Arran dels fets polítics que se succeeixen al Principat, seguit seguit ens fartam de sentir per TV3 i Catalunya Ràdio que la policia ha registrat aquest o l’altre local o que s’hi ha fet un registre. No és un simple error dels redactors o presentadors de les notícies, sinó una voluntat explícita dels responsables lingüístics dels mitjans, que han donat totes les benediccions al mot —malgrat que amb aquest significat no figura al DIEC—, tal com mostra la fitxa corresponent del seu lamentable llibre d’estil —l’És a dir—, veritable instrument de deturpació del català. De l’assalt a la normativa que fa aquest llibre d’estil en vaig fer una anàlisi en aquest article. El cas de registrar només és un entre els molts que podríem esmentar de promoció d’hispanismes contra allò que hem convingut a denominar la normativa. No parlem ja dels hispanismes recollits en els diccionaris més de referència, que són incomptables.

En totes les llengües del nostre entorn —francès enregistrer, anglès to register, italià registrare— registrar significa ‘inscriure en un registre’ o significats pròxims (registrar els sentiments en un diari o registrar els termòmetres unes temperatures). Només l’espanyol ha creat el significat d’escorcollar o inspeccionar un local o una persona. Aquesta accepció en català és, doncs, un hispanisme i modern. Hi ha la variant enregistrar, blasmada per Coromines, qui la considera gal·licisme innecessari, que en català modern cobreix el significar d’emmagatzemar dades (sons, imatges, etc.) en algun suport per a reproduir-les quan calgui. Forma consolidada i que permet de substituir l’hispanisme gravar, que també circula profusament pels estudis dels mitjans audiovisuals.

Quin motiu hi ha per a usar en els mitjans públics un hispanisme com registrar si tenim un mot tan precís com escorcollar, i encara altres com inspeccionar, regirar, etc? És necessari? Els habituals defensors de la «llengua real» sovint ens diuen que cal donar el llum verd als hispanismes que «cobreixen una necessitat comunicativa». Un cas bàsic podria ser el mot bolso, que —argumenten ells, no nosaltres— aporta precisió enfront del català bossa, certament polisèmic. Però instal·lats en els seus esquemes ens podem demanar què aporta el mot registrar amb el significat que ens ocupa? Doncs en aquest cas no aporta més que confusió: el que aporta funcionalitat és la distinció entre registrar (inscriure en un registre) i escorcollar (inspeccionar un local o una persona).

Una altra plaga als nostres mitjans, hispanisme evident, és l’ús transitiu de cessar, equivalent a destituir («els consellers cessats»). Què aporta aquest ús de cessar quan tenim un mot tan precís com destituir? No aporta res; ben al contrari, allò que és d’interès és la distinció entre destituir (transitiu) i cessar (intransitiu), que practiquen totes les llengües de l’entorn menys l’espanyol. Ara les necessitats comunicatives s’han fet fonedisses, i l’única raó que tenen els responsables dels criteris lingüístics de la CCMA per a admetre el barbarisme cessar és que a ells els agrada. No hi ha cap altra raó. El gust d’un petit grapat de persones convertit en criteri per als grans mitjans públics del país, fins i tot en contra del criteri de l’Institut d’Estudis Catalans. Un escàndol. I l’única raó per a admetre registrar amb el significat espanyol és que a ells els agrada. O que escorcollar no els agrada, potser perquè és «massa català». Igual que deuen ser massa catalans oncle o habitatge i per això promouen vivenda i tiet. Igual que refusen dràsticament cercar o romandre, que també deuen ser «massa catalans».

TV3 i Catalunya Ràdio havien de servir per a redreçar i dignificar el català i han estat d’ençà de la seva creació (no tant en els primers temps) un instrument d’espanyolització i deturpació de la nostra llengua. I aquest trist paper creix i es reforça a mesura que els responsables lingüístics es van radicalitzant en un entorn en què sembla que hi ha una cursa per a veure qui és més «progre» i més bon enterrador dels principis amb què tanta gent ha treballat per al redreçament del català. El temps passa i ningú no fa res. A propòsit, escorcollar originàriament significa ‘llevar el corcoll’, que és un insecte que rosega els cereals i els llegums fins a deixar-los fets una desgràcia.

Tots sabem que tenim un problema amb la morfologia verbal. El català no té una morfologia verbal, sinó una morfologia verbal per a cada dialecte (o subdialecte, o comunitat autònoma, que tot és la mateixa anomalia). Això crea models de llengua formal que són regionals i excloents. L’administració autonòmica s’adapta a cada un d’aquests models, però quan l’Estat o la Unió Europea han d’emetre algun document en català apareix el problema, que pot ser la visibilització de la divisió de la llengua. Molts de productes associats a la llengua (manuals escolars, eines informàtiques, productes audiovisuals, etc.) són fets per a una regió (normalment Barcelona o el Principat) i després, en tot cas, se’n fan adaptacions a les altres modalitats lingüístiques. El problema té unes arrels que se situen al començament de la codificació del català, al principi del segle XX.

En aquell moment hi hagué un gran debat sobre si convenia de continuar amb la llengua literària tradicional, de morfologia més o menys unificada, o substituir-la per la llengua parlada. Fabra i el seu entorn optaren decididament per la llengua parlada a l’àrea de Barcelona, prou diferenciada de la llengua acadèmica tradicional. Com que les altres regions no estaven disposades a assumir totalment la morfologia del català central i renunciar a formes pròpies que en bona mesura coincidien amb les de la llengua literària tradicional, el resultat fou l’aparició dels models regionals esmentats.

Molts de lingüistes, durant dècades, han minimitzat les conseqüències d’aquesta fragmentació, i fins i tot han vehiculat un discurs que la presenta com un respecte a la diversitat i una «integració» dels dialectes en la llengua estàndard. D’aquest estàndard fragmentat fins i tot alguns en diuen estàndard composicional, quan tothom sap o hauria de saber que un estàndard composicional és una llengua unitària pel que fa a les formes (això sí, de procedències diverses), no una suma de varietats regionals.

Aquest document és el resultat de reflexionar sobre una opció que hauria estat possible però que fou rebutjada: una morfologia composicional, pensada per a tota la comunitat lingüística i basada en la llengua literària tradicional fins a Fabra, concebuda com a àrbitre davant les opcions enfrontades. No en tota la morfologia del català acadèmic pre-fabrià, sinó, en tot cas, en una selecció de les formes que en aquell moment es poguessin considerar més desitjables. Això que ara llegiu no és una proposta, perquè sé molt bé que la immensa major part dels lingüistes i usuaris de la llengua no en voldrien ni sentir a parlar. Sobretot a l’àrea del català central, on tot ja es considera inamovible. Però si jo hagués estat Pompeu Fabra, i fóssim al començament del segle XX, i pogués tenir (cosa certament impossible) la visió que em dóna la realitat del segle XXI, crec que hauria proposat la morfologia verbal unitària que trobareu a continuació. I ara tindríem una llengua estàndard unificada, com tenen totes les llengües normalitzades europees, amb continuïtat històrica amb etapes precedents, amb el preu (és mal de dir si gros o petit) d’haver de fer renunciacions, per part de tots, a allò que cadascú tenia avesat i arrelat. Això no és una proposta, sinó un divertimento o un joc d’imaginació. Però podria ser-ho si per un miracle aparegués un mínim de consens o d’engrescament per la idea, cosa que no s’esdevindrà.

