En un país normal el president, el president del país, és la màxima representació dels valors que encarna i representa aquest país. Jaume Matas és la màxima representació de la suma de totes les coses que fan que els qui som de les Illes Balears en algun moment puguem sentir vergonya de ser-ho. A l’acte de presa de possessió de la nova consellera d’Immigració, una extremenya que fa vint-i-nou anys que viu a Mallorca, Jaume Matas s’adreçà a la consellera en espanyol. Quin missatge dóna Matas a la seva societat en un acte institucional solemne que surt a les televisions? Que als qui parlen en espanyol els hem de parlar en aquesta llengua, encara que faci vint-i-nou anys que són entre nosaltres. És el discurs antitètic del de la normalització lingüística, és el discurs del vassallatge, de la subordinació, del no-som-res, del servilisme i la indignitat. Precisament dirigit a una persona que se suposa que té la responsabilitat de vetllar per la integració dels immigrants.
I, per a acabar-ho de compondre, li demana que “no cambies nunca“. Es referia a la llengua?

He rebut un grapat de correus electrònics de persones que em demanen aclariments sobre els exemples d’errades del Termcat que jo posava en el post El Termcat, un vaixell sense orsa ni timó (lloc web, arrova, escaneig, assecadora de roba, assecador de cabells, etc.). Per tant, en diré alguna cosa en aquest blog, i segurament a altres llocs. De moment us pos en el llegir més un missatge que el mes d’abril passat vaig enviar a la llista de distribució Migjorn sobre els mots assecar i eixugar. Naturalment, ni el missatge ni la protesta feta per altres vies no han servit de res (té remei aquest país?). Avui he sentit diverses vegades per Catalunya Ràdio un espot d’una assecadora de roba que l’asseca d’allò més bé. Els caps esflorats responsables de l’espifiada continuen creient que la roba penjada a l’estenedor s’asseca. Això: sembla que no tenim remei.

Llegiu més

En aquest país les coses vermelles són vermelles –bé, llevant la part occidental, on són roges–. Encara no he sentit a dir a ningú que una cosa ben vermella, inequívocament vermella, com la sang o una rosella o l’interior d’una magrana, és vermellenca. Els jugadors del Mallorca van vestit de vermell, inequívocament vermell. Per què, doncs, els periodistes no parlen de l’equip vermell, i s’empesquen aquesta cosa tan rara de l’equip vermellenc? Jo us ho diré. Perquè en espanyol, tot i que l’equivalent exacte de vermell és rojo, aquest darrer mot té també uns significats afegits. El equipo rojo sonaria un poc com el ejército rojo o las hordas rojas. Per això hom es va afanyar a cercar un sinònim que esquivàs aquests inconvenients. I trobaren bermellón, i ja tenim el equipo bermellón. Segona part: els periodistes que començaren a parlar de l’equip en català i en públic, sense aprofundir més en la qüestió, van cercar a un diccionari espanyol-català com dimonis es diria en la nostra llengua paraula tan recercada, i trobaren vermellenc. I ja tenim la meravella lexicogràfica de l’equip vermellenc per amunt i per avall.
És un simple exemple de com l’espanyol arriba a condicionar la nostra manera de parlar i d’escriure. Una llengua interposada arriba a tenir la capacitat de fer que una cosa vermella deixi de ser vermella, sense que ningú no se n’adoni.

El Termcat ha decidit de normalitzar el terme bloc, amb –c, per a designar allò que en el món en general es diu blog, amb –g. Alhora ha instituït el derivat blocaire per a designar el que en anglès es diu blogger. Em sembla un gran error: crec que, malgrat que puguin circular sinònims diversos a gust dels usuaris, el terme estandarditzat pel Termcat hauria de ser inequívocament blog.
A la seva pàgina web la institució ens dóna aquesta explicació: “Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.”
La primera part de l’explicació és més aviat greu. Primer, hi ha una inquietant confusió entre adaptació fonètica i adaptació gràfica (del punt de vista de la fonètica l’adaptació hi és, perquè en català es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog). En segon lloc, l’afirmació suposa desconèixer o ignorar les mateixes bases de l’ortografia catalana. Les paraules procedents d’altres llengües acabades en –g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, grog), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug). Prou que Fabra es va escarrassar defensant en el seu moment que si totes les llengües de cultura escrivien àcid o pròleg amb consonant sonora, els catalans no havíem de fer-ho d’una altra manera per molt que la fonètica ho semblàs exigir. Bloc no pot ser de cap manera una adaptació al català acceptable del terme anglès blog, que en la nostra llengua només es pot escriure blog. Igual que pedagog no pot ser pedagoc.
La segona part de l’argumentació ja és més discutible. Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta o una altra de semblant) és també molt problemàtica. Primer perquè aquesta adopció queda perversament embolicada amb la inadmissible adaptació gràfica detallada més amunt. I, a més, perquè perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet. No havíem quedat que una llengua de cultura ha de distingir conceptes i expressar amb precisió el major nombre possible de matisos?
És ben trist, però aquest és un altre cas que s’afegeix als errors, badades i castellanades que el Termcat acumula (lloc web, arrova, escaneig, assecadora de roba, assecador de cabells, gasolina, gravadora de CD, etc.), sempre amb l’excusa que són termes molt introduïts. Em tem que la pífia del bloc ja és irreversible, i, malgrat que alguns bloguistes, no blocaires, continuarem resistint, en aquest punt el català resta penosament separat de les altres llengües europees. Perdona’ls, Fabra, perquè no saben què fan.

