«Quedar», una mostra de la «llengua còpia»
És en discussió si quedar és hispanisme o no ho és. L’Alcover-Moll adopta una posició prudent: «del llatí quietare, ‘calmar, posar en repòs’, probablement per conducte del castellà quedar». Això malgrat que Antoni M. Alcover n’havia defensat la genuïnitat amb la seva coneguda vehemència. Coromines tampoc no ho va arribar a aclarir, cosa que mostra que la qüestió és complicada. En el Diccionario crítico y etimológico castellano e hispánico sosté que quedar en català és hispanisme («aunque ya del todo arraigado») i qualifica d’inconsistents els arguments del filòleg manacorí en favor del caràcter castís del vocable. Fins i tot usa un argument de la gramàtica històrica: la vocal tònica de queda hauria de ser oberta en català central i neutra a les Illes. Més tard, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana canvia parcialment d’opinió i defensa l’autenticitat de quedar, «com ja havia endevinat Mn. Alcover». En català medieval existeixen aquedar i quedar, derivats de quet (< quietus) i amb el significat de ‘estar quiet’, ‘estar aturat’, el mateix significat que té el mot quedar en l’espanyol primitiu. Ara bé, Coromines reconeix que el pas al significat de ‘restar’ o ‘romandre’, significat desenvolupat en castellà, s’introdueix en la nostra llengua per una forta empenta de l’espanyol «durant l’època en què aquesta llengua començà d’influir en el català per raons ben conegudes de tothom». Deixant a part un exemple en un document de 1594, fins al segle XVIII la paraula quedar, amb el significat de ‘restar’ no apareix normalment documentada. I, com podem suposar, en els denominats segles baixos el vell quedar (estar quiet) estava força oblidat, llevat d’alguns usos residuals encara en vigor. Tot fa suposar, doncs, que un català deslliurat de la pressió de l’espanyol difícilment faria un ús normal de la paraula en qüestió.
Però la qüestió més inquietant no ha de ser quin és l’origen de quedar, sinó unes altres. Primer, el fet que els sinònims restar o romandre, clarament més genuïns, han estat massacrats els darrers trenta anys pels qui controlen la llengua dels mitjans de comunicació principals, i això ha fet que morissin d’inanició —allò que Coromines, en els Lleures, cridava a evitar— en el parlar de la societat catalana educada (educada en català vol dir culta). I, cosa potser pitjor encara, en el transcurs del temps el quedar espanyol ha sofert una intensa evolució semàntica i sintàctica, un desplegament fabulós d’usos nous, que més tard o més prest han acabat essent imitats pels catalanoparlants. Fins al punt que ara no sabríem parlar si ens obligaven a passar sense aquests nous usos sintàctics i semàntics, sense els quals, tanmateix, passen perfectament totes les altres llengües romàniques. Un d’aquests fets és l’ús pronominal de quedar, propi de l’espanyol, que ens fa incórrer en calcs com quedar-se de pedra o quedar-se el canvi o quedar-se amb algú (enganyar-lo). Cal dir que els usos pronominals entraren a les terres continentals segurament al segle XIX. Perduts els referents, els codificadors els han admesos sense cap problema. A les Illes, però, no hi han entrat fins a la darrera generació, la de la gent nascuda a la segona meitat del segle XX, que també ha rebut un caramull de nous hispanismes de tota mena.
Tot això és una mostra contundent de com una llengua pot esdevenir una còpia d’una altra i de com aquesta altra pot emmotllar el pensament dels subordinats. I també és cert que desfer el camí d’interferència corregut és francament difícil. Substituir una paraula per una altra (barco – vaixell) és molt fàcil, però canviar estructures sintàctiques i semàntiques —és a dir, mentals— és notablement difícil. La llengua de qualitat requereix un esforç que topa amb les tendències al mínim esforç de molta gent. Més difícil és si no hi ha models de referència i si aquesta cultura del mínim esforç està estimulada per un discurs abandonista com el que mantenen i difonen la major part dels qui s’han apropiat el control de la llengua pública.
