L’aparició d’una nova eina que posi més fàcil l’activitat bloguística als membres de la comunitat catalana és un motiu de satisfacció. Però, a més, en aquest cas, per als amants de la seriositat lingüística la satisfacció és més gran perquè els impusors de la nova eina han mostrat prou categoria per a utilitzar els termes amb rigor i encert. Bloctum és el primer servei de blogs on els blogs es diuen blogs de manera normalitzada i desacomplexada. En una situació de caos terminològic que hauria de fer envermellir presumptes autoritats lingüístiques això té mèrit. Enhorabona, per molts anys, i que altres en prenguin llum i exemple.

[Petita matisació: a LaComunitat.Net els blogs també es diuen blogs]

Ara es discuteix sobre la conveniència o inconveniència de posar una hora més d’espanyol als estudiants de primària del Principat. El món de l’educació ho ha considerat majoritàriament més aviat una inconveniència, i em remet a les argumentacions exposades. Però crec que, a més de la qüestió quantitativa de les hores dedicades a la llengua que en aquest país tenim imposada per la força, hauríem de reflexionar sobre la qüestió qualitativa dels continguts de l’assignatura d’espanyol. Se suposa –o s’hauria de suposar– que l’objectiu de l’ensenyament de l’espanyol als escolars dels Països Catalans és que aquests posseeixin un domini suficient de la llengua, tant en l’aspecte oral com en l’escrit. I punt. El mateix que es pot dir dels objectius de l’ensenyament de l’anglès o del francès. Però què s’ensenya a la classe d’espanyol en els Països Catalans? Ben segur que hi ha grans diferències, de dret i de fet, entre les nostres regions, i dins cada una d’aquestes els diferents centres i professors deuen administrar els continguts de les assignatures de català i d’espanyol de manera prou diversa. Dit això, i sense valorar l’actuació de cap centre ni cap professor, heus ací alguns elements extrets de l’índex del llibre Lengua castellana y literatura, de la meva filla (4t d’ESO), corresponent a l’assignatura titulada “Llengua castellana”:

La comunicación humana, el signo lingüístico, lenguaje verbal y no verbal, las variedades de la lengua, variedades dialectales y variedades estilísticas o registros, modalidades de la comunicación, los textos planificados, la exposición científica, la publicidad, el ensayo, cultismos y palabras patrimoniales, dobletes, préstamos, tecnicismos, la significación de las palabras, denotación y connotación, contexto y situación, tabú y eufemismo, cambios semánticos….

Però això és estudiar l’espanyol? Aquestes són les mateixes coses que estudia un escolar castellà a una assignatura que es diu Lengua o Lenguaje, en què també es veu la gramàtica espanyola. I supòs que deuen ser semblants a les que estudia un escolar de qualsevol país en aquest tipus d’assignatura. El funcionament del llenguatge unit a la gramàtica de la llengua pròpia, coses perfectament diferenciades de l’aprenentatge dels idiomes. D’una perspectiva de normalitat nacional això hauria de ser el contingut per als nostres estudiants d’una assignatura dita Llengua o Llenguatge, on, a més, s’haurien d’aprendre les dièresis i la pallissa dels pronoms febles, i altres pallisses que ara configuren per a molts l’assignatura dita Llengua catalana. I a part els idiomes: espanyol, anglès, alemany o el que sigui.

Algú dirà que d’espanyol els nostres infants i joves ja en saben, i per això l’espanyol no pot ser tractat com l’anglès o el francès. És cert que, per les circumstàncies polítiques del país, d’espanyol en saben bastant, i així seria encara que l’escola no n’ensenyàs gens ni mica. Òbviament, seria demagògic per part meva si negàs que aquests escolars tenen moltes coses per a aprendre de la llengua castellana, però la massa de les coses sabudes està en relació inversa a les hores necessitades per a allò que resta per a adquirir. I suposant que fos cert que els escolars d’aquest país ja saben prou espanyol, quin sentit té aleshores que l’escola els ensenyi una cosa que ja saben?

Sí, ja ho sé: nosaltres no podem dissenyar el nostre ensenyament tal i com ens convindria. L’autonomia vol dir que nosaltres podem dedicar-nos a tenir net i endreçat el nostre terreny de joc, i jugar-hi, però amb les regles que ells estableixen.