Aquest model ucrònic es basa, com dic, en la llengua literària tradicional fins a Fabra, els trossos romanents de la qual els podem trobar en els models regionals vigents. La idea és la unificació al màxim de les variants formals, reduint el polimorfisme a un mínim comparable al d’altres llengües. S’hi combina l’arbitratge de les formes amb més tradició amb el pragmatisme funcional, i entre les formes de la tradició literària es prefereixen les que tenen un ús més estès en algun dialecte o grup de dialectes. Només es renuncia a la forma tradicional en benefici de la moderna en el cas dels presents de subjuntiu de la primera conjugació (canti, cantis, etc.), per la convicció que no paga la pena de proposar les formes antigues cant, cants, etc. i que les occidentals d’avui dia, també tradicionals, (cante, cantes, etc.) representen un entrebanc considerable per als locutors orientals, atesa la neutralització de a i e àtones i les confusions que es podrien crear amb les formes d’indicatiu i subjuntiu. Seria l’única renúncia «dolorosa» que farien els valencians, però s’ha de comprendre que els altres també en faríem.  Una altra «concessió» a la llengua moderna és l’adopció de la o de primera persona, pròpia del català central i nord-occidental, en els verbs que tenen un radical acabat en un grup consonàntic inviable en posició de final de mot (entro, alegro, respecto, etc.). Una solució que jo sempre he practicat i recomanat. La forma clàssica és entre, alegre, respecte, però aquí també apareix la dificultat que representa per als catalans orientals la neutralització de a i e àtones, que crea homofonia entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.

Crec que sí, que si jo hagués estat Pompeu Fabra, hauria proposat aquesta morfologia. I que no em digui ningú que hauria estat frontalment rebutjada. Morfologia a part, tota l’obra de Fabra és una proposta d’un idealisme extraordinari, un somni d’objectius que podien semblar irrealitzables. I va ser ben acceptada per tothom.

Llegiu més

Felicitar, segons els diccionaris, és expressar a algú el desig que sigui feliç, o també manifestar-li la nostra satisfacció per la seva felicitat, deguda a un esdeveniment feliç. En el primer cas felicitam en dies assenyalats, com aniversaris o onomàstiques; en el segon, en circumstàncies especials, com quan algú rep un premi, un càrrec o li toca la rifa.

Les fórmules per a felicitar són diverses. En català tenim el clàssic per molts (d’)anys, que a Mallorca s’ha reduït a un fix molts d’anys, i a Menorca a bons anys. És una simplificació de que visquis/visqueu molts d’anys o que tinguis/tingueu bons anys. A Mallorca el molts d’anys sovint es reforça amb molts d’anys i bons. Aquestes fórmules es fan servir per a felicitar en aniversaris i onomàstiques i també en les grans festes anuals, especialment les de Nadal. Molts d’anys és un ritual que en el meu entorn se sent de manera abundant i agradable quan la gent s’encontra, i sobretot s’acomiada, durant els dies que envolten Nadal. Donar els molts d’anys (o els bons anys) és a les Illes el sinònim popular de felicitar en els casos esmentats.

Amb motiu d’algun esdeveniment extraordinari, com rebre un guardó, una promoció professional o qualsevol cop de sort, la forma de felicitació és una altra. La més usual deu ser enhorabona, que alguns diuen amb article (l’enhorabona). Crec que aquesta expressió és un hispanisme, almenys així ho exposaré com a hipòtesi de treball. Com a felicitació és una fórmula espanyola, no desenvolupada, si les dades no em fallen, en cap altra llengua —llevat del català, és clar—. Ni tan sols el gallec (l’acadèmia gallega rebutja noraboa). En francès hi ha una expressió semblant, à la bonne heure, de què parlaré tot seguit. En espanyol, escrit en hora buena o enhorabuena, els corpus documentals disponibles (CORDE) ens en donen exemples abundants en tot el castellà medieval. En un principi tenia una valor adverbial: «disti en hora buena a Mesía posada» (segle XIII), «en hora buena fui nacida» (segle XV), I aviat s’escrigué de manera aglutinada: «respondió que ellos se fueren enhorabuena» (segle XV). I ja en el tombant del segle XV al XVI veiem l’expressió substantivada: «con dulces palabras le dio la enhorabuena de su venida». D’aquí es passa a la felicitació amb el simple enhorabuena. Els corpus catalans (CICA i CIVAL) no ens en donen documentació significivativa fins al segle XIX, amb algunes excepcions precedents escadusseres, totes d’autors valencians. A la llengua medieval només se’n registra un cas, en els sermons de sant Vicent Ferrer: «E l’altra de fer justícia a quiscú, e si u fa bé, en hora bona, e si no, vet com te rependrà.» (1410). En Joan Timoneda trobam l’expressió «en bon punt i en hora bona» (1562), i en Joan Porcar, «Y dien que li enviaren a dir que en hora bona, però que havia de vestir-se en lo acompanyament y havia de venir vestit ab robes de chor.» (1585). A la mateixa obra apareix una vegada en forma aglutinada: «anaren enhorabona a son convent». Segurament en trobaríem més casos, però això no altera el nostre raonament. Aquest en hora bona, com l’espanyol inicial i el francès à (la) bonne heure, abans esmentat, signifiquen en un principi ‘en el moment propici’, oposat a en hora mala (francès à la male heure), és a dir, en un mal moment. Després adquirí el significat de ‘feliçment’. Però només l’espanyol arribà a convertir l’expressió en una fórmula de felicitació davant un fet celebrable. No sé si en els exemples catalans antics hi ha calc de l’espanyol. Diguem que en el català medieval també hi ha a la bona hora, com en francès (vegeu el CICA), i a Mallorca encara es diu «ha arribat a la mala hora», ço és, molt tard. En tot cas, l’ús d’enhorabona com a felicitació és modern i sembla bastant evident que és conseqüència, més que d’un desplegament d’usos antics, de la imitació de la llengua veïna. La implantació i ús extensiu d’enhorabona ha blocat la divulgació de formes alternatives que són generals en les llengües europees: felicitacions (francès félicitations, occità felicitacions, italià felicitazioni, romanès felicitări, gallec i portuguès felicitacións/felicitaçoes, a més de parabéns) o fins i tot congratulacions (anglès congratulations, italià congratulazioni), del verb llatí congratulari. Sempre en plural, car en singular és un simple substantiu.

Molt més evident és la naturalesa d’hispanisme d’una fórmula moderna de felicitació general que ara fa furor pertot: moltes felicitats. Es diu tant en els aniversaris —recordem una de les lamentables versions de la cançó Happy birthday to you— com amb motiu d’un esdeveniment feliç. La felicitat, llevat de certs usos literaris, és un concepte singular i incomptable. L’espanyol felicidades és una manifestació d’aquesta curiosa tendència de l’espanyol a pluralitzar coses que són de natura singulars (vegeu aquest article). Felicitats o moltes felicitats, per a un acte de felicitació, és un calc tan grosser com si en francès un neoparlant digués (beaucoup de) félicités o si en anglès hom digués (a lot of) felicities. I, malgrat tot, n’hi haurà que s’oposaran a la nostra afirmació basant-se en fonts discutibles. Com l’Optimot, eina de divulgació de la normativa i d’alguns dels seus errors. A la fitxa corresponent podem llegir: «Pel naixement d’un fill o d’una filla, en un casament, o per l’èxit en un examen, a la feina, en l’assoliment d’una etapa important en la vida d’una persona (finalització d’uns estudis, presentació d’una tesi, recepció d’un premi, etc.) també es pot dir Enhorabona! i Felicitats!». El mateix diccionari Fabra, continuat pel DIEC, obre la porta al calc a l’entrada felicitat, on hi ha l’exemple, que no qüestion, «desitjar a algú tota mena de felicitats». Sí que qüestion el Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana que no té gens de pudor a dir: «¡felicidades! (o ¡muchas felicidades!) – per molts anys!; felicitats! (o moltes felicitats!)».

En el diccionari (DIEC) hi ha 34 mots femenins que tenen el sufix -essa, si no n’hem perdut cap mentre els comptàvem. Aquest sufix s’aplica a arrels nominals i en surten formes femenines, tot i que estrictament la marca de gènere és només la -a final. Cal no confondre’s perquè hi ha mots acabats en -esa, com marquesa o princesa, que no contenen el dit sufix sinó únicament la marca de femení (-a).