Per als qui valoren la cultura de l’esforç i la qualitat de la llengua, a continuació hi ha unes equivalències —orientatives— entre els usos que avui dia són generals i unes solucions alternatives basades en usos lliures d’interferència. Naturalment, no pretenc fer desaparèixer el verb quedar d’una bufada ni amagar que entre els usos interferits es poden fer distincions, igual que es poden fer tractaments diferents segons els registres. Per descomptat no tots els quedar ara en ús es poden substituir per restar o romandre: hi ha moltes altres possibilitats que el bon sentit lingüístic de la gent ha d’anar explorant. Amb els vostres comentaris en descobrirem més i enriquirem aquesta llista.
1. Restar
Queden quatre panets
Resten quatre panets
Ens queden dues hores per a acabar
Ens resten dues hores per a acabar
Aquesta part ha quedat sense pintar
Aquesta part ha restat sense pintar
Queda un mes per a acabar el curs
Resta un mes per a acabar el curs
2. Romandre
El president anà a l’exili i els ministres quedaren al país
El president anà a l’exili i els ministres romangueren al país
3. Resultat
El llibre ha quedat perfecte
El llibre ha sortit perfecte
4. Comportament
El ministre ha quedat molt malament
El ministre ha fet molt mala impressió
Ha quedat com un porc
S’ha comportat com un porc
Quedarem en ridícul
Farem el ridícul
5. Caure
Aquesta camisa no et queda gens bé
Aquesta camisa no et cau gens bé
6. Estar situat
Per on queda el bar?
On és el bar? / Per on cau el bar?
7. Acordar de reunir-se amb algú
He quedat amb en Joan
M’he de veure/reunir amb en Joan
Tinc un apuntament amb en Joan
Millor que quedem per a dissabte
Millor que ens vegem dissabte
8. Acabar
Aquell projecte ha quedat en res
Aquell projecte ha acabat en no res
9. Acordar
Havíem quedat que això no és correcte
Havíem convingut que això no és correcte
En què quedam?
Què acordam?
10. Per mi no quedarà
Jo faré tot el que pugui
No quedarà per falta de voluntaris
Els voluntaris no seran cap problema
11. Ús pronominal (permanència)
No us quedeu al marge
No resteu al marge
El dia de les eleccions es van quedar a casa
El dia de les eleccions van restar a casa / van romandre a casa / van estar a casa
12. Ús pronominal (esdevenir)
Va quedar-se cec
Va tornar cec
13. Ús pronominal (retenir)
Quedau-vos el llibre / amb el llibre
Guardau el llibre / El llibre pot ser vostre
14. Ús pronominal (preferir)
Em quedo amb la proposta de na Maria
M’estim(o) més la proposta de na Maria
15. Ús pronominal (burlar-se)
No et quedis amb mi [familiar]
No et fotis de mi
10 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Moltes gràcies!
Ara ja no escriuré, als expedients dels usuaris, “quedem el dia X”.
Un altre ús que he notat que es fa de “quedar” és el ‘d’acordar una cita’. Exemples: “Hem quedat que ens veuríem a les deu” /que ens trobaríem a tal lloc, etc. O, simplement. “hem quedat” per ‘ens hem de veure’ (o ‘trobar’ o ‘reunir’.
Dos comentaris tangencials:
-M´ha agradat especialment l´exemple 14, perquè vinc de passar uns dies en un lloc (Cambrils) on la gent gran fa servir el ‘m´estimo més’ (o amb l´ordre invers: més m´estimo’) i els joves s´han passat en massa al ‘preferir’
-en italià ‘avanzare’ pot voler dir ‘estalviar’ (és a dir, que restin diners, que encara n´hi hagi); en algun dels “dialectes” ha passat a significar directament ‘restar’.
En català sé que s´ha donat el primer pas, però i el segon, existeix en alguna variant?
(un exemple d´aquest ‘avançar’ “dialectal” el trobeu aquí: http://elpetitespolit.blogspot.com.es/2016/06/5-pinocchios-pel-preu-dun-2-part.html
és el meu blog, disculpeu l´espam!)
