La senyora Rosa Estaràs, candidata pel PP a la presidència del Consell de Mallorca, ha dit que, si ella guanya, en el Consell es parlarà mallorquí i no barceloní. Un exemple magnífic d’altura de mires en el món de les propostes polítiques. Tanmateix, un no acaba d’entendre el contingut de tan original promesa. Què vol dir que en el Consell “es parlarà mallorquí”? Que tots els funcionaris de la institució, a partir del moment que la candidata guanyi, parlaran entre ells i amb el públic en aquesta varietat lingüística? Què parlen ara, ribagorçà potser? Vol dir que en els plens es retirarà la paraula, estil Marín, als qui no s’expressin amb el nou accent oficial? Sí, ja ho sé: en realitat la senyora Estaràs vol dir que la presidenta, si és ella, parlarà “mallorquí” en públic —en privat no sé si tira més cap a l’espanyol—, no com la presidenta actual, que de tant en tant li escapa una paraula que no diuen les veïnes valldemossines de la senyora Rosa. Hauríem de veure quin estrany aparell dialectomètric de precisió usa la candidata per a afirmar tan segura que la seva oponent no parla en “mallorquí” i ella sí.

El perill és que l’exemple s’escampi i d’aquí a poc temps no quedi a l’illa Ajuntament en què la política municipal no consisteixi a cercar culpables de proferir algun mot amb pronúncia no acordada a l’ortodòxia local, com ara qui més qui menys es dedica amb afany a cercar en els polítics de l’oposició algun galliner o alguna columna feta sense el permís d’obres corresponent. Ja m’imagín un regidor de Pollença denunciant un regidor del partit contrari si no diu u consistori, o un de Sineu carregant contra un altre si no diu sa polítique. Ja no ens mancaria res més per a tenir la festa completa.

Doncs us heu errat, senyora Rosa. Primer perquè no es pot degradar la política d’aquesta manera, que ja prou vergonya hem de dur els mallorquins damunt l’esquena per culpa de les fetes del vostre partit. Però, a més, us heu errat perquè —encara que això que ara diré us sorprengui— per a parlar en mallorquí primer l’hauríeu d’aprendre, i m’estranyaria que ho poguéssiu arribar a fer. Perquè vós no parlau mallorquí, benvolguda senyora, sinó una modalitat tota altra que es diu bleda, que pel nom ja podreu endevinar de quins estrats socials ha sortit. Aquestes eles amb la punteta de la llengua doblegada per amunt, aquestes ves desventurades que igualen el votar amb el botar, aquestes is que no són ni de Sóier ni de Baidemossa, aquestes xeixs pronunciades amb escopinada (una txartxa), aquestes expressions tan originals, com allò de coir el tren, com si fos una figa albacor, i tantes altres coses que no us van ensenyar ni el vostre pare ni la vostra mare… això no és mallorquí, no. Ja estaria bé que si guanyàssiu, o si perdéssiu, parlàssiu en mallorquí.

El diccionari (DIEC) defineix pastera com “embarcació petita, de fons pla, sense carena”. Desconec les funcions exactes d’aquestes embarcacions, però el que és segur és que les barques amb què arriben a les costes mallorquines o espanyoles alguns immigrants africans generalment no són pasteres. I això no obstant alguns mitjans de comunicació s’encaboten a dir-ne pasteres. És com si de cop i volta d’un camió en diguéssim un autobús o d’una moto una bicicleta. Ens embullaríem de mala manera.

I per quina misteriosa raó ara ens hem posat a dir pastera a allò que no té res de pastera? Com sempre, la culpa la té la influència malèfica de l’espanyol que ens trabuca les paraules i els seus significats. Resulta que en espanyol ara diuen patera a aquest tipus de barca, tot i que el diccionari espanyol (RAE) també la defineix com “embarcación pequeña, de fondo plano, sin quilla”. No és segur l’origen de la paraula en espanyol: el diccionari acadèmic esmentat diu que probablement ve del llatí patera, que vol dir ‘pàtera’, ço és un tipus de plat de poca fondària que s’usava antigament en els sacrificis. També és possible, i molt probable, que vingui —com tant de lèxic mariner— del català pastera i que hagi perdut la s. És per aquest darrer fet, és a dir pel descobriment de la possible relació entre el patera espanyol i el pastera català, que els principals mitjans de comunicació —tan donats a la dependència de la llengua veïna— es van posar servilment a dir pastera on els mitjans espanyols deien patera. Amb alguna divisió: mentre Catalunya Ràdio diu sistemàticament pastera, els de TV3 s’estimen més el castellanisme sense cosmètica ni retocs. La cosa és no separar-se un pam de l’espanyol, amb essa o sense. L’Avui li pega a la pastera, i el Diari de Balears també s’ha apuntat a pastar. En aquest darrer cas, que a mi m’és més pròxim, em deman qui ho ha decidit (en els altres casos ja ho sé).

