El vespre del Dijous Sant, IB3, la televisió pública de les Illes Balears, transmet en directe la processó de Palma. Més de sis hores de transmissió (entre les 19.15 i passades les dues de la matinada), i per si algú no l’hagués poguda veure, la tornen a posar el divendres durant tot el matí. Els mateixos dies la programació s’omple de films i sèries de temàtica cristiana, en espanyol per descomptat. Retransmeten l’acte la periodista de la casa Àngela Alfaro, el director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet, i un seminarista —se suposa que com a expert en la matèria— dit Mateu Ferrer. Per part dels dos darrers la retransmissió no té un to neutre, com caldria esperar en qualsevol cas, sinó un to de sermó de capellà quaresmer.

La llengua és penosa, amb l’excepció de la locutora. Barbarismes a rompre (algo, derrotxe, sa cumbre, etc.). El seminarista té una fonètica deficient, també diu “con lo qual”  i coses tan curioses com “s’orde de sa Mercè”.  Criden poderosament l’atenció dues coses: Bonet sistemàticament anomena la ciutat Palma de Mallorca, cosa increïblement ridícula en aquest context (i en les més de sis hores ho diu un fotimer de vegades); l’altra cosa és que el noms dels passos i les confraries es diuen normalment en castellà. Algú els ha passat la llista en la llengua d’ús dels polítics d’ara.

D’altra banda, la transmissió mostra el grau d’espanyolització a què ha pervingut la gran processó mallorquina de Setmana Santa. Manolas de pinta tètrica i legionaris arromangats i amb el cos més estirat que un parpal, que agredeixen el sòl amb impactants taconades. Només falta la cabra. Se sent adesiara sonar l’himne nacional espanyol. Masses humanes aplaudeixin al pas de les figures i confraries, i llancen vivas i oles entre gresca i jolgorio. Es veu un senyor amarat de frenesí que canta una saeta. Un andalús guia els portadors d’un dels passos, completament amagats darrere una tela que no els deixa veure res. El guia fa la seva feina cridant com un esperitat i afalagant els esforçats transportistes amb expressions com “venga, mi arma” i similars. Les processons mallorquines —abans caracteritzades pel silenci estricte— ja no tenen res de propi. Són com qualsevol de les processons espanyoles. Els colons no van a enriquir-se aprenent i respectant els costums de la terra on viuen, sinó que hi volen viure com ho feien al seu país.

I el director de la COPE no deixa perdre l’ocasió per a explicar —i implícitament criticar— que durant la legislatura precedent, l’Ajuntament estava tancat, mentre que ara està obert i amb domassos i banderes a mitjan asta. I amb regidors que faran una ofrena de flors al Crist de la Sang. Efectivament, el nacionalcatolicisme sembla que ha tornat.

La IB3 de Matas va ser inaugurada amb un programa-espectacle bilingüe, amb dos locutors que parlaven cada un en una llengua diferent, i amb una actuació d’Agustín el Casta. Allò prefigurava quina cosa seria el nou canal. Amb el canvi de Govern, IB3 va fer passes cap a la serietat, i no ho tenia difícil vista la indigència precedent. IB3 ha guanyat un prestigi quan s’ha convertit en un canal en la llengua del país, relativitzat per la foscor de la seva actuació en la qüestió de la mutilació de TV3. Tanmateix, usar el català amb normalitat només és una condició inicial perquè el mitjà es pugui considerar l’eina que la llengua, la cultura i els interessos dels ciutadans necessiten. No ho és tot. I IB3 pot perdre aquell relatiu prestigi si opta per fer poca-soltades com l’espectacle que va oferir ahir als seus teleespectadors, un espectacle llastimós i un humor patètic que consisteix a parlar en castellà amb “mallorquinades”, fer comicitat del fet de parlar una llengua forastera amb deficiències i oblidar-se completament de la pròpia. Una cosa inconcebible en canals més seriosos com TV3 o la Televisió de Mallorca. Molts dels qui es van trobar amb la pantomima degueren sentir vergonya. Semblava que tornava la IB3 del PP, o que, com que ha desaparegut Canal 9, IB3 vol fer de Canal 9 amb aquest Arévalo o Chiquito mallorquí. Aquests dies molta gent sent una preocupació ben comprensible per una possible desaparició de la TV de Mallorca, que s’ha guanyat una bona imatge fent coses senzilles però ben fetes. Ara hi hem de sumar la preocupació perquè IB3 no acabi de trobar el camí que la situació reclama per a un mitjà pagat entre tots.