Aquests dies, arran de la polèmica per la tercera hora d’espanyol, se sent a dir repetidament per part de bastants de polítics que els escolars del Principat tenen un nivell d’espanyol equiparable al que tenen els escolars de la resta del territori de l’Estat. Això és absolutament cert: posats un jove català i un jove de qualsevol regió hispanoparlant un al costat de l’altre, qualsevol observador (escoltador) serà incapaç de distingir quin és el jove català i quin és l’altre. També en el nivell de la fonètica, ço que vol dir que la nativització de l’espanyol per part del jovent català és total. Però hi ha una segona part que els polítics també haurien de tenir en compte: la qualitat del català que parlen els joves escolars, almenys a l’àrea metropolitana de Barcelona, no es correspon, ni de bon tros, a la qualitat del seu espanyol. Aquests joves –els de l’àrea metropolitana– parlen un català desastrós, pura mescla de català i espanyol, en camí de convertir-se en un pidgin esgarrifant. La fonètica és tota espanyola i la sintaxi i la fraseologia una mera còpia de les de la llengua veïna. Si l’objectiu –com diuen alguns– és assolir un mateix nivell de competència en les dues llengües oficials, l’objectiu es troba a llegües lluny, i el problema és per la part del català. A part, és clar, l’alt nombre de joves que no amollen una paraula en català per molta immersió i molt ensenyament en català que vulguem. Tot això s’hauria de tenir molt present a l’hora de planificar els continguts de l’ensenyament i els horaris de les matèries de llengua.

Avui la premsa de Palma apareix amb aquesta meravella. És una llengua nova? Potser el bilingüisme Matas elevat a la perfecció suprema? O potser és una de les modalitats que el nou Estatut diu que s’han de promoure? En qualsevol cas, no hi ha dubte que és molt Nostro molt Nostro. Aquesta nostria irresistible que emana de totes les coses que fa l’empresa on treballa Tolo Güell, el popular organitzador de multitudinàries expressions de mallorquinitat. No us perdeu la resta, que això no es veu cada dia.

Palma de Mallorca és un topònim postís, inexistent en l’ús dels mallorquins normals, antihistòric i sobretot espanyol. La cosa ja està prou explicada i no cal tornar als arguments.

Deu ser, precisament, perquè el nom és molt espanyol que el PP de Mallorca n’està enamorat. D’ençà que aquest partit va fer-se càrrec del govern municipal després de la gestió socialista, el 1991, el consistori no ha cessat de promoure’l fins al punt de fer-ne una bandera i entafarrar-lo pels morros als qui volem l’històric Palma net.

Ara és al Parlament de les Illes el denominat Projecte de llei de capitalitat de Palma de Mallorca, en el text del qual aquesta denominació surt 198 vegades. No he pogut accedir a les esmenes, però crec que el PSM n’ha presentada una proposant la rectificació d’aquell nom pel de Palma. Caldria que els altres partits de l’oposició defensassin el mateix. I quan hi hagi majoria suficient caldrà fer les passes legals necessàries per a tancar per a sempre aquesta qüestió.

La Llei de normalització lingüística de les Illes Balears diu que el Govern ha d’establir els noms oficials dels municipis, cosa que va fer amb el decret 36/1988 de 14 d’abril, en què s’estableix que el nom oficial de la capital és Palma i cap altre. També l’Estatut d’autonomia vigent (igual que el projecte en tramitació) proclama que la capital de la comunitat autònoma és “la ciutat de Palma”.

Supòs que tots coneixeu el de la imatge. Aquests darrers dies li ha crescut el nas, i li ha crescut d’una manera ben resolta. Igual que creix la massa de ciment i totxos de la part d’Andratx i la bossa d’alguns que hi tenen negocis. Igual que la feina de jutges i funcionaris judicials, que en els temps que vénen podran fer de tot menys avorrir-se. Moltes coses creixen sense mesura a l’illa de Mallorca, com el nas del nostre personatge, condemnat a la dura pena de veure magnificada la seva nàpia cada cop que digui una mentida. I com més grossa la mentida, més implacable l’estirada al timó.

Però no volia jo ara parlar d’Andratx ni d’escàndols i corrupcions sinó del nostre mentideret impenitent, aquests dies llançat al seu vici sense contemplacions. El personatge es diu en la llengua origial, l’italià, Pinocchio, que vol dir “fet de pi” i que es pronuncia pinokkio. Resulta que en totes les llengües conegudes el nom d’aquest personatge es pronuncia més o menys pinokio, i s’escriu o bé d’acord amb l’original pinocchio (anglès, francès, alemany, danès, romanès, etc.) o, en alguns idiomes, amb la grafia que en cada cas correspon a la pronúncia esmentada (pinóquio en portuguès, pinòqui en occità o pinokjo en esperanto). Meravella: com deia aquell eslògan, Spain is different. Han vist una ce i una hac i no s’han pogut estar de llegir el nom del xiquet de fusta amb el so que correspon a les dues lletres en la llengua llur; i, conseqüents, han creat l’originalíssima grafia pinocho. Fins aquí res a objectar. Però ara ve el problema. Si la llengua catalana no anàs enganxada a l’espanyola com el carro al mul, mai de la vida en català hauríem arribat a la raresa de pinotxo que ara tenim encolomada, la qual no parteix de l’original sinó de la modificació espanyola. Diríem Pinòquio (o potser Pinoqui), però mai Pinotxo. L’única mostra de normalitat excepcional es troba en una edició algueresa del conte, que –com no podia ser d’altra manera– es titula Les aventures de Pinòquio. Avantatges de tenir uns quants Estats.