Si fem la llista dels 34 casos esmentats, veurem que 15 corresponen a mots del domini religiós: abadessa, apostolessa, bisbessa, canongessa, deessa, diablessa, diaconessa, druïdessa, menoressa, pabordessa, papessa, prioressa (i sotsprioressa), profetessa i sacerdotessa. Tots aquests mots, que no són discutits per ningú, corresponen a càrrecs exercits per dones, llevat del cas estrany d’apostolessa, que, segons els diccionaris, es refereix a la dona d’un apòstol, car en el cristianisme els apòstols foren seleccionats exclusivament entre el sexe masculí (llevat que considerem com a tal Maria Magdalena, cosa que seria una idea no canònica). De bisbesses n’hi ha, evidentment, però fora de la religió catòlica, ara com ara. I de papesses? Hauríem de dir que no, tenint en compte que aquest és un càrrec de l’Església catòlica i que en l’escalafó d’aquesta les dones no arriben ni a prevere. Però una creença, lògicament no autoritzada per la jerarquia, diu que va existir una papessa: una senyora que es deia Joana i que enganyant Déu i la seva Església es va fer capellana i va arribar a ocupar la càtedra de sant Pere. Seria el papa, o la papessa, Benet III, que suposadament visqué en el segle IX. L’afer hauria estat descobert quan la dona va restar gràvida i va donar a llum una preciosa criatura en el curs d’un acte públic. Algú, doncs, en els palaus papals devia saber que sa santedat era una dona. Conten que a partir d’aquell fet, l’Església, consternada, va establir la figura del palpati, un home —evidentment— encarregat de verificar la masculinitat dels papes, just abans de ser coronats, amb el mètode de palpar els atributs papals mentre el palpat seia a la sedia stercoraria, una cadira que tenia un forat a la part inferior per a tal comesa. Sigui tot ver o no, el fet és que l’episodi va deixar a la llengua catalana el mot papessa.

Tornant als 34 mots acabats en -essa, els 19 restants són: advocadessa, alcaldessa (hispanisme), batllessa, baronessa, comtessa, consolessa, doctoressa, duquessa (i megaduquessa), gegantessa, infantessa, jutgessa, mestressa, metgessa, poetessa, rectoressa, sastressa, tigressa i vampiressa. D’aquests n’hi ha 8 que només tenen la forma que porta el sufix -essa, sense possibilitat de cap altra forma: alcaldessa, baronessa, batllessa, comtessa, duquessa, sastressa, tigressa i vampiressa (no hi ha alcalda, barona, batlla, comta, duca, sastra ni tigra, i vampira existeix com a femení del vampir que xucla la sang, però amb el significat de ‘dona seductora’ només hi ha vampiressa). Altres 6 mots tenen dues formes, una amb el sufix –essa i una altra amb la simple marca de femení (-a) o ni tan sols això: advocada i advocadessa, cònsol i consolessa, doctora i doctoressa, geganta i gegantessa, infanta i infantessa, rectora i rectoressa. Aquestes 6 formes en –essa pràcticament no les diu ningú i tenen una tradició literària escassa o molt escassa. Els diccionaris les registren com a formes secundàries tot remetent a les formes sense sufix. Aquests mots, doncs, no presenten cap problema, i de fet ja ens podem oblidar de les formes sufixades. Mestressa tampoc no n’hauria de tenir: a part del significat de ‘propietària’ —i aquí no és substituïble per mestra— tradicionalment s’ha aplicat a una dona que exercia una professió artesanal, com les mestresses cosidores. Mestra, per contra, s’ha aplicat sempre a les mestres d’escola, i no crec que hi hagi cap raó per a abandonar la distinció mestra/mestressa. Ens resten poeta/poetessa, jutgessa i metgessa. Poetessa és el que s’ha dit sempre, i no s’entén l’aversió que li tenen moltes poetesses actuals, que només s’identifiquen amb la forma poeta. Finalment, malgrat que les úniques formes catalanes tradicionals són jutgessa i metgessa, darrerament ha aparegut un cert rebuig d’aquestes formes i una pressió que han conduït a la divulgació de la jutge i la metge i la seva acceptació, tot i que com a formes secundàries, per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La jutge i la metge són novetats absolutes i invencions tan insòlites com ho serien la batlle, la comte o la sastre. I la fòbia d’alguns contra jutgessa i metgessa ha determinat que en alguns mitjans, com els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s’impulsi decididament la jutge i la metge.

Els casos problemàtics són, doncs, especialment jutgessa i metgessa. Per què s’ha produït aquesta aversió, per part de certes persones, a aquestes dues formes tradicionals? Alguns deuen considerar que els mots en –essa sonen «ridículs». Però, descomptant els sis mots abans esmentats que no diu ningú (advocadessa, consolessa, doctoressa, gegantessa, infantessa i rectoressa), només els sonen ridículs aquests dos (també poetessa) i no els altres, contra els quals no s’ha dictat cap ordre de persecució. Gosaria dir que es tracta d’un petit fet d’autoodi. Si els catalans de tots els temps han dit sempre jutgessa i metgessa, per què això ha de ser ridícul? No deu ser perquè en espanyol aquests mots no tenen el prefix equivalent (-esa o -isa)? Sona ridícul a algú alcaldessa o batllessa? La mentalitat subordinada fa que allò que no sigui com l’espanyol pugui sonar ridícul o en tot cas «massa català». Cal dir que cada llengua té el seu geni i figura, i les seves normes en l’ús dels sufixos i de tots els elements gramaticals. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una calculatriu en lloc d’una calculadora, però els italians diuen una calcolatrice i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir els agricultors i les agricultrius, però els francesos bé que ho diuen (les agriculteurs et les agricultrices) amb tota naturalitat i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una principessa, però els italians ho diuen sense immutar-se. Que en espanyol no diguin juezesa o mediquesa ens hauria d’importar ben poc a l’hora de mantenir amb tota naturalitat jutgessa i metgessa.

Un altre «raonament» que s’ha exhibit algun cop és que les formes en –essa són «sexistes». Si no vaig errat, és un dels «raonaments» d’un cert neofeminisme superficial i amb pocs coneixements gramaticals que avui brosta per aquí i per allà. I si no ho he entès malament, diuen que els mots acabats en –essa són dolents perquè en altres temps designaven l’esposa de qui exercia l’ofici o càrrec. I, efectivament, en altres temps la jutgessa era la dona del jutge, la metgessa era la dona del metge, la batllessa era la dona del batlle, etc. Així era a una societat de predomini masculí, en què les dones no exercien aquestes feines. Però això no té res a veure amb el sufix –essa. També la fustera era la dona del fuster, la veguera era la dona del veguer, la fornera era la dona del forner, la sabatera era la dona del sabater, la capitana era la dona del capità, etc. Ara que les dones han assumit totes les professions, aquests mots s’han d’aplicar, i s’apliquen, a les dones com a professionals de cada activitat, tinguin la forma morfològica que tinguin, amb sufixos o sense.

En el diccionari Alcover-Moll —quina recança que em fa d’escriure Diccionari català-valencià-balear, un nom que tendesc a evitar per raons ben comprensibles— trobareu el mot xurma, i si hi cercau xusma també l’hi trobareu, però sense res més que una simple remissió a xurma. El nostre venerable Alcover-Moll dóna dues accepcions del mot: 1) conjunt de galiots d’una nau, i 2) conjunt de gent de baixa condició. De la primera accepció aporta usos antics, mentre que de la segona només n’aporta de moderns. Dóna l’etimologia correcta del mot —almenys pel que fa a la primera accepció—, i sobre la pronúncia ens diu que tots els dialectes pronuncien xurma, amb consonant ròtica, tot afegint-hi que «en el llenguatge quotidià preval la forma xusma», que no explica d’on surt. La veritat és que jo no sé si xusma preval o si és l’única cosa que avui se sent. Sospit això darrer, però ho hauríem de verificar. En el parlar de la meva illa es diu xurma, però no sabem si és continuació del xurma antic documentat en el diccionari (accepció 1) o si és el xusma modern (accepció 2) afectat pel rotacisme de la s, com ocorre a asma, bisbe, Cosme, fantasma, etc., que són pronunciats normalment arma, birbe, Corme i fantarma. En realitat, el mot que la gent usa és el que significa ‘gent de baixa condició’ —ja no hi ha naus amb galiots—, i crec que, Mallorca a part, tothom diu xusma.

