Avui de matí a Catalunya Ràdio han parlat extensament de la borboneta acabada de néixer. De bon començament li han dit Elionor, tot assegurant que aquesta és la forma catalana —i la que haurem d’emprar aquí— del nom de la reial criatura. I tot i que han dit que la –r final no ha de sonar, no ha deixat de sonar en tot el matí, tan alegre com un picarol. Després han telefonat un bon esplet d’oients que portaven aquest nom: totes es deien Leonor, i donaven explicacions i excuses diverses per dur el nom en espanyol: que si la mare era andalusa, que si l’avi era argentí… El vespre, canvi radical. Els vint minuts que el Telenotícies de TV3 ha dedicat a la feliç naixença han començat amb l’afirmació contundent que en català tant es pot dir Leonor com Elionor. I es veu que algú ha passat l’orde que la criatura sigui anomenada sistemàticament Leonor. També a Catalunya Ràdio ara, el vespre, ens adverteixen que no cal dir Elionor. I, seguint els dictats de la UAL, també s’apunten al Leonor. No és que a mi em preocupi com anomenen una persona determinada. Em preocupa la regla suprema del model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio: quan una cosa es pugui dir de dues maneres, s’ha d’usar la forma més pròxima a l’espanyol.
De totes maneres, d’això que tan català i correcte sigui Leonor com Elionor, n’hauríem de parlar. I en parlarem.

Actualització (1.11.05). Els lingüistes de la CCRTV fan i fan fer grans progressos. Ahir (31) al TN Vespre de TV3 pronunciaven [leonór]; avui (1) han rebut instruccions de dir [ləunór]. El presentador del TN Migdia ha transmès als espectadors la lliçoneta rebuda dels avançats filòlegs, i ha dit que Leonor és menys “arcaic” que Elionor. Em sap greu pel bon grapat d’Elionors que conec, que en sa vida els han dit altra cosa que Elionor. Pobres arcaiques!

Aquesta és na Castanyeta, una de les meves amigues. Sempre està contenta com unes castanyetes, per això du aquest nom. La juguera se l’endu, i, si no vas viu, alça les potes de davant i es posa per damunt tu amb la probabilitat de deixar-te un reguitzell de cops blaus o fins i tot algun os romput. Només que per aquesta circumstància ella no ha sortit a cap revista alemanya ni s’ha convertit en un sex simbol de l’espècie asinal. Clar que la infeliç és del tot inconscient dels perills de la seva juguera, i la setmana passada, després de botar il·legalment a la possessió veïna, les va emprendre amb una ovella, que va acabar amb el cap inflat com un re i un doble avortament l’endemà. Fins aquí una somera descripció (mai més ben dit) de la meva amiga. Bé, cal afegir que és de raça mallorquina, oficialment una raça diferent de la catalana, tot i que comparant-la amb una col·lega principatina qualsevol observador difícilment se’n sortiria per a esbrinar quina és una i quina l’altra. Això de les races és pura política. Si tu tens una raça, jo també en vull una, ah ah. Com els cavalls mallorquins i els menorquins. Si els espanyols tinguessin tanta tirada com tenim nosaltres a les divisions internes, haurien diversificat una raça de cavalls sevillana i una de granadina, que a força de selecció en un grapat de generacions es poden establir les diferències morfològiques que vulguis. Però no, ells tenen els cavalls de raça espanyola i avant.
Dic que na Castanyeta és alegre com unes castanyetes. Però si la voleu veure emprenyada com un misto basta que digueu davant ella que és una burra. No pot sofrir que la insultin d’aquesta manera, perquè ella considera un insult que la designin amb una paraula tan lletja i forastera. I la meva és una somera civilitzada, que troba que insultar és propi de criatures sense dos dits de coneixement. Li he explicat que ara per devers el Principat no s’hi miren gaire amb la genuïnitat en l’ús de la llengua, que s’ha posat de moda portar el dibuix d’un congènere seu aferrat a l’auto, al qual, fins i tot els independentistes, diuen burro sense manies, que Isaac Vilalta no ha tingut cap escrúpol a publicar un llibre amb el títol El burro català, i que àdhuc l’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat al seu diccionari el nefand castellanisme. En sentir això darrer va fer una cara de consternació, com si els motius de la seva incomoditat haguessin arribat al límit de l’insuperable. I estic segur que per dins devia pensar “com poden ser tan…?”. Ah, no, que havíem quedat que el mot era un insult i que no s’havia d’insultar.

Benjamí Villoslada, que té un interessant i conegut blog on es parla principalment de temes d’informàtica, comunica que, arran del meu post sobre el terme blog/bloc, el seu deixa de ser un bloc i passa a ser un blog. Un té una amarga experiència de patir el desdeny i el silenci altiu de (presumptes) autoritats lingüístiques davant argumentacions que no tenen per on ser rebatudes. Però també hi ha moments en què un se sent estimulat a continuar treballant.
Per cert, en el pròxim número de Llengua Nacional sortirà un article meu sobre la qüestió.

