Petita crònica d’una processó
El vespre del Dijous Sant, IB3, la televisió pública de les Illes Balears, transmet en directe la processó de Palma. Més de sis hores de transmissió (entre les 19.15 i passades les dues de la matinada), i per si algú no l’hagués poguda veure, la tornen a posar el divendres durant tot el matí. Els mateixos dies la programació s’omple de films i sèries de temàtica cristiana, en espanyol per descomptat. Retransmeten l’acte la periodista de la casa Àngela Alfaro, el director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet, i un seminarista —se suposa que com a expert en la matèria— dit Mateu Ferrer. Per part dels dos darrers la retransmissió no té un to neutre, com caldria esperar en qualsevol cas, sinó un to de sermó de capellà quaresmer.
La llengua és penosa, amb l’excepció de la locutora. Barbarismes a rompre (algo, derrotxe, sa cumbre, etc.). El seminarista té una fonètica deficient, també diu “con lo qual” i coses tan curioses com “s’orde de sa Mercè”. Criden poderosament l’atenció dues coses: Bonet sistemàticament anomena la ciutat Palma de Mallorca, cosa increïblement ridícula en aquest context (i en les més de sis hores ho diu un fotimer de vegades); l’altra cosa és que el noms dels passos i les confraries es diuen normalment en castellà. Algú els ha passat la llista en la llengua d’ús dels polítics d’ara.
D’altra banda, la transmissió mostra el grau d’espanyolització a què ha pervingut la gran processó mallorquina de Setmana Santa. Manolas de pinta tètrica i legionaris arromangats i amb el cos més estirat que un parpal, que agredeixen el sòl amb impactants taconades. Només falta la cabra. Se sent adesiara sonar l’himne nacional espanyol. Masses humanes aplaudeixin al pas de les figures i confraries, i llancen vivas i oles entre gresca i jolgorio. Es veu un senyor amarat de frenesí que canta una saeta. Un andalús guia els portadors d’un dels passos, completament amagats darrere una tela que no els deixa veure res. El guia fa la seva feina cridant com un esperitat i afalagant els esforçats transportistes amb expressions com “venga, mi arma” i similars. Les processons mallorquines —abans caracteritzades pel silenci estricte— ja no tenen res de propi. Són com qualsevol de les processons espanyoles. Els colons no van a enriquir-se aprenent i respectant els costums de la terra on viuen, sinó que hi volen viure com ho feien al seu país.
I el director de la COPE no deixa perdre l’ocasió per a explicar —i implícitament criticar— que durant la legislatura precedent, l’Ajuntament estava tancat, mentre que ara està obert i amb domassos i banderes a mitjan asta. I amb regidors que faran una ofrena de flors al Crist de la Sang. Efectivament, el nacionalcatolicisme sembla que ha tornat.
11 comentaris11 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Quin fàstic…
Crec que el que hem de menester nosaltres, els catalans, és abandonar els paradigmes vulgars i de mal gust tan estesos entre el “catalanisme” modern, associat a l’esquerra dita “progressista”. O sigui, hauríem de desfer-nos del discurset ranci de la “diversitat”, la “tolerància” i altres vulgaritats semblants.
Ens caldria recordar que el catalanisme va néixer a la dreta, que els espanyolistes no són només del PP, sinó que també ho són els “indignados” i quinze-emes, entre d’altres.
Ens aniria bé recordar que, per a defensar els Països Catalans no tenim per què anar amb el ca, la flauta i el mocador palestí.
Hem de menester imatges de força i un discurs adient, o sigui, un vertader nacionalisme, amb voluntat de poder i agressiu.
Hem de recordar la imatge d’Otger Cataló.
Aquests dies, els polítics espanyols, tant de dreta com d’esquerra, van irats perquè Sarkozy ha gosat dir quatre veritats, bastant òbvies, sobre la crisi a Espanya.
En lloc de fer flamada per aquesta minúcia, farien millor d’imitar el comportament democràtic i escrúpolosament laic dels polítics francesos. Posar domassos a les balconades oficials i penjar les banderes a mitjan asta amb motiu d’una festivitat religiosa és una cosa que no faria ni tan sols el Front National de Marine Le Pen.
I a més de xerrar bastant malament els comentaristes de la processó, el rètols explicatius eren bastant deficients, i sobre tot hi faltava un corrector de català. mes que per les faltes era per la manera de posar-ho com per exemple Pas La Dolorosa, entre cometes i sense la preposició de.
Aquest Govern es contradiu, per una banda posa les banderes a mig pal, i domassos als balcons, per tant estam de dol i hem de resar i llavors l’Ajuntament de Palma troba que els comerços ha d’estar oberts perquè la gent surti a comprar , com quedam! no estam de dol! quins hipòcrites!
Caldria estudiar la tradició que té aquesta mena de processons a les nostres terres perquè sé que les del barri de Santa Creu a Alacant i les dels poblats marítims de València són forasteres; és a dir, no tenen més de 50 anys de tradició. Tot aquest catolicisme espanyoler és del tot repugnant.
Sí, caldria estudiar-ho. M’interessa molt el tema, però les fonts estan disperses o són limitades. Sabem que les processons religioses són molt antigues. Les de Setmana Santa crec que les va impulsar el concili de Trento. Sabem que el Crist de la Sang de Palma ja sortia en processó en el segle XVI. Però supòs que aquella processó no tenia gaire a veure amb l’actual. Caldria veure com s’ha anat formant l’escenografia actual (caputxes, aquests vestits, les cadenes, etc.). Agrairem informació.
La fe no es guia per les coses externes sinó per les internes (sobretot “petites accions” que molts cops passen per alt). Tota aquesta pernafernalia sobra.
Una crònica magnífica. Sens dubte el més interessant d’un costum estrafolari, les processons, ara que la gent menja cacauets als funerals.
Mem si haurem perdut un retratista, darrera tanta litúrgia filològica.
Si la memòria no em falla, crec que als Aigüaforts de Gabriel Maura l’autor parla de la festivitat del Crist de la Sang, però fa estona que vaig llegir aqueix llibre i no sé ben bé què deia sobre això.
Això de les saetas m’ha fet recordat una anècdota bastant divertida. A una processó de Setmana Santa dels anys 60, a Felanitx, una doneta forastera, de les primeres que devien haver arribat, es va posar a cantar una saeta. Els encapironats s’aturaren i tothom es girà espantat. Aleshores, el capellà Costella, el rector, va amollar: “au, au, au, meam si ara mos ‘turarem per una sardana”.
La ignorància no entén el concepte de fromtera, pel que es veu.