El DIEC entra xusma com a forma secundària, que remet a xurma, i aquest mot porta les dues definicions vistes. S’entén, doncs que xusma tant pot ser el pobre col·lectiu dels remers de les galeres com els impresentables d’avui dia.

El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) és el primer que ens diu que xusma ve de l’espanyol chusma i que entrà a la nostra llengua en el segle XX. Això darrer no és ben bé la veritat. I també remet a xurma, sense donar cap definició de xusma. Però si no heu mirat l’entrada xusma i només anau a xurma —on també hi ha les dues accepcions—, veureu que diu que aquesta forma ve de l’italià ciurma, se suposa que en les dites dues accepcions.

Coromines (DECat) a l’entrada xurma només parla de la xurma remadora de les galeres, amb tota abundància d’exemples antics, i no diu un trist mot de la xurma o xusma amb el significat de ‘gent de baixa condició’. Però a una altra banda, fora de l’entrada xurma i un poc amagat, hi ha un «Xusma, castellanisme inútil per xurma». Com que no s’indica res en sentit contrari, s’entén que el castellanisme es pot referir al galiots d’altre temps i a la gent vil de qualsevol època.

Dit això anem a l’etimologia. No hi ha controvèrsia sobre el fet que el primer significat és el de ‘conjunt de galiots d’una nau’, i aquest mot ve de l’italià ciurma, forma procedent del genovès ciüsma, que al seu torn procedeix del llatí clusma, contracció del grec κέλευσμα (celeusma), cant rítmic del qui dirigeix l’operació de remar, mot relacionat amb el verb κελευω (jo ordén). Supòs que tots recordam el film Benhur, en què un individu va pegant cops de maça damunt una fusta per a marcar el ritme dels remadors. De l’italià, a partir del segle XIV, el mot va passar a les diverses llengües romàniques, i així tenim el francès chiourme o l’espanyol i el portuguès chusma. La forma genovesa, amb essa, potser és l’origen de l’espanyola —si no hi ha hagut un canvi intern a l’espanyol—, i aquesta deu ser l’origen de la portuguesa, segons Coromines. En català els remers de les galeres sempre van ser xurma amb erra, com l’ètim italià.

Interessant és l’ampliació de significat que el mot va experimentar, en dates que ara no puc precisar. Havent esguard de la condició dels galiots, sovint esclaus, el mot passà a designar qualsevol tipus de gent vil o de baixa condició. Aquest canvi es produeix en italià, en espanyol i també en francès, tot i que chiourme (ensemble de personnes peu recommandables), crec que és mot de poc ús. En el mot espanyol el significat de ‘gent vil’ no l’he trobat abans del segle XVIII. En els diccionaris catalans no el veig fins al d’Esteve, Belvitges i Juglà (1805), diccionari que només porta la forma xurma i amb l’únic significat de ‘gent vil’ (chuzma, infimum vulgus). Per contra, el Labèrnia (1840) entra xurma com a forma secundària que remet a xusma, i aquesta és definida curiosament com a xurriburri («persona baixa y despreciable»). Atenent al fet que xurma o xusma, en el sentit de ‘gent de baixa condició’ en català no es documenten fins a temps moderns, podríem pensar que es tracta d’un calc semàntic de l’espanyol. Però si pensam que l’ampliació de significat es fa en totes les llengües romàniques, seria molt arriscat de mantenir una posició contra el mot. El que sí que sembla versemblant és pensar que la forma xusma és ben deguda a la influència espanyola, com diuen Coromines i el diccionari de l’Enciclopèdia. Introduïda en el nostre país en el segle XIX. Llavors hauríem de demanar què hi fa xusma en el DIEC.

En català, i en totes les llengües romàniques, el gènere gramatical es manifesta en un sistema en què hi ha unes formes no marcades i unes formes marcades. És un sistema no simètric en què les formes marcades són les femenines, les que porten la marca de femení. Un mot, doncs, amb la marca de femení, es refereix inequívocament a una dona o a un grup de persones en què totes són dones. Un mot no marcat quant al gènere es refereix a un home, a diversos homes o a un grup de persones de sexe indeterminat. En aquest darrer cas és el context el que normalment aclareix si els integrants del col·lectiu són tots homes o no. Trobareu més informació en aquest text. El fet que les formes no marcades hagin rebut tradicionalment el nom de masculí —conseqüència històrica de la dualitat de sexes, que es diuen mascle i femella— ha fet que la major part de la gent tingui una visió inexacta del fenomen del gènere gramatical i que molta gent hagi cregut que és un sistema que discrimina o invisibilitza les dones. Arran d’això fa unes quantes dècades aparegué un moviment que es proposà de canviar el llenguatge, i sorgiren tota mena de guies de llenguatge «no sexista», fetes per persones que no entenen el funcionament de la gramàtica i patrocinades per polítics que tampoc no entenien res sobre la qüestió. Com que aquestes propostes, a més de no tenir fonament científic, són irrealitzables, no s’ha canviat el llenguatge com es pretenia, ni es canviarà. S’ha creat, per contra, una gran confusió entre la gent, i alguns exhibeixen un català que és un garbuix sense trellat. La darrera i més extrema manifestació d’aquest error és el que podríem anomenar femeninisme —diferent de feminisme—, és a dir, usar les marques de femení per a referir-se a col·lectius on hi ha homes i dones, un ús propi de persones d’extrema esquerra o de gent amb tendències antisistema. Llançats per avall en la costa de la irracionalitat, ja es pot veure, fins i tot, l’ús del femení en referència a grups de només homes (aquests dies hem vist algun text en què a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez els anomenen «preses polítiques»). En tot cas, en aquest article no m’interessa aquesta pràctica darrera sinó el fenomen del desdoblament de gènere, un dels recursos recomanats pels manuals de «llenguatge no sexista» esmentats i que ha contaminat polítics, opinadors i tota mena de persones. Un recurs amb el qual n’hi ha que pensen ingènuament que ja se supera el «llenguatge sexista».

Mònica Terribas, dona intel·ligent i d’una professionalitat admirable, és una de les persones que es deu haver begut les teories dels manuals-pamflets «antisexistes» i pràctica amb entusiasme —o es proposa de fer-ho— el desdoblament de gènere.  Això contrasta amb la pràctica de la immensa majoria de col·legues seus, que usen el llenguatge de manera diguem normal. He posat l’atenció en aquesta professional de la ràdio perquè és un referent i per la influència que exerceix sobre la gran quantitat de gent que cada dia l’escolta. Encuriosit per tenir més detalls sobre el tractament del gènere per part de Terribas, he enregistrat les set hores del programa El matí de Catalunya Ràdio del dia 22 de setembre, l’he transcrit i he fet un petit tractament de les diferents formes lingüístics en joc relatives al tractament del gènere gramatical. Aquest post té per objecte mostrar com les persones més addictes al desdoblament en fan un ús mínim, perquè una altra cosa és impossible. Els desdobladors desdoblen de tant en tant, quan hi pensen, o amb certs mots que resten especialment vinculats al desdoblament, i ja creuen que usen un llenguatge «no sexista». En rigor, sentir com algú va repetint “diputats i diputades”, “ciutadans i ciutadanes”, “alcaldes i alcaldesses”, “catalans i catalanes” té un cert impacte, però aquests desdoblaments són una part ínfima del que es podria fer. La major part de mots es diuen sense desdoblar, car altrament el llenguatge seria insofrible. Tot això mostra l’absurditat del desdoblament i la necessitat de promoure el retorn a la llengua normal, que és com és i no discrimina ningú.

