La senyora Rosa Estaràs, candidata pel PP a la presidència del Consell de Mallorca, ha dit que, si ella guanya, en el Consell es parlarà mallorquí i no barceloní. Un exemple magnífic d’altura de mires en el món de les propostes polítiques. Tanmateix, un no acaba d’entendre el contingut de tan original promesa. Què vol dir que en el Consell “es parlarà mallorquí”? Que tots els funcionaris de la institució, a partir del moment que la candidata guanyi, parlaran entre ells i amb el públic en aquesta varietat lingüística? Què parlen ara, ribagorçà potser? Vol dir que en els plens es retirarà la paraula, estil Marín, als qui no s’expressin amb el nou accent oficial? Sí, ja ho sé: en realitat la senyora Estaràs vol dir que la presidenta, si és ella, parlarà “mallorquí” en públic —en privat no sé si tira més cap a l’espanyol—, no com la presidenta actual, que de tant en tant li escapa una paraula que no diuen les veïnes valldemossines de la senyora Rosa. Hauríem de veure quin estrany aparell dialectomètric de precisió usa la candidata per a afirmar tan segura que la seva oponent no parla en “mallorquí” i ella sí.

El perill és que l’exemple s’escampi i d’aquí a poc temps no quedi a l’illa Ajuntament en què la política municipal no consisteixi a cercar culpables de proferir algun mot amb pronúncia no acordada a l’ortodòxia local, com ara qui més qui menys es dedica amb afany a cercar en els polítics de l’oposició algun galliner o alguna columna feta sense el permís d’obres corresponent. Ja m’imagín un regidor de Pollença denunciant un regidor del partit contrari si no diu u consistori, o un de Sineu carregant contra un altre si no diu sa polítique. Ja no ens mancaria res més per a tenir la festa completa.

Doncs us heu errat, senyora Rosa. Primer perquè no es pot degradar la política d’aquesta manera, que ja prou vergonya hem de dur els mallorquins damunt l’esquena per culpa de les fetes del vostre partit. Però, a més, us heu errat perquè —encara que això que ara diré us sorprengui— per a parlar en mallorquí primer l’hauríeu d’aprendre, i m’estranyaria que ho poguéssiu arribar a fer. Perquè vós no parlau mallorquí, benvolguda senyora, sinó una modalitat tota altra que es diu bleda, que pel nom ja podreu endevinar de quins estrats socials ha sortit. Aquestes eles amb la punteta de la llengua doblegada per amunt, aquestes ves desventurades que igualen el votar amb el botar, aquestes is que no són ni de Sóier ni de Baidemossa, aquestes xeixs pronunciades amb escopinada (una txartxa), aquestes expressions tan originals, com allò de coir el tren, com si fos una figa albacor, i tantes altres coses que no us van ensenyar ni el vostre pare ni la vostra mare… això no és mallorquí, no. Ja estaria bé que si guanyàssiu, o si perdéssiu, parlàssiu en mallorquí.

El diccionari (DIEC) defineix pastera com “embarcació petita, de fons pla, sense carena”. Desconec les funcions exactes d’aquestes embarcacions, però el que és segur és que les barques amb què arriben a les costes mallorquines o espanyoles alguns immigrants africans generalment no són pasteres. I això no obstant alguns mitjans de comunicació s’encaboten a dir-ne pasteres. És com si de cop i volta d’un camió en diguéssim un autobús o d’una moto una bicicleta. Ens embullaríem de mala manera.

