El PP es debat entre la militància ideologitzada contra la llengua catalana —integrant de la ideologia nacionalista espanyola que sempre ha vist el català com una amenaça per a la idea de nació espanyola— i la utilització electoralista de la qüestió de la llengua. Quan pesa més el segon comportament, la llengua, o la seva situació conflictiva, és una cosa que només interessa per a treure vots, encara que la manera sigui quelcom tan repugnant com enverinar la convivència i enfonsar la principal senya d’identitat d’un país. El català, en definitiva, o els interessa eliminar-lo o, en el millor dels casos, els importa un rave. En el fons tot és el mateix: per a nosaltres un flagell nefast.

Ara s’acarnissen contra una mesura tímida i absolutament insuficient del Govern de les Illes Balears, que res no fa preveure que hagi de garantir els drets lingüístics dels mallorquins, menorquins i eivissencs (cosa que implicaria que tot el personal sanitari parlàs i escrivís amb tota normalitat la llengua catalana), sinó que només pretén que aquest personal demostri uns certs coneixements de català, que una vegada demostrats els podrien passar pel folre de la bata. I no neg que assegurar la comprensió del català per part de metges i altre personal sanitari no fos un fet positiu i absolutament necessari.

«Lo que queremos es ser atendidos bien, no ser atendidos en catalán», diu una senyora que, encara que sembli increïble, ha estat consellera de salut. Per què no els demana als seus coreligionaris de la Meseta si se sentirien ben atesos si els metges els parlassin en anglès o alemany? Encara que els entenguessin perfectament.

Àudio:

.

Cal no confondre escriure en light i escriure en folklòric. Si un barceloní escriu «sisplau, abans d’ana’ns-en digue’ls-hi que el caldo ha sigut molt bo», o si un mallorquí escriu un text a un diari tot en salat, això és escriure en light. És a dir escriure així com es parla al carrer. I què és escriure en folklòric? Doncs escriure en català normatiu i normal però implantant un article salat cada vegada que trobem una paraula que puguem considerar un topònim, un quasitopònim, un paratopònim, el nom d’una cosa molt nostra, una cosa molt típica, una cosa molt entranyable o una cosa que ens faci pessigolletes en el coret.

Per exemple, fa poc, a Palma es va inaugurar el reconstruït Pont des Tren. El Pont des Tren, per als qui no ho sàpiguen, és un pont que està situat prop de l’Estació des Tren, o més exactament al límit del Parc de ses Estacions, tocant a l’Estació dets Autobusos. Fins fa poc, hi passaven per davall les Vies des Tren, però ara les vies han estat substituïdes per un gran carrer que arriba a sa Via de Cintura. El Pont des Tren va ser dissenyat per s’Arquitecte Bennàzar, el gran arquitecte de la Palma moderna. Bennàzar es va encarregar de la demolició de ses Murades, del projecte de ses Avingudes, i construí, entre molts altres edificis, s’Escorxador, la Plaça des Toros, l’edifici de Sa Nostra, davant sa Casa de Cultura, a més d’objectes singulars com l’escala d’honor de s’Ajuntament i la Columna des Baròmetre de la plaça de sa Porta Pintada, dita també plaça d’es Panya. També va fer els plans de s’Escola Graduada, a ses Avingudes, i de sa Fàbrica d’Electricitat, en el solar on ara es construirà es Palau de Congressos i altres edificis, en el conjunt conegut com sa Façana Marítima. Tornant al Pont des Tren, l’havia fet miques un regidor de s’Ajuntament, famós perquè va ser processat per múltiples escàndols, com un de malversació de fons amb un castell de plàstic en el parc de sa Riera, allà davant es Cementeri, i altres malifetes que van fer que acabàs a sa Presó.

Doncs sí, tenim sa fórmula per a donar sal i salero a la llengua, encara que no hem trobat sa fórmula per a ser un mínim de coherents i seriosos. Però això què importa?

ACTUALITZACIÓ [6-MAIG-2009]

Poc temps després de la col·locació del rètol del pont del tren, la intervenció d’uns “assessors lingüístics” ha fet que la placa ara sigui multimodalitat: ara està escrita en folklòric (Pont des Tren), en light (s’original, s’arquitecte, sa matinada) i en analfabet (s’any 1914). Sort dels correctors!

Publicat en el Diari de Balears el 7 de març de 2009.

Amb motiu de l’entrada en circulació de la moneda europea, la Secció Filològica va publicar un document (1998) sobre la pronúncia de la paraula euro, on s’estableix que aquest mot va amb e oberta en el català central, però no es diu com l’han de pronunciar els parlants de les altres àrees. Després, altres fonts de referència, com una circular de les Xarxes de Normalització Lingüística de l’antiga Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2002), o l’Optimot, hi afegeixen que la e de euro és oberta a les Balears i tancada per als parlants occidentals (amb coincidència amb l’AVL). Es fa, doncs, una certa equiparació de la e de euro i la de pera o francès (oberta en oriental i tancada en occidental), amb la particularitat que es prescindeix de la neutra tònica i les Illes s’alineen ara amb la vocal oberta del català central. D’un bon principi, abans que fossin preses aquestes decisions, vaig ser un dels lingüistes de les diverses àrees consultats sobre el particular. Crec que em demanaven com es pronunciava a les Illes la paraula euro, però vaig respondre que el mot s’havia de pronunciar amb e oberta, malgrat que en aquell moment —això no ho vaig dir, però— ningú a les Illes —o potser hauria de dir quasi ningú— no ho feia d’aquesta manera. Continua aquí.

