Al Govern de les Illes Balears ara li ha passat pel carabassot de fer un registre en què constaria la preferència lingüística de cada ciutadà a l’hora de relacionar-se amb l’administració autonòmica. És a dir, si volen ser atesos per aquesta administració en català o en espanyol. I se suposa que s’actuarà en conseqüència. Tractant-se d’un partit que mai en la història no ha tingut cap iniciativa a favor de la recuperació del català i sí un llarg historial d’accions contràries a aquesta llengua, no és arriscat de suposar que més que cap respecte a la llibertat allò que se cerca és assegurar que el català sigui absolutament prescindible i menyspreable per a tots aquells qui hagin decidit de viure en aquest país com si l’idioma propi d’aquest no existís. I si fóssim un xic més malpensats, diríem que pretenen mostrar com una majoria de ciutadans es decanten per l’espanyol, igual que així diuen que succeeix amb la tria de llengua de l’aprenentatge de l’educació infantil en els centres en què això ja s’aplica. No hi ha res més descansat que justificar la política d’esclafament d’un idioma damunt una presumpta voluntat majoritària dels ciutadans.

Tanmateix, si volen convèrcer-me que vaig errat de comptes i que realment només els mou la llibertat, la igualtat i fins i tot la fraternitat, ho tenen molt fàcil. Només han de posar en marxa, al costat de la mesura referida, aquesta altra que desinteressadament els propòs: un decret que ordeni que totes les persones al servei de l’administració autonòmica –que, per cert, cobren dels imposts que pagam tots– han de parlar als ciutadans en la llengua oficial en què aquests s’adrecin a les dites persones. Si volen una administració realment bilingüe, tot indica que hauria de ser així. Si no és així, si el funcionari no m’atén en la llengua que jo vull –cosa que sí que passa sempre amb els hispanòfons– on és la igualtat i aquesta llibertat de tria que diuen promoure? Mira que els ho pos fàcil: només deman bilingüisme amb tot el rigor.

Em fa l’efecte, però, que no podré arribar a creure que volen un bilingüisme de veritat, sinó el simple arraconament d’una llengua que els fa més nosa que gràcia.

Més que res picat de la curiositat, i ajudat per la llista de referència de l’amic Gordillo i pel directori de Vilaweb, he pegat una ullada a la blogosfera catalana (on encara continua el ball blogosfera/blocosfera/bloguesfera/bloquesfera/blocsfera, etc.) amb la intenció de veure quin embalum fèiem els bloguistes que fem servir la forma blog i fins a on arriba el nombre dels qui han decidit seguir les desventurades directrius de l’«autoritat» o bé algunes rutines (bloc). Doncs bé, els bloguistes catalans estan dividits en tres grups: els qui segueixen l’«autoritat» (o alguna rutina), els qui diplomàticament eviten el problema –les dues formes en litigi– usant sinònims i jocs literaris, i els qui disposen d’un criteri propi i exhibeixen blog sense complexos. Perquè no em negareu que utilitzar blog quan et diuen i rediuen aquell doiet de “en català es diu bloc” implica tenir un criteri propi. Pensava que aquests darrers serien pocs, i la sorpresa ha estat majúscula. Per això n’he fet una llista (inacabada, com és lògic) i l’he penjada per a públic coneixement i (tant de bo) efectes oportuns. El nivell de “desobediència” és tal que el Termcat hauria de fer una reflexió.

Per cert, la terminologia del món bloguer és una olla que no s’atura de bullir. Veig que una de les curioses incorporacions és reblogució (78 resultats al Google). Encara no he vist reblocució? (0 resultats, com és possible?).

Ja que hi som, apuntau-hi també el meu invent del títol d’aquesta nota.

Faig servir la paraula gonellisme en el sentit habitual i no en l’estrictament “etimològic”. Gonellisme és un mot format a Mallorca els anys 70 a partir del pseudònim –Pep Gonella– amb què signà un grapat d’escrits a la premsa un personatge –individual o col·lectiu– que es queixava del llenguatge massa “abarcelonat” que usaven els mallorquins. Era, doncs, un light, més que un secessionista. Però en l’ús ordinari gonellisme s’aplica avui a qualsevol posicionament contra la unitat de la llengua o contra la unitat bàsica de la normativa, o fins i tot a les positures visceralment antiprincipatines, que solen ser regularment expressió d’un provincianisme bastant primari.