I per quina misteriosa raó ara ens hem posat a dir pastera a allò que no té res de pastera? Com sempre, la culpa la té la influència malèfica de l’espanyol que ens trabuca les paraules i els seus significats. Resulta que en espanyol ara diuen patera a aquest tipus de barca, tot i que el diccionari espanyol (RAE) també la defineix com “embarcación pequeña, de fondo plano, sin quilla”. No és segur l’origen de la paraula en espanyol: el diccionari acadèmic esmentat diu que probablement ve del llatí patera, que vol dir ‘pàtera’, ço és un tipus de plat de poca fondària que s’usava antigament en els sacrificis. També és possible, i molt probable, que vingui —com tant de lèxic mariner— del català pastera i que hagi perdut la s. És per aquest darrer fet, és a dir pel descobriment de la possible relació entre el patera espanyol i el pastera català, que els principals mitjans de comunicació —tan donats a la dependència de la llengua veïna— es van posar servilment a dir pastera on els mitjans espanyols deien patera. Amb alguna divisió: mentre Catalunya Ràdio diu sistemàticament pastera, els de TV3 s’estimen més el castellanisme sense cosmètica ni retocs. La cosa és no separar-se un pam de l’espanyol, amb essa o sense. L’Avui li pega a la pastera, i el Diari de Balears també s’ha apuntat a pastar. En aquest darrer cas, que a mi m’és més pròxim, em deman qui ho ha decidit (en els altres casos ja ho sé).

Si l’actual espanyol dels mitjans de comunicació no digués patera, ben segur que mai els mitjans d’aquest país no dirien ni patera ni pastera per a designar allò que la gent normal ha dit sempre i diu una barca. O no ens entenem perfectament dient una barca?

Quantes voltes que fa el món. Els nostres avantpassats de final del segle XIX —sobretot els progressistes— tingueren un somni i treballaren estrènuament per veure’l complit: la destrucció de la murada de Palma. Concebuda com un corset que ofegava la ciutat, antiestètic i antihigiènic, no s’aturaren fins que la veieren completament arrasada, amb portes, ponts i tot el que hi havia. No s’imaginaven mai que cent anys després un Ajuntament pogués col·locar aquest cartell o que obligàs a rectificar els plans d’un edifici o d’un pàrquing per salvar unes petites restes de la gran obra que ells destrossaren. I que bella que seria la ciutat de Palma amb el seu recinte de murada, convertit en una zona enjardinada per a passeig i esplai dels ciutadans. Els buròcrates del règim de Franco tampoc no devien imaginar-se que un dia, més prest del que un pogués pensar, anirien a terra aquests edificis per a residències militars que aixecaren just damunt el bastió del Príncep, una aberració urbanística de les més grosses que s’han vist per aquests encontorns. Però han caigut (imatge 1, imatge 2), per sort de la ciutat, que ara, si es du a terme el magnífic projecte de Pilar Simó i Antoni Sbert, recuperarà un espai històric extraordinari, amb el pont de la porta del Camp que renaixerà de la seva cendra o de la seva runa (aquí en teniu una imatge més bucòlica, una aquarel·la de B. Ferrà).

Els meus feliços ulls que ara veuen caure aquesta aberració també voldrien veure caure moltes altres lletjures d’aquesta sofrida ciutat: l’edifici dels jutjats de la Gerreria —la guinda de la despersonalització d’aquesta singularíssima part de Palma—, tot el polígon de Llevant, el presumpte parc de l’Estació, acabat d’inaugurar… Qui sap? Mai no es pot dir. Ja ho he dit que els qui aixecaren els edificis militars del bastió del Príncep no els imaginaren amb un final tan oprobiós.

La blogosfera mallorquina té un nou blog, aparegut de fa poc i denominat Mallorcàlia. És dedicat monogràficament a la llengua  en gran part als problemes de l’ús de la llengua, i ja es veu que a la dels que l’escriuen no hi ha cap pèl. Idees clares sobre prejudicis lingüístics, normes d’ús alienants, denúncia de fets i persones contra el català, etc. Serà un instrument ben útil.

