Aquest és Josep Puigbò, periodista conegut de sobra. El recordam dirigint i presentant el Telenotícies Migdia o el programa Àgora, del 33. També ha presentat el Telediario de TVE i El debate de la 2, entre altres programes.
M’assabent que ara l’han fitxat al Canal 9 per a presentar un programa de debat. I tot d’una m’he imaginat el periodista d’Olot fent pràctiques intensives de fonètica valenciana per tal d’amagar una procedència geogràfica que podria causar-li problemes, o podria causar-los als mandarins de la cadena. No puc oblidar l’ínclita Salomé, que temps hi ha presentava un programa al canal valencià parlant un estrident apitxat de peixatera. Però ràpidament he sortit de dubtes: el programa serà en espanyol. Clar, no pot ser i, a més, és impossible que un principatí surti al Canal 9 parlant com sa mare o son pare li van ensenyar. Semblaria que és la mateixa llengua que la dels valencians, i això no és assimilable pel muntatge blaver. A més, en els canals del PP els programes que no són per a fer riure van en la llengua de les coses serioses.

Ja tenim el nou diari Avui. És evident que amb una imatge nova i millor, diuen també que amb continguts nous i amb més coses noves. Llàstima que no hagin renovat també el(s) responsable(s) de la llengua i els criteris lingüístics. Això sembla que continuarà igual. És a dir que si un redactor decideix escriure enguany, darrer, cercar o digué, toparà amb l’implacable llapis vermell que li reemplaçarà aquests mots pels que usen els veïns de l’escala del corrector. I continuarà el sisplau, l’esclar, el sigut, el recolzar el govern, el nòvio, el xòfer, el convence’l,… I és que els qui a començament dels 80 van fer la “revolució” del que es va anomenar català light continuen en els llocs en què astutament van saber instal·lar-se, i fent la seva feina de deturpació de la llengua. I els qui manen sembla que continuen sense entendre de què va la història.
Salut al nou Avui, molta sort i gràcies pel pdf, una meravella.

La cara és que la institució recomana d’arbitrar mesures que augmentin la competència del català en els funcionaris, especialment els de l’administració de justícia, i advoca per la política d’immersió lingüística en el sistema educatiu del País Valencià i de les Illes Balears. Ni el govern espanyol ni els governs lingüicides valencià i balear en faran el més mínim cas –el govern balear ja ho ha dit clarament–, però és molt important que una insitució del pes del Consell d’Europa digui aquestes coses.
De la creu destacaria dues coses: una que el dictamen considera l’Estat espanyol com un àngel custodi en la política de protecció de les llengües “regionals i minoritàries”. Aquí la cosa de fons és la següent: les institucions europees actuals són una emanació dels Estats que conformen Europa, entre els quals els que més pesen són els Estats nacionalistes arrasapobles del s XIX. I aquests Estats, en funció dels seus interessos, han distribuït les llengües del continent en dos sacs: el de les llengües nacionals, beneficiàries de les seves polítiques de la llengua nacional; i les altres, les que l’Estat-nació jacobí va condemnar primer a l’extinció i ara tolera mentre romanguin en la indigència. A aquestes llengües els han posat l’etiqueta de llengües “regionals” i “minoritàries”. I com a tals només poden aspirar a les engrunes de pa que cauen als cans a la taula dels amos, quan aquests volen deixar-les caure. Per això, com que el català ha aconseguit arribar a alguna tallada de carn, els “experts” del Consell d’Europa consideren que la política lingüística a Espanya és una meravella. L’error també és a la nostra banda. Del moment que acceptam que el català és una llengua regional o minoritària hem begut oli, perquè hem acceptat l’estatus de llengua mereixedora d’almoines compassives. No, no i no. En cap circumstància ni en nom de cap estratègia es pot acceptar que el català sigui considerada una llengua regional o minoritària. El català és una llengua nacional, amb els seus drets com a tal disminuïts o segrestats. Només reivindicant aquests drets i rebutjant que ens encabeixin en el sac dels desgraciats presumptament congènits, per molta solidaritat que aquests ens mereixin, podrem aspirar a una cosa que vagi més enllà de les almoines.
Hi ha, a més, una altra creu que no podem deixar passar per malla: el report segrega el valencià de la llengua catalana. El que diu sobre el valencià és allò que diu el blaverisme pur i dur (In the context of the overthrow of the Arab domination, in the XIIIth century, James I of Aragon annexed the Kingdom of Valencia to the enlarged Kingdom of Aragon, comprising also Catalonia and the Balearic Islands. The Kingdom of Valencia nevertheless kept its own language, which was named Valencian. At the end of the XV century, writers such as Joan Esteve and Jeronimo [sic] Amiguet statet that Valencian was the native language of Valencia). En tot moment el valencià és considerat una llengua diferent de qualsevol altra de l’Estat –tot i que es constaten les “semblances” amb el català– i és tractat sempre dins un apartat propi. El govern lingüicida valencià ja ha corregut a proclamar que la institució europea els dóna la raó. Crec que, a part d’investigar què ha passat aquí, és urgent que les universitats catalanes, l’Institut Joan Lluís Vives i l’Institut d’Estudis Catalans s’adrecin al Consell d’Europa exigint una rectificació immediata en aquest punt.

«Sóc artista, castallera, … guitarrista, trompatista, bataria, … contacontas, … asportista, … sóc maditarrània, alegra i diversa, sóc cívica i sóc da Barsalona. Saps qui sóc? Sóc la Marcé.»

