És increïble. El senyor Joaquín Rodríguez i Rodríguez, regidor de l’Ajuntament de Palma no deu haver llegit el pacte per al govern municipal ni el pacte per al govern de les Illes Balears. Crec que s’hi diu alguna cosa de normalització lingüística. Perquè al senyor Rodríguez no se li ha acudit altra cosa que posar a tots els autobusos de Palma, per a ambientar la cosa, una emissora de ràdio que emet música majoritàriament en espanyol (una miqueta en anglès i zero patatero en català), amb tota la xerrameca en espanyol, igual que la publicitat i els butlletins informatius. Això exactament és el que sentiran els ciutadans de Palma dins l’autobús. El fet ha passat bastant desapercebut: només ho he llegit aquí. La cosa mereix una protesta ciutadana en tota regla. Senyora batlessa, explicau-li al vostre regidor que aquest país té una llengua i unes institucions que han promès respectar-la i promoure-la.

L’any 2006, poc després de la posada en marxa d’IB3 (la televisió) vaig fer un estudi de la cosa lingüística en aquella casa. La majoria de la publicitat contractada per les grans empreses de fora de les Illes era en espanyol, igual que alguns programes i tots els films i sèries que la cadena exhibia. Per tot això aquella IB3 sonava molt espanyola. Com l’inefable Canal 9. I aquesta era la situació de la publicitat en començar la nova etapa (aquí en vaig parlar).

Doncs bé, ara mateix, ara que tots els programes i tots els films i sèries són en català, veig que la majoria de la publicitat també ho és. Les grans empreses anunciants posen la mateixa versió dels anuncies que posen a TV3, que no és més que la cosa més lògica del món. La dada és molt important, perquè mostra la relativitat de les inèrcies i que rectificar aquestes no sempre és tan difícil com sembla. I em dóna de parer que darrere aquest fet tan positiu hi ha gent que hi ha fet feina. No conec els detalls però es mereixerien gratitud i reconeixement.

Avui a Amb bones paraules recoman a tothom de parlar de bastions i no de baluards, almenys quan ens referim als de la ciutat de Palma. No he estudiat els usos tradicionals a altres parts del país, però a Mallorca la cosa és més o menys clara.

PDF | HTML

Avui a Amb bones paraules parlam de la qüestió de tinent de batlessa, que ja havíem tractat en aquest blog.

PDF i HTML

Actualització: Hi afegesc una idea que no m’havia comparegut abans. Quina llàstima que els diaris no es puguin actualitzar com els blogs.

Aquells qui estimen tant la flexió de gènere haurien de pensar que també hi ha flexió de nombre. Per la mateixa raó que alguns defensen tinent de batlessa, un senyor que hagi estat tinent de batle amb dos batles diferents hauria de posar en el seu currículum que ha estat tinent de batles. I si ha exercit el càrrec amb un batle i una batlessa, tinent de batle i de batlessa. O tinent de batlesses, si és el cas. I embolica que fa fort.

2ª actualització: Doncs mirau això. No hi ha manera.

El discurs contra la llengua catalana —el comptador marca més de tres-cents anys— no té avui més opció que presentar-se com a defensa de la llibertat individual. D’una altra manera, ni tan sols podria aspirar a entrar al recinte on té lloc el combat de les idees. La màquina pretesament liberal es posa en marxa quan en algun àmbit s’ha produït una certa implantació del català, mai quan el català és absent o altament precari en algun altre domini. El cas més clar és l’escola, diana de tots els atacs d’aquest personal, i, també fins a un punt, els mitjans de comunicació, en què, considerant globalment la comunitat lingüística, s’ha creat algun espai (TV3, IB3) de certa normalitat lingüística.

L’afer Air Berlin ens il·lustra amb una claredat meridiana sobre la falsedat produnda d’aquest discurs pseudo-liberal. L’editorial de la sucursal balear d’El Mundo, el diari on prediquen cada dia els nostres impudents “liberals”, no pot ser més clara. La pressió del Govern i dels nacionalistes s’ha imposat per damunt la racionalitat, diuen. I quina és la racionalitat? La mateixa que ha propugnat l’inefable Middelmann. Que a Air Berlin s’usi l’espanyol, que és —brillant argument— la llengua oficial a Espanya. Que s’hi usi només l’espanyol, s’entén, perquè ja s’hi usa i ningú no havia demanat que deixàs d’usar-s’hi. Podrien ara invocar la llibertat indivual dels clients de triar la llengua que volen llegir i escoltar, cosa que implica que hom els ofereixi les diferents possibilitats. Però no, de llibertat res. El que volen és que de català n’hi hagi com més poc millor, i, si pot ser, només en espanyol. Aquesta és la seva llibertat, i de tant en tant ho diuen clar.

Ja he escrit en alguna altra ocasió —i en aquest article contava una anècdota il·lustrativa— que errarem el tret si centram la política lingüística en l’exigència de coneixement del català (a funcionaris, mestres, etc.) i no enfocam aquesta com un conseqüència natural d’allò que ha de ser central, que és l’ús normal de la llengua. Ara el Govern de les Illes Balears treu un decret en què s’augmenta el nivell del català exigit als funcionaris i es donen dos anys als que vénen de fora per a aprendre la llengua. El decret va ser presentat ahir per la consellera d’Interior, María Ángeles Leciñena, en conferència de premsa i amb totes les solemnitats. I parlant tot el temps en un perfecte espanyol. I la qüestió és: parlarà català la senyora Leciñena d’aquí a dos anys comptats a partir d’ahir? M’arriscaria a pensar que no, vist que no ho ha “aconseguit” en els vint-i-cinc que fa que viu a les illes. I per a què deu voler aquest govern que s’expressa en espanyol que els seus funcionaris sàpiguen català? Per a fer amb aquesta llengua el mateix que fan les conselleres Leciñena i Nájera? Vull pensar que no, però els funcionaris que teòricament es posaran a estudiar català, i tots els ciutadans, també ho haurien de creure.