El gonellisme, fenomen social que fou d’una certa amplitud, era degut a la combinació d’una tradició onomàstica, d’una banda, i, de l’altra, la desinformació, la manca de normalitat de la llengua i la manca absoluta de concepció d’aquesta normalitat. Però això ha canviat radicalment a partir de la normalització del nom de la llengua introduïda amb l’Estatut i a partir de la intensificació del contacte dels mallorquins o illencs amb el català formal i amb les diverses varietats de la llengua. Avui els qui veuen i escolten IB3, per exemple, estan en contacte amb accents de les Illes, del Principat i fins i tot del País Valencià, i de deu vegades nou aquests teleespectadors són incapaços d’encertar la procedència geogràfica de la veu que senten. Per a una persona que viu la llengua dir allò que “el mallorquí no és català” ha passat a les vitrines de l’arqueologia de l’alienació.

Però ara aquells comportaments s’estan convertint de cada vegada més en una ideologia forastera, ço és, d’un determinat sector foraster. I més com més forasters són, és a dir com més distanciats estiguin de la llengua i la cultura del país. L’altre dia vaig presenciar un diàleg entre dos forasters, en què un deia a l’altre “en mallorquín te digo lo que sea, però en catalán ni hablar”, quan és presumible que l’home no surt d’un estricte monolingüisme ni xuclat per un cap de fibló. I avui, en una conversa semblant que anava de llibres, he sentit com un sermonejava a un altre que “aquí nadie escribe en mallorquín; es increible como los mallorquines ponen el cuello para que los absorban los catalanes”. Com és concordant amb la lògica, l’hostilitat a la unitat del català resta entre els qui ni usen ni coneixen aquesta llengua. I sobretot, perquè ja sabem que l’anticatalanisme és un dels ingredients essencials de l’espanyolisme, a Madrid, a València o a Mallorca. Aquests dies hem estat testimonis de l’esperpent de la recollida de signatures a favor del manteniment dels noms de les “modalitats” lingüístiques balears al nou Estatut, dut a terme per la ben untada Asociación Familiar de Baleares, de flaires meteques i presidida pel defensor de “lo nostro” cognominat Pérez Argüelles. I la guinda ha estat l’adhesió coral que sembla que ha rebut del partit Tierra Comunera-Partido Nacionalista Castellano.

Empar estudia per a enfermera. Acaba de fer els exàmens i ha hagut d’apretar molt per a intentar conseguir un aprovat que al final no ha pogut ser. El mes de juny s’ha passat hores i hores empollant i empollant, pensant sols a alcançar la meta proposada. Ha deixat de fer el poc de deport que feia dos vegades per setmana, ha abandonat l’ensaig del divendres (cantava a una coral) i ni tan sols s’ha permés el capritxo de passar per la peluqueria per a posar-se guapa, com li agradava fer. Menjava de qualsevol manera, un poc de fiambre i un trago de vi per a almorzar i per a dinar, i pa del dia si havia tingut temps de passar per la panaderia. Només pensava en el puto examen. El dia que havia de fer l’últim, en què es jugava el curs, caminava disparada cap a la facultat (arribà a patir un flato) i pensava amb obsessió que aquell examen l’havia d’aprovar. Era una assignatura que arrastrava feia no se sap quin temps. Però en el moment decisiu la ment se li va borrar i va tornar a casa amb el rabo entre les cames. Per si no bastaven els apretons que els estudis li donaven, aquest mes li van caure un muntó de gastos, com un xorro cruel, sobretot un inesperat i elevat impost d’una herència que acabava de rebre. Pensava que allò era un robo, i va intentar un aplaçament del pago, però no va ser possible. A la vida has de menjar molts de sapos, meditava desolada i amb cara d’enterro.

Empar tenia un nóvio a qui estimava amb amor cego. El tio, però, no va tenir escrúpols a apanyar-se amb una amiga mentre la nóvia estava enclaustrada amb els llibres. Pensava que no s’enteraria però un conegut se li va xivar. El molt mentirós ho negava i encara en feia broma, però allò no era cap xiste i la relació se’n va anar a fer la mà. Sense curs, sense nóvio i sense un duro, així ha acabat la pobra Empar. La història no té desperdici.

