Margarita Nájera és la portaveu del nou Govern de les Illes Balears, que avui s’ha estrenat —ella— en la seva feina. De la mateixa manera que allò que diu la portaveu és el que diu el Govern, la llengua en què s’expressa la portaveu és la llengua en què s’expressa el Govern. La portaveu d’un executiu que surt d’un pacte entre forces que han signat un compromís de defensa de la llengua i la identitat, avui s’ha expressat en castellà, incomplint el decret 100/1990, que estableix que “Els càrrecs de l’Administració de la CAIB de les Illes Balears s’han d’expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. És un doble error: una, que el Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d’un Govern de sanejament democràtic no poden imcomplir la llei.

En un post recent lamentàvem que el portaveu del PSOE en el Parlament de les Illes s’expressàs en castellà. La cosa d’avui té més tela: la senyora portaveu —que fa trenta-tres anys que viu a Mallorca— també parla en nom de les conselleries del PSM, d’Unió Mallorquina, d’Esquerra Unida i d’Esquerra Republicana.

Ai, ai, ai, que la cosa no comença gaire bé.

Al meu ex-alumne i ex-amic Miquel Melià, director general de política lingüística del Govern balear durant la darrera i tràgica legislatura, li ha arribat l’hora dels adéus. Va ser un dels primers alumnes que vaig tenir quan vaig començar a fer classes a la Universitat de les Illes Balears. Professor i alumne érem dos jovenel·los que sortíem de copes amb altres de semblants i dedicàvem hores i hores a tota mena de campanyes i mobilitzacions, a lluitar per la llengua i pel país, un país al qual ell ha acabat traint, potser sense acabar-ho d’entendre. Fa la impressió que l’aparent alumne brillant que enlairava la senyera de les quatre barres posseït per l’entusiasme més abrandat no ha acabat d’entendre res mai. Ni deu entendre que ara posa la guinda al ridícul que ha fet durant quatre anys quan, ni que fos el president de la República, gosa adreçar per mitjà de la premsa una lletra de comiat “als ciutadans de les Illes Balears” amb els tons solemnials d’un discurs a la nació d’aquests que surten de les altes jerarquies. Es deu creure allò que hi diu, que gràcies a la seva gestió la llengua catalana ara es troba a una estirada de braç de l’anhelada normalitat. Però, tanmateix, no li agrairan res ni els qui l’han utilitzat ni els qui haurien pogut ser els seus, que ara més que mai li giraran l’esquena. Tampoc no ho entendrà. La llargària excessiva de la vanitat, combinada amb la brevetat de la clarividència, pot fer molt de mal a un mateix i als altres.

Si l’Estatut de Catalunya (art. 35) diu que “El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari”, a què vénen els escarafalls davant una cosa tan coherent com que algú proposi que els professors parlin als alumnes en català normalment en els recintes escolars? Si els professors parlen com els ve en gana, no es complirà el que diu l’Estatut, que, com tota llei, sembla que ha estat feta per a ser complida.

Tampoc no puc entendre, tenint en compte el mandat estatutari, que el Govern de la Generalitat es proposi implantar un decret —si no ho he llegit malament o alguna cosa no em falla— on es diu que “d’acord amb el projecte lingüístic els centres podran impartir continguts d’àrees no lingüístiques en castellà o en una llengua estrangera”, sense ni tan sols fixar un màxim per a aquests ensenyaments. Quantes classes podran impartir en espanyol, el cinquanta per cent, el vuitanta?

També és sorprenent que el conseller d’educació torni a treure la cançó de la imposició del català. Una característica bàsica de totes les llengües normals és que s’imposen implacablement. Aquell qui neix a Grècia o a Polònia no té opció ni llibertat de tria: li serà imposat el grec o el polonès per a parlar amb els amics, els professors, la gent de la feina i la gent del carrer. Les úniques llengües no imposades al cent per cent són les que pateixen la superposició d’un altre idioma importat i imposat per alguna raó de força. La cançoneta que diu que val més que la gent estimi voluntàriament el català que no pas que li l’imposin no s’aguanta per cap cantó. Com li agrada de dir a un amic meu —i jo faig meva la sentència—, el català serà estimat voluntàriament per tothom només quan estigui imposat pertot i ben imposat. Com totes les llengües.

En un país on hi ha una llengua princesa i una llengua ventafocs, la tendència a l’esclerosi en el sistema de la segona és un drama que els qui hem reflexionat sobre interferència lingüística coneixem bé. La princesa sempre assenyala el camí que ha de seguir la ventafocs, que sovint no fa altra cosa que seguir-lo sense capacitat ni de reflexionar-hi. Copiar i calcar per sistema, seguir les fórmules que ens vénen donades abans de pensar si en tenim de millors, és la nostra quotidianitat. El gremi de lingüistes d’aquest país té una feinada i una responsabilitat d’unes dimensions molt més grans, lamentablement, que la seva capacitat de resposta.

