La curiositat davant aquesta expressió tan a la moda (finestra d’oportunitat) m’ha dut a reflexionar una estona sobre les obertures que hi ha a les parets de les nostres cases. En el meu redol una finestra és una obertura practicada a una paret perquè entri la llum i l’aire a l’interior. I només això: l’estructura, de fusta o d’altre material, que serveix de suport als vidres que han de permetre l’entrada de la llum i impedir el pas del fred, sempre s’ha dit vidriera. Però ara, i com més va més, d’aquesta estructura les noves generacions en diuen finestra, i així es diu que «s’ha romput la finestra» o que «hem de canviar la finestra». Podria suposar que és un calc de l’espanyol (en què tot és ventana). No dic que sigui hispanisme considerant el català en sa totalitat. Almenys l’accepció 1.2 de l’entrada finestra del DIEC (conjunt de fulles o de batents de tancament de l’obertura d’una finestra) i el fet que els diccionaris d’altres llengües duguin aquesta mateixa accepció em reclamen prudència. En tot cas, és significatiu que l’Alcover-Moll només defineix finestra com l’obertura estricta.

La comparació amb la parella porta/portal és inevitable. En el meu redol l’obertura de les parets que serveix per a entrar i sortir es diu portal, però a l’Alcover-Moll veig que aquest ús només es troba a Mallorca. A la resta del país la dita obertura es diu porta, i només portal quan té el caràcter de principal o important. Al DIEC l’ús mallorquí de portal ni tan sols està registrat, i això que és ben general a tota l’illa. A Mallorca una porta només és la «peça o peces planes, de fusta o d’altra matèria sòlida, que, adaptades a una obertura practicada en un mur o paret, serveixen per a impedir o deixar lliure el pas per aquella obertura» (accepció II de l’Alcover-Moll). De manera que quan es fa una casa, abans de venir el fuster, només hi ha portals i finestres. Després de passar-hi el fuster, als portals hi ha portes i a les finestres hi ha vidrieres (o també portes o persianes). Això és un ús local: en les altres llengües i en el mateix llatí porta tenia els dos significats (obertura i peça per a tancar-la). Les úniques obertures d’entrada i sortida que a Mallorca es diuen portes són (eren) les de les murades (l’obertura i la porta per a tancar-la), que a Barcelona es diuen portals.

Però anem a allò que motiva aquest article. El mot finestra s’ha prestat a un grapat d’usos metafòrics (igual que el mot porta). Si mirau l’expressió finestra oberta al món, veureu que s’aplica a un munt de coses. Un d’aquests usos metafòrics és l’expressió finestra d’oportunitat, que ara a tanta gent li agradar de dir. És una creació anglesa (window of opportunity) que ha estat calcada en totes les llengües del nostre entorn. Significa el període de temps, més aviat breu, en què es presenta l’oportunitat d’assolir algun objectiu prenent una certa decisió, per contrast amb el temps normal, en què aquesta oportunitat no es presenta. Aquest lapse de temps és com una finestra que s’obre en contrast amb la paret, que seria el temps normal. L’expressió s’usa en dominis diversos: l’economia (conjuntura favorable per a investir, vendre, etc.), la política, la medicina i fins i tot la biologia. I s’afegeix a altres usos metafòrics de finestra (també creats per l’anglès), que produeixen accepcions del mot emprades en llengües d’especialitat, com l’astronàutica, la geologia, la medicina, la informàtica, etc.

A la gent li agrada la novetat, també en la llengua, cosa que explica el triomf d’expressions com aquesta. Emprant-la sembla que un està més al dia o és més modern; o potser s’encomana sense voler, com tantes altres coses. No hauríem de rebutjar taxativament aquesta expressió, però ens hauríem de posar en guàrdia davant l’abús que se’n pot fer. En rigor, finestra d’oportunitat no crec que tingui gaire avantatge davant allò que s’ha dit sempre: una oportunitat, o una ocasió. I hi ha el perill que totes les oportunitats acabin essent finestres d’oportunitat.

L’adjectiu que correspon a policia es veu en català (i en espanyol) de dues maneres: policial i policíac. Amb una tendència a certa especialització: es parla de fonts policials o de repressió policial i de novel·les policíaques, sembla que seguint l’ús espanyol. El DIEC registra les dues formes i en el cas de policial remet a policíac, però només quan significa «relatiu o pertanyent a la policia». Les novel·les només són policíaques. Però el mot policial no ha entrat en el diccionari català de l’Institut fins a la segona edició del DIEC (2007). El Fabra només registra policíac, igual que les successives edicions d’aquest diccionari a càrrec de la Secció Filològica i la primera edició del DIEC. I això per què? Cal tenir present que el mot policia (del grec politeía, ‘govern de la ciutat’), aplicat a un cos encarregat de l’ordre i la seguretat, és molt modern. Fins al 1869 no apareix aquesta accepció en el diccionari de l’Acadèmia espanyola. Abans policia significava ‘ordre’, ‘bon govern’, ‘cortesia’ i fins i tot ‘neteja’. Si policia, amb el significat de ‘cos armat per al manteniment de l’ordre’, és un mot modern, també ho són els seus derivats. El diccionari de l’Acadèmia espanyola registra el derivat policíaco a partir del 1917, i el derivat policial, a partir del 1947. Quan es va redactar el diccionari Fabra, al diccionari espanyol, i en l’ús espanyol, només hi havia policíaco, cosa que degué pesar en l’adopció d’aquesta forma en el diccionari Fabra. I per això en el nostre país sempre hi ha hagut la creença que policíac era molt millor que policial, si aquest no es considerava un barbarisme.

Però mirem si això és una visió encertada o no. Quina forma seria en català la més adequada? Totes dues són resultat d’un procés derivatiu, que afegeix a l’arrel els sufixos -al i –ac. En català tenim una quarantena de mots acabats en –ac, terminació que amb la valor que ara ens interessa només va precedida de la vocal i. Llevat d’amoníac i zodíac, tots són adjectius: afrodisíac, demoníac, austríac, cardíac, hipocondríac, maníac, paradisíac, etc. Però observem una cosa: tots menys policíac són procedents de mots grecs o llatins que ja en aquestes llengües s’havien format amb els sufixos akos o acus (‘relatiu a’). Ètims grecs són aphrodisiakós, kardiakós, hypochondriakós, daimoniakós, zoidiakós, etc. passant pel llatí aphrodisiacus, cardiacus, hypochondriacus, daemoniacus, zodiacus, etc.;  altres tenen ètims estrictament llatins com ammoniacus, maniacus o paradisiacus. Però no hi ha cap mot que s’hagi format en català per derivació a partir del sufix –ac, com crec que tampoc no n’hi ha en les altres llengües romàniques. Policíaco és una creació espanyola formada per analogia amb altres adjectius acabats en –íaco (la quarantena que més amunt hem vist). En francès es diu policier, en occità policièr i en italià, poliziesco; en cap llengua no acaba en –ac o forma equivalent. És a dir, que –ac en català no és un sufix productiu, i policíac s’ha de considerar un hispanisme.