La història tràgica (i certa), però, no és exactament el que succeix en aquest petit relat, sinó el fet que totes les paraules que hi surten figuren en el nou Diccionari ortogràfic i de pronúncia del valencià, obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta és, doncs, una mostra de “valencià” normatiu, segons una normativa sembla que estratègicament encarregada i desenvolupada per a fer trossos la llengua catalana.

Senyor Zapatero,

Decididament, als ciutadans de llengua catalana d’aquest Estat o bé ens hauríeu de donar els mateixos serveis i el mateix tracte que als ciutadans de llengua castellana o bé ens hauríeu d’abaixar els imposts fins a fer-los proporcionals al tracte que rebem. Que poc que pagaríem!

M’explicaré. Avui he telefonat al meu centre d’ITV habitual per a demanar una cita i, novetat, m’han enviat a telefonar a un 902. I, oh sorpresa, per a donar-me cita per a una inspecció del vehicle, que s’ha de fer a Inca, m’ha atès una senyora ubicada a Madrid. Jo que pensava que això de les autonomies era per a acostar els serveis al ciutadà i resulta que crea més centralització i més problemes (he hagut d’esperar una bona estona aguantant la pallisseta «en estos momentos todos nuestros operadores están ocupados»). Però el problema principal és que la senyora, pagada amb els meus imposts, no m’ha entès. Li hauria volgut explicar això dels serveis i els imposts però ho he deixat córrer, perquè no hauria entès res, tant en el sentit estrictament lingüístic com pel que fa a comprensió intel·lectual de continguts. A més, ella quina culpa en té? Sort hem tingut que entenia l’anglès i ens hem pogut comunicar en aquest idioma, que un cop més es revela enormement útil.

Senyor Zapatero, vós que sou tan federal i tan espanyaplural, podríeu dedicar algun temps de la vostra jornada laboral a resoldre aquest i mil problemes com aquest, que són el gran problema de la igualtat pendent –i es veu que “penderà” fins al Judici final– entre les nacions d’aquest Estat, és a dir entre els ciutadans d’aquest Estat. Mirau que és senzill: basta posar un mecanisme que en despenjar el telèfon digui una cosa com «si quiere ser atendido en castellano, pulse 1; si voleu ser atès en català, premeu 2» (idem per al basc i per al gallego-portuguès). Però es veu que això tan senzill no ha passat fins ara per cap cap federal i espanyaplural. I els incansables defensors dels drets “individuals”, aquests que diuen que les llengües són dels ciutadans i no dels territoris –copes, mundos, ciutadans i tuti quanti– es veu que tampoc no tenen opinió sobre situacions com la descrita.

Ja sé que ni ho arreglaran ni m’abaixaran els imposts. Doncs esperarem al Judici final. El Judici final dels meus conciutadans, vull dir. En forma de referèndum, és clar.

[actualització]. Aquest post necessita ser actualitzat i matisat. El problema de fons és l’existència d’un Estat que no té el més mínim respecte per la igualtat de les seves quatre llengües. Altrament, un Estat que practicàs sistemàticament la igualtat lingüística generaria una dinàmica en què fets com el reportat serien resolts espontàniament. Per això el post anava adreçat retòricament a Zapatero, com a màxim representant de la política d’aquest Estat. Ara bé, cal afegir que el responsable de la ITV a Mallorca és el Consell de Mallorca, que atorga la concessió a una empresa privada, en aquest cas General de Servicios ITV SA, amb domicili social a Madrid. Doncs, el Consell de Mallorca, que a tort i a dret proclama la seva voluntat de promoure la normalització del català, podria aquí posar en pràctica alguna mesura de política lingüística: exigir a les empreses concessionàries, si volen concessió, un determinat comportament respecte de la llengua, que supòs que no cal detallar més.