Gràcies, Gabriel, per aquesta interessant entrada, que m’ha aportat coses molt profitoses. Fa molts anys, vaig suposar que el cas 7 (“acordar de reunir-se amb algú”) era sospitós arran d’haver d’escriure una carta a un senyor. Li volia proposar de “quedar”, i per a assegurar-me de la licitud d’aquest ús, vaig consultar el DIEC, el GDLC i el DCVB, cap dels quals no el recollia –si no recordo malament–, per la qual cosa al final vaig optar per “veure’ns”.
Hi ha un altre ús de “quedar” que, segurament, és degut a la pressió del castellà: “quedar-se amb les ganes de fer quelcom”. Les solucions que se m’acudeixen són “no haver pogut satisfer les ganes de fer quelcom” o “continuar tenint les ganes de fer quelcom”. M’imagino que n’hi ha de més reeixides o de més expressives.
“Això queda lleig” es diu en bon català “això fa lleig”. Un article genial, senyor Bibiloni.
Gabriel, com podríem obviar el verb “quedar” d’aquesta dita: «allà on hi ha hagut, sempre en queda»?
Posar “resta” o “roman” en lloc de “queda”? Potser hi ha una altra solució que no sé veure. Gràcies.
Tots els QUEDAR corregits!
*quedar(-se) / estar(-se) / restar / romandre
Quedar tot sovint s’usa indegudament per Ser, trobar-se, situar-se (en relació a una altra cosa, parlant de coses immòbils), subsistir en una determinada situació o manera d’ésser o d’estar: *(Per) on queda el bar?: On és el bar?; Per on cau el bar? *quedar ferit>ser ferit. *queda la solució: hi ha la solució. *El llibre ha quedat perfecte: El llibre ha sortit perfecte; Has reeixit en el llibre; Has fet un bon-gran treball amb el llibre. *quedar segon: fer segon, ser segon (en un concurs o una cursa per ex.). *Per mi no quedarà: Jo faré tot el que pugui/Hi faré mans i mànegues/No serà culpa meva. *No quedarà per falta de voluntaris: Els voluntaris no seran cap problema. *No et quedes amb mi fam.: No et fotis de jo-mi (‘aquedar(-se)’ o ’acadar-se’ ant. : aquietar, assossegar, calmar, fer callar)
*quedar + adj. / deixar + adj. | ser + adj. (*quedar blau: deixar blau (estupefacte); *quedar parat : esbalair, ser-deixar bocabadat), *quedar sorpès (amb quelcom): ser sorprès (per-de quelcom)
*quedar amb qualcú: trobar(-se), aplegar-se (Tenir cita amb qualcú)
*quedar bé-malament / escaure-no escaure, estar bé o estar malament, (no) parar, (no) anar bé, fer-hi pega, (no) dir Bal. (un vestit; cas. caer-sentar bien-mal) | (no) provar / (no) anar bé / (no) fer (bon) profit (a la digestió) | marcar bé-malament / fer bona-mala figura / ser benvist (fer bona o mala impressió, fer bon o mal efecte) | eixir-ne o sortir-ne bé/malament
*quedar com / passar per (*quedem com aprenents: passem per aprenents)
*quedar com un porc-senyor, etc / comportar-se com un porc-senyor, etc / donar la imatge d’un porc-senyor
*quedar en / decidir de / convenir de / acordar (de) (deixar establert per mutu acord, esp. un lloc on aplegar-se, a una certa hora) (*Quedem a sis hores a la placa?: Diguem a sis hores a la plaça? *En què quedem?>Com ho fem, finalment?/Què hem decidit, doncs? Aleshores, com ho tenim? Què diem?)
*quedar en res / no ser res / acabar en no res
*quedar en ridícul / fer el ridícul
*quedar gran, petit, curt, llarg, ample, estret… / venir gran, petit, curt, llarg, ample, estret…
*quedar per-a + v. inf. / faltar per-a + v. inf.
