Publicat en el Diari de Balears el 25 d’octubre

La paraula avui més habitual en llenguatge formal és preservatiu, però també hi ha el sinònim del títol, i d’aquest parlarem avui. No se sap l’origen d’aquesta paraula. La vinculació del mot a un doctor Condom, que hauria treballat al servei dels interessos sanitaris de Carles II d’Anglaterra (1630-1685), és una hipòtesi entre altres. Menys versemblant és encara la relació de l’instrument amb la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, encara que aquesta disposi de tot un museu del preservatiu. Té més bon predicament la hipòtesi que relaciona la paraula amb el verb llatí condere, ‘amagar, protegir’, l’arrel del qual dóna el verb espanyol esconder. Sigui com sigui, s’accepta que aquesta paraula en les diverses llengües és un anglicisme, és a dir, el mot es va encunyar en anglès, i això degué ser en el segle XVII o potser el XVIII. De l’anglès la paraula condom va passar a una munió de llengües: l’alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l’italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; el finès, kondomi; l’esperanto, kondomo, etc. Tots amb m. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 18 d’octubre de 2008

Un formigó és una formiga molt petita, igual que un ocelló és un ocell petit. Ja hem parlat reiteradament en els articles precedents del valor diminutiu del sufix –ó en català. Els derivats en –ó augmentatius són manlleus fets a l’espanyol o a l’italià, els darrers passant per l’espanyol si són moderns. Però ara, continuant amb les paraules acabades en –ó, no vull parlar de cap animal sinó d’un material emprat en la construcció, mescla de ciment, grava, arena o picadís i trossets de pedra, que els diccionaris catalans anomenen formigó. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears l’ll d’octubre de 2008

El nom de la capital de Mallorca sempre ha estat víctima de polèmiques. En un altre temps fou el debat entre Mallorca, el nom antic vertader, i el romàntic i fals Ciutat de Mallorca; i, en relació al nom actual, la polèmica s’ha mogut entre el Palma de sempre i el postís Palma de Mallorca, un nom creat a l’exterior per a resoldre els inconvenients de la tendència d’alguns a confondre Palma i Las Palmas. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 4 d’octubre de 2008

Continuant amb la sèrie d’articles dedicats a les paraules acabades en –ó, avui parlarem de cinturó, un castellanisme flagrant que en català actual reprodueix tota la polisèmia de l’espanyol cinturón. Es tracta d’un dels derivats augmentatius en –ón, un fenomen, com ja hem vist, típic de l’espanyol i inexistent en català. La paraula apareix documentada en la llengua veïna al començament del segle XVII i el seu significat original és militar (corretja ampla que serveix per a dur-hi penjada l’espasa). Amb aquest significat possiblement va passar al francès (ceinturon) i a l’italià (cinturone), si el moviment no fou en sentit contrari (el sufix pot ser augmentatiu en italià però no en francès). Aquestes dues llengües —i també el portuguès (cinturão)— disposen d’aquest mot, però només amb el sentit militar indicat. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 27 de setembre de 2008

A l’article precedent havíem vist que en català el sufix –ó serveix per a formar derivats diminutius (finestró, barbó, butxacó, mamelló, carreró, guitarró, etc.), mentre que en castellà l’equivalent –ón produeix derivats augmentatius (azadón, cajón, cucharón, portón, sillón). Però la majoria de paraules catalanes acabades en –ó no són derivades sinó procedents de mots del llatí vulgar acabats en –one o bé manllevades a altres llengües.  Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 20 de setembre de 2008

Un fet força curiós és que en espanyol el sufix –ón serveix per a formar derivats augmentatius (azadón, cucharón, portón, sillón), mentre que en català el sufix paral·lel –ó ens forneix derivats diminutius (finestró, figó, patató). Com que cucharón en català és cullerot, algú va pensar que el sufix català equivalent a l’augmentatiu espanyol –ón és –ot.  Però això no és ben bé exacte. Continua aquí.

Durant la dècada dels setanta, després de construir una autopista que enllaçava el port de Palma amb l’aeroport i destrossava —irreversiblement?— la façana marítima de la vella ciutat de Mallorca, aparegué un solar immens entre la murada i la dita autopista on es decidí de fer un pàrquing i, després d’una intensa lluita cívica, un parc. D’un primer moment aquell parc fou designat amb el nom de parque del Mar. Sí, primer en castellà, perquè era un nom que inicialment només sortia en els projectes, els papers oficials i els diaris, i tot això en aquell temps només era en castellà. La denominació catalana del parc, parc de la Mar, que ara és l’única que circula en qualsevol idioma, és una traducció d’aquell originari i oficialesc nom castellà.

I bé, ens podem demanar si ara diríem parc de la Mar suposant que el bateig s’hagués produït en una situació de major normalitat lingüística i no a partir d’una traducció del castellà. Continua aquí.

Aquest blog ha estat aturat un poc més de dos mesos. Les coses de la informàtica ja se sap que et donen sorpreses molt desagradables, problemes inesperats davant els quals de vegades restes impotent, amb les cames tallades, perdut, sorprès i atònit quan veus que no hi ha manera de trobar el mal,  desesperat. Un bon —o més tost mal— dia, després d’escriure un post, em vaig trobar que l’escrit es negava a pujar al servidor. Després de fer l’ullastre esbrancat cercant-ne la causa, vaig veure que hi havia una versió més moderna del WordPress, i ja vaig ser partit a fer l’actualització, amb el dubte de si això resoldria el problema. I sí: després els posts van pujar ben falaguers, però tot el blog va quedar fet una desgràcia, perquè tots els caràcters un poc especials o amb accents i diacrítics es van convertir en signes complicats i misteriosos. N’he guardat una mostra com a trist record.  

La qüestió de les codificacions dels caràcters pot arribar a ser una cosa ben enutjosa, i aquest era un dels problemes que arrossegava aquest blog de bastant enrere. Aquest blog ha passat per diferents etapes, diferents servidors i diferents programes de gestió (que lluny que sembla que queda aquell primer blog, rudimentari i tot html). La conseqüència era una base de dades feta amb trossos de codificacions diferents, i si canviava la codificació per a arreglar un tros, n’espenyava un altre. Podia haver començat un blog nou, com faria molta gent, i problema resolt; però tenia molt d’interès a conservar tot el contingut del blog, amb tots els posts i els quasi dos mil cinc-cents comentaris. De manera que vaig decidir agafar el bou per les banyes i arreglar la base de dades, un text inhòspit de 5 MB. Una feina que he fet sense poder deixar de pensar en els heroics i pacients monjos de Ripoll. Gràcies a qui ha dut al món el magnífic editor de codi font Notepad++.

Al final n’hem sortit, i ara tinc el que volia: un blog amb la codificació utf-8, que és com haurien de ser avui totes les pàgines web i blogs, i amb els caràcters que es veuen bé. Utf8 unicode és un sistema de caràcters universal que permet escriure la majoria de llengües del món, que supera altres estàndards, com el 8859-15, que encara usa molta gent i que només permet els caràcters del català i llengües semblants. Ara, per exemple, puc escriure aquesta meravella: [‘sɛdzə ‘ƷudƷəz duɲ Ʒud’Ʒam ‘məɲƷəɱ ‘fedƷə dum pəɲ’Ʒat], que el lector ha de llegir bé si té el navegador actualitzat.

Em sent joiós de poder reprendre el blog i lament la tardança en la solució de l’anomalia, deguda a la manca de temps per a dedicar-hi. Ara, abans que res, penjaré els darrers articles publicats els dissabtes en el Balears sobre temes de llengua, a fi que pugueu fer-hi comentaris.