El diccionari defineix efecte com “resultat de l’acció d’una causa”. Si prenc un analgèsic, em pot desaparèixer el mal de cap, i aquesta desaparició serà l’efecte. Però també en dóna una altra definició, que ara m’interessa més, que és “fenomen que es produeix en circumstàncies ben conegudes i regulables i del qual es té una bona descripció quantitativa“. Aquesta segona accepció té les seves manifestacions sobretot en el món de la física. Dels meus estudis de batxillerat de ciències record sobretot l’efecte fotoelèctric, com també record les dificultats per a entendre tot aquell món de coses i fórmules prosaiques. Alguns d’aquests fenòmens duen el nom del científic que els va formular, com l’efecte Joule, que explica allò dels conductors que agafen calentoreta en passar-hi electricitat, i molts altres que ara no vénen a tomb.

Després han aparegut més efectes, com el lamentablement famós efecte hivernacle —que segons el nostre DIEC estimat ha de ser efecte d’hivernacle—, que ens apuja la temperatura del planeta, o l’efecte papallona, amb film inclòs, que apuja la temperatura del cap dels donats a la reflexió profunda. La cosa és que li hem agafat gust a la parauleta, i darrerament han aparegut a l’escena comunicativa una munió de nous “efectes”, que, de fet, responen al primer tipus (són el simple resultat de l’acció d’una causa, i molt poc “fenòmens que es produeixen en circumstàncies ben conegudes i regulables”), però que, malgrat això, pretenen assimilar-se als efectes del món de la física, clarament de més categoria i amb la gràcia de tenir un nom llampant, que és el cognom d’un personatge implicat. Ja deveu estar tots pensant en l’efecte Zapatero, que és el que esperen amb candeletes molts de progressistes de les comunitats autònomes que a l’hora de votar tenen més tirada cap a la gavinota travessada de rapinyaire. Com la meva. Si els espanyols han votat pel civilitzat socialista, potser els mallorquins s’assentaran una mica i en seguiran l’exemple, o faran aquesta cosa força vegades practicada de votar pels qui manen a Madrid, que per alguna cosa deuen manar.

Però això de l’efecte Zapatero ja està massa vist, i ara cal trobar-ne de nous que ens estimulin la juguera verbal. El Diari de Balears ens sorprengué fa uns quants dies amb un títol impactant: “L’efecte Janer”. Mare de Déu, Senyor! Aquest sí que no és un fenomen ben conegut i ben descrit quantitativament, no. De fet, ningú dels molts que en parlen no sap en què consisteix o consistirà aquest enigmàtic efecte. Més que un efecte podria ser un multiefecte, una causa amb una petita explosió de conseqüències i per a tots els gusts. Unes, ara com ara, pura especulació (que si els de la gavina perdran vots per la banda de l’esvalotada extrema dreta ultraespanyolista, que si en robaran una grapada a Unió Mallorquina…). Altres, realitats ja constatables, com el fet que el tema aconsegueix de tapar en bona mesura l’afer de la corrupció, o el fet que els convergents han agafat una monea com un piano, malgrat les manifestacions de presumpta felicitat, alguna d’antològica. I finalment, una altra conseqüència —previsible i en part ja predita— que afecta la carrera de la protagonista de l’efecte i que deix endevinar al lector.

I encara podríem parlar de més efectes i no acabaríem mai: l’efecte 2000, que havia de col·lapsar el món aquella fatídica anyada, l’efecte dòmino, l’efecte Stoichkov… Què voleu que us digui? A mi, en realitat, l’efecte que més m’interessa no és cap de tots aquests sinó aquell que deien el efecto Axe. Oi que us en recordau? Però la veritat és que per més que em regui el bosquet axil·lar amb el preuat líquid polvoritzat, l’efecte no arriba. Misèria de món.

Els principatins necessiten com el pa conèixer millor Mallorca. En lloc de Mallorca podeu posar-hi qualsevol part del país exterior al perímetre de les quatre províncies. Qualsevol espanyol sap perfectament com és la pronúncia andalusa o la sud-americana, però els nostres connacionals dels voltants de Barcelona es fan un senyor embull amb el català de Mallorca. Si no, l’actriu que dies enrere va fer la paròdia —molt bona per la resta— de Maria de la Pau Janer a Polònia no hauria dit aquella cosa tan insòlita de es pëpë (el PP), una pronúncia que a Mallorca, evidentment, no s’ha sentit mai en boca de ningú. Faig servir el caràcter ë per a transcriure el so de la vocal neutra.