El Govern de les Illes Balears ha posat una multa de sis-cents mil euros (Déu n’hi doret) a una empresa comercial instal·lada fa poc a Mallorca, perquè havia infringit la Llei de comerç. Concretament havia obert sense llicència de la Conselleria corresponent. La mesura és plausible perquè va en benefici del comerç local, ja ben desprotegit davant la vinguda en allau de les companyies forasteres, que de vegades creuen que això del Govern autònom és com una associació de veïns. Descomptant, és clar, que la llei s’ha de complir, tant si agrada com si no. Però no ens desapareixerà el dubte de si la intenció més íntima del Govern és fer complir la llei, protegir el comerç del país o simplement obtenir unes entrades sucoses. Si fos això darrer, els suggeresc que la mateixa Llei de comerç podria ser una mina espectacular. Concretament, l’article 8 estableix que “La senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als consumidors dels establiments oberts al públic han de ser redactats, almenys, en català.” Apuntau. I més endavant, “Es consideren infraccions greus … Les actuacions que impedeixin o dificultin l’exercici dels drets lingüístics reconeguts en aquesta llei … Es consideren infraccions molt greus les següents: … La reincidència en infraccions greus.” I més endavant, “Les sancions aplicables per a les infraccions són les següents: … Les infraccions greus se sancionaran amb multa de 1.501 euros fins a 15.000 euros … Les infraccions molt greus se sancionaran amb multa de 15.001 euros fins a 150.000 euros”. Heu vist que no diu es podran sancionar sinó se sancionaran? Doncs aquí les arques autonòmiques podrien omplir-se com el Gorg Blau després d’un diluvi. Sabeu quants de comerços infringeixen els articles esmentats? Pràcticament tots. És clar que si el Govern troba que no ha d’actuar empès per mòbils tan interessats i sí per altres de més ètics, d’aquests també n’hi ha: per exemple que la llei s’ha de complir i fer complir, per una qüestió de principis; o que un Govern ha de defensar els interessos de la seva societat, entre ells una llengua amenaçada.

D’ençà que va arribar el tabac, allà cap al segle XVI, només fumaven els homes. Fins al segle XX les dones ho tenien prohibit, i les primeres que van transgredir la norma van rebre de valent. Ara diuen que les dones fumen més que els homes, potser per a compensar tant de temps de restar amb les ganes. Però mirant els rètols que ara es poden trobar als bars i restaurants de per aquí i per allà, sembla que els homes han deixat de fumar de manera absoluta, total i radical. O que els han privat de fumar sense contemplacions. O que senzillament els homes han deixat d’existir. Els rètols que veig pertot arreu diuen Zona de fumadores i Zona de no fumadores. I els fumadors i no fumadors què? Haurem de fer un partit masculinista per a reivindicar la igualtat de sexes.

L’amic i eurodiputat Bernat Joan m’ha convidat a participar aquest passat cap de setmana a unes Jornades sobre Política i Planificació Lingüística a la Unió Europea, que han reunit a Eivissa diversos diputats del Parlament Europeu i altres càrrecs, i experts en planificació lingüística europeus i catalans. Les idees exposades i debatudes ens duen a fer-ne un balanç altament positiu. Però també la coneixença en aquests esdeveniments d’algunes persones és estimulant i encoratjadora. La basca Inma Pardo, un càrrec de política lingüística del Govern basc, va sorprendre agradablement els assistents fent la seva ponència en un perfecte català. I Johan Haggam, representant de l’Oficina Europea per a les Llengües Menys Esteses, a qui ja havia tingut l’ocasió de conèixer a l’Acampallengua l’estiu passat, també va rebre l’admiració de tothom en fer la seva exposició en un català més que acceptable. És un home jove, membre de la minoria sueca de Finlàndia, que parla suec, finès, anglès com Shakespeare, italià, espanyol, català i no sé què més. Que com ha après català? L’any passat va estar unes quantes setmanes a Mallorca (al Principat a penes hi ha estat) i es va apuntar a un curs de dues setmanes. Així de senzill.
En haver acabat les Jornades, i mentre feia temps per a anar cap a l’aeroport, assegut a la taula d’un bar d’un cèntric carrer d’Eivissa, vaig demanar una aigua sense gas. El cambrer, que possiblement duia trenta anys a l’illa, no em va entendre. Contrasts de la vida.

