En la primera ocasió que es pogué parlar català al Senat espanyol, el president Gabriel Cañellas s’estrenà proclamant que parlava en mallorquí pagès. Amb aquesta afirmació feia com aquell qui intenta avançar-se a la censura per alguna deficiència afirmant-se en ella i procurant donar una aparença de seguretat. I parlà en mallorquí pagès, és a dir l’únic registre català que el president dominava. Avui hem pogut sentir Jaume Matas en el mateix Senat, on ha parlat en català durant dinou minuts dels trenta-quatre que ha durat el seu discurs. No ha donat cap qualificatiu a la llengua utilitzada, però, igual que Cañellas, ha exhibit, en el temple de l’oratòria, una mateixa i enorme anomalia lingüística: un llenguatge excessivament col.loquial, inequívocament vulgar, ple de faltes de gramàtica i barbarismes múltiples; un nivell de llenguatge que cap polític en cap país normal no gosaria utilitzar en circumstàncies semblants sense caure-li la cara de vergonya. Sembla que cap dels dos presidents no en sentia gens, de vergonya, ni pel seu ús lingüístic ni per la seva incompetència lingüística. Potser tots dos, fins i tot, es deuen sentir orgullosos d’haver arribat a un tal estat d’igualtat social en què un president i un venedor ambulant de peix ostenten bàsicament el mateix parlar. És la realitat de les llengües aixafades, la situació que la política de Matas vol perpetuar. Aquelles realitats en què només hi ha llengua de peixaters –amb tot el respecte– perquè la de l’oratòria elegant és bàsicament un altre idioma. És la situació en què Cañellas i Matas i tots els seus afins es troben bé, amb la seva minusglòssia i amb la seva aparent inconsciència del fet. (Un problema, tanmateix, que es podria superar amb un remei tan senzill com l’estudi de la llengua, ni més ni menys que allò que fan els polítics i no polítics en els països normals i que en aquesta illa es veu que només cal que ho facin els estudiants de filologia.)
Però els dos llenguatges –el de Cañellas i el de Matas–, en el Senat espanyol i en el Parlament balear, no són iguals ni prop fer-s’hi. El de Cañellas és el que han parlat quotidianament generacions de mallorquins que anaren a una escola a la qual el català no hi entrà ni guaità mai de la vida. Un llenguatge fresc però sense cultivació il·lustrada. És un català amb bona fonètica, amb una riquesa lèxica i fraseològica; un català bo, només que bo per a parlar-lo en la privacitat, no en una tribuna parlamentària, almenys sense vestir-lo de gala. El català de Matas és una altra cosa: una cosa que mostra la degradació fonètica pròpia de les noves generacions urbanes llançades a l’ús intensiu de l’espanyol, idioma que han nativitzat i que contamina profundament el que en aquests parlants resta de la llengua del país. Matas és un pioner de la ela bleda i del ieisme, fenòmens que entraven quan el president arribà al món i que s’han estès com una pandèmia devastadora. Algun assessor li ha parlat mai d’això al president? O ho sap i se’n refot com de la llengua mateixa? (és una pregunta).
El PP parla molt de defensar i promoure les modalitats lingüístiques de les Illes Balears. Pressuposant que l’exemple és una manera de predicar, ens hem de demanar si és aquesta la modalitat que el PP vol defensar i promoure. La de l’article salat tant si és diumenge com dia feiner, la de la ela bleda, la del betacisme (bostè ba combocar), la de s’iia de Maiorca, iiderar (liderar), tenir que, hi ha que fer, ni siquiera, financiar, lis, evidentament, antes, después, inclús, es companyeros, garantisar, esteim, quesi, els hi xerra, seurer-mós a xerrar, respetar,… Una de dues: o que ens diguin que sí que és aquesta, o que, si no és aquesta, que facin classes de llengua al nostre president. És la imatge del país, és la dignitat del país en joc.

Si voleu sentir el discurs íntegre de Jaume Matas avui al Senat espanyol, clicau aquí.