Al Principat la Llei de normalització lingüística de 1983 ja establia que el català és la llengua pròpia de l’ensenyament a tots els nivells, i també que els pares tenen dret de triar la llengua del primer ensenyament. Per a harmonitzar els dos preceptes la Generalitat establí el mecanisme que l’ensenyament és en català per defecte i per a optar al dret al primer ensenyament en espanyol era necessari que els pares ho sol·licitassin expressament. La realitat ha estat que pràcticament ningú no ho ha demanat mai, perquè cap pare vol que els seus fills rebin un tractament de raresa respecte a allò que és la norma general. La Llei de política lingüística de 1998 reforçava aquest sistema. Fa poc, una sentència obligava el Departament d’Educació a sol·licitar als pares en quina llengua volien l’ensenyament dels seus fills quan aquests es matriculaven. Però això resta superat pel nou Estatut acabat d’aprovar en referèndum, que estableix que l’ensenyament és només en català i se suprimeix el dret a l’educació en espanyol esmentat. D’aquesta manera, el Principat disposa d’un sistema d’ensenyament totalment en català, perfectament encaixat en l’entramat legal i avalat per la jurisprudència, indiscutiblement democràtic i modern, que actua com a element fonamental de cohesió social.

A les Balears, l’Estatut vigent no diu res sobre les llengües de l’educació. La Llei de normalització lingüística de 1986 no establia el català com a llengua general de l’ensenyament i sí el dret de rebre el primer ensenyament en qualsevol de les dues llengües oficials. El Govern Balear no va actuar, però, amb la mateixa voluntat que la Generalitat de Catalunya, i es va limitar a acceptar a contracor l’avanç del català (impulsat pel sector docent i la societat civil) fins al sistema del mínim del cinquanta per cent (decret de mínims). Amb tot, la legislació actual permet d’aplicar la filosofia que s’ha aplicat fins ara al Principat (ensenyament general en català i excepció en el primer ensenyament si els pares ho demanen): el Decret 125/2000, d’ordenació general dels ensenyaments obligatoris a les Illes Balears, estableix que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua de l’ensenyament”, i el Decret 56/2004, de 18 de juny, pel qual s‘estableix l‘ordenació general dels ensenyaments… torna a insistir que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, amb les seves modalitats de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc és la llengua de l‘ensenyament”. Lluny d’aquest esperit, l’actual govern de les Illes ara etziba un cop de puny a la llengua amb l’excusa de la promoció de l’anglès: s’ha aprovat el decret de trilingüisme, que a l’ensenyament infantil i primari –en els centres que s’hi acullin– posa a l’ensenyament en català un límit màxim del 40 per cent.

Tots els qui volen la bona salut del català haurien de tenir clar que la promoció de la competència en anglès (molt necessària) no es pot fer a base de despullar l’educació de la llengua del país. Però també el rebuig del decret de trilingüisme no ens hauria de dur a creure que el decret de mínims ja està bé o que és el bé a defensar. L’objectiu a defensar és un ensenyament cent per cent en català, com està establert en el Principat, que ningú no pot dir que no sigui una comunitat a la vanguarda en moltes coses. L’ensenyament en català és l’única garantia que tota la població tindrà la competència en aquesta llengua (competència que sobre els papers tothom considera necessària), cosa que és la base (només la base) del projecte de normalització i de la cohesió de la societat.

Llegim avui al Diari de Balears que el Govern de les Illes prepara un nou decret que “permetr? al ciutad? triar amb (sic) quina llengua es mantendr? la seva relaci? amb l’Administraci?.” Un altre assalt que just ara comen?a i que ja veurem com es desenvolupa i com acaba. Per? ?s clar que el Govern Balear va ben decidit en la seva pol?tica de treure beneficis electorals amb la utilitzaci? d’una llengua per la qual no han sentit mai el m?s m?nim inter?s i la sort de la qual ben poc els importa.

La normalitzaci? del catal? i la integraci? de totes les persones en un cos social cohesionat nom?s es pot fer a partir de la utilitzaci? de l’idioma del pa?s com a llengua sistem?tica per defecte (per aqu? van els tirs al Principat), cosa que no ha de representar cap problema si es compleix una altra condici? imprescindible, que ?s que el catal? sigui conegut per tots els ciutadans. Aquestes s?n les dues claus de la normalitzaci? del catal?. El Govern balear persegueix tot el contrari: la seva filosofia de tria de llengua en l’ensenyament apunta cap a una fractura social en qu? una part de la poblaci? podria tenir un d?ficit important de compet?ncia en l’idioma propi d’aquesta terra; i mesures com aquest nou decret es veuen orientades a garantir que una part de la societat pugui viure en aquest pa?s desentenent-se de la seva llengua com si visqu?s a Toledo o a les Can?ries, que aquesta ?s la q?esti?. El “parad?s biling?e” del PP, en qu? tothom parla i escriu com vol, no existir? mai. Si els qui v?nen ?o han vingut, o un dia van venir? de fora poden viure desentenent-se del nostre idioma, els altres haurem de viure en la indig?ncia ling??stica, mentre fem passes cap a la desaparici?. Aquesta ?s la fita del partit que exerceix el poder a les Illes, i hi va ben decidit.