Aquests dies a les Balears anam d’actes de presa de possessió de càrrecs. I en el jurament o promesa d’aquests hem sentit una vegada i una altra que als jurants i prometents hom els ha demanat de guardar i fer guardar la Constitució. La feliç Carta Magna estarà tan ben guardada que no hi ha perill que algun cobdiciós de llibres valuosos se n’enamori i se l’endugui a casa seva. Però avui, gràcies a algun lingüista amb el cap ben moblat —que n’hi ha, n’hi ha!— hem pogut veure com als consellers del Consell de Mallorca els han proposat de servar i fer servar la Constitució. Feliç iniciativa —la lexical, vull dir— que mostra que la Ventafocs encara té una certa capacitat de pensar per ella mateixa. No és que guardar no es pugui dir de cap manera en aquest cas, però no hi ha dubte que servar (que l’Alcover-Moll defineix com complir, seguir exactament allò que està prescrit, allò que s’ha promès, allò que és obligació) és una solució molt millor, perquè està en línia amb la idea de cultivació de la llengua a partir de la potenciació dels recursos propis, l’estímul a la distinció de matisos i l’esperit de servar el patrimoni lexical propi. Naturalment, és una opinió, no un dogma de fe.

Crec a les Illes seria bastant fàcil de generalitzar aquesta bona solució. Distint ho veig en el Principat, on els lingüistes que tallen el bacallà ens tenen acostumats a l’hermeticitat per resposta davant les propostes que signifiquen separar-se del camí de la llengua dominant.

Pocs segons després que el diputat Gabriel Barceló digués que un objectiu del nou Govern és que tots els ciutadans de les Illes parlin la llengua pròpia del país amb normalitat, després que la diputada Marián Suárez, d’Eivissa pel Canvi, hispanoparlant habitual, donàs una lliçó d’aquesta normalitat parlant en català, amb evidència de l’esforç i amb un marcat accent espanyol, després que ahir el mateix candidat a president, senyor Antich, parlàs de promoure i defensar el català com a fita destacada del seu Govern, vós, portaveu del partit que encapçala aquest Govern, avui heu espatllat la festa. Com si no haguéssiu sentit a dir res de tot això, heu frustrat que el punt de partida d’aquesta legislatura, l’acte parlamentari d’investidura del nou president, fos una lliçó de normalitat lingüística, la que teòricament la nova administració ha de perseguir. Heu impedit que puguem dir que avui en el Parlament balear, en encetar una nova singladura, tothom ha parlat en català amb normalitat i sense cap problema. L’ideal que volem: la llengua per damunt els partits i al marge de les ideologies. Heu estat l’única i trista excepció. Com podem creure que aquest nou Govern vol que tothom parli català amb normalitat si en el mateix Parlament no ho fa un valencià que fa un fotimer d’anys que és a Mallorca? Vós podeu parlar perfectament en la llengua d’aquesta terra, però heu preferit alinear-vos amb els Delgado, el Círculo Balear, tota la tropa d’El Mundo i tots els qui menyspreen el català. Heu pegat un cop baix a un projecte de redreçament lingüístic que el vostre partit diu defensar i a la il·lusió que aquest projecte ha fet brostar en molts de ciutadans. El vostre partit té una cosa per a fer-se mirar urgentment.

Doncs sí: Parlament, en majúscula, es relaciona amb parlar. És allà on parla —i, per tant, crea entesa i progrés— la més alta representació d’una comunitat humana. Essent la instància política màxima, la llengua que s’hi empra agafa un prestigi indiscutible. Per això és important que en els nostres Parlaments —crec que són tres— es parli en català. Però, a més, a qualsevol Parlament d’una societat normal, el tipus de llengua que s’hi empra respon a un model de màxima formalitat, cura, correcció i elegància. L’altura de la llengua ha de correspondre a l’altura de la institució.

Avui, Francesc Antich, en el Parlament de les Illes Balears ha fet un discurs que clarament aspirava a assolir aquest model. Malgrat alguns articles salats i alguns errors de lectura que li han passat per malla, el candidat a president ha estat en el to que les circumstàncies requerien. Chapeau. Això no hauria de ser cap notícia ni res que meresqués un comentari en un blog, però ho és perquè no són aquests els costums ni les pràctiques parlamentàries a la casa que ara ens ocupa. Antich ha tingut l’encert —no sempre l’havia tingut anteriorment— de fugir de la lectura estil Matas, qui on el paper deia les Illes llegia ses illes (o ses siies) i on el paper deia menys llegia menos. Sens dubte, és un bon deixeble del seu pare polític, aquell que en el Senat espanyol no va tenir manies per a llegir un discurs escrit en perfecte català tot traduint-lo alhora a allò que ell va denominar “mallorquí pagès”.