El Govern de les Illes Balears n’ha feta una altra que ens mostra quina és la seva sensibilitat i la seva posició davant la qüestió de la llengua. Almenys es veu la posició d’una part del Govern, però el que fa una part sempre dóna una imatge de tota la institució.

Han llançat una campanya de promoció del preservatiu i no han tingut altra idea que difondre a través dels mitjans de comunicació i a través d’Internet un vídeo en castellà. Un vídeo en què Jorge Lorenzo —aquest senyor a qui el president Antich va adreçar un discurset en espanyol en el balcó del Consolat quan va guanyar no sé què— demana als joves que es posin “la funda”. De fet, el Govern fa dues campanyes, una sobre “la funda” i una altra que associa un jove “mallorquín”, triomfador i de moda, al castellà. Campanya, doncs, ben en sentit contrari de la normalització lingüística que en algun moment ens van intentar fer creure que promourien.

Vejam. El Govern ha pres la decisió clara i llampant d’utilitzar l’espanyol en aquest material central de campanya. Perquè hauria pogut decidir que l’espot fos en català. O Lorenzo no ha nascut a Mallorca i passat per una escola que se suposa que li havia d’ensenyar la llengua del país? I si el motorista és un minusglòssic incapaç de dir les quatre frases de l’anunci en aquesta llengua, o no ho vol fer, segur que haurien trobat algun altre personatge més adequat.

PS. Els textos de la campanya pertot parlen del condó. És a dir que algun assessor lingüístic també s’ha lluït.

Publicat en el Diari de Balears el 28 de febrer de 2009.

Tràfic és una paraula que tenen un munt de llengües, que significa originàriament ‘moviment o comerç de mercaderies’. Sembla que la paraula es va escampar a partir de l’italià traffico, un mot que es documenta en aquesta llengua en el segle XIV i d’etimologia dubtosa segons els diccionaris italians.

També pareix que és l’italià la llengua difusora de la paraula trànsit (transito, del llatí transitus, relacionat amb transire ‘anar a través d’alguna cosa”). Trànsit és el pas d’un lloc a un altre o d’un estat a un altre: “el trànsit de la frontera s’ha interromput”, “passatgers en trànsit”, “ocells de trànsit”, “el trànsit de l’Edat Mitjana al Renaixement”, etc. També el trànsit és la mort, el pas de la vida al no se sap què.

Fins aquí tot és molt simple. La cosa és que en temps recent la paraula tràfic ha agafat en moltes llengües un altre significat: la circulació de vehicles per les vies públiques. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 21 de febrer de 2009.

En el Principat els mitjans de comunicació i els papers oficials diuen lloc de treball (com a la frase «el tancament d’aquesta empresa representa la pèrdua de 400 llocs de treball»), mentre que a Mallorca és més habitual el sintagma lloc de feina. Això darrer és un fet que sorprèn la gent del Principat, i algun sistema automàtic d’observació de la neologia ha detectat lloc de feina com un neologisme, ço és, una “novetat”. En qualsevol cas, es tracta d’una discrepància que constitueix tot una anomalia terminològica que no hauria d’existir.

La delimitació semàntica entre treball i feina és força complexa, i l’anàlisi a fons dels diccionaris no serveix per a treure’n el trellat. A Mallorca treball i treballar són paraules molt poc usades en la llengua popular. Com se sap, aquí es diu fer feina, no treballar. Treballar pot tenir el sentit d’esforçar-se per a aconseguir una cosa (hem treballat molt perquè tot sortís bé), però això és tot. Aquí tothom va a la feina, queda sense feina, cerca feina o té molta feina. Per això a Mallorca es percep lloc de feina com a més genuí que lloc de treball i no sembla que hi hagi disposició a renunciar al sintagma així com així. Continua aquí.

D’un programa de Televisió de Mallorca, amb assessorament lingüístic en els títols de crèdit.
Perquè no corregeixen envers de dormir?

Mònica Terribas ha reconegut que el nivell del català de TV3 és problemàtic i que cal actuar [video]. Però els detalls donats per la directora no són satisfactoris.