No sé si el programa Caçadors de paraules que han emès avui, de la Mallorca profunda estant i amb matances incloses, servirà per a corregir aquesta anomalia, però bé em tem que no. Aquest és un programa simpàtic, que té el mèrit de mostrar que es pot fer una emissió de divulgació lingüística viva i engrescadora. Fins i tot n’hi ha que s’han excitat perquè hi surt el mapa complet de la nació. Només faltaria, tractant-se d’un programa de llengua. És un programa interessant, que el presentador condueix amb gràcia, però en el d’avui s’ha vist ben a les clares la necessitat d’una bona assessoria lingüística. L’expressió caçadors furtius, del títol, no vol contenir cap desconsideració, sinó just evocar el fet que aquest tipus de caçadors solen disparar a tot el que es mou, que és el que han fet avui en el nostre programa. La nòmina de paraules que han aparegut escrites a la pantalla és un fritibullit —aquesta no és al diccionari— on es barregen coses poc barrejables. D’una banda, paraules bàsiques de la llengua, no necessàriament mallorquinismes, com cerra, capolar, verro, saïm o lletuga, que els catalans que no les coneixen n’haurien de sentir vergonya. Curiosament, per a explicar el significat de capolar han donat el “sinònim” picar, que és un castellanisme infecte, igual que la paraula picadora, l’electrodomèstic. Aprofit per denunciar la frase picar carn per fer mandonguilles, que surt en el diccionari del IEC. D’altra banda, sortien vulgarismes de campanar, com guilleta (galeta), que la majoria de mallorquins no han sentit mai, i que molts televidents deuen haver pensat que són generals a l’illa. I al costat d’això errades a dojo: castellanismes com gorrino —que una senyora s’ha tret de la màniga— o ensalada, mesclats amb el “tresor” lèxic insular; talla de carn escrit a la pantalla quan el personatge havia dit tallada de carn, només que amb la pronúncia taada; i la gracieta d’un dels protagonistes de les matances, que ha dit bona enhora per enhorabona, que ha sortit escrit a la pantalla com una mallorquinada més. Potser l’errada més estrident és la forma lletulla (lletuga), també escrita a la pantalla, i que no ha dit mai cap mallorquí, ni tampoc el que intervenia en el programa. El que deia aquell bon home era una g palatal. Passa que molts de manacorins, si no tots, pronuncien la primera lletra de gana exactament igual com els espanyols pronuncien la primera lletra de ya o —la immensa majoria— el primer so de llave. Els nostres desorientats caçadors de paraules no han percebut una g palatalitzada sinó el so ieista de llave, i ben decidits ho han grafiat lletulla. Una dada ben interessant per als estudiosos de la fonètica.

Així com Déu va fer l’home a la seva imatge i semblança, una cosa ben igual li va succeir a CIU quan va fer TV3 (i Catalunya Ràdio). Vull dir que les va fer a imatge i semblança de CIU, no de Déu, que a tant no hi arribaven. Una altra cosa hauria estat difícilment comprensible. Una força política que no creu en la nació catalana sinó únicament en una part, una força política el món de la qual s’acaba en els límits de les quatre províncies, una força política que considera els valencians i els illencs com uns estrangers una mica més propers o més simpàtics que els altres, va muntar una televisió i una ràdio que viuen en el seu món autonòmic —i en el seu món espanyol— i que es desentenen olímpicament de la meitat de la societat que les mira i escolta.