Si l’actual espanyol dels mitjans de comunicació no digués patera, ben segur que mai els mitjans d’aquest país no dirien ni patera ni pastera per a designar allò que la gent normal ha dit sempre i diu una barca. O no ens entenem perfectament dient una barca?

La blogosfera mallorquina té un nou blog, aparegut de fa poc i denominat Mallorcàlia. És dedicat monogràficament a la llengua  en gran part als problemes de l’ús de la llengua, i ja es veu que a la dels que l’escriuen no hi ha cap pèl. Idees clares sobre prejudicis lingüístics, normes d’ús alienants, denúncia de fets i persones contra el català, etc. Serà un instrument ben útil.

Els principatins necessiten com el pa conèixer millor Mallorca. En lloc de Mallorca podeu posar-hi qualsevol part del país exterior al perímetre de les quatre províncies. Qualsevol espanyol sap perfectament com és la pronúncia andalusa o la sud-americana, però els nostres connacionals dels voltants de Barcelona es fan un senyor embull amb el català de Mallorca. Si no, l’actriu que dies enrere va fer la paròdia —molt bona per la resta— de Maria de la Pau Janer a Polònia no hauria dit aquella cosa tan insòlita de es pëpë (el PP), una pronúncia que a Mallorca, evidentment, no s’ha sentit mai en boca de ningú. Faig servir el caràcter ë per a transcriure el so de la vocal neutra.

No sé si el programa Caçadors de paraules que han emès avui, de la Mallorca profunda estant i amb matances incloses, servirà per a corregir aquesta anomalia, però bé em tem que no. Aquest és un programa simpàtic, que té el mèrit de mostrar que es pot fer una emissió de divulgació lingüística viva i engrescadora. Fins i tot n’hi ha que s’han excitat perquè hi surt el mapa complet de la nació. Només faltaria, tractant-se d’un programa de llengua. És un programa interessant, que el presentador condueix amb gràcia, però en el d’avui s’ha vist ben a les clares la necessitat d’una bona assessoria lingüística. L’expressió caçadors furtius, del títol, no vol contenir cap desconsideració, sinó just evocar el fet que aquest tipus de caçadors solen disparar a tot el que es mou, que és el que han fet avui en el nostre programa. La nòmina de paraules que han aparegut escrites a la pantalla és un fritibullit —aquesta no és al diccionari— on es barregen coses poc barrejables. D’una banda, paraules bàsiques de la llengua, no necessàriament mallorquinismes, com cerra, capolar, verro, saïm o lletuga, que els catalans que no les coneixen n’haurien de sentir vergonya. Curiosament, per a explicar el significat de capolar han donat el “sinònim” picar, que és un castellanisme infecte, igual que la paraula picadora, l’electrodomèstic. Aprofit per denunciar la frase picar carn per fer mandonguilles, que surt en el diccionari del IEC. D’altra banda, sortien vulgarismes de campanar, com guilleta (galeta), que la majoria de mallorquins no han sentit mai, i que molts televidents deuen haver pensat que són generals a l’illa. I al costat d’això errades a dojo: castellanismes com gorrino —que una senyora s’ha tret de la màniga— o ensalada, mesclats amb el “tresor” lèxic insular; talla de carn escrit a la pantalla quan el personatge havia dit tallada de carn, només que amb la pronúncia taada; i la gracieta d’un dels protagonistes de les matances, que ha dit bona enhora per enhorabona, que ha sortit escrit a la pantalla com una mallorquinada més. Potser l’errada més estrident és la forma lletulla (lletuga), també escrita a la pantalla, i que no ha dit mai cap mallorquí, ni tampoc el que intervenia en el programa. El que deia aquell bon home era una g palatal. Passa que molts de manacorins, si no tots, pronuncien la primera lletra de gana exactament igual com els espanyols pronuncien la primera lletra de ya o —la immensa majoria— el primer so de llave. Els nostres desorientats caçadors de paraules no han percebut una g palatalitzada sinó el so ieista de llave, i ben decidits ho han grafiat lletulla. Una dada ben interessant per als estudiosos de la fonètica.