Per contra –al, derivat del llatí (a)lis, és un sufix altament productiu, generador de mots completament genuïns. Mots creats en català amb aquest sufix són artesanal, colonial, comtal, comercial, constitucional, existencial, funcional, genial, individual, industrial, musical, papal, presidencial, senyorial, sentimental, torrencial, tribal, tropical i moltíssims més. Naturalment, també n’hi ha molts que no s’han format en català sinó que deriven de mots llatins acabats en –alis (baptismal, conjugal, dominical, filial, nupcial, virginal i moltíssims més). Diguem, ja que hi som, que si el sufix llatí alis anava precedit d’una arrel amb una l, sofria dissimilació i es transformava en aris. D’aquí angular, familiar, militar, popular, etc. Tornant al nostre mot, és ver que en cap altra llengua, que sapiem, no s’afegeix aquest mateix sufix al a l’arrel del mot policia (llevat del portuguès, que diu policial amb tots els significats), i que sense el referent espanyol potser no tindríem policial. Potser policier o policiari, però això són suposicions. En tot cas, si s’ha de triar entre policíac i policial, el segon és clarament preferible.

Tinc un respecte absolut per l’Institut d’Estudis Catalans, com ha de ser. Però amb la mateixa mesura que li tinc respecte tinc la convicció que he de defensar, encara que sigui en desacord amb la institució, les posicions que cregui més convenients per a la meva i la nostra llengua. Les dues coses, el respecte i la independència de criteris, si escau, les mantindré sempre, amb una intenció nítidament constructiva. I amb aquestes dues idees puc manifestar la meva opinió que en temes balears la Secció Filològica acumula un petit grapat de desencerts. Primer va ser una normativa sobre l’ortografia de la primera persona del present d’indicatiu per a les formes amb morfema zero, pròpies del català clàssic i dels actuals parlars de les Balears i de l’Alguer. Consider errònia aquesta normativa, per manca de coherència amb el sistema global, i així ho he manifestat en diverses publicacions. Després va ser una preferència per l’article salat en els topònims de les Illes que, segons el meu parer, respon més a una voluntat de complaure sentiments que al seguiment d’una argumentació científica rigorosa.  Ara, després de molt de temps d’escriure Son Espases o Can Alcover, l’Ortografia Catalana de l’Institut (pàgina 110) porta els exemples So n’Armadans i ca n’Amat (amb un ca en minúscula), i això ha fet pensar a molts que calia córrer a rectificar rètols i usos.

Son Armadans, Son Espases o Son Anglada són grafies completament esteses, consolidades i assumides fins ara pràcticament per tothom. Atesa l’extensió i la importància d’aquests noms (Son Espases és el nom del principal hospital públic de les Balears, Son Anglada és una important àrea de Palma, com Son Armadans i altres), un canvi gràfic en aquest moment crearia molts de problemes i representaria molt pocs beneficis. També està molt estesa la grafia Can Alcover, Can Oms, Can Espanya, etc. per a topònims  fixats, és a dir quan el topònim ja no es refereix a la residència o propietat real d’una persona del cognom en qüestió. Vegeu més avall.

La norma que prefereix desfer la contracció davant noms començats per vocal, establida per Alcover i Moll, es guia mecànicament per una suposada coherència amb les regles que regeixen les contraccions de les preposicions i els articles. Si al, del i pel es desfan davant vocal en a l’, de l’ i per l’, Can i Son, contracció dels mots ca i so (ço) i la partícula prenominativa en, s’han de desfer en Ca n’ i So n’. Però les coses no són tan simples, i la partícula en no sempre es comporta com els articles definits. Per començar, les preposicions a, de i per no formen contraccions amb la partícula en, que serien an, den i pen (paral·leles a al, del i pel) sinó que es mantenen, almenys en la llengua estàndard, com a a en, d’en i per en.

Son (antiga contracció de ço d’en) seguit d’un altre o diversos mots és una partícula que introdueix una immensa quantitat de topònims de Mallorca i Menorca, en un principi noms de possessions i modernament noms també de barris, àrees industrials, hospitals i altres instal·lacions. Aquesta estructura toponímica es va crear en el segle XV, quan les antigues alqueries islàmiques canviaven el nom incorporant-hi el cognom del propietari. Un cop formats aquests topònims s’han mantingut inalterats fins avui, per molt que hagi canviat la família propietària. Després del segle XV ha continuat ininterrompudament fins avui la creació de topònims encapçalats per Son, amb el cognom del propietari, el seu malnom o més rarament el seu nom de fonts. Però cal tenir present que molt aviat el Son restà fossilitzat: es perdé de manera primerenca la noció del que significava en origen i esdevingué una mera partícula introductora de topònims. Topònims que ja no s’havien de formar necessàriament a partir d’un antropònim, sinó que qualsevol mot amb significat transparent podia i pot seguir la partícula introductora: Son Vitamina (Menorca), Son Durí (dur-hi), Son Fam i Fred (Santa Maria del Camí), Son Mai Arribes (Manacor), etc. Una altra evidència d’aquesta fossilització és el fet que la dotzena de topònims que fan referència al cognom d’una propietària s’han escrit tradicionalment encapçalats per un Son compacte (Son Amora, Son Adolsa, Son Apau, etc.), tot ignorant els antropònims Móra, Dolça o Pau). Evidentment, aquests topònims no tenen altra escriptura possible que So na Móra, So na Dolça i So na Pau, car de cap manera es pot deformar l’antropònim.

Antoni M. Alcover introduí les grafies Ca’n Puig, Ca-N’Amorós, So’n Puig i So-N’Amorós, que foren utilitzades i ensenyades per Francesc de B. Moll, suprimint el guionet. A partir de la represa de l’ús públic del català, després de la Dictadura, es van establir i es consolidaren ràpidament les grafies Son Armadans, Son Espases, etc., simples i pràctiques, que són les úniques que avui es veuen pertot arreu. Crec que tornar a una grafia anacrònica i obsoleta i amb un fonament tècnic molt dubtós no faria més que complicar les coses, si no ens creava un conflicte. I si es volgués ser rigorós amb els orígens, ja es podria escriure Çon, com correspon a l’etimologia.

L’element can també ha experimentat un cert procés de fossilització semblant al que ha experimentat l’element Son, encara que no tan dràstic. Contracció de ca (escurçament de casa) i la partícula prenominativa en, en principi també va seguit d’un antropònim, però la fossilització també ha fet que arribi a ser un simple introductor de noms de casa o d’institucions o d’altres coses: Can Bum (qualsevol casa sense ordre), Can Seixanta (una fàbrica que, diuen, ocupava els nombres 18, 20 i 22, que sumats fan seixanta, o perquè tenia seixanta treballadors, segons una altra versió), Can Penja i Despenja (una botiga on tothom agafava roba i no la tornava al seu lloc), Can Pistraus (anar-se’n a Can Pistraus, morir-se), Can Pistoles (un antic cinema de Barcelona especialitzat en westerns), Can Alluny (la casa de Robert Graves a Deià, dita així perquè era lluny del poble), Can Amunt, Can Avall, Can Barça, Can Twitter, etc. I això no es pot ignorar a l’hora de fixar la grafia apropiada per a les denominacions començades per Can. Davant un Ca n’Alluny i Ca n’Avall un no pot estar de demanar-se qui és n’Alluny o qui és n’Avall, una no-persona amb un nom estranyament precedit d’un article personal. I encara hi ha un altre element que s’ha de tenir present: una denominació encapçalada per un can es pot referir a la casa on viu la persona que aporta l’antropònim (can Pere, can Roca) o a un casal, propietat o institució que prengué el nom d’un antic propietari però que ha esdevingut un nom fixat i desvinculat d’aquella família. Això darrer és el que passa amb Can Alcover (seu de l’Obra Cultural Balear), Can Oms (seu de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) o Can Oleo (una seu de la Universitat de les Illes Balears). En el primer cas escrivim can en minúscula i en el segon, en majúscula. En el primer cas can és perfectament intercanviable per cal (can Pere o cal Pere, ca na Maria o ca la Maria); en el segon cas no (Can Anglada, barri de Terrassa, no és substituïble per Ca l’Anglada). En un cas normalitzam els cognoms (Can Arboç), en l’altre no (ca n’Arbós, si no s’escriu can Arbós). Les normes ortogràfiques són convencions, i a les Illes Balears tots ens hem acostumat a veure el Can en majúscula sense desfer-se davant vocal, tot i que puguem practicar la separació d’elements quan ens referim a la casa d’un conegut i escrivim, doncs, el can en minúscula (ca n’Andreu, ca n’Eusebi). Evidentment, tot és molt més complex que establir un paral·lelisme amb les contraccions amb els articles determinats.