Els diccionaris catalans consideren més o menys sinònimes les paraules benzina i gasolina. Amb alguns matisos i amb una certa preferència per gasolina, que crec que s’hauria de revisar. El llenguatge popular català de pertot arreu diu benzina de sempre, és a dir, d’ençà que el producte existeix (s. XIX). Gasolina és una paraula encunyada en anglès, d’on l’agafaren l’espanyol i el portuguès. Tanmateix, el terme universal en les llengües europees és benzina. Concretament, Benzin (alemany), benzina (italià), benzina (romanès), benzine (neerlandès), bensin (danès, suec i noruec), benzyna (polonès), benzín (txec), benzino (esperanto), etc.; també en espanyol hi ha bencina, mot emprat a una part del domini hispànic i més usual a Espanya temps enrere, fet que condicionà el nostre ús. És curiós que —segons diu Coromines— el mot benzina existeix gràcies a una paraula catalana d’origen àrab (benjui), que hauria passat a altres llengües, i també al llatí modern en forma de benzoe, paraula que va servir per a formar el neologisme benzina.

Del lloc on venen benzina la majoria de la gent en diu gasolinera —no cal pensar molt per a saber per què—, i alguns, un pèl més atents a la genuïnitat, benzinera. El Diari de Balears, d’ençà del primer dia, usa la paraula benzineria per a referir-se a aquests establiments, una proposta que fa bastants anys ja defensava Jaume Corbera i no sé si algú més. És un mot que encara no ha estat introduït a cap diccionari, que jo sàpiga. Lamentablement, perquè és una paraula perfecta, i el criteri del nostre diari, digne de ser seguit pels altres mitjans de comunicació.

El sufix –era, entre altres valors molt diversos, serveix per a formar paraules referides a recipients que contenen un determinat objecte. La llista pot ser llarguíssima: bombonera, caragolera, carbonera, formatgera, fruitera, gelera, guantera, lletera, ossera, panera, paperera, peixera, sabonera, sucrera, tabaquera, tetera, etc. No conec cap paraula d’aquestes que designi un establiment on venen el producte en qüestió. Per a això la llengua té el sufix –eria: armeria, carboneria, cereria, cerveseria, corderia, esparteria, formatgeria, fruiteria, gelateria, hamburgueseria, joieria, llibreria, olleria, papereria, perfumeria, pizzeria, rellotgeria, sabateria, sucreria, vidrieria, xocolateria, xurreria, etc. Aquestes paraules també solen estar relacionades amb el nom de la persona que atén el negoci, cosa que es veu clarament en els casos de barberia, carnisseria o floristeria, però això no invalida el nostre enfocament. Tampoc no l’invalida el fet que tinguem l’adjectiu acabat en –er –era, que trobam en sintagmes del tipus companyia petroliera o indústria lletera.

Crec que faríem tots santament si entre benzinera i benzineria establíssim la mateixa diferència que hi ha entre lletera i lleteria, entre fruitera i fruiteria o entre paperera i papereria. Una distinció que, fins i tot, podríem estendre a altres parelles, com tabaquera i tabaqueria; aquest darrer, una bona opció a considerar per a substituir el castellanisme estanc.

El director general d’Air Berlin ha insultat la nostra llengua nacional, ha insultat el nostre país, ha insultat les nostres institucions, ens ha insultat a tots. Si tinguéssim un Estat, podem tenir la seguretat que el fet hauria tingut unes conseqüències immediates: protesta oficial del Govern, ambaixador cridat a consulta, crisi diplomàtica… Bé, si tinguéssim un Estat, el fet no s’hauria produït. I si l’Estat espanyol fos el nostre Estat, hauria pres les mateixes accions esmentades, en defensa d’una de les seves llengües, exactament igual que si l’idioma vexat fos el castellà.

Però no en tenim, d’Estat, i només tenim la possibilitat de la mobilització col·lectiva, que no sé quin resultat donarà, però és l’únic que tenim. Jo he entrat al web de la companyia i els he enviat aquest missatge, suggerit per un col·lega:

If you want to do business in places where Catalan is an official language and where people usually speak this thousand years old language, you must respect, use and talk this language. As long as you don’t modify your attitude, I shall not fly with Air Berlin. Neither my friends nor family.

La manera d’enviar-los el missatge és ciclant aquí.

Dia 24 del mes passat vaig començar una col·laboració —Amb bones paraules— en el Diari de Balears, en el gènere anomenat conversa filològica, és a dir, articles que tracten sobre una paraula o una qüestió de llengua. Un gènere ja clàssic en el nostre país. Cada dissabte hi haurà una conversa d’aquestes a l’Espira, el suplement de cultura del Balears. Del diari m’han dit que aquest suplement es penjarà al web en format pdf, però de moment encara no hi és. Jo també els penjaré en aquesta pàgina així com es vagin publicant, en pdf i en html. A l’espera dels pdf del Balears, he posat un pdf casolà i provisional. Ah, i com que els dissenyadors del diari m’il·lustren els articles amb fruita saborosa, aquí també li hem pegat de fruita, que serà com una icona de la secció.