La desaparició de TV3 a les Illes Balears, substituïda per un succedani ofensiu i que no sabem com acabarà, ens hauria de fer reflexionar. Els qui aspiram a tenir un sistema audiovisual normal, és a dir, no compartimentat ni fragmentat i amb uns canals que abastin tota la comunitat lingüística —cosa que no exclou que n’hi hagi també de regionals o locals— no podem acceptar no sols la malifeta de la substitució de TV3 a les Illes pel succedani mutilat, sinó tot un muntatge que és una vertadera potineria i que és una conseqüència directa del muntatge de l’Estat autonòmic que ens ha tocat patir.

El nostre espai comunicacional és víctima de l’Estat autonòmic, que crea un àmbit de tot l’Estat per als mitjans en castellà, on aquest és l’idioma hegemònic, i uns àmbits autonòmics on són encaixonats els nostres mitjans i la nostra llengua. En principi, els mitjans autonòmics no poden sortir del seu caixó, per al qual han estat pensats. El model de la TDT que patirem estableix que els ciutadans de les Balears veurem 23 canals “nacionals” absolutament en castellà (entre ells quatre com a màxim podran fer alguna desconnexió “regional”), quatre canals “autonòmics”, quatre canals insulars i quatre canals locals, aquests dotze darrers, en català, en castellà o bilingües. Els canals enfocats a tota la comunitat lingüística, allò que tenen les comunitats lingüístiques normals, no cap en l’esquema. L’única escletxa són els convenis de col·laboració entre comunitats autònomes, que generen l’assignació per l’Estat d’un segon múltiplex autonòmic, per a l’emissió dels canals d’altres comunitats. Això suposa la gran anomalia que la difusió d’un canal no depèn només de la voluntat d’aquest canal sinó també de la voluntat del canal “amo del tros”. A les Illes aquest mecanisme permet rebre quatre canals “autonòmics de fora” (TV3, Canal 33 i dos mes). Se suposa que això funcionarà —o no del tot—, però els canals “autonòmics de fora” que emeten en català i que podríem rebre són més que quatre. Al País Valencià, lamentablement, les previsions d’intercanvi són més remotes.

Un segon problema són els continguts dels canals objecte d’intercanvi. Se m’escapen molts de detalls, però crec que el conveni signat entre la CCMA i l’EPRTVIB (IB3 per a entendre’ns) el 22 de gener de 2009, en virtut del qual els dos ens de comunicació estableixen l’intercanvi i alhora es comprometen a “no fer-se mal”, sembla, per això darrer, una murriada irreflexiva que perjudica enormement els interessos de la llengua i dels seus parlants. S’hauria pogut signar un conveni de reciprocitat en la difusió dels canals sense posar límits als continguts, supòs. Que cada canal emeti el que vulgui o el que legalment pugui. I aquí hi ha una altra qüestió: els drets d’emissió del material comprat a tercers. Diuen que TV3 no té (no ha comprat) el dret per a emetre a les Balears o al País Valencià productes com films, sèries o documentaris, i per això ens endossen la programació que envien a l’estranger. Doncs molt senzill: que els comprin. Crec que aquesta és una de les claus de la qüestió, que mostra el problema de fons de TV3, o més exactament dels qui hi manen i la controlen, especialment el mateix Govern del Principat.

Aquests senyors mai no han volgut fer una televisió nacional, perquè —convergents o tripartits— no creuen en el projecte ni en la nació. TV3 (i els altres canals de la Corporació) ha estat sempre una televisió autònomica —amb tota la qualitat que es vulgui—, fruit d’una mentalitat regionalista i hispanoautonomista i propagadora d’aquesta mentalitat. La situació d’emergència de la llengua i el país ha fet la paradoxa que els catalans no principatins perdéssim el cul per veure aquests canals que ens ignoren i menyspreen, però que ens permeten sentir la llengua que estimam i perquè segurament hi veiem la via més fàcil —però n’hi hauria més— per a tenir algun canal nacional. És un clam que el país ha fet sempre a la Corporació, i ells no reaccionen.

Si el problema és que la CCMA no compra els drets per a emetre a tota la comunitat lingüística, que els compri. És el que fan totes les televisions respecte del territori que els interessa. La qüestió de fons és quin territori i quina gent interessa la Corporació. Perquè quan els Països Catalans siguin el seu territori, és a dir, quan paguin, llavors és quan els tindran com a referent sistemàtic i quan informaran de les coses que hi passen i quan cercaran els espectadors. Que és exactament el que volem.