A la imatge precedent, presa del Diccionari nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya (1931) podem veure com s’escrivien els topònims formats per Can més un mot començat en vocal en temps de Fabra. Després la Secció Filològica adoptà la grafia «alcomvermolliana».

Crec que, pel que respecta a topònims fixats, la Secció Filològica hauria d’acceptar les dues formes, i que cadascú escrigui la que li agradi més.

Arran dels fets polítics que se succeeixen al Principat, seguit seguit ens fartam de sentir per TV3 i Catalunya Ràdio que la policia ha registrat aquest o l’altre local o que s’hi ha fet un registre. No és un simple error dels redactors o presentadors de les notícies, sinó una voluntat explícita dels responsables lingüístics dels mitjans, que han donat totes les benediccions al mot —malgrat que amb aquest significat no figura al DIEC—, tal com mostra la fitxa corresponent del seu lamentable llibre d’estil —l’És a dir—, veritable instrument de deturpació del català. De l’assalt a la normativa que fa aquest llibre d’estil en vaig fer una anàlisi en aquest article. El cas de registrar només és un entre els molts que podríem esmentar de promoció d’hispanismes contra allò que hem convingut a denominar la normativa. No parlem ja dels hispanismes recollits en els diccionaris més de referència, que són incomptables.

En totes les llengües del nostre entorn —francès enregistrer, anglès to register, italià registrare— registrar significa ‘inscriure en un registre’ o significats pròxims (registrar els sentiments en un diari o registrar els termòmetres unes temperatures). Només l’espanyol ha creat el significat d’escorcollar o inspeccionar un local o una persona. Aquesta accepció en català és, doncs, un hispanisme i modern. Hi ha la variant enregistrar, blasmada per Coromines, qui la considera gal·licisme innecessari, que en català modern cobreix el significar d’emmagatzemar dades (sons, imatges, etc.) en algun suport per a reproduir-les quan calgui. Forma consolidada i que permet de substituir l’hispanisme gravar, que també circula profusament pels estudis dels mitjans audiovisuals.

Quin motiu hi ha per a usar en els mitjans públics un hispanisme com registrar si tenim un mot tan precís com escorcollar, i encara altres com inspeccionar, regirar, etc? És necessari? Els habituals defensors de la «llengua real» sovint ens diuen que cal donar el llum verd als hispanismes que «cobreixen una necessitat comunicativa». Un cas bàsic podria ser el mot bolso, que —argumenten ells, no nosaltres— aporta precisió enfront del català bossa, certament polisèmic. Però instal·lats en els seus esquemes ens podem demanar què aporta el mot registrar amb el significat que ens ocupa? Doncs en aquest cas no aporta més que confusió: el que aporta funcionalitat és la distinció entre registrar (inscriure en un registre) i escorcollar (inspeccionar un local o una persona).

Una altra plaga als nostres mitjans, hispanisme evident, és l’ús transitiu de cessar, equivalent a destituir («els consellers cessats»). Què aporta aquest ús de cessar quan tenim un mot tan precís com destituir? No aporta res; ben al contrari, allò que és d’interès és la distinció entre destituir (transitiu) i cessar (intransitiu), que practiquen totes les llengües de l’entorn menys l’espanyol. Ara les necessitats comunicatives s’han fet fonedisses, i l’única raó que tenen els responsables dels criteris lingüístics de la CCMA per a admetre el barbarisme cessar és que a ells els agrada. No hi ha cap altra raó. El gust d’un petit grapat de persones convertit en criteri per als grans mitjans públics del país, fins i tot en contra del criteri de l’Institut d’Estudis Catalans. Un escàndol. I l’única raó per a admetre registrar amb el significat espanyol és que a ells els agrada. O que escorcollar no els agrada, potser perquè és «massa català». Igual que deuen ser massa catalans oncle o habitatge i per això promouen vivenda i tiet. Igual que refusen dràsticament cercar o romandre, que també deuen ser «massa catalans».

TV3 i Catalunya Ràdio havien de servir per a redreçar i dignificar el català i han estat d’ençà de la seva creació (no tant en els primers temps) un instrument d’espanyolització i deturpació de la nostra llengua. I aquest trist paper creix i es reforça a mesura que els responsables lingüístics es van radicalitzant en un entorn en què sembla que hi ha una cursa per a veure qui és més «progre» i més bon enterrador dels principis amb què tanta gent ha treballat per al redreçament del català. El temps passa i ningú no fa res. A propòsit, escorcollar originàriament significa ‘llevar el corcoll’, que és un insecte que rosega els cereals i els llegums fins a deixar-los fets una desgràcia.

Tots sabem que tenim un problema amb la morfologia verbal. El català no té una morfologia verbal, sinó una morfologia verbal per a cada dialecte (o subdialecte, o comunitat autònoma, que tot és la mateixa anomalia). Això crea models de llengua formal que són regionals i excloents. L’administració autonòmica s’adapta a cada un d’aquests models, però quan l’Estat o la Unió Europea han d’emetre algun document en català apareix el problema, que pot ser la visibilització de la divisió de la llengua. Molts de productes associats a la llengua (manuals escolars, eines informàtiques, productes audiovisuals, etc.) són fets per a una regió (normalment Barcelona o el Principat) i després, en tot cas, se’n fan adaptacions a les altres modalitats lingüístiques. El problema té unes arrels que se situen al començament de la codificació del català, al principi del segle XX.

En aquell moment hi hagué un gran debat sobre si convenia de continuar amb la llengua literària tradicional, de morfologia més o menys unificada, o substituir-la per la llengua parlada. Fabra i el seu entorn optaren decididament per la llengua parlada a l’àrea de Barcelona, prou diferenciada de la llengua acadèmica tradicional. Com que les altres regions no estaven disposades a assumir totalment la morfologia del català central i renunciar a formes pròpies que en bona mesura coincidien amb les de la llengua literària tradicional, el resultat fou l’aparició dels models regionals esmentats.

Molts de lingüistes, durant dècades, han minimitzat les conseqüències d’aquesta fragmentació, i fins i tot han vehiculat un discurs que la presenta com un respecte a la diversitat i una «integració» dels dialectes en la llengua estàndard. D’aquest estàndard fragmentat fins i tot alguns en diuen estàndard composicional, quan tothom sap o hauria de saber que un estàndard composicional és una llengua unitària pel que fa a les formes (això sí, de procedències diverses), no una suma de varietats regionals.