En un país normal el president, el president del país, és la màxima representació dels valors que encarna i representa aquest país. Jaume Matas és la màxima representació de la suma de totes les coses que fan que els qui som de les Illes Balears en algun moment puguem sentir vergonya de ser-ho. A l’acte de presa de possessió de la nova consellera d’Immigració, una extremenya que fa vint-i-nou anys que viu a Mallorca, Jaume Matas s’adreçà a la consellera en espanyol. Quin missatge dóna Matas a la seva societat en un acte institucional solemne que surt a les televisions? Que als qui parlen en espanyol els hem de parlar en aquesta llengua, encara que faci vint-i-nou anys que són entre nosaltres. És el discurs antitètic del de la normalització lingüística, és el discurs del vassallatge, de la subordinació, del no-som-res, del servilisme i la indignitat. Precisament dirigit a una persona que se suposa que té la responsabilitat de vetllar per la integració dels immigrants.
I, per a acabar-ho de compondre, li demana que “no cambies nunca“. Es referia a la llengua?

He rebut un grapat de correus electrònics de persones que em demanen aclariments sobre els exemples d’errades del Termcat que jo posava en el post El Termcat, un vaixell sense orsa ni timó (lloc web, arrova, escaneig, assecadora de roba, assecador de cabells, etc.). Per tant, en diré alguna cosa en aquest blog, i segurament a altres llocs. De moment us pos en el llegir més un missatge que el mes d’abril passat vaig enviar a la llista de distribució Migjorn sobre els mots assecar i eixugar. Naturalment, ni el missatge ni la protesta feta per altres vies no han servit de res (té remei aquest país?). Avui he sentit diverses vegades per Catalunya Ràdio un espot d’una assecadora de roba que l’asseca d’allò més bé. Els caps esflorats responsables de l’espifiada continuen creient que la roba penjada a l’estenedor s’asseca. Això: sembla que no tenim remei.

Llegiu més

En aquest país les coses vermelles són vermelles –bé, llevant la part occidental, on són roges–. Encara no he sentit a dir a ningú que una cosa ben vermella, inequívocament vermella, com la sang o una rosella o l’interior d’una magrana, és vermellenca. Els jugadors del Mallorca van vestit de vermell, inequívocament vermell. Per què, doncs, els periodistes no parlen de l’equip vermell, i s’empesquen aquesta cosa tan rara de l’equip vermellenc? Jo us ho diré. Perquè en espanyol, tot i que l’equivalent exacte de vermell és rojo, aquest darrer mot té també uns significats afegits. El equipo rojo sonaria un poc com el ejército rojo o las hordas rojas. Per això hom es va afanyar a cercar un sinònim que esquivàs aquests inconvenients. I trobaren bermellón, i ja tenim el equipo bermellón. Segona part: els periodistes que començaren a parlar de l’equip en català i en públic, sense aprofundir més en la qüestió, van cercar a un diccionari espanyol-català com dimonis es diria en la nostra llengua paraula tan recercada, i trobaren vermellenc. I ja tenim la meravella lexicogràfica de l’equip vermellenc per amunt i per avall.
És un simple exemple de com l’espanyol arriba a condicionar la nostra manera de parlar i d’escriure. Una llengua interposada arriba a tenir la capacitat de fer que una cosa vermella deixi de ser vermella, sense que ningú no se n’adoni.

El Termcat ha decidit de normalitzar el terme bloc, amb –c, per a designar allò que en el món en general es diu blog, amb –g. Alhora ha instituït el derivat blocaire per a designar el que en anglès es diu blogger. Em sembla un gran error: crec que, malgrat que puguin circular sinònims diversos a gust dels usuaris, el terme estandarditzat pel Termcat hauria de ser inequívocament blog.
A la seva pàgina web la institució ens dóna aquesta explicació: “Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.”
La primera part de l’explicació és més aviat greu. Primer, hi ha una inquietant confusió entre adaptació fonètica i adaptació gràfica (del punt de vista de la fonètica l’adaptació hi és, perquè en català es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog). En segon lloc, l’afirmació suposa desconèixer o ignorar les mateixes bases de l’ortografia catalana. Les paraules procedents d’altres llengües acabades en –g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, grog), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug). Prou que Fabra es va escarrassar defensant en el seu moment que si totes les llengües de cultura escrivien àcid o pròleg amb consonant sonora, els catalans no havíem de fer-ho d’una altra manera per molt que la fonètica ho semblàs exigir. Bloc no pot ser de cap manera una adaptació al català acceptable del terme anglès blog, que en la nostra llengua només es pot escriure blog. Igual que pedagog no pot ser pedagoc.
La segona part de l’argumentació ja és més discutible. Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta o una altra de semblant) és també molt problemàtica. Primer perquè aquesta adopció queda perversament embolicada amb la inadmissible adaptació gràfica detallada més amunt. I, a més, perquè perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet. No havíem quedat que una llengua de cultura ha de distingir conceptes i expressar amb precisió el major nombre possible de matisos?
És ben trist, però aquest és un altre cas que s’afegeix als errors, badades i castellanades que el Termcat acumula (lloc web, arrova, escaneig, assecadora de roba, assecador de cabells, gasolina, gravadora de CD, etc.), sempre amb l’excusa que són termes molt introduïts. Em tem que la pífia del bloc ja és irreversible, i, malgrat que alguns bloguistes, no blocaires, continuarem resistint, en aquest punt el català resta penosament separat de les altres llengües europees. Perdona’ls, Fabra, perquè no saben què fan.