*quedar-se + adj. / tornar-venir + adj. *Ha arribat per a quedar-se: ha arribat i restarà
*quedar-se amb (qualcú o quelcom) / agafar-prendre, obtenir, apropiar-se | fig. triar | aturar-se DCVB, arremenar(-se), arremenar amb si DCVB (Donà los diners a un prevere, no’ls gausà aremenar ab si per paor dels parents, Vides de Sants rossellonesos), guardar(-se), guardar per a si, reservar(-se), retenir, conservar en ment (*Quedeu-vos (amb) el llibre: Guardeu el llibre; El llibre pot ser vostre, El llibre és vostre; Atureu-vos el llibre| limitar-se a (*amb quin et quedes? : quin t’estimes més?, Quin és el més bonic (per a tu) ?
*quedar-se curt / fer curt
*quedar-se sense (qualcú o quelcom) / trobar-se sense qualcú o quelcom / perdre / acabar sense
Tots els *quedar corregits V. 2
*quedar(-se) / estar(-se) / restar / romandre
quedar tot sovint s’usa indegudament per Ser, situar-se (en relació a una altra cosa, parlant de coses immòbils), subsistir en una determinada situació o manera d’ésser o d’estar: *(Per) on queda el bar?: On és el bar?; (Per) on cau-para el bar? *quedar ferit: ser ferit. *quedar segon: fer-ser segon (en un concurs o una cursa per ex.). *quedar amb un pam de nas: estar amb un pam de nas. *queda la solu-ció: hi ha la solució.*Queda bonic: (hi) fa bonic; *El llibre ha quedat perfecte: El llibre ha sortit perfecte; Has reeixit en el llibre; Has fet un bon-gran treball amb el llibre. *Per mi no quedarà: No romandrà per mi tal/Jo faré tot el que pugui/Hi faré mans i mànegues/No serà culpa meva (no dependre d’algú que una cosa es porti a cap) *No quedarà per falta de voluntaris: Els voluntaris no seran cap problema. *No et quedes amb mi fam.: No et fotis de jo-mi (‘aquedar(-se)’ o ’acadar-se’ ant. : aquietar, assosse-gar, calmar, fer callar)
*quedar + adj. / deixar + adj. | ser + adj. (*quedar blau: deixar blau (estupefacte), *quedar parat : esba-lair, ser-deixar bocabadat), *quedar sorpès (amb quelcom): ser sorprès (per-de quelcom)
*quedar amb qualcú: trobar(-se), aplegar-se (Tenir cita amb qualcú)
*quedar bé-malament / escaure-no escaure, estar bé o estar malament, (no) parar, (no) caure bé, caure malament, (no) anar bé, fer-hi pega, (no) dir Bal. (un vestit; cast. caer-sentar bien-mal) | (no) provar / (no) anar bé / (no) fer (bon) profit (a la digestió) | marcar bé-malament / fer bona-mala figura / ser benvist (fer bona o mala impressió, fer bon o mal efecte) | eixir-ne o sortir-ne bé/malament
*quedar com / passar per (*quedem com aprenents: passem per aprenents)
*quedar com un porc-senyor, etc / comportar-se com un porc-senyor, etc / donar la imatge d’un porc-senyor
*quedar en / romandre en / decidir de / convenir de / acordar (de) (deixar establert per mutu acord, comprometre’s a tal cosa, esp. convenir d’un lloc on aplegar-se, a una certa hora) (*Quedem a sis hores a la placa? : Diem a sis hores a la plaça? *En què quedem? : Com ho fem, finalment?/Què hem decidit, doncs? Aleshores, com ho tenim? Què diem?).