Aquest document és el resultat de reflexionar sobre una opció que hauria estat possible però que fou rebutjada: una morfologia composicional, pensada per a tota la comunitat lingüística i basada en la llengua literària tradicional fins a Fabra, concebuda com a àrbitre davant les opcions enfrontades. No en tota la morfologia del català acadèmic pre-fabrià, sinó, en tot cas, en una selecció de les formes que en aquell moment es poguessin considerar més desitjables. Això que ara llegiu no és una proposta, perquè sé molt bé que la immensa major part dels lingüistes i usuaris de la llengua no en voldrien ni sentir a parlar. Sobretot a l’àrea del català central, on tot ja es considera inamovible. Però si jo hagués estat Pompeu Fabra, i fóssim al començament del segle XX, i pogués tenir (cosa certament impossible) la visió que em dóna la realitat del segle XXI, crec que hauria proposat la morfologia verbal unitària que trobareu a continuació. I ara tindríem una llengua estàndard unificada, com tenen totes les llengües normalitzades europees, amb continuïtat històrica amb etapes precedents, amb el preu (és mal de dir si gros o petit) d’haver de fer renunciacions, per part de tots, a allò que cadascú tenia avesat i arrelat. Això no és una proposta, sinó un divertimento o un joc d’imaginació. Però podria ser-ho si per un miracle aparegués un mínim de consens o d’engrescament per la idea, cosa que no s’esdevindrà.

Aquest model ucrònic es basa, com dic, en la llengua literària tradicional fins a Fabra, els trossos romanents de la qual els podem trobar en els models regionals vigents. La idea és la unificació al màxim de les variants formals, reduint el polimorfisme a un mínim comparable al d’altres llengües. S’hi combina l’arbitratge de les formes amb més tradició amb el pragmatisme funcional, i entre les formes de la tradició literària es prefereixen les que tenen un ús més estès en algun dialecte o grup de dialectes. Només es renuncia a la forma tradicional en benefici de la moderna en el cas dels presents de subjuntiu de la primera conjugació (canti, cantis, etc.), per la convicció que no paga la pena de proposar les formes antigues cant, cants, etc. i que les occidentals d’avui dia, també tradicionals, (cante, cantes, etc.) representen un entrebanc considerable per als locutors orientals, atesa la neutralització de a i e àtones i les confusions que es podrien crear amb les formes d’indicatiu i subjuntiu. Seria l’única renúncia «dolorosa» que farien els valencians, però s’ha de comprendre que els altres també en faríem.  Una altra «concessió» a la llengua moderna és l’adopció de la o de primera persona, pròpia del català central i nord-occidental, en els verbs que tenen un radical acabat en un grup consonàntic inviable en posició de final de mot (entro, alegro, respecto, etc.). Una solució que jo sempre he practicat i recomanat. La forma clàssica és entre, alegre, respecte, però aquí també apareix la dificultat que representa per als catalans orientals la neutralització de a i e àtones, que crea homofonia entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.

Crec que sí, que si jo hagués estat Pompeu Fabra, hauria proposat aquesta morfologia. I que no em digui ningú que hauria estat frontalment rebutjada. Morfologia a part, tota l’obra de Fabra és una proposta d’un idealisme extraordinari, un somni d’objectius que podien semblar irrealitzables. I va ser ben acceptada per tothom.

Llegiu més

Felicitar, segons els diccionaris, és expressar a algú el desig que sigui feliç, o també manifestar-li la nostra satisfacció per la seva felicitat, deguda a un esdeveniment feliç. En el primer cas felicitam en dies assenyalats, com aniversaris o onomàstiques; en el segon, en circumstàncies especials, com quan algú rep un premi, un càrrec o li toca la rifa.

Les fórmules per a felicitar són diverses. En català tenim el clàssic per molts (d’)anys, que a Mallorca s’ha reduït a un fix molts d’anys, i a Menorca a bons anys. És una simplificació de que visquis/visqueu molts d’anys o que tinguis/tingueu bons anys. A Mallorca el molts d’anys sovint es reforça amb molts d’anys i bons. Aquestes fórmules es fan servir per a felicitar en aniversaris i onomàstiques i també en les grans festes anuals, especialment les de Nadal. Molts d’anys és un ritual que en el meu entorn se sent de manera abundant i agradable quan la gent s’encontra, i sobretot s’acomiada, durant els dies que envolten Nadal. Donar els molts d’anys (o els bons anys) és a les Illes el sinònim popular de felicitar en els casos esmentats.

Amb motiu d’algun esdeveniment extraordinari, com rebre un guardó, una promoció professional o qualsevol cop de sort, la forma de felicitació és una altra. La més usual deu ser enhorabona, que alguns diuen amb article (l’enhorabona). Crec que aquesta expressió és un hispanisme, almenys així ho exposaré com a hipòtesi de treball. Com a felicitació és una fórmula espanyola, no desenvolupada, si les dades no em fallen, en cap altra llengua —llevat del català, és clar—. Ni tan sols el gallec (l’acadèmia gallega rebutja noraboa). En francès hi ha una expressió semblant, à la bonne heure, de què parlaré tot seguit. En espanyol, escrit en hora buena o enhorabuena, els corpus documentals disponibles (CORDE) ens en donen exemples abundants en tot el castellà medieval. En un principi tenia una valor adverbial: «disti en hora buena a Mesía posada» (segle XIII), «en hora buena fui nacida» (segle XV), I aviat s’escrigué de manera aglutinada: «respondió que ellos se fueren enhorabuena» (segle XV). I ja en el tombant del segle XV al XVI veiem l’expressió substantivada: «con dulces palabras le dio la enhorabuena de su venida». D’aquí es passa a la felicitació amb el simple enhorabuena. Els corpus catalans (CICA i CIVAL) no ens en donen documentació significivativa fins al segle XIX, amb algunes excepcions precedents escadusseres, totes d’autors valencians. A la llengua medieval només se’n registra un cas, en els sermons de sant Vicent Ferrer: «E l’altra de fer justícia a quiscú, e si u fa bé, en hora bona, e si no, vet com te rependrà.» (1410). En Joan Timoneda trobam l’expressió «en bon punt i en hora bona» (1562), i en Joan Porcar, «Y dien que li enviaren a dir que en hora bona, però que havia de vestir-se en lo acompanyament y havia de venir vestit ab robes de chor.» (1585). A la mateixa obra apareix una vegada en forma aglutinada: «anaren enhorabona a son convent». Segurament en trobaríem més casos, però això no altera el nostre raonament. Aquest en hora bona, com l’espanyol inicial i el francès à (la) bonne heure, abans esmentat, signifiquen en un principi ‘en el moment propici’, oposat a en hora mala (francès à la male heure), és a dir, en un mal moment. Després adquirí el significat de ‘feliçment’. Però només l’espanyol arribà a convertir l’expressió en una fórmula de felicitació davant un fet celebrable. No sé si en els exemples catalans antics hi ha calc de l’espanyol. Diguem que en el català medieval també hi ha a la bona hora, com en francès (vegeu el CICA), i a Mallorca encara es diu «ha arribat a la mala hora», ço és, molt tard. En tot cas, l’ús d’enhorabona com a felicitació és modern i sembla bastant evident que és conseqüència, més que d’un desplegament d’usos antics, de la imitació de la llengua veïna. La implantació i ús extensiu d’enhorabona ha blocat la divulgació de formes alternatives que són generals en les llengües europees: felicitacions (francès félicitations, occità felicitacions, italià felicitazioni, romanès felicitări, gallec i portuguès felicitacións/felicitaçoes, a més de parabéns) o fins i tot congratulacions (anglès congratulations, italià congratulazioni), del verb llatí congratulari. Sempre en plural, car en singular és un simple substantiu.

