos. I és incomptable l'aire: el saltar por los aires espanyol en català ha de ser simplement esclatar, explotar, rebentar, volar, no saltar pels aires, com sentim sovint.

Hi ha objectes de consum que poden ser comptables, però normalment ens hi referim com a matèria no comptable i cal usar el singular. Així els rètols dels supermercats o hipermercats han d'anunciar aigua, cervesa, xampany, i no aigües, cerveses o xampanys (i molt menys caves). No ens cansarem de lamentar que a la façana dels llocs de venda de tabac ens assalti el vergonyós rètol tabacs, traducció automàtica i irreflexiva del tabacos espanyol. Ni tan sols han vist que tot França és plena de tabaqueries amb el rètol que anuncia tabac. Dins el mateix capítol tenim el torró (alguns castellanitzats quan arriben els Nadals es mengen els torrons). O, passant a productes menys recomanables, igual passa amb la droga: tràfic de droga, no tràfic de drogues. I si hi ha tràfic de droga també hi haurà tràfic d'influència (no d'influències), i altres delictes com evasió de capital (no evasió de capitals).

Els meteoròlegs no arriben a superar —i mira que ho hem dit moltes vegades— l'error d'anomenar en plural els fenòmens meteorològics que han d'anar en singular. El vent pot ser un objecte comptable, perquè en el món hi ha una tipologia de vents, però si a un lloc determinat, que pot ser una regió gran, ha de fer vent, s'ha d'anunciar vent, no vents (feble, intens, de component nord, etc.). El mateix passa amb la boira (hi haurà boira matinal, no boires matinals). No cal dir que el cel va sempre en singular i cal proscriure frases com els cels estaran tapats o estirats. Podem parlar de temperatures, perquè a cada lloc n'hi ha una de diferent, però si ens referim a un punt del país, cal dir pujarà la temperatura, no pujaran les temperatures.

També usam en singular les paraules corresponents a objectes únics, com cel (pujà al cel, espanyol subió a los cielos), infern (davallà a l'infern, espanyol descendió a los infiernos) o horitzó (Horizontes perdidos és el nom espanyol de la novel·la de James Hilton, que en català ha de ser Horitzó perdut; anglès Lost Horizon).

El singular s'hauria d'imposar en diversos sintagmes com telèfon sense fil (no sense fils), cavall de cursa o auto de cursa (no de curses), unitat de cura intensiva —o de teràpia intensiva— (no unitat de cures intensives), tren de rodalia (no de rodalies), entre altres que podríem trobar.

En el terreny de les expressions i frases fetes abunda en espanyol la pluralització i la influència del fenomen en el català. Amb tot, convé que diguem al començament del segle XX (o al principi, no a principis), al final del mes (o a la fi del mes, no a finals de mes), en aquest punt (i no en aquestes altures), una casa amb bona vista (no amb bones vistes), un projecte d'alta volada (no un projecte d'alts vols), i sembla que la nostra llengua prefereix demanar compte (més que demanar comptes), li ha fugit (o fuit) de la mà (més que li ha fugit de les mans), me la pagarà (més que me les pagarà), viure de renda (més que viure de rendes), ni en somni (més que ni en somnis).

També tenim interferència de l'espanyol amb expressions fetes que utilitzen noms de parts del cos, com el nas: podem estar fins al nas d'un afer, o fins més amunt, però no convé dir estic fins als nassos, perquè de nas només en tenim un; als indesitjables els podem donar la parta pel nas, pels morros o pels ulls, però no pels nassos. En espanyol diuen cuando veas las barbas de tu vecinó cortar, pon las tuyas en remojo, una dita que hauríem d'anar ben alerta a traduir literalment posant la barba en plural, etc. (de barba la meitat dels humans en tenim una per barba). També hem sentit fer una cosa a les seves esquenes, mala traducció de a sus espaldas. I curiosament, encara que tots tenim una dotzena de queixals, extremers inclosos i salvant alguna pèrdua, diem mal de queixal (encara no hem sentit mal de queixals, malgrat l'espanyol dolor de muelas, però tocau ferro).

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, en dues parts esl dia 3 i 10 de juliol de 2010.

Tots els articles