[Refaig el post a la vista de les informacions sorgides i dels comentaris dels lectors. El post inicial i els comentaris els podeu llegir aquí]

Google és una companyia respectuosa amb la diversitat lingüística del món. Els catalans li hem d’estar agraïts perquè el català és una de les llengües que els usuaris tenen a la seva disposició quan empren aquest servei. El Google espanyol està disponible en les quatre llengües de l’Estat, i sempre podem emprar el català quan usem el cercador i altres serveis de la companyia, com el Gmail. Fa molt poc s’ha obert el Google d’Andorra, que no es diu Google Andorra sinó Google català, per cert, i s’ha anunciat la pròxima aparició d’un altre Google català (o el mateix) al qual s’accedirà des de l’adreça google.cat. Molts hem celebrat efusivament tant l’aparició del Google d’Andorra com el nou portal anunciat. Massa efusivament, potser. Vegem.

Una cosa és la llengua de navegació, una altra l’aparença de la pàgina inicial dels diversos Googles i una altra el contingut d’aquests. Google permet la configuració de l’idioma de la interfície, cosa que vol dir que quan configures el català com a tal, sempre veuràs el Google en català, siguis a la part del món que siguis amb el teu ordinador. Fins i tot si entres a Google Canadà, on podràs triar, a més, veure la pàgina en anglès o en francès. És una qüestió de galetes: en fer una configuració de llengua o clicar una versió d’un portal tindràs una galeta que determinarà la llengua que s’ha d’emprar en cada cas.

A part la llengua de la interfície, Google s’organitza en un portal general o estàndard (en principi google.com) i portals territorials, o locals, o com es digui, corresponents als Estats (Google França, Google Espanya, Google Brasil, etc.) o a altres entitats territorials (com el Google Gibraltar o el Google Montserrat —no de l’abadia sinó de l’illa caribenca britànica—). Cada portal ofereix la interfície en les llengües oficials o reconegudes de l’Estat, però, a més, els continguts dels portals són distints. Si cercau weblog, per exemple, a Google Espanya o a Google Finlàndia, els resultats seran diferents; igual que si feu la cerca a la versió anglesa de Google Canadà o la seva versió francesa.

Doncs si cercau weblog a Google Espanya (en espanyol, català, gallec o basc), al nou Google d’Andorra (google.ad) o al presumpte Google català que ja coneixíem (google.com/intl/ca/), el resultat és el mateix: pàgines en espanyol i, a més, les mateixes. Igual que si feu la cerca a Google Rússia amb el català com a llengua d’interfície. El Google d’Andorra, i el presumpte Google Català, és el Google espanyol de sempre, amb variants de disseny a la pàgina d’inici.

Una altra qüestió és la política de redireccions. Com que el món funciona a base d’Estats, les ipés també tenen nacionalitat: són espanyoles, franceses, italianes o noruegues. D’ençà del 2003 un usuari amb IP espanyola que demana google.com és redirigit a google.es, llevat que faci alguna cosa per a evitar-ho: clicar sobre Google.com in English, i en ser-hi configurar l’idioma d’interfície: si tria català, una demanda de google.com serà redirigida al presumpte Google català, i si tria l’anglès, llavors serà redirigit a l’autèntic portal general, tot i que encara la IP espanyola farà que hi aparegui un Go to Google España que no apareixeria a un portuguès, per exemple. Si un català amb IP espanyola vol el Google general, amb el motor de cerca general i sense cap invitació a anar a Espanya, ha de fer servir el mirall google.ppcc.cat. Ja ho provareu.