R. Gallego no hauria pogut fer un t?tol??titular en catanyol? tan suc?s si hagu?s tingut la debilitat de fer cas del Termcat. ?s un t?tol que d?na una idea de la import?ncia que estan agafant en la pol?tica mallorquina tant els blogs com els blocs, dues coses que, si les confonem, anirem m?s perduts que el carro de n’Escobar. Afortunadament, una part de la premsa escrita?d’aquest pa?s (la premsa en catal?, vull dir), com el Balears, l’Avui o El Temps, han decidit de tenir criteri propi i basat en el seny. A la banda dels perduts, El Peri?dico o El Punt, almenys ara com ara.

Ja n’hav?em parlat aqu?: 1, 2, 3, 4?i 5. I en continuarem parlant.

És evident que piraigua es diu piraigua perquè es tracta d’un artefacte que es desplaça damunt l’aigua. Si anàs per damunt la terra, es diria pirterra, i si circulàs per la carretera, pirasfalt. Igual que Manaigua, la capital de Nicaraigua, té aquest nom per estar situada en un lloc ben humidet, just al costat de l’anomenat llac de Manaigua. Supòs que la muntanya de l’Aconcaigua deu el nom a l’aigua que resulta de la neu quan es fon, perquè no en conec d’altra per allà a prop. Hi ha coses que s’entenen perfectament. Allò que ja no s’entén tant és la malaptesa dels correctors del Diari de Balears, que ens tenen avesats a matusseries com aquesta espès espès. Perquè la feina d’un corrector és esmenar les errades que sovint comprensiblement escapen als redactors, que en teoria en saben menys que ells. I si sabessin quin ha de ser el seu paper, tampoc no deixarien passar sa Dragonera ni tot el folklorisme que empastifa els topònims en el rotatiu. Però es veu que no ho saben. Vaja, que ‘fan aigua’, i ara sí que tocava.

I tornant al tema de la darrera nota –la utilització del nom de les venedores de plaer per a unes certes funcions expressives–, la cosa encara donaria per a bastant més. Quines coses té la llengua! La paraula puta, ben lluny del seu significat original, ha arribar a adquirir la funció d’un potent element gramatical emfasitzador. No és igual què fas? i què putes fas?, car la segona interrogació conté una bona dosi de curiositat, d’estranyesa o, fins i tot, de reprovació. Quan es diu on putes ho has posat? es vol fer patent un alt nivell d’intriga i de ganes de saber la resposta. I les fórmules sí putes i no putes corresponen a respostes ben diferents del simple sí o no. A la Mallorca profunda sí putes (i el seu contrari negatiu) és l’equivalent col·loquial i directe de l’espanyol sí, por supuesto –que tanta gent no sap traduir–, del francès oui, bien sur o de l’anglès yes, of course, tots tres en versió educada. Tot un món de matisos i de possibilitats al voltant d’una paraula que s’ha incrustat en les entranyes de la llengua popular tant com en la societat s’incrustà la tirada cap al comerç que propiciaven les designades amb el mot.

Qualcú deu pensar que aquests usos idiomàtics van desapareixent per la introducció de la denominada ‘correcció política’ en el parlar. No ho crec. Més aviat diria que totes les expressions referides fins ara en aquest post i el precedent es troben en retirada entre els joves perquè no són usuals en espanyol. La història de sempre. Però aquelles que mantenen la vigència en la llengua veïna són també ben vives en el català dels joves, com la forastera i nova expressió de puta mare, curiós substitut de qualsevol adjectiu o adverbi de càrrega positiva, o el més clàssic i prodigat dels insults, fill de puta, tot i que alguna versió autòctona i superlativa com fillol d’una gran puta sembla que va cap a l’oblit.

En fi, era per a fer un poc de literatura en aquesta jornada assenyalada de reflexió.