Molt més evident és la naturalesa d’hispanisme d’una fórmula moderna de felicitació general que ara fa furor pertot: moltes felicitats. Es diu tant en els aniversaris —recordem una de les lamentables versions de la cançó Happy birthday to you— com amb motiu d’un esdeveniment feliç. La felicitat, llevat de certs usos literaris, és un concepte singular i incomptable. L’espanyol felicidades és una manifestació d’aquesta curiosa tendència de l’espanyol a pluralitzar coses que són de natura singulars (vegeu aquest article). Felicitats o moltes felicitats, per a un acte de felicitació, és un calc tan grosser com si en francès un neoparlant digués (beaucoup de) félicités o si en anglès hom digués (a lot of) felicities. I, malgrat tot, n’hi haurà que s’oposaran a la nostra afirmació basant-se en fonts discutibles. Com l’Optimot, eina de divulgació de la normativa i d’alguns dels seus errors. A la fitxa corresponent podem llegir: «Pel naixement d’un fill o d’una filla, en un casament, o per l’èxit en un examen, a la feina, en l’assoliment d’una etapa important en la vida d’una persona (finalització d’uns estudis, presentació d’una tesi, recepció d’un premi, etc.) també es pot dir Enhorabona! i Felicitats!». El mateix diccionari Fabra, continuat pel DIEC, obre la porta al calc a l’entrada felicitat, on hi ha l’exemple, que no qüestion, «desitjar a algú tota mena de felicitats». Sí que qüestion el Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana que no té gens de pudor a dir: «¡felicidades! (o ¡muchas felicidades!) – per molts anys!; felicitats! (o moltes felicitats!)».

En el diccionari (DIEC) hi ha 34 mots femenins que tenen el sufix -essa, si no n’hem perdut cap mentre els comptàvem. Aquest sufix s’aplica a arrels nominals i en surten formes femenines, tot i que estrictament la marca de gènere és només la -a final. Cal no confondre’s perquè hi ha mots acabats en -esa, com marquesa o princesa, que no contenen el dit sufix sinó únicament la marca de femení (-a).

Si fem la llista dels 34 casos esmentats, veurem que 15 corresponen a mots del domini religiós: abadessa, apostolessa, bisbessa, canongessa, deessa, diablessa, diaconessa, druïdessa, menoressa, pabordessa, papessa, prioressa (i sotsprioressa), profetessa i sacerdotessa. Tots aquests mots, que no són discutits per ningú, corresponen a càrrecs exercits per dones, llevat del cas estrany d’apostolessa, que, segons els diccionaris, es refereix a la dona d’un apòstol, car en el cristianisme els apòstols foren seleccionats exclusivament entre el sexe masculí (llevat que considerem com a tal Maria Magdalena, cosa que seria una idea no canònica). De bisbesses n’hi ha, evidentment, però fora de la religió catòlica, ara com ara. I de papesses? Hauríem de dir que no, tenint en compte que aquest és un càrrec de l’Església catòlica i que en l’escalafó d’aquesta les dones no arriben ni a prevere. Però una creença, lògicament no autoritzada per la jerarquia, diu que va existir una papessa: una senyora que es deia Joana i que enganyant Déu i la seva Església es va fer capellana i va arribar a ocupar la càtedra de sant Pere. Seria el papa, o la papessa, Benet III, que suposadament visqué en el segle IX. L’afer hauria estat descobert quan la dona va restar gràvida i va donar a llum una preciosa criatura en el curs d’un acte públic. Algú, doncs, en els palaus papals devia saber que sa santedat era una dona. Conten que a partir d’aquell fet, l’Església, consternada, va establir la figura del palpati, un home —evidentment— encarregat de verificar la masculinitat dels papes, just abans de ser coronats, amb el mètode de palpar els atributs papals mentre el palpat seia a la sedia stercoraria, una cadira que tenia un forat a la part inferior per a tal comesa. Sigui tot ver o no, el fet és que l’episodi va deixar a la llengua catalana el mot papessa.

Tornant als 34 mots acabats en -essa, els 19 restants són: advocadessa, alcaldessa (hispanisme), batllessa, baronessa, comtessa, consolessa, doctoressa, duquessa (i megaduquessa), gegantessa, infantessa, jutgessa, mestressa, metgessa, poetessa, rectoressa, sastressa, tigressa i vampiressa. D’aquests n’hi ha 8 que només tenen la forma que porta el sufix -essa, sense possibilitat de cap altra forma: alcaldessa, baronessa, batllessa, comtessa, duquessa, sastressa, tigressa i vampiressa (no hi ha alcalda, barona, batlla, comta, duca, sastra ni tigra, i vampira existeix com a femení del vampir que xucla la sang, però amb el significat de ‘dona seductora’ només hi ha vampiressa). Altres 6 mots tenen dues formes, una amb el sufix –essa i una altra amb la simple marca de femení (-a) o ni tan sols això: advocada i advocadessa, cònsol i consolessa, doctora i doctoressa, geganta i gegantessa, infanta i infantessa, rectora i rectoressa. Aquestes 6 formes en –essa pràcticament no les diu ningú i tenen una tradició literària escassa o molt escassa. Els diccionaris les registren com a formes secundàries tot remetent a les formes sense sufix. Aquests mots, doncs, no presenten cap problema, i de fet ja ens podem oblidar de les formes sufixades. Mestressa tampoc no n’hauria de tenir: a part del significat de ‘propietària’ —i aquí no és substituïble per mestra— tradicionalment s’ha aplicat a una dona que exercia una professió artesanal, com les mestresses cosidores. Mestra, per contra, s’ha aplicat sempre a les mestres d’escola, i no crec que hi hagi cap raó per a abandonar la distinció mestra/mestressa. Ens resten poeta/poetessa, jutgessa i metgessa. Poetessa és el que s’ha dit sempre, i no s’entén l’aversió que li tenen moltes poetesses actuals, que només s’identifiquen amb la forma poeta. Finalment, malgrat que les úniques formes catalanes tradicionals són jutgessa i metgessa, darrerament ha aparegut un cert rebuig d’aquestes formes i una pressió que han conduït a la divulgació de la jutge i la metge i la seva acceptació, tot i que com a formes secundàries, per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La jutge i la metge són novetats absolutes i invencions tan insòlites com ho serien la batlle, la comte o la sastre. I la fòbia d’alguns contra jutgessa i metgessa ha determinat que en alguns mitjans, com els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s’impulsi decididament la jutge i la metge.

Els casos problemàtics són, doncs, especialment jutgessa i metgessa. Per què s’ha produït aquesta aversió, per part de certes persones, a aquestes dues formes tradicionals? Alguns deuen considerar que els mots en –essa sonen «ridículs». Però, descomptant els sis mots abans esmentats que no diu ningú (advocadessa, consolessa, doctoressa, gegantessa, infantessa i rectoressa), només els sonen ridículs aquests dos (també poetessa) i no els altres, contra els quals no s’ha dictat cap ordre de persecució. Gosaria dir que es tracta d’un petit fet d’autoodi. Si els catalans de tots els temps han dit sempre jutgessa i metgessa, per què això ha de ser ridícul? No deu ser perquè en espanyol aquests mots no tenen el prefix equivalent (-esa o -isa)? Sona ridícul a algú alcaldessa o batllessa? La mentalitat subordinada fa que allò que no sigui com l’espanyol pugui sonar ridícul o en tot cas «massa català». Cal dir que cada llengua té el seu geni i figura, i les seves normes en l’ús dels sufixos i de tots els elements gramaticals. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una calculatriu en lloc d’una calculadora, però els italians diuen una calcolatrice i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir els agricultors i les agricultrius, però els francesos bé que ho diuen (les agriculteurs et les agricultrices) amb tota naturalitat i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una principessa, però els italians ho diuen sense immutar-se. Que en espanyol no diguin juezesa o mediquesa ens hauria d’importar ben poc a l’hora de mantenir amb tota naturalitat jutgessa i metgessa.