Heus ací la transcripció de totes les frases que la jornalista estudiada va dir en tot un matí, en les quals hi ha un element lingüístic que es refereix a un col·lectiu d’homes i dones:

…inclosa la de pagesos, que preparen tractorades, els estibadors del port de Barcelona, associacions de pares i mares, músics…
… per reclamar la llibertat dels presos polítics…
… els defraudadors de l’amnistia fiscal…
… fins a la una som amb vosaltres, despertes i desperts…
… comencen a despertar-se els manifestants o no?
Què et sembla? Contents no estan. [els policies]
… davant dels jutjats declaren els alcaldes…
… comencem a sentir-ne alguns que comencen a quedar-se afònics…
… actuacions com les dels estibadors de Barcelona i Tarragona…
… agents de la policia espanyola que no estan massa contents… i no deixen de ser treballadors… Doncs els hi [sic] enviem una abraçada…
… inclosa la dels pagesos que estan organitzant tractorades, els estibadors del port de Barcelona i Tarragona…
… milers d’estudiants mobilitzats de manera permanent…, mestres, associacions de pares i mares, músics…
… els defraudadors d’aquella amnistia fiscal…
… després que fes pública l’adreça en què els catalans i catalanes poden consultar…
… davant els jutjats on estan citats a declarar més de set-cents alcaldes i alcaldesses…
… decisions com les dels estibadors de Barcelona i Tarragona…
… aquestes persones cridades a declarar davant el jutge [hi ha homes i dones]. Un d’ells…
… desenes de periodistes entre els més de tres mil que han signat…
Atenció els amants del motor, perquè…
… si els taxistes que ens estan sentint veuen moviment…
… és important que ens ajudin els transportistes que estan circulant, perquè els taxistes i els transportistes veuen si hi ha moviment de la Guàrdia Civil… i si ells ho veuen…
… a la mesa on cada ciutadà i ciutadana d’aquest país estan cridats a votar…
… persones concentrades per demanar la llibertat dels detinguts i el dret a votar.
… gràcies als nostres oients ara sabem que…
… ens truquen els transportistes i diuen…
… gràcies als oients que ens esteu avisant…
… per això els hi [sic] preguntàvem als companys transportistes que ens estan escoltant…
… i els estibadors del port han decidit no abastir aquestes grans embarcacions…
… avui continuen les declaracions dels alcaldes i alcaldesses que van firmar… La gran majoria d’ells van acollir-se al dret a no declarar.
… els atacs que reben els jutges per l’u d’octubre.
… un d’escriptors i escriptores que ara us explicarem.
… demanen prudència i responsabilitat a tots els governants.
… ahir professionals de la comunicació concentrats a Rambla de Catalunya…
… la Diputació de Saragossa ha decidit que els ha deixat sense lloc. [els càrrecs electes]
Les escriptores i els escriptors també han fet un manifest a favor del referèndum…
Més informacions que ens arriben dels nostres oients.
Són informacions que ens donen els nostres oients.
Comissions Obreres ha confirmat que molts empleats públics tenen ingressada ja la nòmina.
… desenes d’entitats, com la dels pagesos que preparen tractorades…
… els estibadors del port de Barcelona, de Tarragona… associacions de pares i mares, músics,…
… i per estafar a [sic] Hisenda, els defraudadors de l’amnistia fiscal…
… les informacions que ens donen els oients…
… nou de la quinzena de detinguts en la macrooperació policial…
La pressió judicial a alcaldes i alcaldesses continua.
Els estibadors es neguen a abastir els vaixells que acullen milers d’agents…
… i avui entitats defensores de drets humans i advocats.
Un ciutadà qualsevol s’adreça a aquesta oficina i diu… i ells estan obligats a respondre’ns.
… segons ens esteu dient vosaltres els oients.
Han estat traslladats a la Ciutat de la Justícia els sis detinguts que havien de declarar.
No m’estranya que els oients ens hagin informat de tants moviments…
Els acusen de sedició?
Tenim una multa de 12.000 euros per dia pels [sic] membres de la Sindicatura Electoral…
… i tenim la màxima força de l’oposició, amb vint-i-cinc diputades i diputats que tampoc no el reconeixeran.
Però esteu convençuts que els comuns […] participaran… Ells acceptaran el caracter vinculant? Ho teniu parlat amb ells?
Atenció que consellers i conselleres fins al president de la Generalitat…
Ahir vam fer la tertúlia dels diputats i les diputades…
Els socialistes han fet algun contacte amb vostès?
I els hi [sic] diem adeu a Marta Rovira, Lluís Coromines i Anna Gabriel…
Gràcies a tots tres. [dues dones i un home]
Tertúlia de divendres. Avui els nostres companys periodistes…
Com esteu tots? [homes i dones] Esteu cansats? Esteu desperts?
Avui els hi [sic] hem dit als oients: com que tenim molts policies dormint als vaixells…
Aleshores hem demanat als oients que ens estaven sentint des de les furgones…
Avui els veurem com els traslladen cap al vaixell de Tarragona, s’han llevat amb picades de mosquits i estan molestos.
… comencem a tenir cabrejats [sic] els policies…
L’altre dia algun de vosaltres vau anar a treure el cap…
… i Anna Gabriel ha dit que tenen la seguretat de que eren infiltrats. S’hi van encarar i els van aturar.
… pilotes de goma, armats fins a les dents…
Un dels sindicats dels funcionaris públics sí que van estar…
… perquè gràcies als oients ho hem pogut saber, que una furgoneta…
… i aquest matí s’han traslladat els detinguts a la Ciutat de la Justícia…
Molts oients ens truquen dient: està col·lapsada…
Què els ha mogut a implicar-s’hi? [qüestió formulada a les monges de Vallbona de les Monges]
… gràcies a la informació dels nostres tertulians.
Aquest diumenge els alemanys ja trien un nou canceller. Veurem en quin lloc [Merkel] deixa els seus competidors, que són els socialdemòcrates…
Però per què penses que estan tots aquests acampats allà?
Tu pensaves que estaven manifestant-se en favor dels presos polítics de l’u d’octubre…
Ara només s’espera que vinguin a ajudar-los els extraterrestres. Anuncien més policies i no hi ha prous barcos de Piolín per allotjar-los.
… la llibertat dels detinguts. A part de les multes que ha posat a alguns d’ells el Tribunal Constitucional…
Estan advertint que estan amoïnats per les informacions que els arriben…
… substituir-se el mateix Govern i ells queien.
hem entrevistat Marta Rovira, Anna Gabriel i Lluís Coromines. Estaven tots tres molt amoïnats…
… deuen dir bueno doncs mira, fem alguna cosa, perquè ens paguen un sol per bellugar-nos; per tant, amunt i avall uns i atres. I que mengin bé i que no els hi [sic] piquin els mosquits, perquè…

Conclusions: En el text apareixen 115 elements lingüístics susceptibles de rebre una marca de femení. En aquests 115 casos només hi ha desdoblament en 14, cosa que representa el 12 per cent. Això vol dir que una persona teòricament entusiasta del desdoblament només el deu practicar en un 12 per cent de casos pel cap gros o quelcom semblant. A la resta s’usen les formes dites «masculines». El desdoblament es dóna exclusivament amb substantius i adjectius: 76 casos en total i 14 desdoblaments (18 per cent). Pel que fa als mots gramaticals (pronoms, articles, etc.) no hi ha cap desdoblament (29 casos, 0 per cent de desdoblament). El desdoblament s’aplica a mots que pertanyen a un petit cercle lèxic: alcaldes i alcaldesses, catalans i catalanes, ciutadans i ciutadanes, consellers i conselleres, diputats i diputades, escriptors i escriptores, pares i mares. Aquí no es diu defraudadors i defraudadores, estibadors i estibadores, detinguts i detingudes, amoïnats i amoïnades, etc. És un clixé que es va repetint en el comú de parlants desdobladors. Si bé hi ha un cas de despertes i desperts que surt un poc d’aquest esquema. En la major part dels casos el primer terme del desdoblament és la forma no marcada (que té valor de masculí en el context del desdoblament) seguida de la forma femenina (79 per cent). Només hi ha tres casos de l’ordre invers (21 per cent).