Aquest és Josep Puigbò, periodista conegut de sobra. El recordam dirigint i presentant el Telenotícies Migdia o el programa Àgora, del 33. També ha presentat el Telediario de TVE i El debate de la 2, entre altres programes.
M’assabent que ara l’han fitxat al Canal 9 per a presentar un programa de debat. I tot d’una m’he imaginat el periodista d’Olot fent pràctiques intensives de fonètica valenciana per tal d’amagar una procedència geogràfica que podria causar-li problemes, o podria causar-los als mandarins de la cadena. No puc oblidar l’ínclita Salomé, que temps hi ha presentava un programa al canal valencià parlant un estrident apitxat de peixatera. Però ràpidament he sortit de dubtes: el programa serà en espanyol. Clar, no pot ser i, a més, és impossible que un principatí surti al Canal 9 parlant com sa mare o son pare li van ensenyar. Semblaria que és la mateixa llengua que la dels valencians, i això no és assimilable pel muntatge blaver. A més, en els canals del PP els programes que no són per a fer riure van en la llengua de les coses serioses.

Ja tenim el nou diari Avui. És evident que amb una imatge nova i millor, diuen també que amb continguts nous i amb més coses noves. Llàstima que no hagin renovat també el(s) responsable(s) de la llengua i els criteris lingüístics. Això sembla que continuarà igual. És a dir que si un redactor decideix escriure enguany, darrer, cercar o digué, toparà amb l’implacable llapis vermell que li reemplaçarà aquests mots pels que usen els veïns de l’escala del corrector. I continuarà el sisplau, l’esclar, el sigut, el recolzar el govern, el nòvio, el xòfer, el convence’l,… I és que els qui a començament dels 80 van fer la “revolució” del que es va anomenar català light continuen en els llocs en què astutament van saber instal·lar-se, i fent la seva feina de deturpació de la llengua. I els qui manen sembla que continuen sense entendre de què va la història.
Salut al nou Avui, molta sort i gràcies pel pdf, una meravella.

La cara és que la institució recomana d’arbitrar mesures que augmentin la competència del català en els funcionaris, especialment els de l’administració de justícia, i advoca per la política d’immersió lingüística en el sistema educatiu del País Valencià i de les Illes Balears. Ni el govern espanyol ni els governs lingüicides valencià i balear en faran el més mínim cas –el govern balear ja ho ha dit clarament–, però és molt important que una insitució del pes del Consell d’Europa digui aquestes coses.
De la creu destacaria dues coses: una que el dictamen considera l’Estat espanyol com un àngel custodi en la política de protecció de les llengües “regionals i minoritàries”. Aquí la cosa de fons és la següent: les institucions europees actuals són una emanació dels Estats que conformen Europa, entre els quals els que més pesen són els Estats nacionalistes arrasapobles del s XIX. I aquests Estats, en funció dels seus interessos, han distribuït les llengües del continent en dos sacs: el de les llengües nacionals, beneficiàries de les seves polítiques de la llengua nacional; i les altres, les que l’Estat-nació jacobí va condemnar primer a l’extinció i ara tolera mentre romanguin en la indigència. A aquestes llengües els han posat l’etiqueta de llengües “regionals” i “minoritàries”. I com a tals només poden aspirar a les engrunes de pa que cauen als cans a la taula dels amos, quan aquests volen deixar-les caure. Per això, com que el català ha aconseguit arribar a alguna tallada de carn, els “experts” del Consell d’Europa consideren que la política lingüística a Espanya és una meravella. L’error també és a la nostra banda. Del moment que acceptam que el català és una llengua regional o minoritària hem begut oli, perquè hem acceptat l’estatus de llengua mereixedora d’almoines compassives. No, no i no. En cap circumstància ni en nom de cap estratègia es pot acceptar que el català sigui considerada una llengua regional o minoritària. El català és una llengua nacional, amb els seus drets com a tal disminuïts o segrestats. Només reivindicant aquests drets i rebutjant que ens encabeixin en el sac dels desgraciats presumptament congènits, per molta solidaritat que aquests ens mereixin, podrem aspirar a una cosa que vagi més enllà de les almoines.
Hi ha, a més, una altra creu que no podem deixar passar per malla: el report segrega el valencià de la llengua catalana. El que diu sobre el valencià és allò que diu el blaverisme pur i dur (In the context of the overthrow of the Arab domination, in the XIIIth century, James I of Aragon annexed the Kingdom of Valencia to the enlarged Kingdom of Aragon, comprising also Catalonia and the Balearic Islands. The Kingdom of Valencia nevertheless kept its own language, which was named Valencian. At the end of the XV century, writers such as Joan Esteve and Jeronimo [sic] Amiguet statet that Valencian was the native language of Valencia). En tot moment el valencià és considerat una llengua diferent de qualsevol altra de l’Estat –tot i que es constaten les “semblances” amb el català– i és tractat sempre dins un apartat propi. El govern lingüicida valencià ja ha corregut a proclamar que la institució europea els dóna la raó. Crec que, a part d’investigar què ha passat aquí, és urgent que les universitats catalanes, l’Institut Joan Lluís Vives i l’Institut d’Estudis Catalans s’adrecin al Consell d’Europa exigint una rectificació immediata en aquest punt.