Això del redireccionament automàtic —d’una pàgina general .com a la pàgina .es en el nostre cas— és practicat per moltes altres companyies. Cosa que sovint a mi em cau com una mosca dins el brou. Per què si deman la pàgina mitsubishi.com —és un dir— m’han d’enviar a mitsubishi.es? Si vull anar a la versió espanyola jo sé escriure perfectament el .es. No és una qüestió de llengua sinó de continguts. La pàgina general d’una companyia pot ser molt diferent de les pàgines locals. Doncs una de dues: o s’abandona la pràctica de la redirecció automàtica per criteris polítics —supòs que la solució desitjable— o algunes comunitats hauríem de reivindicar sortir en el mapa polític de les ipés. En aquest cas, a la llista de seleccions catalanes, distintius catalans de les matrícules, conferència episcopal catalana, etc. hi podem afegir la demanda d’ipés catalanes. Per descomptat, però, un servidor té molt clar que no es poden fer sobrassades si no es té un porc.

No voldria que del post precedent algú deduís que propòs que ara ens riguem sistemàticament de totes les persones que parlen malament el català. El que propòs són canvis estructurals profunds i un nou sistema de control de la qualitat lingüística com el de les comunitats normals (model eficaç i càstig social al qui infringeixi el model). Les persones de llengua materna espanyola que viuen en el país i que aprenen català i s’hi expressen mereixen tot el respecte i estimulació, encara que el seu català no sigui perfecte. És normal que no sigui perfecte. Les coses al seu lloc: no cal exigir que siguin modèlics els que no han d’actuar com a model, i, d’altra banda, als qui han de ser presos per models cal exigir-los un català modèlic inflexiblement i sense cedir ni un mil·límetre.

Els models lingüístics en les societats actuals són fonamentalment –també n’hi ha d’altres– els mitjans de comunicació audiovisuals. Les televisions i ràdios en català haurien de ser, com una sola veu, el referent lingüístic –i concretament fonètic, perquè ara parlam de pronunciació– per a tota la comunitat catalanoparlant. Començant pels canals públics, i per davant de tots la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que és, de fet, la que lidera el conjunt. Però la realitat és que la pronunciació dominant a TV3, Catalunya Ràdio, IB3, Canal 9, TV Mallorca, etc. és un autèntic desastre. No sé de qui és la responsabilitat, ni és això el que em preocupa. El problema és que un aspecte tan important de la qualitat lingüística com aquest sembla deixat de la mà de Déu. I cal urgentment que alguna mà –basta que sigui humana– agafi el timó amb energia i apliqui una política lingüística amb el mínim de consistència. Diguem-ho clar: qualsevol persona que no tingui una pronúncia catalana perfecta no pot ser locutor, ni presentador, ni doblador ni veu de cap programa ni de cap anunci ni de res. Els qui no reuneixen les condicions adequades han de ser separats de la seva feina implacablement i caigui qui caigui. Ja s’espavilarien, ja, per a adquirir una bona pronúncia, com ho van fer quan els la van exigir per a locutar en espanyol.

Finalment hi ha un fet concret que em mou a reflexió: sospit –però només és això– que hi pugui haver un joc pèrfid amb la idea de versemblança lingüística. Els lingüistes diuen, amb raó, que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser versemblant. Per exemple, en un doblatge un llaurador no ha de dir in extremis ni un magistrat en un judici no ha de dir tocar els collons. Si per aquesta idea de versemblança es preferissin veus infantils o juvenils bledes o xaves, perquè “és el normal” o perquè el que diríem una pronúncia ben catalana com la dels majors “sonaria estrident”, estaríem davant un cas flagrant d’irresponsabilitat. Perquè la llengua ha de ser versemblant, però la nostra comunitat lingüística ha de construir la versemblança que ens convingui, no la que ens ve imposada per un estat de subordinació.

Hi ha un fet indiscutible: pràcticament tots els joves catalans (catalans vol dir catalans) actuals són capaços de parlar espanyol sense el més mínim rastre d’accent català. Com si fossin hispanoparlants normals i corrents. Si un vol, pot. I vaja si volen: perden el cul de córrer. Parlar espanyol amb accent català està mal vist i parlar “espanyol natiu” és avui indispensable si vols ser considerat una persona normal. Com que la distància entre Tarragona i Reus és la mateixa que hi ha entre Reus i Tarragona, a l’inrevés també hauria de ser possible. És a dir, el jove urbà de casa hispanoparlant hauria de ser capaç de parlar el mateix català d’Heribert Barrera o de Lloll Bertran (dos exemples de magnífica fonètica catalana triats a l’atzar). No és més difícil això que el procés contrari, i és un gran error enfocar la qüestió en termes de dificultats lingüístiques. El fet és que no sols els joves de casa hispanoparlant no parlen com els models indicats, sinó que tampoc no ho fan els joves de llengua materna catalana – sobretot si són de llocs com Barcelona o Palma–, els quals, per les raons explicades en el post precedent, tendeixen a parlar català amb la fonètica espanyola més impol·luta.