Negació de l’àmbit nacional i Espanya com a referència sistemàtica són els dos vicis de naixença que aquests mitjans han mantingut amb una tenacitat digna de la prova més dura al llarg d’una vintena grossa d’anys. Que TV3 és —com les seves germanes— un instrument d’espanyolització en català, i de col·laboració amb el projecte espanyol d’esmicolament de la nació catalana, ha estat dit per activa i per passiva, una vegada i una altra, però la Casa no s’ha desviat ni un pam del camí marcat inicialment. Un exemple recent i il·lustrador: el passat 17 de març el Telenotícies migdia va obrir amb la notícia de la manifestació espanyolista de Navarra que estava convocada per al capvespre. Però ni una paraula de la que estava convocada a Palma per al mateix capvespre. L’endemà, i l’endemà de l’endemà, els Telenotícies han fet gran atenció a les reaccions produïdes arran de la manifestació navarresa. Ni una paraula de la gran manifestació mallorquina que aplegà 50.000 persones. TV3 parla de les Illes i del País Valencià, però sense volta ni solta: el dia que no diuen res d’una manifestació transcendent, o de la constitució del Consell de Mallorca, o de l’aprovació d’un nou Estatut, són capaços d’informar d’un incendi produït a un apartament d’Alcúdia. Quan a TV3 —i a les seves germanes— es donen dades sobre el que sigui, el marc sempre és la comunitat autònoma principatina i Espanya. Als programes emblemàtics d’humor, com Polònia, hi surt escarnida tota la fauna espanyola, però sembla que és impensable que hi aparegui un Matas o un Camps, que no són menys escarnibles que els altres. A les tertúlies de Catalunya Ràdio no paren de parlar del País Basc, però dels temes de la política valenciana o illenca qualque referència a corre-cuita, molt de tant en tant i gràcies.

Amb tot, una televisió que dispensa aquest penós tractament a les Illes i al País Valencià té una quota de seguiment de quasi 4 per cent a les Illes (i ha arribat a prop del 8 per cent) i de 2 per cent al País Valencià. Quina quota tindria si s’ocupés amb convicció dels afers d’aquests territoris i de la seva gent? Segur que molt més alta. Però quins curiosos responsables tenen aquests mitjans que menyspreen la seva audiència, el seu mercat i, fins i tot, els possibles ingressos publicitaris que aquest mercat els donaria!

Molts pensaven que hauríem d’esperar que ERC, un partit teòricament independentista i que creu en el marc nacional dels Països Catalans, es fes càrrec de la gestió dels mitjans per a arribar a una nova situació. Doncs ja hi som: Esquerra és ara la responsable de gestionar Cultura i Mitjans de Comunicació. I TV3 és més espanyolista i més localista que mai. Per a molta gent la sorpresa esdevé autèntica perplexitat. I la desoladora conclusió és que ni amb Esquerra. Quin partit hem d’esperar ara que vingui a arreglar-ho?

Les circumstàncies han volgut que aquesta situació coincideixi amb el fet que la recepció dels canals de la Corporació Catalana perilli seriosament a les Illes i sobretot al País Valencià. Doncs que ningú no es confongui. D’ençà de la creació d’aquests mitjans els valencians i els illencs hem mantingut una brega constant i enèrgica contra les adversitats per rebre aquestes emissions. Ho hem fet perquè són canals en català i perquè tenen una qualitat a llegües de la misèria que representen el Canal 9 o IB3. I molts perquè, a més, veiem en els canals de la Corporació l’única possibilitat, de moment, de tenir una sensació de normalitat nacional en el terreny dels mitjans de comunicació, cosa que mai no ens donaran les televisions i ràdios autonòmiques de més avall. Alguns els miram amb la profunda incomoditat de sentir que fas la mitja rialla estúpida a qui t’ignora i et menysprea cada dia. Encara que el menyspreu vingui disfressat de presumpte “respecte” i de “no ingerència”, el típic discurs regionalista principatí. Però ara, en els moments crítics —per la deriva de TV3 i per la possibilitat de perdre’l a la meitat del País— intensificarem la lluita més que mai. No hi ha cap contradicció: és la lluita que hem fet sempre, és una sola lluita contra els qui volen una TV3 autonòmica, regional i exclusivament principatina, siguin els Camps de torn o els seus mateixos responsables polítics, incapaços de reconvertir-la en televisió nacional i sembla que incapaços ara de moure un dit per salvar-la al País Valencià.