Però hi ha un altre problema: que el Govern de les Illes Balears, o els qui controlen IB3, vulguin posar uns discutibles interessos mercantils per damunt els interessos socials (la promoció de l’oferta de televisió en català) i utilitzin aquest penós quadre polític de caixonets i acords autonòmics en defensa d’aquells interessos. En un espai comunicatiu normal —com aquell en què es mouen els canals espanyols en espanyol— la competència es fa a partir de la recerca de qualitat o dels productes que interessin els espectadors, no amb la utilització de les misèries polítiques. Sembla que IB3 és bastant responsable de la substitució de TV3 pel canal dels estrangers, i, si la cosa no s’arregla, de la desparició aviat del Canal 33, subsumit dins aquell mateix canal.

Televisió digital, alta definició, dolby estèreo 5.1, desplegament extraordinari de recursos, cavalls a betzef, vestuari amb cura del més petit detall, maquillatge de primera qualitat, molt bona música, … Tot fantàstic. Bé, no tot, perquè en el film Serrallonga, que ens va oferir TV3 la setmana passada, hi ha un gran oblidat, un gran menyspreat: el català, la llengua. Han agafat per a protagonista un actor amb una dicció deficient, un senyor que parla xava, amb la ela espanyola, amb abundants mostres de ieisme, amb un accent foraster que canta més que un orfeó. La dona de Serrallonga parla el xava més estrident, igual que molts altres personatges del film. Amb tot, n’hi ha alguns que parlen bé, però són personatges fàcilment associats als dolents de la història. Curiós.

Com és possible que TV3 hagi tingut la gosadia de presentar un mite nacional, del segle XVII per més senyes, parlant com un immigrant de l’Hospitalet del segle XXI? I això no és cap menyspreu per a cap immigrant, que si aprenen català no tenen per què fer més. Però Joan de Serrallonga i els altres personatges del film han de parlar un català impecable. Algú pot concebre un superproducció espanyola sobre el Cid, representat aquest per un actor amb dicció espanyola deficient o estrangera? En quin país passaria una cosa com aquesta?

I no és només la fonètica. Com poden justificar els guionistes i assessors lingüístics una mescladissa sense solta ni volta dels tractaments de vostè (en el segle XVII) i de vós. I ja no parlem dels castellanismes a què TV3 ens té habituats (l’inefable gelos, per exemple, en lloc de gelosia).

Aquesta espifiada està ben en línia amb tota una política de TV3 amb la llengua, de descurança total, de fer el cec i el sord davant un nombre de cada dia més gran de locutors amb una dicció meteca, actorets de telesèrie amb fonètica de pena, davant la majoria d’anuncis en xava i en bleda…

Per una qüestió elemental de dignitat nacional aquest film hauria de ser ràpidament doblat per dobladors amb una bona dicció catalana (que encara en queden alguns). Amb tot, el problema va més enllà d’un film. Sortirà algun líder polític, amb prou clarividència i empenta, que sigui capaç de posar remei a TV3?

♦♦♦♦

PS. Aquí teniu algunes mostres d’àudio:

.Serrallonga 1
.Serrallonga 2
.La dona de Serrallonga

.I, per a contrastar, algú amb una bona dicció. El dolent!

L’any 2006, poc després de la posada en marxa d’IB3 (la televisió) vaig fer un estudi de la cosa lingüística en aquella casa. La majoria de la publicitat contractada per les grans empreses de fora de les Illes era en espanyol, igual que alguns programes i tots els films i sèries que la cadena exhibia. Per tot això aquella IB3 sonava molt espanyola. Com l’inefable Canal 9. I aquesta era la situació de la publicitat en començar la nova etapa (aquí en vaig parlar).

Doncs bé, ara mateix, ara que tots els programes i tots els films i sèries són en català, veig que la majoria de la publicitat també ho és. Les grans empreses anunciants posen la mateixa versió dels anuncies que posen a TV3, que no és més que la cosa més lògica del món. La dada és molt important, perquè mostra la relativitat de les inèrcies i que rectificar aquestes no sempre és tan difícil com sembla. I em dóna de parer que darrere aquest fet tan positiu hi ha gent que hi ha fet feina. No conec els detalls però es mereixerien gratitud i reconeixement.

Espectacular el canvi que avui ha fet el Diari de Balears. Tot reestructurat, disseny i modernitat a les totes i més colors que a l’arc de Sant Martí. Cal desitjar-li molta sort en aquesta nova etapa i que els lectors creixin de cada dia.

