Pronunciació: la responsabilitat dels mitjans
No voldria que del post precedent algú deduís que propòs que ara ens riguem sistemàticament de totes les persones que parlen malament el català. El que propòs són canvis estructurals profunds i un nou sistema de control de la qualitat lingüística com el de les comunitats normals (model eficaç i càstig social al qui infringeixi el model). Les persones de llengua materna espanyola que viuen en el país i que aprenen català i s’hi expressen mereixen tot el respecte i estimulació, encara que el seu català no sigui perfecte. És normal que no sigui perfecte. Les coses al seu lloc: no cal exigir que siguin modèlics els que no han d’actuar com a model, i, d’altra banda, als qui han de ser presos per models cal exigir-los un català modèlic inflexiblement i sense cedir ni un mil·límetre.
Els models lingüístics en les societats actuals són fonamentalment –també n’hi ha d’altres– els mitjans de comunicació audiovisuals. Les televisions i ràdios en català haurien de ser, com una sola veu, el referent lingüístic –i concretament fonètic, perquè ara parlam de pronunciació– per a tota la comunitat catalanoparlant. Començant pels canals públics, i per davant de tots la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que és, de fet, la que lidera el conjunt. Però la realitat és que la pronunciació dominant a TV3, Catalunya Ràdio, IB3, Canal 9, TV Mallorca, etc. és un autèntic desastre. No sé de qui és la responsabilitat, ni és això el que em preocupa. El problema és que un aspecte tan important de la qualitat lingüística com aquest sembla deixat de la mà de Déu. I cal urgentment que alguna mà –basta que sigui humana– agafi el timó amb energia i apliqui una política lingüística amb el mínim de consistència. Diguem-ho clar: qualsevol persona que no tingui una pronúncia catalana perfecta no pot ser locutor, ni presentador, ni doblador ni veu de cap programa ni de cap anunci ni de res. Els qui no reuneixen les condicions adequades han de ser separats de la seva feina implacablement i caigui qui caigui. Ja s’espavilarien, ja, per a adquirir una bona pronúncia, com ho van fer quan els la van exigir per a locutar en espanyol.
Finalment hi ha un fet concret que em mou a reflexió: sospit –però només és això– que hi pugui haver un joc pèrfid amb la idea de versemblança lingüística. Els lingüistes diuen, amb raó, que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser versemblant. Per exemple, en un doblatge un llaurador no ha de dir in extremis ni un magistrat en un judici no ha de dir tocar els collons. Si per aquesta idea de versemblança es preferissin veus infantils o juvenils bledes o xaves, perquè “és el normal” o perquè el que diríem una pronúncia ben catalana com la dels majors “sonaria estrident”, estaríem davant un cas flagrant d’irresponsabilitat. Perquè la llengua ha de ser versemblant, però la nostra comunitat lingüística ha de construir la versemblança que ens convingui, no la que ens ve imposada per un estat de subordinació.
3 comentaris3 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Al meu entendre, la reconstrucció de la pronúncia catalana com a costum habitual entre els catalans, només és possible si sorgeix un gran grup nacional de mitjans de comunicació amb mentalitat catalanista. No es pot destriar la mentalitat nacional de la correcció lingüística. Els actuals mitjans de comunicació de la Generalitat de la Catalunya Central no són formats de periodistes que tenguin clar el mapa de Catalunya sencera com a espai natural de comunicació. Llevat d’honroses excepcions individuals, de deu periodistetxos nou no duen altre mapa dins la mollera més que el de l’actual de l’estat espanyol en primer terme; i, en segon, el de la província de Barcelona. I, és clar, llavors una cosa duu l’altra: com poden persones que, en llur inconscient, no duen gens d’idea ni una mica en diferenciar-se d’Espanya en res, com poden esforçar-se gens ni conscientment ni inconscient, a mirar prim en llur correcció lingüística? I en dir correcció lingüística vull dir lèxic, construccions gramaticals, pronúncia, bé, vull dir tota la llengua en el seu conjunt.
Si cream un espai de comunicació nacional català, ens hem d’assegurar que els periodistes que hi facin feina no tan sols siguin periodistes, sinó que siguin persones lliures del mapa espanyol i del mapa francès. Lliures, per tant, de l’enfocament a l’espanyola o a la francesa de la quotidianitat informativa en tots els aspectes. Lliures, per tant, de parlar en catanyol ni en catancès. Lliures de pensar habitualment en una llengua invasora de les dues i d’anar traduint de mala manera al català a l’hora de parlar-hi. Lliures, per tant, de mirar prim en la pronúncia espanyola o francesa fins al punt de traspassar els sons espanyols o francesos a llur pronúncia a l’hora de parlar en català.
Si el tant per cent de parlants que pronuncien bé el català per transmissió generacional és massa baix perquè ni tan sols dins el col·lectiu professional periodista sigui la norma general el fet de pronunciar bé, com ocorre en qualsevol idioma normal, aleshores ens caldrà crear un laboratori de recuperació de la dicció i la pronúncia genuïnes catalanes. I no podrà haver-hi cap periodista ni un que faci feina en el grup de mitjans de comunicació nacionals catalanistes, ni un de sol, que pugui exercir sa professió sense haver passat pel laboratori de pronúncia i haver superades les proves escaients. Cosa que no serà cap problema: per a una persona qualsevol de mentalitat nacional catalana, el fet de pronunciar bé no li suposarà cap esforç ni un, ans al contrari. Li suposarà una grandiosa satisfacció personal. O per ventura en sabeu cap, de mallorquí (o de català continental)espanyolitzat que patesqui gens ni una mica per pronunciar les ‘eles’ bledes forasteres a l’hora de parlar espanyol i, fins i tot, català? I de nordcatalà francificat, en sabeu cap que patesqui gens ni una mica per pronunciar les ‘erres’ guturals franceses a l’hora de parlar francès i, fins i tot, català? Somada de gust no pesa!
Jordi Caldentey
fins i tot, les veus en off dels anuncis tenen pronúncies estranyes: patètic
He sabut que la Universitat, supós que des del departament de Filologia Catalana, prepara un model d’estàndard oral. Estic contenta, fa molta falta un model de llengua que reguli els mitjans de comunicació, perquè els manca una referència clara