Un altre «raonament» que s’ha exhibit algun cop és que les formes en –essa són «sexistes». Si no vaig errat, és un dels «raonaments» d’un cert neofeminisme superficial i amb pocs coneixements gramaticals que avui brosta per aquí i per allà. I si no ho he entès malament, diuen que els mots acabats en –essa són dolents perquè en altres temps designaven l’esposa de qui exercia l’ofici o càrrec. I, efectivament, en altres temps la jutgessa era la dona del jutge, la metgessa era la dona del metge, la batllessa era la dona del batlle, etc. Així era a una societat de predomini masculí, en què les dones no exercien aquestes feines. Però això no té res a veure amb el sufix –essa. També la fustera era la dona del fuster, la veguera era la dona del veguer, la fornera era la dona del forner, la sabatera era la dona del sabater, la capitana era la dona del capità, etc. Ara que les dones han assumit totes les professions, aquests mots s’han d’aplicar, i s’apliquen, a les dones com a professionals de cada activitat, tinguin la forma morfològica que tinguin, amb sufixos o sense.

En el diccionari Alcover-Moll —quina recança que em fa d’escriure Diccionari català-valencià-balear, un nom que tendesc a evitar per raons ben comprensibles— trobareu el mot xurma, i si hi cercau xusma també l’hi trobareu, però sense res més que una simple remissió a xurma. El nostre venerable Alcover-Moll dóna dues accepcions del mot: 1) conjunt de galiots d’una nau, i 2) conjunt de gent de baixa condició. De la primera accepció aporta usos antics, mentre que de la segona només n’aporta de moderns. Dóna l’etimologia correcta del mot —almenys pel que fa a la primera accepció—, i sobre la pronúncia ens diu que tots els dialectes pronuncien xurma, amb consonant ròtica, tot afegint-hi que «en el llenguatge quotidià preval la forma xusma», que no explica d’on surt. La veritat és que jo no sé si xusma preval o si és l’única cosa que avui se sent. Sospit això darrer, però ho hauríem de verificar. En el parlar de la meva illa es diu xurma, però no sabem si és continuació del xurma antic documentat en el diccionari (accepció 1) o si és el xusma modern (accepció 2) afectat pel rotacisme de la s, com ocorre a asma, bisbe, Cosme, fantasma, etc., que són pronunciats normalment arma, birbe, Corme i fantarma. En realitat, el mot que la gent usa és el que significa ‘gent de baixa condició’ —ja no hi ha naus amb galiots—, i crec que, Mallorca a part, tothom diu xusma.

El DIEC entra xusma com a forma secundària, que remet a xurma, i aquest mot porta les dues definicions vistes. S’entén, doncs que xusma tant pot ser el pobre col·lectiu dels remers de les galeres com els impresentables d’avui dia.

El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) és el primer que ens diu que xusma ve de l’espanyol chusma i que entrà a la nostra llengua en el segle XX. Això darrer no és ben bé la veritat. I també remet a xurma, sense donar cap definició de xusma. Però si no heu mirat l’entrada xusma i només anau a xurma —on també hi ha les dues accepcions—, veureu que diu que aquesta forma ve de l’italià ciurma, se suposa que en les dites dues accepcions.

Coromines (DECat) a l’entrada xurma només parla de la xurma remadora de les galeres, amb tota abundància d’exemples antics, i no diu un trist mot de la xurma o xusma amb el significat de ‘gent de baixa condició’. Però a una altra banda, fora de l’entrada xurma i un poc amagat, hi ha un «Xusma, castellanisme inútil per xurma». Com que no s’indica res en sentit contrari, s’entén que el castellanisme es pot referir al galiots d’altre temps i a la gent vil de qualsevol època.

Dit això anem a l’etimologia. No hi ha controvèrsia sobre el fet que el primer significat és el de ‘conjunt de galiots d’una nau’, i aquest mot ve de l’italià ciurma, forma procedent del genovès ciüsma, que al seu torn procedeix del llatí clusma, contracció del grec κέλευσμα (celeusma), cant rítmic del qui dirigeix l’operació de remar, mot relacionat amb el verb κελευω (jo ordén). Supòs que tots recordam el film Benhur, en què un individu va pegant cops de maça damunt una fusta per a marcar el ritme dels remadors. De l’italià, a partir del segle XIV, el mot va passar a les diverses llengües romàniques, i així tenim el francès chiourme o l’espanyol i el portuguès chusma. La forma genovesa, amb essa, potser és l’origen de l’espanyola —si no hi ha hagut un canvi intern a l’espanyol—, i aquesta deu ser l’origen de la portuguesa, segons Coromines. En català els remers de les galeres sempre van ser xurma amb erra, com l’ètim italià.

Interessant és l’ampliació de significat que el mot va experimentar, en dates que ara no puc precisar. Havent esguard de la condició dels galiots, sovint esclaus, el mot passà a designar qualsevol tipus de gent vil o de baixa condició. Aquest canvi es produeix en italià, en espanyol i també en francès, tot i que chiourme (ensemble de personnes peu recommandables), crec que és mot de poc ús. En el mot espanyol el significat de ‘gent vil’ no l’he trobat abans del segle XVIII. En els diccionaris catalans no el veig fins al d’Esteve, Belvitges i Juglà (1805), diccionari que només porta la forma xurma i amb l’únic significat de ‘gent vil’ (chuzma, infimum vulgus). Per contra, el Labèrnia (1840) entra xurma com a forma secundària que remet a xusma, i aquesta és definida curiosament com a xurriburri («persona baixa y despreciable»). Atenent al fet que xurma o xusma, en el sentit de ‘gent de baixa condició’ en català no es documenten fins a temps moderns, podríem pensar que es tracta d’un calc semàntic de l’espanyol. Però si pensam que l’ampliació de significat es fa en totes les llengües romàniques, seria molt arriscat de mantenir una posició contra el mot. El que sí que sembla versemblant és pensar que la forma xusma és ben deguda a la influència espanyola, com diuen Coromines i el diccionari de l’Enciclopèdia. Introduïda en el nostre país en el segle XIX. Llavors hauríem de demanar què hi fa xusma en el DIEC.