Per què passa això? Primer, perquè en espanyol hi ha un model indiscutible i indiscutit, el que forneix la societat espanyola monolingüe, difós sobretot pels mitjans de comunicació. És un referent que tothom té davant el nas llest per a ser imitat sense vacil·lació. En català no hi ha aquest model exposat públicament amb la mateixa claredat i contundència, i, naturalment, no hi ha cap societat catalana monolingüe en què el model es pugui recolzar. Aquí –en l’absència de model operatiu– és on podem demanar responsabilitats a polítics i directius dels mitjans de comunicació. Però, en segon lloc, hi ha el factor clau d’ordre sociopolític: la desigualtat radical entre les dues llengües, i el fet inherent a aquesta desigualtat, que és la percepció que l’única llengua que té models inviolables és l’espanyola.

Un mallorquí que jo conec, ara ja vell, de jove va anar a Madrid per a estudiar de militar. Com tots els mallorquins de la seva època, parlava espanyol amb les regles fonètiques del català de Mallorca. El primer dia de classe a l’Acadèmia li van fer una pregunta i va respondre una cosa així com dosientot-siete. La riallada va ser atronadora, tant com l’acomplexament resultant en el nou militar, que en aquell moment va fer propòsit ferm de dedicar tota l’energia que calgués a adquirir un espanyol modèlic. El dia que a casa nostra algú digui la Txina o tinc ca banir i la rialla sigui ressonant, el català haurà entrat en la via de la normalitat. No menyspreeu aquest argument: és com funcionen les llengües; o, si no, no funcionen.

Estic profundament preocupat pel que li succeeix a la pronunciació del català. I no és d’ara: he publicat algun article sobre el tema (Accents estrangers) i he fet alguna pàgina web mogut per aquesta preocupació (Guia de correcció fonètica). I què passa amb la pronunciació catalana? Senzillament que els trets més definitoris d’aquesta pronúncia van essent substituïts per les formes d’articular de l’espanyol, de manera que la fonètica –que és la cara de la llengua, la primera cosa que es “veu”, el primer tret de personalitat lingüística– esdevé un rostre desfigurat. Estic convençut que no és un problema d’immigració. No, el que succeeix és que els catalanoparlants, abocats ara al bilingüisme intensiu, a força d’assimilar l’articulació exacta dels sons espanyols –l’espanyol és l’única llengua que no es pot parlar “amb accent”– apliquen aquesta articulació als sons catalans, que són els que paguen la festa. Un macabre principi d’economia lingüística descarta la possessió d’un doble sistema fonètic i ho resol tot a base d’anivellar els hàbits fonètics a partir de l’espanyol.

L’avançada d’aquest fenomen, a les principals àrees urbanes de tot el territori lingüístic, és la substitució de la el (o ela) tradicional catalana, la que sempre ens havia caracteritzat i identificat, per l’espanyola equivalent, que un amic meu, no gaire científic, qualificava de ela amariconada. El fet va començar, fa una cinquantena d’anys, per algunes persones joves de sexe femení i de certa classe social (López del Castillo en digué per això parlar bleda) i després va esdevenir un tret infantil i juvenil de les àrees urbanes. Però, com que d’això ja fa molts d’anys, aquells infants ja s’han fet grans i la frontera que separa les dues pronúncies ha anat pujant un any cada any. I continua pujant. Si això continua, la desaparició de la el catalana és qüestió de cert temps. Un altre cas de canvi estrident en la pronúncia tradicional és la substitució de la vocal neutra per una a oberta a l’àrea de Barcelona (parlar xava). És també un fenomen ascendent en l’escala d’edat, tot i que només localitzat –ara com ara– a l’àrea d’influència de Barcelona. En aquesta zona la el bleda i el vocalisme xava van junts –jo en dic parlar xava-bleda–, i han desbaratat l’antic i bell parlar barceloní, que d’aquí a poc temps només es podrà trobar representat en alguns ancians. La destrossa de la pronúncia catalana inclou molts altres fets –ensordiments, apitxaments, etc.–, però només amb els dos trets indicats més amunt –parlar bleda i parlar xava–, que s’estan convertint en “llengua normal” a les àrees afectades, tenim una flagrant desfiguració fonètica del català, que podem dir que passa a ser parlat amb un clar accent estranger.