Però el canvi no és només al paper. Avui també la casa estrena un renovadíssim web, on sembla que hi haurà el diari en pdf. Meravella si és així. Un web molt diversificat amb participació dels lectors i coses com un ramell de blogs. I un petit detall per als infidels: blogs.

Els dissabtes, un suplement de cultura, l’Espira, on aquest humil servidor mantindrà una columneta dedicada a la llengua. Serà tot un plaer.

Fa uns quants dies, la premsa de Palma duia una notícia preocupant. IB3 d’aquí a poc temps emetrà per satèl.lit, com ja fa, de temps enrere, la Televisió de Catalunya. Per allò dels drets d’emissió, els canals convencionals que emeten per satèl·lit només difonen per aquest mitjà la producció pròpia, però no els productes que compren (films, sèries, documentaris, etc.). La notícia era que IB3 i la CCRTV podrien establir un acord segons el qual cada una d’aquestes televisions emetria a l’altra “comunitat autònoma” només la producció pròpia, és a dir que segurament rebríem del veí autonòmic la mateixa programació divulgada per satèl·lit. Es diu que hi ha en joc drets d’emissió i interessos comercials, com si els nostres canals públics estiguessin al servei d’ells mateixos i no, com pensàvem, al servei dels ciutadans i de la cultura del país.

No sé si és una cosa ja lligada, un projecte per a estudiar o una idea sorgida de la ment d’un directiu en un moment d’inspiració. Però la sola idea és amoïnant. I, si es confirma, seria un desastre. Primer perquè seria una reducció important de l’oferta televisiva en català, de la qual no anam gaire sobrats; perquè seria un atac frontal a l’espai català de comunicació, i perquè una televisió mutilada d’aquesta manera ja no és el que era. Sense la producció aliena, i fins i tot sense els anuncis, TV3 o IB3 són un tros un poc insuls d’elles mateixes. Un retrocés greu en temps de governs progressistes, d’enteses i de centresquerres.

Hauríem d’estar ben en guàrdia contra aquesta possible maniobra, com ja ha fet l’Obra Cultural Balear. I ja que hi som, potser és el moment de revisar la qüestió del Canal 9. Aquest és un canal espanyolitzador i alienador, com tothom sap, que a les Illes —i al Principat si hi arriba— no sé si fa més mal que bé. El Govern de les Balears hauria de facilitar la recepció d’aquest canal a les Illes només si, a partir d’un acord de reciprocitat, la Generalitat valenciana difon IB3 al País Valencià. Si no, s’hauria d’haver acabat el bròquil. Fora d’aquest intercanvi, que beneficiaria més els valencians —així com estan ara les coses—, als illencs ens interessa més dedicar la freqüència al 3/24 o a un altre.

I avui a una part del País Valencià TV3 ha estat no mutilada sinó vilment occisa.

Què passaria si anàssim a sopar a un restaurant i ens diguessin que a les vuit només es pot menjar un plat determinat, a les nou un altre, i que si en volem un dels que més ens agraden hi hem d’anar dimecres a les deu? Això és la televisió ara, i molt aviat el sistema actual serà vist com a tan anacrònic com l’exemple del restaurant. Mentrestant, els canals ja van acostant-se tímidament al sistema del futur: una televisió completament a la carta. Un exemple destacable n’és la Televisió de Mallorca, que amb la seva modèstia i discreció ofereix la possibilitat de veure i guardar tots els seus programes en el vostre ordinador, de franc i sense problemes amb cap sistema operatiu. TV3 també té el servei de fa temps, però no tot és de franc i sense possibilitat (fàcil) de guardar els documents.

Doncs acabaré —o potser no— aquesta sèrie de posts sobre IB3 demanant als seus directius que es posin al dia en l’ús de les noves tecnologies i de la millor manera possible: emissió en directe per Internet i programes a la carta, tant de la ràdio com de la televisió. Que prest ho vegem.

En la línia dels posts precedents, de felicitació pel nou tarannà de la ràdio i televisió públiques de les Illes —en català, més serioses, més professionals, més objectives— i d’encoratjament per a anar millorant en tots els aspectes, crec necessari afegir-hi la conveniència que l’ens (i també la TV de Mallorca) adopti, i segueixi després escrupolosament, una carta de principis semblant o idèntica a la que ha adoptat la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió [text].

Pel que fa a la llengua, la carta de la Corporació estableix coses com aquestes:

– «Els locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos, així com persones contractades per les empreses de la CCRTV (amb contracte laboral, mercantil o per obra determinada) utilitzaran sempre la llengua catalana quan estiguin en antena. L’ús d’altres llengües serà excepcional i motivat, recomanant sempre que sigui possible la traducció simultània.»