Bé, tot això més o menys ja ho sabíem, però ens hem entretingut a plasmar-ho en un microtreball de camp.

Aquests dies té una àmplia circulació entre nosaltres el mot convocatòria. El Govern del Principat ha promulgat un decret de «convocatòria» del referèndum del primer d’octubre, i, com és lògic, tothom en parla. Doncs és un bon moment per a fer alguna reflexió sobre aquest mot: convocatòria.

Si el derivat nominal d’evocar és evocació, si el derivat d’invocar és invocació, si el derivat de provocar és provocació, si el derivat de revocar és revocació, etc., per què de l’acte de convocar en diem convocatòria i no convocació? La qüestió esdevé colpidora si tenim en compte que el comú de les llengües romàniques no diu altra cosa que convocació: francès convocation, italià convocazione, occità convocació. La resposta és molt senzilla: perquè d’ençà del moment que el català esdevingué una llengua subordinada a l’espanyol, allà cap al segle XVI, tots els mots nous que entren al català es prenen de l’espanyol, que fa de guia i referent. Dic que totes les llengües, també el català —mirau el DIEC— i l’espanyol, tenen el mot convocació, que significa acció de convocar. I, amb un segon significat metonímic, convocació també significa un escrit amb el qual es fa l’acte de convocar (signar una convocació o rebre una convocació). Però l’espanyol, utilitzant el sufix –orio, –oria, va crear el mot convocatoria, que inicialment té el significat de «escrit de convocació», «escrit que serveix per a convocar». De fet, en principi és un adjectiu que acompanya el substantiu carta o algun de similar (carta convocatoria), però arriba a la substantivació completa. L’adjectiu convocatorio/convocatoria es va formar per analogia amb altres adjectius amb la mateixa terminació, procedents de mots llatins amb el sufix –orium, com obligatorio o  expiatorio. Per aquest mecanisme surten altres noms femenins com moratòria, combinatòria o interlocutòria, presents a totes les llengües. Però l’espanyol és l’única llengua en què trobam el mot convocatòria. En tot cas, també el té el portuguès, que deu calcar el mot espanyol. Els diccionaris espanyols, i crec que també els portuguesos, distingeixen, doncs, convocación, convocação (acte de convocar) i convocatoria, convocatória (escrit amb què hom convoca). L’aparició en espanyol de convocatoria (escrit) sembla que es produeix en el segle XVIII, i la innovació va ser imitada després pel català. La primera documentació lexicogràfica catalana és el diccionari de Belvitges (1803), i el mot continua en els diccionaris posteriors. Però l’espanyol ha anat més lluny, i en la llengua real s’ha perdut la distinció inicial entre convocación (acte de convocar) i convocatoria (escrit de convocació), i ja només usa el segon mot, malgrat que els diccionaris continuen prescrivint la distinció. I el català, com sempre, darrere darrere. És per això que ara s’ha dit decret de convocatòria del referèndum, quan, fins i tot segons els diccionaris catalans, s’hauria d’haver dit decret de convocació.

Sense la subordinació a l’espanyol podem suposar que només tindríem convocació, tant per a l’acció de convocar com per a l’instrument per a fer-la, com fan totes les llengües romàniques amb les dues excepcions esmentades. Els diccionaris catalans duen convocatòria perquè els autors d’alguns, com Fabra, no descobriren l’hispanisme i els qui han vingut després no mostren gaire interès en la millora de la genuïnitat del català. I l’exèrcit de correctors que controlen la llengua pública, salvant excepcions, en lloc de tenir coneixements sòlids i bons criteris solen limitar-se a consultar els diccionaris. En aquest cas es veu que ni això. O potser els han consultats però pensen que la llengua real està per damunt dels diccionaris.

Com més va més detest el fet que la unitat de l’estàndard s’hagi de fer a força d’adoptar —per part dels «perifèrics»— algunes formes barcelonines o principatines que, si es mira bé, es poden considerar inferiors a unes altres usades per altres dialectes i coincidents amb les clàssiques o les majoritàries en la tradició literària. Poques persones trobareu més entusiastes de la unitat de l’estàndard que qui això signa. Però no és rebedor que per a assolir aquesta unitat sempre siguin els «perifèrics» els qui s’hagin d’adaptar als parlants del català central i aquests no puguin canviar res del seu parlar en benefici de formes no centrals, si aquestes tenen alguna superioritat. Són les formes en si les que tenen valor, no qui les usa. Ço és, la coherència amb el sistema, la genuïnitat, l’etimologia o la tradició culta és el que hauria de ser definitiu. El sentit de disciplina dels parlants, el seu desig de fer un bon ús de la llengua, fins i tot un cert patriotisme lingüístic, porten els parlants de fora del Principat, o de dins el Principat, a abraçar sense fer-ne problema allò que és més present en la llengua pública, encara que no sigui l’opció més desitjable. I això caldria revisar-ho.

En un escrit recent em referia al nom Ignasi, fruit d’una pronúncia local i errònia que ha convertit en Ignasis tots els Ignacis del país, els quals no són conscients de la malifeta i sols desitgen «seguir la normativa».

La qüestió del prefix –a que s’ajunta a noms o a adjectius per a formar verbs és altament complexa i encara no ha rebut l’atenció que mereix. No se sap ben bé per què la normativa ens fa dir condicionar, metrallar, moblar, murallar (o emmurallar) o turmentar —diria que encertadament— i, per contra, ens obliga a un afusellar, no se sap amb quina base. Fabra, també basant-se suposadament en usos del seu dialecte, establí aquella distinció entre baixar/abaixar i pujar/apujar que tan poc sentit té per als parlants de fora del Principat i tan poca base històrica.

En el DIEC no hi ha el verb secar, i els pobres parlants disciplinats són obligats a dir i escriure assecar, que en el meu dialecte, per exemple, no diu, i segurament no ha dit mai, ningú. I si algú ho diu, és un cas isolat, paral·lel a formes com aficar o adesar, que en principi no són pitjors que assecar. Per què assecar ha de ser millor que secar? Ho seria si una tradició literària o culta ho avalàs, però no és el cas, sinó tot el contrari. Assecar és una forma alterada moderna que ha fet aparició en alguns parlars, sobretot en el Principat. Altres parlars conserven la forma de sempre: secar. Procedent del llatí siccare, derivat de siccus (sec), ha donat formes sense prefixació o pròtesi en totes les llengües romàniques: francès sécher, espanyol secar, portuguès secar, italià seccare. Només cal afegir, però això no canvia res, que en francès hi ha un assécher, que més aviat correspon al que nosaltres diem dessecar.

Si miram la tradició literària, no hi ha dubtes. Tots els clàssics diuen secar. Fent una anàlisi ràpida de les fonts disponibles, veig que assecar no apareix en el Principat fins al segle XIX. Labèrnia ja considera secar antiquat, i això degué tenir conseqüències en els usos del Principat. El mateix error que fa Coromines quan diu que secar és «modernament caduc» (en el seu parlar, és clar). En el País Valencià i a les Illes assecar no apareix a la llengua escrita fins després de la codificació fabriana del lèxic, evidentment per desig de «seguir la normativa».

Els derivats són seca, secà, secada, secador (assecador segons el DIEC), secall, secament (assecament segons el DIEC), sequer i sequera.