Però l’alegria durarà poc, ja ho sé. Quan els nostres parlamentaris deixin el paper escrit —els qui no llegeixen estil Matas, vull dir— la llengua tornarà a estar no a l’altura de la institució sinó a l’altura de la seva cantina, amb tots els respectes per la cantina. Lamentablement en aquestes illes venim d’una cultura —o no-cultura— lingüística on la noció de correcció campa per la cuina de na Ventafocs. Molta gent només ha arribat a assumir la correcció per a escriure, però la llengua parlada continua essent el regne de la familiaritat i del tot s’hi val, que és l’espai normal de qualsevol patois. Potser durant molt de temps alguna gramàtica o alguna pedagogia de la llengua ha reforçat aquest discurs. Després, a la Universitat hem insistit molt que no sols hi ha la dicotomia oral i escrit, sinó que és fonamental la que separa la llengua col·loquial de la llengua formal, però la incidència damunt els usos de la gent ha estat insignificant. Ni alguns doctors en Filologia Catalana no són capaços d’aplicar-ho.

Doncs faig vots —inútils— perquè en el Parlament de les Illes, llegint i improvisant, s’implanti el model de llengua que hi pertoca: amb bona pronúncia i dicció clara, amb to elegant, amb escricta subjecció a la normativa i al nivell formal , amb l’article estàndard i rebutjant amb fermesa el castellanisme minador de l’idioma. Ja sé que la majoria no en saben. Doncs que n’aprenguin, que deia aquell, que cobren prou per a pagar un professor de català. I els qui poden donar llum i exemple que en donin. I encara demanaria més: que no es copiïn les males pràctiques del Parlament del Principat sinó sols les bones; que s’implanti el tractament de vós entre els parlamentaris, com correspon a la nostra tradició, i no la forasterada del vostè. Aquí el meu reconeixement a la senyora Joana Lluïsa Mascaró, l’única que he vist aplicant aquest bon criteri.

Aquest és el títol d’un text que m’han demanat per a un llibre col·lectiu que m’imaginava que a hores d’ara ja hauria vist la llum. En tot cas, com que potser és una lectura adequada per a la jornada de reflexió de demà, aquí el penjo per als meus lectors.

Llegiu més

Aquests dies els polítics de les Balears prometen i prometen. Prometen trens, metros, tramvies, pàrquings, òperes, jardins botànics, pensions duplicades, pisos, arbres, policies de barri, barrams postissos, banda ampla, hospitals, metges, infermeres, píndoles per a l’endemà, tractament de la disfunció erèctil, disciplina urbanística i mil coses més. Si voleu, feu l’exercici que he fet jo: cercar a Google “X promet(e)”, en què en lloc de X hi posarem Matas, Antich, Estaràs, Munar, Cirer, Calvo, etc.

I de la llengua, què en diuen? Un servidor, que té la raresa de pensar que la urgència més gran que tenen aquestes illes en aquests moments és la llengua, també he fet l’exercici de mirar les referències a la política lingüística en els programes electorals dels diversos partits. Pel que fa al PP, dels 150 punts que hi ha en el seu programa només dos fan referència a la cosa lingüística: un anuncia una cosa tan etèria com “difusió de la nostra riquesa lingüística” —això de la riquesa als del PP els du venuts— i un altre, “implantació definitiva del trilingüisme en tots els col·legis”, que ja no és tan eteri. En el programa del PSOE no hi he sabut trobar cap previsió d’actuació en matèria de política lingüística. Ni una: zero zapatero.

Per tant, i a part la influència que puguin exercir en el govern de les Balears els partits del país, tant si el pròxim president es diu Jaume com si es diu Xisco, les accions en favor de la llengua en la pròxima legislatura ja podem intuir quines seran.

És clar que també tenim altres indicis: basta escriure al navegador psib-psoe.org.

Els responsables del nou —i molt recomanable— digital Directe.cat han tingut l’amabilitat d’entrevistar-me per al seu mitjà. I així ha quedat l’entrevista.

Oi que sona alemany? Si dic que és un topònim de Mallorca, qualcú sentirà un escarrufament intens davant el que pareix una mostra de la perversa germanització de l’illa. Però no: és una ficada de pota del Diari de Balears, que dóna aquesta curiosa grafia a la possessió de Son Güells, que es diu així perquè els seus propietaris —d’una família de la petita noblesa illenca— es deien Güells. Aquesta és una forma pluralitzada del cognom Güell, molt tradicional a Mallorca i que procedeix, com tants altres cognoms mallorquins, d’un topònim del Principat, el topònim Güell, el nom d’un llogaret prop de Girona.

Una vegada més castigarem els correctors del Balears. Avui els castigarem a anar del Goëll a Lluc a peu, vejam si amb la caminada es posen en forma.