TV3 —igual que els mitjans germans i altres mitjans orals i escrits— té un defecte de naixement, del qual són responsables alguns lingüistes i els polítics que van caure en el parany: d’un principi es va imposar la ideologia, i els efectes, del denominat català light, una opció per una llengua “natural”, que es presentava com una condició per a l’acceptació social del mitjà. Aquest era el parany. I la “naturalitat” s’identificava amb les conseqüències de tres segles d’interferència de l’espanyol i d’absència d’una llengua culta que arribàs al gruix de la societat. Amb aquesta ideologia es va interrompre una línia d’elaboració d’una llengua nacional iniciada a començament del segle XX que havia donat uns fruits extraordinaris i es va implantar una cultura lingüística del no-esforç i del tot val. Aquelles noces duen aquests bescuits.

Diu Terribas que als professionals no els exigeixen el nivell C ni el D ni cap, sinó que a partir d’uns vídeos els lingüistes diuen si són aptes o no aptes. Em sembla que ha de ser així, només que no entenc com un caramull d’aquests professionals han passat la prova. Els lingüistes haurien d’haver declarat no aptes un bon grapat de presentadors de primera línia, moltíssimes veus de segona línia i la quasi totalitat d’actors joves i molts de mitjana edat dels programes dramàtics.

Em sembla que molt poca gent entén el problema de la llengua a TV3 i altres mitjans; sobretot no l’entenen ni els dirigents del mitjà ni els polítics en general. El problema no és que alguns afamats es mengin els pronoms febles o que amollin rissetes en lloc de rialletes (que això ja és ben greu). El problema comença per una fonètica depriment que ho està colonitzant tot, una dicció espanyolitzada que fa feredat. Les veus que se senten a la major part dels anuncis publicitaris, per exemple, no són aguantadores. Aquí tothom hauria d’entendre que de la mateixa manera que un català que pretengui locutar a un canal espanyol articulant la ela a la catalana no serà admès, de la mateixa manera, dic, un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte. La selecció ha de ser estricta, perquè si és possible deixondir-se per a pronunciar la ela a l’espanyola també és possible deixondir-se per a pronunciar una perfecta ela catalana. El problema, potser, és que molts dels qui han de prendre decisions d’aquest tipus deuen parlar amb aquesta pronúncia afollada o han perdut completament, com tanta gent, la noció del català condret.

Dicció impecable i assumpció que el ple domini de la llengua és part innegociable de la professionalitat dels qui treballen en els mitjans de comunicació. Com a qualsevol part del món on aquestes coses s’agafen seriosament.

Publicat en el Diari de Balears el 14 de febrer de 2009.

L’Alcover-Moll ens diu que puesto és un castellanisme introduït en el segle XVI i que és totalment inoportú, perquè tenim la paraula lloc. Dues afirmacions que mereixen un comentari. Puesto és una paraula que existeix en italià (posto), en francès (poste), en occità (pòst), en portuguès (posto) i en romanès (post); és a dir, en totes les llengües romàniques menys en català (normatiu). Fins i tot en anglès (post), si bé amb un ús limitat.

Quant al moment de l’arribada del castellanisme, sorprèn que la data sigui tan primerenca. Sobretot si tenim en compte que aquesta paraula apareix en italià i en espanyol en el mateix segle XVI. En francès apareix en el XVII, i a partir de Wartburg s’accepta que és un italianisme. No sé si en espanyol és una creació genuïna o també és un italianisme. L’origen de la paraula sembla militar, i convé tenir present el rol dels italians en la difusió de tècniques i lèxic militars a l’època referida. En tot cas, aquesta paraula s’ha fet un lloc important en totes les llengües esmentades, i cobreix un camp semàntic notori davant els equivalents de lloc (lieu, lòc, luogo, lugar). Puesto és una paraula que figura a tots els diccionaris catalans fins a Pompeu Fabra. El Labèrnia la inclou sense cap mania («puesto: lloch ó espay que ocupa qualsevol cosa…»). La desgràcia de la nostra paraula és que va entrar amb una forma veritablement “lletja” (amb o final i amb el diftong ue), però si hagués entrat, com en principi s’esperaria, amb la forma post, ara no semblaria tan innecessària o inoportuna, sinó tot el contrari. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 7 de febrer de 2009.

Sempre hi ha hagut persones sense feina, però el tractament d’aquest fet com a problema social i associat a una determinada política en els temps actuals ha determinat l’aparició d’uns termes estandarditzats al voltant del fet de no tenir una ocupació laboral. L’espanyol és l’única llengua que ha instituït aquestes paraules a partir del verb parar i ha creat els termes parado i paro.
[…]
Com en algunes llengües just ara esmentades, en català podem fer, i hem fet, els termes ocupació, desocupació i desocupat, amb els quals podem resoldre amb tota suficiència la necessitat de tenir els mots adequats per a aquests conceptes. Però, tot i tenir el problema resolt, no sabem estar sense mostrar la nostra sistemàtica subordinació al veí i hem hagut de fer els calcs dels mots espanyols parado i paro (aturat i atur). La inclusió d’aquests mots en els diccionaris amb aquest valor (DIEC, EC) no els lleva la condició de castellanismes deplorables, sinó que, més aviat, ens hauria de fer sentir una certa vergonya per la manera com s’està fent l’estandardització del català contemporani. […]
Article complet aquí.