La cosa resta bollada de tot quan el Termcat, víctima de la confusió entre secar i eixugar, com la major part dels principatins, Fabra en certa manera inclòs (vegeu l’entrada assecar del seu diccionari), ha promogut les impostures assecador de mans i assecadora de roba. I encara no ho han rectificat.

Avui és Sant Ignaci. De sants amb aquest nom n’hi ha hagut un grapat: per ordre cronològic, sant Ignaci d’Antioquia, un màrtir del segle I; sant Ignaci de Constantinoble, un patriarca de Constantinoble del segle IX; sant Ignaci de Loiola, de qui parlarem avui; i encara algun altre que ve després d’aquest darrer. Tots tenen el diploma de sant, però el de Loiola agafà tanta importància que eclipsà els altres, i els qui es diuen Ignaci fan festa avui, dia de sant Ignaci de Loiola.

Ignaci és un nom d’origen llatí (i abans potser etrusc), procedent de Ignatius, compost possiblement amb els elements ignis, ‘foc’ (com els mots igni, ignició, ignífug, etc.) i el sufix adjectivador ‘tius‘ que trobam a mots com fictici (fictitius), propici (propitius), etc. i en noms com Bonifaci (Bonifatius). Ignatius significa, doncs, segons aquesta hipòtesi, ‘que és de foc’, ‘ardent’. Segons una altra hipòtesi, tindria relació amb ignotus, ‘desconegut’. No en facem ara problema. La forma catalana correcta ha de ser Ignaci, tal com correspon a l’etimologia, però ara tots els portadors d’aquest nom es diuen i s’escriuen Ignasi. Es tracta d’una pronúncia errònia i dialectal de la zona de Barcelona (o potser de tot el català central, o potser de tot el Principat, ja ho aclarirem) creada en temps moderns (alguna forma escrita Ignasi com la que es pot veure en escrits del segle XVII del valencià Pere Joan Porcar han de ser una grafia per Ignaci). Es tracta del mateix error de pronúncia dels qui diuen presió, emisora, misió, etc., que sortosament la normativa va corregir durant la codificació de Fabra. No s’entén per què ningú no ha corregit la pronúncia errònia Ignasi, però és lamentable que ningú no ho hagi fet. Fora de la dita àrea barcelonina o principatina no s’havia sentit ni llegit mai altra cosa que Ignaci. Una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard diu: «Sant Antoni gloriós, que mos dureu un ignaci? Mare de Déu de Graci, jo vendria a veure-vós». I a la documentació valenciana i mallorquina anterior al segle XX hi ha sempre Ignaci. A Menorca hi ha el topònim Sant Ignaci, que ara escriuen Sant Ignasi «per a seguir la normativa». Però és que, a més, Ignaci representa la més neta tradició culta secular en el Principat. El 1684 es publica a Perpinyà un Compendi breu de la vida del glorios patriarca Sant Ignaci de Loyola que es conté en nou Goigs. Sant Ignaci escriuen Vicenç Garcia (Certamen poetich que se celebrá en la ciutat de Gerona, per las festas de la canonizació de sant Ignaci de Loyola); Josep Ullastre, en el famós llibre Exercici del cristià; Frederic Soler, Fèlix Sardà i Salvany i molts altres. I Verdaguer escriu L’espasa de Sant Ignaci (1880). La forma «vulgar» Ignasi ja ens apareix, però, en el diccionari de Joan Lacavalleria Gazophilacium catalano-latinum (1696) i després en el Labèrnia (1840).

El nostre sant d’avui no es deia Ignaci de naixement, sinó Íñigo, que és un nom ben diferent i amb etimologia diferent. Es deia Íñigo López de Loyola o Íñigo López de Recalde i va viure en el segle XVI. És, doncs, un sant modern, amb cognom i amb una història ben documentada. Molt lluny, per tant, de la major part dels sants d’aquest serial, llunyans, llegendaris, misteriosos i de vegades inexistents. Tornem al nom. Íñigo és un nom d’origen basc. El nom basc és Eneko, format pels elements ene, ‘meu’ i el sufix hipocorístic ko. Significa una cosa així com meuet. Va ser llatinitzat amb la forma Enecus o Ennecus, i castellanitzat amb la forma Íñigo. També és independent del nom Iñaki, creat per Sabino Arana per a ser un equivalent basc d’Ignaci.

El protagonista d’avui va néixer a la vall de Loiola, en el municipi d’Azpeitia (País Basc). Era membre d’una important família noble, fill del senyor de Loiola i el petit de tretze germans. Fou educat en ambients cortesans i abraçà la carrera militar, i en aquesta etapa sembla que no en feia de bona. El 1512 la Corona de Castella va envair el regne de Navarra, i el 1521 un exèrcit franco-navarrès temptà de recuperar-lo. Íñigo, amb trenta anys, participà en la batalla de Pamplona, al costat de les forces castellanes, i fou ferit a una cama, cosa que l’obligà a una llarga convalescència. En aquella situació llegí llibres de caràcter religiós i vides de sants, com la tantes vegades esmentada Llegenda àuria —els hospitals en aquell temps estavan en mans de religiosos i ja podeu suposar els llibres que tenien— i experimentà una transformació que li va fer concebre la idea d’anar a la Terra Santa a convertir infidels. Recuperat, partí cap a Jerusalem amb la idea de passar per Barcelona, però en aquell moment la ciutat estava tancada per culpa de la pesta, i anà a parar a Manresa, on estigué quasi un any, vivint a una cova, coneguda ara per la cova de Sant Ignaci, que és un dels llocs emblemàtics del món jesuïta, amb una església barroca i un edifici conventual neoclàssic. Com a Ramon Llull, a la cova li vingué la inspiració i el material ideològic per als seus Exercicis Espirituals. Diuen que abans d’anar a Manresa passà per Montserrat, on tingué unes visions de la Mare de Déu i on deixà penjada la seva capa militar. Passant per Roma anà a Jerusalem, però sembla que les coses no li anaren bé i hagué de tornar a ca seva. Llavors decidí d’estudiar a la universitat, amb els majors de 25 anys. Ho féu a Alcalà i a Salamanca, però les seves idees no eren ben vistes i arribà a ser interrogat per la Inquisició. Llavors decidí d’anar a estudiar a París, on estigué set anys i on conegué, entre altres, Francesc Xavier (sant Francesc Xavier), que fou un dels seus companys de cambra. A 43 anys obtingué el títol de Magister. Màster que diríem ara. A París va decidir de canviar-se el nom, i adoptà el d’Ignaci, més conegut i entenedor en el món que el «local» Íñigo. Amb tot, no renuncià a aquest i usà els dos noms: Íñigo en la vida privada i quan escrivia en espanyol (en basc no hi va escriure mai) i Ignatius quan escrivia en llatí. És per aquest fet que molta gent creu que Íñigo i Ignaci són el mateix nom, cosa inexacta.

El 1539, juntament amb sant Pere Favre i sant Francesc Xavier, fundà la Companyia de Jesús, o l’orde dels jesuïtes, que ha arribat a ser el més gran de l’Església catòlica. Orde que fonamenta la seva identitat en l’estudi de la teologia, s’ha dedicat sempre sobretot a l’ensenyament i especialment als membres de les classes altes i té com a característica el vot d’obediència al papa, a més dels tres vots dels altres ordes religiosos. Els jesuïtes foren els líders de la Contrareforma. Per una cosa i per l’altra foren incòmodes a diversos Governs, i la companyia fou dissolta en alguns països. Sant Ignaci morí a Roma el 31 de juliol de 1556, i és enterrat a l’església de Jesús, casa mare de la Companyia. Va ser beatificat el 1609 i canonitzat el 1622. En el lloc on, si fa no fa, hi hagué la seva casa natal, en els segles XVII i XVIII s’hi construí un gran complex arquitectònic —el santuari de Loiola—, format per una casa de marbre, concebuda com a reial col·legi i una església amb la qualificació de basílica menor.