      
4 comentaris       
    

[Refaig el post a la vista de les informacions sorgides i dels comentaris dels lectors. El post inicial i els comentaris els podeu llegir aquí]

Google és una companyia respectuosa amb la diversitat lingüística del món. Els catalans li hem d’estar agraïts perquè el català és una de les llengües que els usuaris tenen a la seva disposició quan empren aquest servei. El Google espanyol està disponible en les quatre llengües de l’Estat, i sempre podem emprar el català quan usem el cercador i altres serveis de la companyia, com el Gmail. Fa molt poc s’ha obert el Google d’Andorra, que no es diu Google Andorra sinó Google català, per cert, i s’ha anunciat la pròxima aparició d’un altre Google català (o el mateix) al qual s’accedirà des de l’adreça google.cat. Molts hem celebrat efusivament tant l’aparició del Google d’Andorra com el nou portal anunciat. Massa efusivament, potser. Vegem.

Una cosa és la llengua de navegació, una altra l’aparença de la pàgina inicial dels diversos Googles i una altra el contingut d’aquests. Google permet la configuració de l’idioma de la interfície, cosa que vol dir que quan configures el català com a tal, sempre veuràs el Google en català, siguis a la part del món que siguis amb el teu ordinador. Fins i tot si entres a Google Canadà, on podràs triar, a més, veure la pàgina en anglès o en francès. És una qüestió de galetes: en fer una configuració de llengua o clicar una versió d’un portal tindràs una galeta que determinarà la llengua que s’ha d’emprar en cada cas.

A part la llengua de la interfície, Google s’organitza en un portal general o estàndard (en principi google.com) i portals territorials, o locals, o com es digui, corresponents als Estats (Google França, Google Espanya, Google Brasil, etc.) o a altres entitats territorials (com el Google Gibraltar o el Google Montserrat —no de l’abadia sinó de l’illa caribenca britànica—). Cada portal ofereix la interfície en les llengües oficials o reconegudes de l’Estat, però, a més, els continguts dels portals són distints. Si cercau weblog, per exemple, a Google Espanya o a Google Finlàndia, els resultats seran diferents; igual que si feu la cerca a la versió anglesa de Google Canadà o la seva versió francesa.

Doncs si cercau weblog a Google Espanya (en espanyol, català, gallec o basc), al nou Google d’Andorra (google.ad) o al presumpte Google català que ja coneixíem (google.com/intl/ca/), el resultat és el mateix: pàgines en espanyol i, a més, les mateixes. Igual que si feu la cerca a Google Rússia amb el català com a llengua d’interfície. El Google d’Andorra, i el presumpte Google Català, és el Google espanyol de sempre, amb variants de disseny a la pàgina d’inici.

Una altra qüestió és la política de redireccions. Com que el món funciona a base d’Estats, les ipés també tenen nacionalitat: són espanyoles, franceses, italianes o noruegues. D’ençà del 2003 un usuari amb IP espanyola que demana google.com és redirigit a google.es, llevat que faci alguna cosa per a evitar-ho: clicar sobre Google.com in English, i en ser-hi configurar l’idioma d’interfície: si tria català, una demanda de google.com serà redirigida al presumpte Google català, i si tria l’anglès, llavors serà redirigit a l’autèntic portal general, tot i que encara la IP espanyola farà que hi aparegui un Go to Google España que no apareixeria a un portuguès, per exemple. Si un català amb IP espanyola vol el Google general, amb el motor de cerca general i sense cap invitació a anar a Espanya, ha de fer servir el mirall google.ppcc.cat. Ja ho provareu.