Segur que aquests dies el personatge de Carlo Collodi estarà en boca de persones que al cap hi tindran el nom d’algun polític illenc. Igual que ja va ser profusament recordat quan fa un cert temps un polític espanyol va incomplir una solemne promesa sobre un Estatut. Doncs tothom està advertit: si voleu usar un bon català, Pinòquio és el nom just que s’escau a qualsevol mentider destacat. Diuen que n’hi ha que aprofiten la llengua per a fer política; doncs aquí, ben a l’inrevés, aprofitam la política per a ensenyar coses de llengua.

Quina meravella, quin plaer sentir aquells infants, procedents de llocs diversos del Principat, amb aquella pronúncia fantàstica, tan implacablement allunyada de la fonètica espanyolitzada que estam avesats a sentir en les veus infantils i juvenils dels anuncis i dels doblatges. Quin antídot per al pestilent xava-bleda que ha pres la joventut de Barcelona com un execrable exèrcit d’ocupació. D’aquella pronunciació impecable podria prendre’n mostra la presentadora, per cert.

I quina meravella aquells infants d’origen africà, negrets i àrabs, que adreçaven les preguntes a Etoo en un magnífic català. Podria prendre’n mostra Etoo, per cert. I, sobretot, la presentadora.

El tractament de l’argot en els mitjans de comunicació, especialment a la televisió, ha estat un motiu de debat intens entre el gremi de filòlegs d’aquest país. Com se sap, una llengua subordinada com el català és incapaç de produir argot juvenil, viu i canviant, com ocorre en les llengües normals. Nosaltres, desgraciats, simplement incorporam l’argot que produeix l’espanyol i gràcies. En matèria de llengua nosaltres no hem de fer res, perquè tot ens ho donen fet. Una part dels lingüistes es resignen amb aquesta situació i consideren que els mitjans de comunicació el que han de fer és reflectir la realitat i tal dia farà un any. Altres preferiríem cercar la manera –ben difícil, és clar– de no ser una trista còpia i produir alguna cosa original. No cal dir que els qui controlen la llengua dels grans mitjans de comunicació són més aviat del primer grup, per la qual cosa els espais dramàtics i els doblatges de la nostra TV3 van plens de tios, no et passis, enrotllar-se, mal rotllo, quin morro, pirar-se, al·lucinar, menjar-se l’olla, molar, currar, no et tallis, xungo, guai, flipar, muntar un pollastre (inefable, aquest)… Tot més espanyol que una plaça de toros. Doncs ahir va començar a TV3 un programa que du per títol una d’aquestes espanyolades de l’argot foraster de darrera fornada: No em ratllis. Per si algú no està al dia –que no ho crec– aquest ratllar de pati d’institut vol dir “atabalar”, “estressar” o una cosa així, més o menys.

El món hispanoparlant, començant pels lingüistes, va perdut amb l’origen de la parauleta. Per culpa del famós yeismo ningú no sap a hores d’ara si s’ha d’escriure rayar o rallar, dos mots distints amb significats distints: hacer rayas, el primer, i “fer miques”, el segon. Els joves catalans n’han fet ratllar sense gaire manies etimològiques. Fins i tot la jovenea mallorquina ha fet una incorporació simple del mot –rallar o raiar diuen, segons les opcions fonètiques de cadascú–, renunciant d’entrada a fer una traducció més ben calculada, que podria ser retxar (a Mallorca no es diu ratlla sinó retxa; fins i tot es parla de retxes de coca, i no de verdura precisament).

