La claveguera on va a parar cert discurs vestit de llibertat
El discurs contra la llengua catalana —el comptador marca més de tres-cents anys— no té avui més opció que presentar-se com a defensa de la llibertat individual. D’una altra manera, ni tan sols podria aspirar a entrar al recinte on té lloc el combat de les idees. La màquina pretesament liberal es posa en marxa quan en algun àmbit s’ha produït una certa implantació del català, mai quan el català és absent o altament precari en algun altre domini. El cas més clar és l’escola, diana de tots els atacs d’aquest personal, i, també fins a un punt, els mitjans de comunicació, en què, considerant globalment la comunitat lingüística, s’ha creat algun espai (TV3, IB3) de certa normalitat lingüística.
L’afer Air Berlin ens il·lustra amb una claredat meridiana sobre la falsedat produnda d’aquest discurs pseudo-liberal. L’editorial de la sucursal balear d’El Mundo, el diari on prediquen cada dia els nostres impudents “liberals”, no pot ser més clara. La pressió del Govern i dels nacionalistes s’ha imposat per damunt la racionalitat, diuen. I quina és la racionalitat? La mateixa que ha propugnat l’inefable Middelmann. Que a Air Berlin s’usi l’espanyol, que és —brillant argument— la llengua oficial a Espanya. Que s’hi usi només l’espanyol, s’entén, perquè ja s’hi usa i ningú no havia demanat que deixàs d’usar-s’hi. Podrien ara invocar la llibertat indivual dels clients de triar la llengua que volen llegir i escoltar, cosa que implica que hom els ofereixi les diferents possibilitats. Però no, de llibertat res. El que volen és que de català n’hi hagi com més poc millor, i, si pot ser, només en espanyol. Aquesta és la seva llibertat, i de tant en tant ho diuen clar.
8 comentaris8 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Teniu tota la raó de protestar. A França, tenim moltes companyies aeries britàniques de preus baixos que asseguren la connexió entre ciutats franceses, doncs es tracta ben bé de línees interiors del país. Ho fan amb avions que els equipatges hi son totalment incapaços d’articular ni tan sols un mot de francés. Però al menys hi ha una banda gravada que et fan els anuncis en la llengua oficial. Fer-ho en els idomes pròpies de les viles de sortida e de destinació no costa res, clar.
Això dit, en el nostre cas, m’imagino que el fet que l’equipatge sigui totalment incapaç de parlar francès pot posar problemes greus de seguritat en situacions d’emergència.
Si teniu la possibilitat de corregir les meves faltes, generalment en veig un munt un cop el missatge enviat, i aquest no deroga la regla, no dubteu, us pregui de fer-ho :(. Gràcies i bon vespre!
Quina rellevància pot tenir que en Middelmann sigui un alemany que s’ha naturalitzat espanyol? Vull dir que deu voler demostrar que és més espanyol que ningú.
Si faig la més mínima correcció en un comentari (de fet, no ho faig mai), em queda un text lleig amb barres adherides als apòstrofs. No us preocupeu per si s’escapa alguna falta: tots tenim qualque lapsus, i si en tenim els catalanòfons, més previsible és que en tinguin els qui no tenen el català per llengua materna. És tot un plaer tenir en aquesta casa de visitant un occità. Gràcies de la visita i dels comentaris.
Joan Peiroton, en el teu comentari no fas referència a les altres llengües que, teòricament, encara es parlen a l’Estat francès. Sols parles del francès. D’una banda, és positiu en el sentit que en la teva comparança equipares el català a una llengua nacional com és el francès. Però de l’altra banda, l’absència de referència a aquelles llengües em fa pujar un calfred per l’esquena quan pens que el català corre el perill de caure dins la minorització i subordinació total a una altra llengua com és el cas de l’occità.
La nostra llengua es troba en un equilibri precaríssim sobre el tall d’una ganiveta. De quina banda caurà?
He pegat una ullada a la ‘paperera’ i m’ha pujat un altre calfred per l’esquena quan he llegit que als qui volem defensar amb fermesa la nostra llengua ens acusen de nazis. No, no ens podeu comparar als nazis. Comparau-nos, sí, al gran poble txec que durant segles ha resistit contra l’imerialisme germànic, i que ha vessat molta de sang per defensar la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat precisament contra la barbàrie nazi.
El discurs de la llibertat individual és certament avui la via per expressar els raonaments reaccionaris i genocides que abans s’expressen pel discurs del “vivan las cadenas”. Però aviat queda desemmascarada aquesta xerrameca i no els hi queda més remei que expressar clarament la base dels seus raonaments lingüístics: la jerarquització lingüística. Per tal de raonar el menysteniment de l’ús de llengües com el català li pengen la llufa de “llengua regional”, “llengua minoritària” o “llengua ètnica”. S’articula així un doble concepte de llibertat:
– la llibertat individual del català es redueix a parlar català entre catalans i quan no hi hagi en cinc metres a la rodona cap foraster.
– la llibertat individual del foraster consisteix en el fet que en el seu espai vital (cinc metres a la rodona) ningú no parli català si això no li plau.
Dit d’una altra manera, la llibertat lingüística del català és una llibertat negativa, d’acció individual. En canvi, la llibertat lingüística del foraster és una llibertat positiva, d’acció social o estatal.
Per justificar aquesta asimetria hom recorre:
– a presentar la llengua espanyola com a llengua nacional o llengua imperial. El català (si és possible, fragmentat) es presenta com a llengua regional o com a idioma provincial.
– a argumentar que tots els catalans (fals) coneixen el castellà o, si més no (i això ja és cert) que el coneixen tots els catalans que viuen sota sobirania espanyola. Dit d’una altra manera, com més coneixement lingüístic menys drets lingüístics. El futur de la llengua francesa o de la llengua espanyola passa imperativament per mantindre milions de parlants monolingües.
– a argumentar que la defensa de la llengua catalana és una acció reactiva (l’esquerra en diria reaccionària). “Quan un català esclata per motius lingüístics, ho fa dut per una ideologització excessiva”. “Si qui esclata és un espanyol o un francès, ho fa de forma espontània, pura, natural i sense ideologies”. Com sempre la ideologia dominant passa desapercebuda: és la no-ideologia per excel·lència. Per això del nacionalisme espanyol se’n diu no-nacionalisme, i del comunitarisme francès se’n diu anti-comunitarisme.
Cal constatar, però, que a la gent catalana “de carrer” li couen totes aquestes agressions verbals i no-verbals a la catalanitat. Cada vegada menys catalans s’empassen els constructe ideològic de l’espanyolisme clàssic. Una altra cosa és que no siguin immunes a l’espanyolisme post-modern.
A l’APM (Alguna Pregunta Més), a TV3, una noia forastera a qui se li preguntava sobre què no li plaïa de Barcelona (o potser era de Catalunya?) ha respost en castellà que ‘el català, els diferents idiomes que hi ha a Espanya’…