Això del redireccionament automàtic —d’una pàgina general .com a la pàgina .es en el nostre cas— és practicat per moltes altres companyies. Cosa que sovint a mi em cau com una mosca dins el brou. Per què si deman la pàgina mitsubishi.com —és un dir— m’han d’enviar a mitsubishi.es? Si vull anar a la versió espanyola jo sé escriure perfectament el .es. No és una qüestió de llengua sinó de continguts. La pàgina general d’una companyia pot ser molt diferent de les pàgines locals. Doncs una de dues: o s’abandona la pràctica de la redirecció automàtica per criteris polítics —supòs que la solució desitjable— o algunes comunitats hauríem de reivindicar sortir en el mapa polític de les ipés. En aquest cas, a la llista de seleccions catalanes, distintius catalans de les matrícules, conferència episcopal catalana, etc. hi podem afegir la demanda d’ipés catalanes. Per descomptat, però, un servidor té molt clar que no es poden fer sobrassades si no es té un porc.

No voldria que del post precedent algú deduís que propòs que ara ens riguem sistemàticament de totes les persones que parlen malament el català. El que propòs són canvis estructurals profunds i un nou sistema de control de la qualitat lingüística com el de les comunitats normals (model eficaç i càstig social al qui infringeixi el model). Les persones de llengua materna espanyola que viuen en el país i que aprenen català i s’hi expressen mereixen tot el respecte i estimulació, encara que el seu català no sigui perfecte. És normal que no sigui perfecte. Les coses al seu lloc: no cal exigir que siguin modèlics els que no han d’actuar com a model, i, d’altra banda, als qui han de ser presos per models cal exigir-los un català modèlic inflexiblement i sense cedir ni un mil·límetre.

Els models lingüístics en les societats actuals són fonamentalment –també n’hi ha d’altres– els mitjans de comunicació audiovisuals. Les televisions i ràdios en català haurien de ser, com una sola veu, el referent lingüístic –i concretament fonètic, perquè ara parlam de pronunciació– per a tota la comunitat catalanoparlant. Començant pels canals públics, i per davant de tots la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que és, de fet, la que lidera el conjunt. Però la realitat és que la pronunciació dominant a TV3, Catalunya Ràdio, IB3, Canal 9, TV Mallorca, etc. és un autèntic desastre. No sé de qui és la responsabilitat, ni és això el que em preocupa. El problema és que un aspecte tan important de la qualitat lingüística com aquest sembla deixat de la mà de Déu. I cal urgentment que alguna mà –basta que sigui humana– agafi el timó amb energia i apliqui una política lingüística amb el mínim de consistència. Diguem-ho clar: qualsevol persona que no tingui una pronúncia catalana perfecta no pot ser locutor, ni presentador, ni doblador ni veu de cap programa ni de cap anunci ni de res. Els qui no reuneixen les condicions adequades han de ser separats de la seva feina implacablement i caigui qui caigui. Ja s’espavilarien, ja, per a adquirir una bona pronúncia, com ho van fer quan els la van exigir per a locutar en espanyol.

Finalment hi ha un fet concret que em mou a reflexió: sospit –però només és això– que hi pugui haver un joc pèrfid amb la idea de versemblança lingüística. Els lingüistes diuen, amb raó, que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser versemblant. Per exemple, en un doblatge un llaurador no ha de dir in extremis ni un magistrat en un judici no ha de dir tocar els collons. Si per aquesta idea de versemblança es preferissin veus infantils o juvenils bledes o xaves, perquè “és el normal” o perquè el que diríem una pronúncia ben catalana com la dels majors “sonaria estrident”, estaríem davant un cas flagrant d’irresponsabilitat. Perquè la llengua ha de ser versemblant, però la nostra comunitat lingüística ha de construir la versemblança que ens convingui, no la que ens ve imposada per un estat de subordinació.