En català també tenim un bon bugat amb les paraules ratlla i ratllar. Ni l’Alcover-Moll ni en Coromines en treuen l’aigua clara del tot, encara que el segon s’hi acosta més. Tanmateix, els dos pous de saber lexicogràfic fiquen dins un sac dues paraules inicialment diferents i amb etimologies distintes: ratllar de fer ratlles o línies, i ratllar de fer miques amb el ratllador. El que sabem segur és que la t és una cosa moderna i capitalina definitivament fixada per Fabra. En català tradicional la ratlla (línia) es diu sistemàticament ralla o raia, segons les àrees. A Mallorca, on la paraula normal és retxa, hi ha casos residuals de raia en el sentit sobretot de frontera. L’altra paraula, ratllar (amb el ratllador) també era antigament rallar o raiar (a Mallorca sempre ha estat raiar i raiador). I la cosa és molt més complexa que una simple qüestió de iodització, a la manera de cella i ceia. De manera que dues paraules d’origen diferent s’han fos en una i ben foses estan.

Com també es va fonent –tornant allà on érem– la personalitat de la nostra llengua, convertida de cada dia més en una còpia barata i en una caricatura deplorable. També gràcies a TV3. Però tranquils, no ens ratllem.

Avui el Diari de Balears ens diu (pàg. 37) que Antoni Maria Alcover va ser l’ànima mater del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Ai si ho llegia el fogós capellà, que, com tots els capellans del seu temps, sabia llatí i molt! El redactor ha vist o sentit moltes vegades l’expressió alma mater i, ben resolt, ha traduït automàticament alma per ànima, com aquell qui s’embotona la camisa. Doncs no, estimats correctors de l’estimat Diari de Balears: l’expressió llatina és alma mater, i, naturalment, alma en llatí no té res a veure amb ànima (ànima en llatí és anima, precisament). Alma és un adjectiu (almus alma almum) que significa “alimentador”, “nodridor”, relacionat amb el verb alere “alimentar”. Alma mater és, doncs, “mare que alimenta”, “mare nutrícia”, i no “ànima mare”, com devia pensar el redactor. L’expressió l’aplicaven els romans a la deessa de l’agricultura i posteriorment s’aplicà per una bella metàfora a algunes universitats. Estaria bé que el nostre redactor ho hagués sabut, però encara és més necessari que ho sàpiguen els correctors, que, com a especialistes que se suposa que són en el camp de la llengua, tenen la tasca de suplir les mancances dels redactors, comprensibles en una situació sociolingüística com la nostra. Si llegeixen aquest blog, ara tenen l’oportunitat d’aprendre-ho, atès que sembla que no ho van fer quan eren alumnes del bloguista carregós. Per cert, la paraula alumne també està relacionada amb el dit verb alere “alimentar”. Alumnus és aquell que és alimentat, intel·lectualment, és clar. Tot i que alguns alumnes acaben la carrera amb considerables dèficits nutricionals. I qualcun –no pens en ningú en concret– amb clara anorèxia.

El nostre estimat Diari de Balears no sols ens dóna el plaer diari de llegir premsa en la llengua en què parlam, pensam, somniam i qualque pic renegam, sinó que, també diàriament, ens dóna així mateix material per a alguna discreta folgança lingüística. O, en el meu cas, per a renegar –ja que havia sortit el verb– contra el corrector lingüístic de torn i recordar de passada la meva generositat a l’hora de posar les notes als meus alumnes.

Avui la darrera pàgina ens parla d’una pel·lícula (és a dir, un film) en forma de documental (és a dir, documentari) sobre la gesta mallorquina de la coronació de l’Everest, i ens diu que “la pel·lícula es va projectar en tres passes perquè tothom la pogués veure”. No sé com degueren ser aquestes passes –de gegant, de pardal…– ni qui les va fer –la màquina de projecció, el director, l’acomodador o tota la sala. Allò que és ben cert és que algun redactor i/o corrector no fa passa dreta, o no hi veu una passa lluny. Jo que els seguesc les passes puc ben assegurar que aquesta mena d’espifiada passa a cada passa, i que em tirin d’una passa si això no són passes comptades. M’atur, que qualcú pensarà que avui camín fent dues tires de passes.

És clar que no és aquesta l’única manera de bollar-la. A una altra edició del rotatiu llegesc que “Sa Nostra i el Govern faran 75 passis de cine en català a les Illes“. Passis! Genial paraula que surt de la malabarística (amb perdó) hibridació del substantiu espanyol pase (derivat de pasar), l’imperatiu homòfon i homògraf pase i l’equivalent català d’aquest darrer, passi. Una cosa semblant al que vaig veure en els rètols situats damunt les portes d’embarcament de l’aeroport de Barcelona: embarque, boarding, embarqui. És com si traduíssim el substantiu empuje per empenyi (tot cos submergit en un fluid experimenta un empenyi cap a dalt…). Realment, hi ha coses que no tenen aguanti.