El Govern de les Illes Balears ha posat una multa de sis-cents mil euros (Déu n’hi doret) a una empresa comercial instal·lada fa poc a Mallorca, perquè havia infringit la Llei de comerç. Concretament havia obert sense llicència de la Conselleria corresponent. La mesura és plausible perquè va en benefici del comerç local, ja ben desprotegit davant la vinguda en allau de les companyies forasteres, que de vegades creuen que això del Govern autònom és com una associació de veïns. Descomptant, és clar, que la llei s’ha de complir, tant si agrada com si no. Però no ens desapareixerà el dubte de si la intenció més íntima del Govern és fer complir la llei, protegir el comerç del país o simplement obtenir unes entrades sucoses. Si fos això darrer, els suggeresc que la mateixa Llei de comerç podria ser una mina espectacular. Concretament, l’article 8 estableix que “La senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als consumidors dels establiments oberts al públic han de ser redactats, almenys, en català.” Apuntau. I més endavant, “Es consideren infraccions greus … Les actuacions que impedeixin o dificultin l’exercici dels drets lingüístics reconeguts en aquesta llei … Es consideren infraccions molt greus les següents: … La reincidència en infraccions greus.” I més endavant, “Les sancions aplicables per a les infraccions són les següents: … Les infraccions greus se sancionaran amb multa de 1.501 euros fins a 15.000 euros … Les infraccions molt greus se sancionaran amb multa de 15.001 euros fins a 150.000 euros”. Heu vist que no diu es podran sancionar sinó se sancionaran? Doncs aquí les arques autonòmiques podrien omplir-se com el Gorg Blau després d’un diluvi. Sabeu quants de comerços infringeixen els articles esmentats? Pràcticament tots. És clar que si el Govern troba que no ha d’actuar empès per mòbils tan interessats i sí per altres de més ètics, d’aquests també n’hi ha: per exemple que la llei s’ha de complir i fer complir, per una qüestió de principis; o que un Govern ha de defensar els interessos de la seva societat, entre ells una llengua amenaçada.

D’ençà que va arribar el tabac, allà cap al segle XVI, només fumaven els homes. Fins al segle XX les dones ho tenien prohibit, i les primeres que van transgredir la norma van rebre de valent. Ara diuen que les dones fumen més que els homes, potser per a compensar tant de temps de restar amb les ganes. Però mirant els rètols que ara es poden trobar als bars i restaurants de per aquí i per allà, sembla que els homes han deixat de fumar de manera absoluta, total i radical. O que els han privat de fumar sense contemplacions. O que senzillament els homes han deixat d’existir. Els rètols que veig pertot arreu diuen Zona de fumadores i Zona de no fumadores. I els fumadors i no fumadors què? Haurem de fer un partit masculinista per a reivindicar la igualtat de sexes.

L’amic i eurodiputat Bernat Joan m’ha convidat a participar aquest passat cap de setmana a unes Jornades sobre Política i Planificació Lingüística a la Unió Europea, que han reunit a Eivissa diversos diputats del Parlament Europeu i altres càrrecs, i experts en planificació lingüística europeus i catalans. Les idees exposades i debatudes ens duen a fer-ne un balanç altament positiu. Però també la coneixença en aquests esdeveniments d’algunes persones és estimulant i encoratjadora. La basca Inma Pardo, un càrrec de política lingüística del Govern basc, va sorprendre agradablement els assistents fent la seva ponència en un perfecte català. I Johan Haggam, representant de l’Oficina Europea per a les Llengües Menys Esteses, a qui ja havia tingut l’ocasió de conèixer a l’Acampallengua l’estiu passat, també va rebre l’admiració de tothom en fer la seva exposició en un català més que acceptable. És un home jove, membre de la minoria sueca de Finlàndia, que parla suec, finès, anglès com Shakespeare, italià, espanyol, català i no sé què més. Que com ha après català? L’any passat va estar unes quantes setmanes a Mallorca (al Principat a penes hi ha estat) i es va apuntar a un curs de dues setmanes. Així de senzill.
En haver acabat les Jornades, i mentre feia temps per a anar cap a l’aeroport, assegut a la taula d’un bar d’un cèntric carrer d’Eivissa, vaig demanar una aigua sense gas. El cambrer, que possiblement duia trenta anys a l’illa, no em va entendre. Contrasts de la vida.