Toc de queda, cobrefoc, seny del lladre
El deteriorament de la situació creada per la covid-19 ha obligat l’Estat a decretar la prohibició de sortir del domicili a partir d’una hora determinada. Aquesta mesura en espanyol es diu toque de queda, i pel que respecta a la denominació en català tenim un debat sobre quina seria l’opció millor. Sobre les possibilitats que hi ha en joc en faig aquí algunes notes.
En espanyol s’ha dit tradicionalment la queda, nom que surt de la substantivació de l’adjectiu quedo, queda, del llatí quietus, que vol dir ‘quiet’. Del llatí quietus es va formar el verb quietare, que en espanyol dóna quedar. Sobre aquest verb vegeu aquest article. La queda es tocava inicialment amb una campana —la gent no tenia rellotges—, que es deia campana de la queda o campana de queda, i generà expressions com tañer a queda, la hora de la queda, después de la queda, etc. Curiosament, el sintagma toque de queda és molt modern: pel que mostra la documentació consultada, sembla que no és anterior al segle XX o en tot cas al XIX. I pareix que té unes connotacions militars, com altres toques (diana, oración, etc.).
En francès l’equivalent és el mot couvre-feu (literalment cobrefoc), mot que va ser adoptat en altres llengües, com l’italià (coprifuoco), l’occità (cubrifuòc) o l’anglès (curfew). El motiu d’aquesta denominació rau en l’obligació d’apagar el foc de les llars a certa hora, en uns temps i uns llocs en què les cases eren de fusta i hi havia perills d’incendis durant la nit. Diuen que el primer a establir aquesta obligació fou Guillem el Conqueridor, duc de Normandia en el segle XI. Així, doncs, a diferència del toque de queda, el cobrefoc es manté lluny de qualsevol connotació militar o situació bèl·lica.
En català medieval, l’obligació de restar a la casa a partir d’una hora es relaciona amb el seny del lladre. En aquesta locució el mot seny significa simplement ‘campana’, una de les diverses accepcions del terme. A l’hora convinguda i en les circumstàncies escaients tocava el seny del lladre, la campana del lladre. I es deia així perquè després del seu toc la prohibició de circular i el fet de tancar-se a casa de cadascú protegia la gent contra els malfactors (segons una versió) o es podia detenir els infractors, considerant-los en principi delinqüents, lladres (segons una altra versió). Així la documentació ens parla d’escolans que tocaven el seny del lladre, de l’hora del seny del lladre, o un document que diu «Aquest dia fonch beneyt lo seny del ladre lo qual per ésser tranquat es stat fet de nou» (Diccionari Aguiló, s.v. seny). Seny del lladre era, doncs, el nom d’una de les campanes que hi havia a una església o a una població. A Palma seny del lladre fou un dels noms de la campana que avui es diu en Figuera (nom del seu creador), campana fosa en el segle XIV que estigué a la torre de les Hores i avui corona la Casa de la Ciutat tocant puntualment les hores del rellotge, dit també en Figuera. Naturalment que seny del lladre es podia estendre per metonímia i designar l’hora del toc o la mateixa prohibició de sortir.
A partir dels inicis de la castellanització del català (segle XVI) comença a fer-se present en la nostra llengua el mot espanyol queda, amb els mateixos usos que en la llengua veïna, i va reculant el seny del lladre, que així i tot, encara es pot trobar perfectament en el segle XVII.
La conclusió, doncs, és que toc de queda és un hispanisme, i els aspirants a un català genuí sentiran la necessitat de saber quina és l’alternativa millor. Avui la rehabilitació del sintagma seny del lladre és un poc problemàtica, si bé no impossible: qualsevol expressió antiga pot ser modernitzada; si no, vegeu què es va fer amb Generalitat, mossos d’esquadra o síndic de greuges. Però també cal tenir present que no hi ha una equivalència exacta entre toque de queda i seny del lladre. El primer fa referència a una acció de l’autoritat, que estableix una prohibició o la comunica a la gent; el segon, almenys en l’ús històric més general, fa referència a un instrument per a indicar el començament de la prohibició. Si bé és cert que avui el sintagma toque de queda s’ha fet locució, sense que es toqui res, i fins i tot es fa servir per a designar tot el lapse de temps que dura la prohibició. També és possible de fer el mateix amb seny del lladre, encara que pugui semblar més forçat.
El terme que podem considerar internacional, cobrefoc, ha tingut un cert ús en català segons l’autor d’aquest article; un ús que nosaltres encara no hem pogut verificar. Però encara que no hagi estat d’ús tradicional, és una opció interessant que es pot tenir per un de tants neologismes que van incorporant-se a la llengua, amb els avantatges del seu caràcter internacional, sense connotacions bèl·liques ni militars i satisfactori pel que té de separar el català de la interferència abassegadora de l’espanyol.
PS. Després de publicar aquest article, veig que s’obre camí l’expressió confinament nocturn, un terme neutre i apropiat per a la situació sanitària actual. Amb tot, el que he dit sobre els termes toc de queda, seny del lladre i cobrefoc és aplicable quan parlem de «confinaments nocturns» d’èpoques passades.
1 comentari1 comentari rebut
Podeu deixar un comentari
*queda (toc de (la) ~) / cobrefoc prop. cf. oc., fr., it., ang. / colgafoc(s) prop. / toc de recolliment / seny del foc ant. / seny-toc del lladre ant. / hora del seny ant. (confinament nocturn)| toc d’alarma