Comprensiblement, un sector molt afectat per aquest fet és el dels “professionals de la veu” (locutors, dobladors, etc.), per la simple raó que en la immensa majoria dels casos exerceixen el seu ofici locutant o doblant en espanyol i en català. Quan ho fan en espanyol la seva dicció ha de ser perfecta, i això els porta a posar tot el zel en la bona pronunciació d’aquesta llengua, cosa que té com a conseqüència automàtica l’adaptació de la pronúncia catalana als hàbits de l’espanyola quan treballen en català. Un cas sagnant és la publicitat: la majoria dels anuncis que sentim a la ràdio i televisió catalanes estan parlats amb una dicció infecta i repugnant. Com infectes per sistema són les pronúncies dels actors joves de sèries com El cor de la ciutat, per posar un exemple de gran seguiment social. Bleda o xava-bleda infecte i repugnant: així de clar i contundent.

Davant tot això jo em deman: hi ha algú, dels qui tenen responsabilitats polítiques, que es preocupi per aquesta qüestió, o, fins i tot, que en sigui plenament conscient? Hi ha alguna política lingüística pensada per a incidir damunt aquesta penosa realitat? Interessa algú la qualitat de la llengua i la pervivència de les seves senyes essencials? O ens hem resignat a perdre la personalitat que ens caracteritza i la cara que ens identifica? Em tem que una resposta la trobarem en la mateixa extensió brutal de l’epidèmia: de cada vegada són més els qui estan instal·lats en les noves pronúncies, també mestres i professors, que són els qui ho haurien de corregir, i, fins i tot, alguns col·legues meus universitaris del món de la Filologia Catalana. En continuaré parlant, perquè a mi sí que em preocupa.

Ahir, a l’acte d’inauguració –benedicció, d’una perspectiva més religiosa– del retaule de Miquel Barceló, a la capella de Sant Pere, o del Santíssim, de la catedral de Mallorca, vam poder veure a on condueix el famós bilingüisme del PP i del seu líder local, Jaume Matas. Després d’una missa solemne a l’estil Murgui (la litúrgia ritual en català i allò que s’havia d’entendre en bilingüe) es va fer la dita inauguració o benedicció, en la qual dues figures de la més rància sofisteria bilingüista, el caixer –de la Caixa– i ex conseller de Cultura Conrado de Villalonga i el referit president Matas, pronunciaren sengles discursos. Tots dos en espanyol directe i sense manies. Llevat que considerem que el discurs, sobretot, del president fos una peça bilingüe. Perquè en el parlament, espanyol de cap a cap, Matas hi va incrustar algunes cosetes en català, sí: el nom de la Seu –amb una e ben oberta–, els sintagmes Ajuntament de Palma, Consell de Mallorca, Illes Balears, el títol del bisbe –excel·lentíssim i reverendíssim senyor bisbe–, unes paraules adreçades a Barceló –gràcies, Miquel, per estimar sa teva terra i sa teva gent– i finalment uns versos d’un poeta que no puc recordar –sense passar-los, encertadament, pel seu corrector automàtic habitual i doncs sense salar-los.

Nihil novum sub sole baliarico: un cop més tenim una mostra de la política lingüística que practica el PP balear, l’exercici sistemàtic de la vergonya de la pròpia llengua i el vassallatge davant el foraster; la idea –creguda i laboriosament inculcada en els altres– que la llengua del país no és prou digna per a mantenir-la amb el cap alt davant el rei d’Espanya o de qui sigui. La grandesa de l’acte i de la Seu que l’aixoplugava no pogué tenir correspondència amb la consideració del català de Mallorca com un idioma de la mateixa dignitat i categoria que el temple majestuós construït pels nostres avantpassats, i hagué d’arrufar-se a un racó com una ventafocs esporuguida. Aquest és el seu bilingüisme. Només el rector de la Universitat va mantenir la dignitat de la seva institució i de la gent assenyada d’aquesta terra.