– «En el conjunt de la programació televisiva i radiofònica es donarà prioritat en igualtat de condicions a la presència de convidats, especialistes o testimonis dels àmbits artístic, cultural, científic, social, econòmic, etc., d’expressió lingüística catalana o que siguin capaços d’expressar-se en català, tal com correspon a una corporació audiovisual que té el català com a llengua pròpia.»

– «A l’hora de recollir testimonis amb declaracions que il·lustrin cròniques informatives o reportatges, tenint en compte el seu valor informatiu, es donarà prioritat en igualtat de condicions a les que siguin en llengua catalana.»

– «Es prendran les mesures adequades per procurar que la publicitat emesa per les emissores de la CCRTV sigui en llengua catalana. Es fomentaran acords amb els anunciants per garantir l’acompliment d’aquest principi.»

– «Les variants lingüístiques del català seran presents en els programes de les emissores de la CCRTV, tant per fidelitzar els parlants de tot el domini lingüístic com perquè els radiooients i els teleespectadors es familiaritzin amb la diversitat de les varietats territorials de la llengua. En els doblatges se seguirà adoptant la varietat estàndard.»

– «La utilització digna i comunicativament eficient de la llengua catalana implica garantir-ne un ús correcte, culte, educat i adaptable als diversos registres per part dels locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors de les empreses de la CCRTV.»

– «Els mitjans de la CCRTV seran especialment curosos a evitar ambigüitats quan transmetin informació sobre els actors individuals, col·lectius o institucionals que integren el nostre país, utilitzant una terminologia que remeti prioritàriament a l’espai català de comunicació. Així els termes país, llengua, nació, nacional, govern o parlament sempre faran referència a Catalunya.»

Tot absolutament racional, assenyat, lògic i moderat. I les dues darreres línies del darrer paràgraf encara serien millorables.

Dèiem que IB3, televisió i ràdio, ara és una altra cosa. Una cosa que es pot mirar, dient-ho a la correguda. Però encara hi ha moltes coses que haurien de millorar, i sens dubte una d’aquestes és la llengua de la publicitat. La IB3 del PP era un mitjà bilingüe, amb tots els films i sèries en espanyol, amb algun programa en espanyol i amb uns presentadors —però no tots, a dir ver— que es tiraven de cap al castellà davant qualsevol entrevistat o convidat que fes olor de parlar en aquesta llengua. En un mitjà així els anunciants no dubten a fer-hi córrer els seus espots en espanyol, una llengua que, com a mínim,  no els crea problemes. Però seria inexacte si tot ho atribuíssim a la perfídia lingüística de la televisió i la ràdio de Matas i Umbert. Les empreses que insereixen publicitat en els mitjans de les Illes, tant les illenques com les espanyoles, tant en els mitjans en espanyol com en els pocs espais que són en català, ho fan bastant regularment en espanyol per una rutina macabra que ve d’enrere. Deuen percebre els illencs com una gent que no sent gaire devoció per la seva llengua i trien el camí més còmode per a ells, els anunciants vull dir.

Ara la ràdio i la televisió autonòmiques de les Balears són uns mitjans en català, però amb una plublicitat majoritàriament en espanyol. És a dir, de fet no són encara mitjans en català, i el contrast quan entra la publicitat és contundent. Canviar això és una necessitat peremptòria. Les empreses de les Illes haurien de ser les primeres a donar exemple, no com un diari local que s’anuncia en espanyol tot i que l’anunci es fa amb el ganxo del regal del llibre Espècies protegides de les Illes Balears, que òbviament és en català. I les empreses continentals, començant per les catalanes, haurien d’agafar la rutina de posar —qualcuna, com El Corte Inglés, ja ho fa— els espots en la mateixa versió que posen a TV3 (o ja hi tornarem a ser amb la cosa de les fonètiques, els accents i les varietats?).

Però sobretot cal dir que si ara TV3 és un mitjà amb la publicitat molt majoritàriament en català —i el que distorsiona és un anunci en espanyol—, això és perquè de fa molts anys hi ha hagut una feina per part de la Corporació, una feina que es proposà de modificar les attituds dels anunciants amb les pressions escaients. Aquest és el camí que hauríem d’assenyalar als directius de la IB3: fer feina per una publicitat acordada a la llengua del mitjà, una cosa que no vindrà de l’aire del cel. Cal que s’hi posin.