En català, i en totes les llengües romàniques, el gènere gramatical es manifesta en un sistema en què hi ha unes formes no marcades i unes formes marcades. És un sistema no simètric en què les formes marcades són les femenines, les que porten la marca de femení. Un mot, doncs, amb la marca de femení, es refereix inequívocament a una dona o a un grup de persones en què totes són dones. Un mot no marcat quant al gènere es refereix a un home, a diversos homes o a un grup de persones de sexe indeterminat. En aquest darrer cas és el context el que normalment aclareix si els integrants del col·lectiu són tots homes o no. Trobareu més informació en aquest text. El fet que les formes no marcades hagin rebut tradicionalment el nom de masculí —conseqüència històrica de la dualitat de sexes, que es diuen mascle i femella— ha fet que la major part de la gent tingui una visió inexacta del fenomen del gènere gramatical i que molta gent hagi cregut que és un sistema que discrimina o invisibilitza les dones. Arran d’això fa unes quantes dècades aparegué un moviment que es proposà de canviar el llenguatge, i sorgiren tota mena de guies de llenguatge «no sexista», fetes per persones que no entenen el funcionament de la gramàtica i patrocinades per polítics que tampoc no entenien res sobre la qüestió. Com que aquestes propostes, a més de no tenir fonament científic, són irrealitzables, no s’ha canviat el llenguatge com es pretenia, ni es canviarà. S’ha creat, per contra, una gran confusió entre la gent, i alguns exhibeixen un català que és un garbuix sense trellat. La darrera i més extrema manifestació d’aquest error és el que podríem anomenar femeninisme —diferent de feminisme—, és a dir, usar les marques de femení per a referir-se a col·lectius on hi ha homes i dones, un ús propi de persones d’extrema esquerra o de gent amb tendències antisistema. Llançats per avall en la costa de la irracionalitat, ja es pot veure, fins i tot, l’ús del femení en referència a grups de només homes (aquests dies hem vist algun text en què a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez els anomenen «preses polítiques»). En tot cas, en aquest article no m’interessa aquesta pràctica darrera sinó el fenomen del desdoblament de gènere, un dels recursos recomanats pels manuals de «llenguatge no sexista» esmentats i que ha contaminat polítics, opinadors i tota mena de persones. Un recurs amb el qual n’hi ha que pensen ingènuament que ja se supera el «llenguatge sexista».

Mònica Terribas, dona intel·ligent i d’una professionalitat admirable, és una de les persones que es deu haver begut les teories dels manuals-pamflets «antisexistes» i pràctica amb entusiasme —o es proposa de fer-ho— el desdoblament de gènere.  Això contrasta amb la pràctica de la immensa majoria de col·legues seus, que usen el llenguatge de manera diguem normal. He posat l’atenció en aquesta professional de la ràdio perquè és un referent i per la influència que exerceix sobre la gran quantitat de gent que cada dia l’escolta. Encuriosit per tenir més detalls sobre el tractament del gènere per part de Terribas, he enregistrat les set hores del programa El matí de Catalunya Ràdio del dia 22 de setembre, l’he transcrit i he fet un petit tractament de les diferents formes lingüístics en joc relatives al tractament del gènere gramatical. Aquest post té per objecte mostrar com les persones més addictes al desdoblament en fan un ús mínim, perquè una altra cosa és impossible. Els desdobladors desdoblen de tant en tant, quan hi pensen, o amb certs mots que resten especialment vinculats al desdoblament, i ja creuen que usen un llenguatge «no sexista». En rigor, sentir com algú va repetint “diputats i diputades”, “ciutadans i ciutadanes”, “alcaldes i alcaldesses”, “catalans i catalanes” té un cert impacte, però aquests desdoblaments són una part ínfima del que es podria fer. La major part de mots es diuen sense desdoblar, car altrament el llenguatge seria insofrible. Tot això mostra l’absurditat del desdoblament i la necessitat de promoure el retorn a la llengua normal, que és com és i no discrimina ningú.

Heus ací la transcripció de totes les frases que la jornalista estudiada va dir en tot un matí, en les quals hi ha un element lingüístic que es refereix a un col·lectiu d’homes i dones:

…inclosa la de pagesos, que preparen tractorades, els estibadors del port de Barcelona, associacions de pares i mares, músics…
… per reclamar la llibertat dels presos polítics…
… els defraudadors de l’amnistia fiscal…
… fins a la una som amb vosaltres, despertes i desperts…
… comencen a despertar-se els manifestants o no?
Què et sembla? Contents no estan. [els policies]
… davant dels jutjats declaren els alcaldes…
… comencem a sentir-ne alguns que comencen a quedar-se afònics…
… actuacions com les dels estibadors de Barcelona i Tarragona…
… agents de la policia espanyola que no estan massa contents… i no deixen de ser treballadors… Doncs els hi [sic] enviem una abraçada…
… inclosa la dels pagesos que estan organitzant tractorades, els estibadors del port de Barcelona i Tarragona…
… milers d’estudiants mobilitzats de manera permanent…, mestres, associacions de pares i mares, músics…
… els defraudadors d’aquella amnistia fiscal…
… després que fes pública l’adreça en què els catalans i catalanes poden consultar…
… davant els jutjats on estan citats a declarar més de set-cents alcaldes i alcaldesses…
… decisions com les dels estibadors de Barcelona i Tarragona…
… aquestes persones cridades a declarar davant el jutge [hi ha homes i dones]. Un d’ells…
… desenes de periodistes entre els més de tres mil que han signat…
Atenció els amants del motor, perquè…
… si els taxistes que ens estan sentint veuen moviment…
… és important que ens ajudin els transportistes que estan circulant, perquè els taxistes i els transportistes veuen si hi ha moviment de la Guàrdia Civil… i si ells ho veuen…
… a la mesa on cada ciutadà i ciutadana d’aquest país estan cridats a votar…
… persones concentrades per demanar la llibertat dels detinguts i el dret a votar.
… gràcies als nostres oients ara sabem que…
… ens truquen els transportistes i diuen…
… gràcies als oients que ens esteu avisant…
… per això els hi [sic] preguntàvem als companys transportistes que ens estan escoltant…
… i els estibadors del port han decidit no abastir aquestes grans embarcacions…
… avui continuen les declaracions dels alcaldes i alcaldesses que van firmar… La gran majoria d’ells van acollir-se al dret a no declarar.
… els atacs que reben els jutges per l’u d’octubre.
… un d’escriptors i escriptores que ara us explicarem.
… demanen prudència i responsabilitat a tots els governants.
… ahir professionals de la comunicació concentrats a Rambla de Catalunya…
… la Diputació de Saragossa ha decidit que els ha deixat sense lloc. [els càrrecs electes]
Les escriptores i els escriptors també han fet un manifest a favor del referèndum…
Més informacions que ens arriben dels nostres oients.
Són informacions que ens donen els nostres oients.
Comissions Obreres ha confirmat que molts empleats públics tenen ingressada ja la nòmina.
… desenes d’entitats, com la dels pagesos que preparen tractorades…
… els estibadors del port de Barcelona, de Tarragona… associacions de pares i mares, músics,…
… i per estafar a [sic] Hisenda, els defraudadors de l’amnistia fiscal…
… les informacions que ens donen els oients…
… nou de la quinzena de detinguts en la macrooperació policial…
La pressió judicial a alcaldes i alcaldesses continua.
Els estibadors es neguen a abastir els vaixells que acullen milers d’agents…
… i avui entitats defensores de drets humans i advocats.
Un ciutadà qualsevol s’adreça a aquesta oficina i diu… i ells estan obligats a respondre’ns.
… segons ens esteu dient vosaltres els oients.
Han estat traslladats a la Ciutat de la Justícia els sis detinguts que havien de declarar.
No m’estranya que els oients ens hagin informat de tants moviments…
Els acusen de sedició?
Tenim una multa de 12.000 euros per dia pels [sic] membres de la Sindicatura Electoral…
… i tenim la màxima força de l’oposició, amb vint-i-cinc diputades i diputats que tampoc no el reconeixeran.
Però esteu convençuts que els comuns […] participaran… Ells acceptaran el caracter vinculant? Ho teniu parlat amb ells?
Atenció que consellers i conselleres fins al president de la Generalitat…
Ahir vam fer la tertúlia dels diputats i les diputades…
Els socialistes han fet algun contacte amb vostès?
I els hi [sic] diem adeu a Marta Rovira, Lluís Coromines i Anna Gabriel…
Gràcies a tots tres. [dues dones i un home]
Tertúlia de divendres. Avui els nostres companys periodistes…
Com esteu tots? [homes i dones] Esteu cansats? Esteu desperts?
Avui els hi [sic] hem dit als oients: com que tenim molts policies dormint als vaixells…
Aleshores hem demanat als oients que ens estaven sentint des de les furgones…
Avui els veurem com els traslladen cap al vaixell de Tarragona, s’han llevat amb picades de mosquits i estan molestos.
… comencem a tenir cabrejats [sic] els policies…
L’altre dia algun de vosaltres vau anar a treure el cap…
… i Anna Gabriel ha dit que tenen la seguretat de que eren infiltrats. S’hi van encarar i els van aturar.
… pilotes de goma, armats fins a les dents…
Un dels sindicats dels funcionaris públics sí que van estar…
… perquè gràcies als oients ho hem pogut saber, que una furgoneta…
… i aquest matí s’han traslladat els detinguts a la Ciutat de la Justícia…
Molts oients ens truquen dient: està col·lapsada…
Què els ha mogut a implicar-s’hi? [qüestió formulada a les monges de Vallbona de les Monges]
… gràcies a la informació dels nostres tertulians.
Aquest diumenge els alemanys ja trien un nou canceller. Veurem en quin lloc [Merkel] deixa els seus competidors, que són els socialdemòcrates…
Però per què penses que estan tots aquests acampats allà?
Tu pensaves que estaven manifestant-se en favor dels presos polítics de l’u d’octubre…
Ara només s’espera que vinguin a ajudar-los els extraterrestres. Anuncien més policies i no hi ha prous barcos de Piolín per allotjar-los.
… la llibertat dels detinguts. A part de les multes que ha posat a alguns d’ells el Tribunal Constitucional…
Estan advertint que estan amoïnats per les informacions que els arriben…
… substituir-se el mateix Govern i ells queien.
hem entrevistat Marta Rovira, Anna Gabriel i Lluís Coromines. Estaven tots tres molt amoïnats…
… deuen dir bueno doncs mira, fem alguna cosa, perquè ens paguen un sol per bellugar-nos; per tant, amunt i avall uns i atres. I que mengin bé i que no els hi [sic] piquin els mosquits, perquè…