Fins ara no havia tingut temps de llegir la Gramàtica normativa valenciana, elaborada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ara que ja ho he fet, en puc oferir uns breus i modestos comentaris.

Primer. Ja en els Preliminars es pot veure el més pur equilibrisme AVL: es repeteix que el valencià és part de la llengua compartida per un conjunt de territoris, que s’enumeren, però tot té una aparença d’una gramàtica d’una llengua parlada entre el Sènia i el Segura i prou. L’obra comença dient que, com a conseqüència de l’abolició de l’ús públic de la llengua després de la Guerra de Successió, la llengua no disposà de gramàtics que la descriguessin i la codificassin amb rigor. Fins que aquests aparegueren. I aquests foren Fullana, Ortín, Revest, Salvador, Giner, Sanchis Guarner i Valor. Fabra arriba a sortir per un petit moment, empetitit i amagat en un raconet on fàcilment passa inadvertit.

Segon. Els acadèmics ens informen que «es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià.» Amb tot, no sé si això resol el misteri de l’autoritat de l’AVL: què passa si una prescripció de l’acadèmia entra en contradicció amb una altra de l’Institut d’Estudis Catalans? Quina serà aleshores la norma de referència per als valencians? I per als no valencians? Perquè si la mateixa entitat ens indica que valencià és també el nom de la llengua tota, una certa lògica indicaria que les normes del valencià podrien ser també les normes de la llengua tota. Misteris inherents al fet insòlit que una llengua tan petita tingui dues autoritats lingüístiques.

Tercer. Els gramàtics ens diuen que «s’han prioritzat les formes de l’anomenat valencià general, atés que es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià.» I afegeixen que també recolliran com a secundàries formes com tenir, penso o tingués, «perquè són pròpies de determinades comarques valencianes, així com d’altres territoris de l’àmbit lingüístic, o perquè tenen un ús literari important. […] Per això, cal acceptar amb naturalitat un fet ben normal en qualsevol codificació normativa: la selecció a favor de la forma més estesa o de més tradició literària, a fi de garantir millor la cohesió del sistema lingüístic [sotslineat meu]». La invocació de la coherència del sistema lingüístic té la seva gràcia, després que la institució ha donat reiteradament aquest nom –sistema lingüístic– a la llengua en la seva totalitat. Ara l’etiqueta apareix íntimament lligada a la idea de valencià general.

Quart. Dit tot això, la gramàtica no és especialment localista ni regionalista ni, per descomptat, secessionista. Amb algunes matisacions que podríem fer, és la gramàtica catalana amb la incorporació de formes valencianes admeses pels bons gramàtics valencians i pel mateix Institut. En alguns moments de la lectura hi pots arribar a veure una cosa feta amb copy-paste. Tot i que té la seva personalitat, i tècnicament és una obra ben feta: a la casa hi ha grans mediocres –per ser suau– i grans gramàtics, com és esperable d’una institució on els acadèmics són designats pels partits d’acord amb el nombre dels seus escons. No vull passar per alt algun detall que m’ha semblat especialment encertat: per exemple, crec que és l’única gramàtica catalana que estableix una normativa satisfactòria sobre els usos de les formes com i com a.

Cinquè (quint dirien ells). La cosa més discutible de la gramàtica és la inversió que fa de les preferències tradicionals. Es pretén de substituir el model formal forjat al País Valencià a partir de Sanchis Guarner i altres, que prefereix aquest a este i serveixes a servixes –per la cohesió global del sistema lingüístic–, per un model més fragmentador i localista. La justificació d’aquesta opció tampoc no és del tot aigua clara: el que ja era un model formal tradicional és valorat com quelcom pertanyent a un “reducte” universitari, alhora que el nou model es presenta com el propi dels mitjans de comunicació (dels de la Generalitat, sens dubte) i de la llengua “estàndard”. Podríem afegir-hi més detalls (s’accepta tranquil·lament ahí o la llet està calenta), però la cosa es faria massa llarga.

Amb l’AVL –aquesta podria ser la conclusió– tenim la unitat de la llengua més proclamada pel poder, i la unitat de la comunitat lingüística més debilitada per aquest mateix poder.