*quedar en res / no ser res / ser no res / acabar en no res / acabar que no és res / acaba que és no res
*quedar en ridícul / fer el ridícul
*quedar gran, petit, curt, llarg, ample, estret… / venir gran, petit-esquifit, curt, llarg, ample, estret… (No entrar: El capell no m’entra: no deixa que el cap hi entri; «Aquesta sabata no m’entra»: el peu no hi cap)
*quedar per (a) + v. inf. / restar per + v. inf. / faltar per + v. inf. (faltar per fer, completar, acabar…)
*quedar-se + adj. / tornar-venir + adj. *Ha arribat per a quedar-se: ha arribat i restarà
*quedar-se amb (qualcú o quelcom) / trobar-se amb-sense, agafar-prendre, obtenir, apropiar-se, apo-derar-se, emparar-se, aparroquiar-se (de tal cosa), aplicar-se (tal cosa) | fig. triar | restar-se, restar-se’n amb, aturar-se Bal, cat. Clàss., guardar(-se), guardar per a si, arremenar(-se) ant., arremenar amb si ant., reservar(-se) tal cosa | retenir / conservar en ment | limitar-se a (DCVB: yo’n pendré la mitat, e vostra senyoria s’aturarà l’altra; Lo qual se’n va restar ab tot l’imperi, Boades Feyts; La dona se restà l’enguent per consell de la Verge qui li dix que’l guardàs, Pere Pasqual; Donà los diners a un prevere, no’ls gausà aremenar ab si per paor dels parents, Vides de Sants rossellonesos) (*Quedeu-vos (amb) el llibre: Guardeu el llibre; El llibre pot ser vostre, El llibre és vostre; Atureu-vos el llibre | retenir / conservar en ment | limitar-se a (*amb quin et quedes? : quin t’estimes més?, Quin és el més bonic (per a tu) ?
*quedar-se curt / fer curt
*quedar-se sense (qualcú o quelcom) / restar sense qualcú o quelcom / perdre / acabar sense / no tenir més-pus / ja no tenir
És molt d’agrair la tasca de descripció d’assimilació, però en esser catalunya una regió franco-espanyola, descriviu el procés d’assimilació del català vers l’espanyol; però és de doldre que l’assimilació del català vers el francès no sigui també descrit amb rigor, recordo un reportatge de Cotlliure, en què els catalans fan la mateixa transferència sistemàtica a múltiples nivells (des de fonètica, sintaxi, lèxic, fraseologia) vers la llengua dominanta. Els registres col·loquials ja assenyalen un estat de dialectalització gairebé insalvable.
I aquí és on volia arribar: la militància lingüística no salva cap llengua, ni salvarà el català. Sols és una mesura de contenció, en què els modernets de la televisió regional sols de la banda espanyola, TV3, o els cavalls de troia descriptius del IEC, creuen esser liberals i objectius, quan, de fet, segueixen sense adonar-se d’una llei que no és de natura lingüística sinó política i econòmica.
I aquí ve el drama: mentre van aigualint el vi fent gràmatiques descriptives del tot inútils per a contenir l’assimilació lingüística i cultural, no s’adonen que el poder d’estat i de mercat és el que veritablement manté les llengües vives: les llengües d’estat no són sols unes llengües oficials sinó de poder que, a més, a banda i banda de la partió francoespanyola, tenen com a objectiu el lingüicidi català, entre d’altres. NO hi poden haver polítiques d’immigració pròpies, NO hi pot haver immersió lingüística real a l’escolarització, el cos de funcionaris s’expressa majoritàriament en espanyol i francès perquè són les llengües veritablement de poder.
S’ha creat la il·lusió d’esser un semi-estat dins de l’estat a la part espanyola i una semi-regió a la part francesa; s’ha creat el miratge d’una immersió quan de fet és una tolerància folclòrica. En conclusió: el problema de sotmetiment no és de natura lingüística, mai no ho ha estat, sinó de poder polític i de mercat. I mentre els catalans pertanyin a cap dels dos estats lingüicides, el català esdevindrà dos dialectes de llengües diferentes: una barrecha i un patois.
Miri, senyor Bibiloni,
Als que fa dècades que ens escarrassem per fer servir (com a parlants i com a escriptors) un català correcte i alhora natural, versemblant i creïble, que vostè insinuï que ens guiem per la llei del mínim esforç no és una cosa fàcil d’encaixar sense una certa irritació.