|
Amb bones paraules
Bastió, no baluard
Aquí ens hem errat, especialment els papers oficials i els mitjans de comunicació, però encara som a temps de rectificar. La recuperació a Palma, primer, del bastió de Sant Pere, amb el seu gran museu d’art, i, després, del bastió del Príncep, ha fet que es parli molt d’aquests indrets, i lamentablement s’ha generalitzat la paraula baluard per a designar-los i no la que hauria estat més adequada i recomanable, bastió. Els diccionaris recullen les dues paraules com a sinònimes, i ara no entraré a valorar aquest fet, cosa que ens duria massa lluny. Però bastió és el mot usat tradicionalment a Mallorca, i no hi ha cap motiu perquè no continuem aquesta tradició.
Baluard ve del neerlandès bolwerc 'obra de defensa' (de bol 'biga' i werk 'obra'), passant pel francès antic boloart, que després esdevingué boulevard, amb contaminació gràfica del sufix –ard, i que també significava originàriament 'fortificació'. Els codificadors de l'ortografia catalana actual hi posaren la d del francès. Bastió ve de l’italià bastione —derivat de bastire 'edificar'—, cosa ben comprensible atès que foren els italians, allà en el segle XV, els autors de l’invent, quan els poderosos canons francesos amenaçaven les seves obsoletes murades medievals. La terminologia militar espanyola sovint diferencia baluarte i bastión (José Almirante, Diccionario militar, 1869), d’una manera que ara no puc explicar per limitacions d’espai. Amb tot, no veig que hi hagi cap raó perquè nosaltres hàgim de practicar una distinció similar, que és ignorada per les altres llengües, entre les quals predominen els congèneres de bastió: l'anglès i el francès diuen bastion, igual que l'alemany i les llengües germàniques del nord; l'italià diu normalment bastione, tot i que no hi manca el gal·licisme baluardo; i l'espanyol i el portuguès tenen baluarte, però també bastión i bastião.
La magna obra de la murada renaixentista de Palma es va aixecar en el segle XVI i els següents, dirigida per enginyers italians, sobretot Giovan Giacomo Palearo, dit el Fratín. Si no vaig errat, del bell començament els documents en castellà, generats per la burocràcia militar, parlen de baluartes —vegeu el llibre de Joan Tous Melià Palma a través de la cartografía—, mentre que els documents en català parlaran normalment de bastions, més d'acord amb la terminologia original italiana. Així, els nostres avantpassats assumiren que allò que en castellà es diu baluarte en la llengua de la terra es diu bastió. L’any 1985 els carrers de Palma dits fins aleshores del Príncipe, de Berard i de Zanoguera van recuperar el seu nom tradicional, carrer del Bastió del Príncep, carrer del Bastió d'en Berard i carrer del Bastió d’en Sanoguera, que són els que surten a tots els documents de temps enrere. El mateix Quadrado, que va intervenir en la reforma que va castellanitzar el nom dels carrers de Palma el 1863, tot i no posar en qüestió aquesta castellanització, defensava que les noves denominacions duguessin les paraules que coincidien amb les catalanes tradicionals (cordeleros i no sogueros, hostales i no mesones, bastión i no baluarte), tot i que no hi va quedar ni bastión ni baluarte.
Com a detall accessori, diré que en el llenguatge popular de Mallorca baluard —o més aviat baluarte— ha agafat el significat de cosa grossa i inútil situada en un lloc on fa nosa. "Lleva aquest baluarte d'aquí", em deia ma mare quan, de petit, empès per la juguera rabiosa, plantava les noses més aparatoses en el lloc més inconvenient de la casa. I deia el mot amb la primera a com a neutra i amb la vocal final ben clara i castellana.
La meva proposta als mitjans de comunicació i a tothom és, doncs, que es parli sempre del bastió del Príncep i del bastió de Sant Pere. I de tots els bastions.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 21 de juny de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)