Sembla que els de l’Ajuntament de Barcelona són un cas impossible. Ja fa molt que van començar a delitar-se en el joc de la transgressió de les normes lingüístiques, amb aquell Barcelona posa’t guapa, amb el qual volgueren fer-se els progres i els moderns. I el guapo –i moltes altres modernors– va acabar al sac del diccionari. Ara han decidit de promoure aquesta lacra social que és la fonètica xava com a marca de personalitat del cap i casal. És obvi que un anunci de Barcelona ha d’anar en xava; si no, no seria de Barcelona, sinó de la ruralia jocfloralesca. En xava era el polèmic anunci de la Mercè que fa poc van retirar de la circulació, i no precisament pel xava. I ara hi tornen amb aquest altre que reemplaça el personatge bandarra i madrilejant per aquesta polifacètica tan composteta. Però sempre en xava indefectiblement. I se’n senten orgullosos, els molt banastres.

He rebut un mail en què em demanen que enviï aquest missatge a IKEA.

Benvolguts senyors,

Com a client d’IKEA, els agrairé que la web de Mallorca de la seva empresa posi a la disposició dels clients mallorquins el seu catàleg i tota la informació en català, com ho han fet a les webs de Badalona i de l’Hospitalet.

Aprofit per donar-los l’enhorabona per la publicació del catàleg en la llengua pròpia de les Balears i els anim a ampliar significativament el respecte a la població mallorquina a la seva botiga de Palma amb l’ús de la seva llengua.

Salutacions,

I ja ho he fet. Si vosaltres ho voleu fer, l’adreça és cliente.pmi@ikeasi.com

Avui Mayte Martín ha cantat a la Diada, i ha rebut del públic una xiulada considerable, malgrat el comentari de TV3, que ho ha fet passar per un acte d’una minoria insignificant. De fet, tota la gent d’ordre s’ha apressat a dir que eren quatre i que no representaven ningú. Doncs jo, que sóc respectuós de mena, també vull des d’aquí llançar la meva contundent, virtual i metafòrica xiulada a la cantant. Però no perquè canti flamenc, que és un gènere que m’agrada molt –tal com sona–, ni tan sols perquè n’hagi cantat a la Diada, ni perquè hi hagi cantat en espanyol –tot i que ho consider un error dels organitzadors, per motius diversos–, sinó per un fet tot altre: un dia d’aquests la vaig sentir en una llarga entrevista que li va fer Xavier Grasset a Catalunya Ràdio; una entrevista en la qual es va expressar tot el temps en espanyol, descomptant un ritual bona tarda al començament i un ritual moltes gràcies al final. I, a més, va fer altiva ostentació del seu desentendre’s de la llengua del país, acompanyada d’un “soy más catalana que nadie”. Doncs no senyora: una persona de 40 anys nascuda a Catalunya que no li dóna la reial gana de parlar català no és “más catalana que nadie”, per molt que ho somiï. I un país amb dignitat no pot acceptar que cap persona pugui ignorar l’idioma nacional després de quaranta anys de viure-hi. Quina nació ho acceptaria? França, Itàlia, Suècia, Argentina, Espanya? Doncs la meva xiulada, extensiva a tots els barruts capaços de viure a un país menyspreant la seva llengua.

El fet que en una comunitat lingüística com la nostra, relativament petita i amb un territori compacte (la mar no necessàriament ha de dividir), s’hagin de fer tres doblatges diferents d’un mateix producte (posem una sèrie de dibuixos animats) per a tres televisions autonòmiques indica que les coses van molt malament. IB3, com Canal 9, ha decidit no passar cap producte amb doblatge del Principat, que són els que ja estan fets i oferits gratuïtament als canals esmentats. Darrere la feta hi ha una clara voluntat de fragmentar la llengua per a fer-ne folkore, i d’esmicolar la comunitat lingüística per a fer-la inviable, però també hi ha un fet que no hauria de passar inadvertit a cap polític de l’oposició: el doble (o triple) doblatge és una vertadera i escandalosa malversació de diners públics de dimensions colossals. N’he fet aquest article al Diari de Balears.

El Govern de les Illes Balears no s’oblida de la seguretat dels ciutadans i ha col·locat aquests plafons a les infinites obres de les carreteres que eixampla, desdobla, desquadruplica o autopistitza. Del que sí que sembla que s’ha oblidat és del fet que el país té una llengua, que, a més, és oficial, i que les lleis diuen que s’ha de promoure i tot això. Dos anys després de la campanya electoral n’hi ha que ja no es recorden ni d’aquell bilingüisme redemptor que predicaven. Deu ser que en el fons hi creuen ben poc.

Llegesc en el Diari de Balears que IB3, la televisió, farà un programa titulat Bona nit, Balears. Ràpidament he pensat que seria un programa a l’estil d’aquell famós Oración, despedida y cierre de la televisió del règim anterior, que tancava la programació del dia i acomiadava els espectadors fins l’endemà. Però no, resulta que és un programa d’entreteniment que comença a les deu i dura unes quantes hores. I aquests són els qui s’han esgargamellat dient que IB3 havia d’usar les famoses modalitats locals. Ah, però caps que pensen en espanyol poca cosa saben de tals modalitats. Doncs bona nit i tapa.

Abans d’ahir va actuar a la plaça de Prada Cris Juanico, acompanyat de la banda Els Mags de Binigall. Cris Juanico és una veu extraordinària i un cantant amb una trajectòria musical brillant. Quan parla us obsequia amb un bellíssim i correctíssim català de Menorca. Quan parla. Perquè quan canta li passa una cosa insòlita: amolla unes eles bledes que, segur que despús-ahir, a un tir de fona de la plaça de Prada, els ossos de Pompeu Fabra cruixien dins la seva tomba. Segur que ni ell no s’ha adonat del problema. Per això cal ajudar-lo. Els qui el coneixeu, els qui l’estimau, per favor digau-li que no faci això. Digau-li-ho, si us plau.