Els jesuïtes, que postposen al seu nom la sigla SJ (Societatis Jesu), foren els líders de la Contrareforma. Per una cosa i per l’altra foren incòmodes a diversos Governs, i la companyia fou dissolta en alguns països. En el segle XVIII els jesuïtes promogueren el monograma de Crist (IHS), format per les lletres iota, eta i sigma, les primeres del nom de Jesús en grec (ΙΗΣΟΥΣ, Iesous) si bé amb la sigma transformada en la lletra essa llatina. Desconeixent aquest darrer fet, sorgiren etimologies populars sobre aquest monograma i fou interpretat com a Iesus Hominum Salvator, entre altres coses.

A les Illes els jesuïtes regenten o han regentat els col·legis de Monti-sion (Palma, encara en funcionament), el desaparegut col·legi de Sant Martí (Palma), el col·legi de Sant Ignaci (Pollença) i un col·legi a Eivissa.

Aquest sant «modern», amb cognom i amb tots els papers en regla és un tipus hagiogràfic molt diferent dels sants «antics», els que han condicionat l’antroponímia i la toponímia i els que han creat refranys, fraseologia, patronatges i cultura popular. No sabem que sant Ignaci sigui patró de cap vila o ciutat fora del món hispà ni patró de res, si no és dels exercicis espirituals. Pel que fa als topònims, llevat del lloc de Menorca esmentat abans, no coneixem més que el pantà de Sant Ignaci, al Segrià. Sí, però, que hi ha topònims on apareix el mot enagistes, que designen antigues propietats dels jesuïtes i que no és més que una transformació d’ignacista. I de refranys només en coneixen un, que diu «per Sant Ignaci calor faci». Alerta que si dieu Ignasi haureu de dir fasi.

Molts d’anys a tots els Ignacis i Ignàcies.

**********

Si us ha agradat aquest escrit, en tenim molts més referits a altres sants en aquest llibre.

Avui és Santa Marta, i es festeja un personatge conegut com a Marta de Betània. En el santoral catòlic oficial, d’ençà de 1969 també és la festa dels seus dos germans, Llàtzer de Betània i Maria de Betània. Sant Llàtzer ha estat celebrat tradicionalment el 17 de desembre, i nosaltres en parlarem aquest dia. De Maria de Betània només en farem alguna referència avui, perquè és una santa poc important i per ella no fa nom ningú.

Betània era un poble situat a la vora occidental del riu Jordà, identificat avui amb la ciutat d’Al-Eizariya (‘lloc de Llàtzer’). Allà vivien, segons els evangelis, tres germans dits Llàtzer, Marta i Maria, amics de Jesús. Aquest s’allotjà en alguna ocasió a la casa d’aquesta família, i allà tingué lloc l’episodi en què una dona ungí amb perfum els peus de Jesús i els eixugà amb els cabells. Aquesta dona se suposa que és Maria de Betània. Diu l’evangeli de Joan que Llàtzer caigué malalt i molt greu. Tant que s’estava morint. Les germanes feren cridar Jesús, però quan aquest arribà, el pobre Llàtzer ja feia tres dies que era mort. Llavors és quan Jesús digué a Llàtzer allò de «Llàtzer, aixeca’t i camina», i llàtzer s’aixecà i caminà. Un poc a la torta, com diu l’acudit, però després de tres dies de mort, què vols?

Això és el que diuen els evangelis, però i què se’n féu després dels tres germans? Aquí vénen les tradicions i llegendes forjades en època medieval. Ja vam dir el dia de Santa Magdalena que la tradició cristiana occidental va identificar Maria de Betània amb Maria Magdalena, mentre que la tradició oriental sempre les va mantenir ben separades (vegeu l’article de Santa Magdalena). La tradició oriental diu que els tres germans hagueren de fugir de Jerusalem, perseguits per les seves idees, i se n’anaren a Xipre, on visqueren fins a la mort i on Llàtzer fou bisbe de Kittim, dit avui Làrnaca. La tradició occidental és més imaginativa. Segons la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, els tres germans eren nobles i descendents de reis. Vivien al castell de Magdala i eren propietaris de grans extensions de terra. Després de la mort de Jesús, Llàtzer, Marta i Maria (confosa amb Maria Magdalena) van haver de fugir de la persecució dels jueus contra els cristians i s’embarcaren en una barca sense vela ni rems ni timó i, després d’un viatge miraculós, arribaren a Provença, a un lloc dit ara les Santes Maries de la Mar. Llavors la família es va separar i cadascú anà a predicar pel seu compte. Llàtzer va anar a Marsella, on el van fer bisbe i va convertir una munió de gent. Durant la persecució de Domicià va ser empresonat i decapitat. Va morir per segona vegada, però aquest cop ningú no el va ressuscitar. Ara dues ciutats franceses es disputen tenir les seves restes: els de Marsella diuen que tenen el cap i els d’Autun (Borgonya-Franc Comtat) diuen que tenen el cos, a la seva catedral de Sant Llàtzer. Segons la mateixa tradició, Maria es va fer eremita i visqué a una cova fins a la mort (vegeu l’article de Santa Magdalena). I Marta es va instal·lar a Tarascó, una ciutat de Provença, on diuen que hi havia un drac terrífic dit la tarasca, que vivia al bosc i tenia atemorida tota la població. Quan Marta es trobà amb el drac, amb una creu a la mà va esquitxar el monstre amb aigua beneïda i aquest va tornar petit com un ca. Llavors el va fermar pel coll amb la seva faixa i el va dur a la ciutat, on la gent el matà. A partir de llavors aquella ciutat es diu Tarascó. La vencedora de dracs, versió femenina del nostre sant Jordi, segons aquesta llegenda morí a Tarascó, on fou enterrada. A la casa on se suposa que vivia ara hi ha la catedral de Santa Marta, lloc de peregrinació d’ençà del segle IX.

Santa Marta és la patrona dels hostalers, perquè allotjà Jesús i els seus deixebles a ca seva. Diu Amades que el dia de Santa Marta els hostalers no mataven cap gat perquè sentien escrúpols d’enganyar els clients el dia de la patrona. També és patrona de les mestresses de casa, les cuineres, les criades i similars. Per què? Doncs perquè, segons la narració evangèlica, el dia que Jesús visità la casa, Marta feia les feines de la casa i preparava menjar per als convidats mentre Maria, amb més curiositat intel·lectual, estigué tot el temps amb Jesús fent-li qüestions i més qüestions sobre mil aspectes de la vida i el món. Santa Marta és patrona de la Vila Joiosa (Marina Baixa). De fa 250 anys, en el seu honor aquests dies es fan les festes de moros i cristians, que commemoren la victòria sobre uns pirates barbarescos que hi desembarcaren amb males intencions el 1538. Naturalment, la victòria va ser gràcies a la intervenció de santa Marta, que va provocar una riuada que se’n va dur la flota enemiga.

Santa Marta no ens ha deixat pràcticament toponímia ni fraseologia. A Barcelona hi hagué l’església de Santa Marta, en el carrer de la Riera de Sant Joan. Construïda en estil barroc en el segle XVIII, fou enderrocada per a obrir la Via Laietana. La portalada es desmuntà peça a peça i es tornà a muntar a un dels pavellons de l’hospital de Sant Pau.

Marta és un nom procedent de l’arameu Marta, que significa ‘la senyora’ o ‘la mestressa’. Passant pel grec, Μάρθα, i després pel llatí Martha, arribà a totes les llengües del món. No és un dels noms més usuals, i a Mallorca no es troben Martes abans del segle XIX, i encara són rares fins a l’abandonament de la norma tradicional de posar el nom dels avis, a la segona meitat del segle XX. A totes les que es diguin Marta, molts d’anys.