El diccionari defineix efecte com “resultat de l’acció d’una causa”. Si prenc un analgèsic, em pot desaparèixer el mal de cap, i aquesta desaparició serà l’efecte. Però també en dóna una altra definició, que ara m’interessa més, que és “fenomen que es produeix en circumstàncies ben conegudes i regulables i del qual es té una bona descripció quantitativa“. Aquesta segona accepció té les seves manifestacions sobretot en el món de la física. Dels meus estudis de batxillerat de ciències record sobretot l’efecte fotoelèctric, com també record les dificultats per a entendre tot aquell món de coses i fórmules prosaiques. Alguns d’aquests fenòmens duen el nom del científic que els va formular, com l’efecte Joule, que explica allò dels conductors que agafen calentoreta en passar-hi electricitat, i molts altres que ara no vénen a tomb.

Després han aparegut més efectes, com el lamentablement famós efecte hivernacle —que segons el nostre DIEC estimat ha de ser efecte d’hivernacle—, que ens apuja la temperatura del planeta, o l’efecte papallona, amb film inclòs, que apuja la temperatura del cap dels donats a la reflexió profunda. La cosa és que li hem agafat gust a la parauleta, i darrerament han aparegut a l’escena comunicativa una munió de nous “efectes”, que, de fet, responen al primer tipus (són el simple resultat de l’acció d’una causa, i molt poc “fenòmens que es produeixen en circumstàncies ben conegudes i regulables”), però que, malgrat això, pretenen assimilar-se als efectes del món de la física, clarament de més categoria i amb la gràcia de tenir un nom llampant, que és el cognom d’un personatge implicat. Ja deveu estar tots pensant en l’efecte Zapatero, que és el que esperen amb candeletes molts de progressistes de les comunitats autònomes que a l’hora de votar tenen més tirada cap a la gavinota travessada de rapinyaire. Com la meva. Si els espanyols han votat pel civilitzat socialista, potser els mallorquins s’assentaran una mica i en seguiran l’exemple, o faran aquesta cosa força vegades practicada de votar pels qui manen a Madrid, que per alguna cosa deuen manar.

Però això de l’efecte Zapatero ja està massa vist, i ara cal trobar-ne de nous que ens estimulin la juguera verbal. El Diari de Balears ens sorprengué fa uns quants dies amb un títol impactant: “L’efecte Janer”. Mare de Déu, Senyor! Aquest sí que no és un fenomen ben conegut i ben descrit quantitativament, no. De fet, ningú dels molts que en parlen no sap en què consisteix o consistirà aquest enigmàtic efecte. Més que un efecte podria ser un multiefecte, una causa amb una petita explosió de conseqüències i per a tots els gusts. Unes, ara com ara, pura especulació (que si els de la gavina perdran vots per la banda de l’esvalotada extrema dreta ultraespanyolista, que si en robaran una grapada a Unió Mallorquina…). Altres, realitats ja constatables, com el fet que el tema aconsegueix de tapar en bona mesura l’afer de la corrupció, o el fet que els convergents han agafat una monea com un piano, malgrat les manifestacions de presumpta felicitat, alguna d’antològica. I finalment, una altra conseqüència —previsible i en part ja predita— que afecta la carrera de la protagonista de l’efecte i que deix endevinar al lector.

I encara podríem parlar de més efectes i no acabaríem mai: l’efecte 2000, que havia de col·lapsar el món aquella fatídica anyada, l’efecte dòmino, l’efecte Stoichkov… Què voleu que us digui? A mi, en realitat, l’efecte que més m’interessa no és cap de tots aquests sinó aquell que deien el efecto Axe. Oi que us en recordau? Però la veritat és que per més que em regui el bosquet axil·lar amb el preuat líquid polvoritzat, l’efecte no arriba. Misèria de món.