Conclusions: En el text apareixen 115 elements lingüístics susceptibles de rebre una marca de femení. En aquests 115 casos només hi ha desdoblament en 14, cosa que representa el 12 per cent. Això vol dir que una persona teòricament entusiasta del desdoblament només el deu practicar en un 12 per cent de casos pel cap gros o quelcom semblant. A la resta s’usen les formes dites «masculines». El desdoblament es dóna exclusivament amb substantius i adjectius: 76 casos en total i 14 desdoblaments (18 per cent). Pel que fa als mots gramaticals (pronoms, articles, etc.) no hi ha cap desdoblament (29 casos, 0 per cent de desdoblament). El desdoblament s’aplica a mots que pertanyen a un petit cercle lèxic: alcaldes i alcaldesses, catalans i catalanes, ciutadans i ciutadanes, consellers i conselleres, diputats i diputades, escriptors i escriptores, pares i mares. Aquí no es diu defraudadors i defraudadores, estibadors i estibadores, detinguts i detingudes, amoïnats i amoïnades, etc. És un clixé que es va repetint en el comú de parlants desdobladors. Si bé hi ha un cas de despertes i desperts que surt un poc d’aquest esquema. En la major part dels casos el primer terme del desdoblament és la forma no marcada (que té valor de masculí en el context del desdoblament) seguida de la forma femenina (79 per cent). Només hi ha tres casos de l’ordre invers (21 per cent).

Bé, tot això més o menys ja ho sabíem, però ens hem entretingut a plasmar-ho en un microtreball de camp.

Aquests dies té una àmplia circulació entre nosaltres el mot convocatòria. El Govern del Principat ha promulgat un decret de «convocatòria» del referèndum del primer d’octubre, i, com és lògic, tothom en parla. Doncs és un bon moment per a fer alguna reflexió sobre aquest mot: convocatòria.

Si el derivat nominal d’evocar és evocació, si el derivat d’invocar és invocació, si el derivat de provocar és provocació, si el derivat de revocar és revocació, etc., per què de l’acte de convocar en diem convocatòria i no convocació? La qüestió esdevé colpidora si tenim en compte que el comú de les llengües romàniques no diu altra cosa que convocació: francès convocation, italià convocazione, occità convocació. La resposta és molt senzilla: perquè d’ençà del moment que el català esdevingué una llengua subordinada a l’espanyol, allà cap al segle XVI, tots els mots nous que entren al català es prenen de l’espanyol, que fa de guia i referent. Dic que totes les llengües, també el català —mirau el DIEC— i l’espanyol, tenen el mot convocació, que significa acció de convocar. I, amb un segon significat metonímic, convocació també significa un escrit amb el qual es fa l’acte de convocar (signar una convocació o rebre una convocació). Però l’espanyol, utilitzant el sufix –orio, –oria, va crear el mot convocatoria, que inicialment té el significat de «escrit de convocació», «escrit que serveix per a convocar». De fet, en principi és un adjectiu que acompanya el substantiu carta o algun de similar (carta convocatoria), però arriba a la substantivació completa. L’adjectiu convocatorio/convocatoria es va formar per analogia amb altres adjectius amb la mateixa terminació, procedents de mots llatins amb el sufix –orium, com obligatorio o  expiatorio. Per aquest mecanisme surten altres noms femenins com moratòria, combinatòria o interlocutòria, presents a totes les llengües. Però l’espanyol és l’única llengua en què trobam el mot convocatòria. En tot cas, també el té el portuguès, que deu calcar el mot espanyol. Els diccionaris espanyols, i crec que també els portuguesos, distingeixen, doncs, convocación, convocação (acte de convocar) i convocatoria, convocatória (escrit amb què hom convoca). L’aparició en espanyol de convocatoria (escrit) sembla que es produeix en el segle XVIII, i la innovació va ser imitada després pel català. La primera documentació lexicogràfica catalana és el diccionari de Belvitges (1803), i el mot continua en els diccionaris posteriors. Però l’espanyol ha anat més lluny, i en la llengua real s’ha perdut la distinció inicial entre convocación (acte de convocar) i convocatoria (escrit de convocació), i ja només usa el segon mot, malgrat que els diccionaris continuen prescrivint la distinció. I el català, com sempre, darrere darrere. És per això que ara s’ha dit decret de convocatòria del referèndum, quan, fins i tot segons els diccionaris catalans, s’hauria d’haver dit decret de convocació.

Sense la subordinació a l’espanyol podem suposar que només tindríem convocació, tant per a l’acció de convocar com per a l’instrument per a fer-la, com fan totes les llengües romàniques amb les dues excepcions esmentades. Els diccionaris catalans duen convocatòria perquè els autors d’alguns, com Fabra, no descobriren l’hispanisme i els qui han vingut després no mostren gaire interès en la millora de la genuïnitat del català. I l’exèrcit de correctors que controlen la llengua pública, salvant excepcions, en lloc de tenir coneixements sòlids i bons criteris solen limitar-se a consultar els diccionaris. En aquest cas es veu que ni això. O potser els han consultats però pensen que la llengua real està per damunt dels diccionaris.