“Laünor”, o el problema d’uns lingüistes matussers
Mentre que la majoria de mitjans de comunicació del país han designat amb el nom d’Elionor un personatge que aquests dies està d’actualitat, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha donat tota una mostra de desorientació o, més aviat, de mesquinesa: l’endemà mateix de néixer la criatura, els lingüistes de la casa donaven instruccions als redactors i locutors perquè li diguessin Leonor, un nom que, segons ells, és tan català com Elionor. Els mateixos locutors transmetien als oients o espectadors els doctes criteris científics dels esmentats lingüistes: Elionor –ens han dit– és una forma “arcaica”. Igual que arcaiques són per a ells una munió de paraules vives i catalanes, tota una part substancial del nostre lèxic, que han estat foragitades d’estudis, platós i diaris en benefici dels sinònims –catalans o bàrbars– coincidents amb l’espanyol.
Em fa l’efecte que els tals lingüistes tenen una competència que no va més enllà de saber consultar precipitadament alguna font bibliogràfica (en aquest cas algun diccionari o nomenclàtor de noms de persona), i segurament sense gaire criteri a l’hora de valorar-ne la idoneïtat. El fet de trobar-hi Leonor ja els fa sentir legitimats per a aplicar el que sembla que és la regla màxima del nefast model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio: quan una cosa es pot dir de dues maneres, s’ha d’usar la forma més semblant a l’espanyol.
Però les coses són més complexes i van més enllà de la simplicitat d’un nomenclàtor de noms de persona. Si Leonor hi apareix és perquè se suposa que és una variant documentada i res més. Molts de noms patronímics presenten diverses variants, en català i en qualsevol llengua, en els temps llunyans de la formació d’aquestes llengües. També en espanyol hi ha documentats Leonor, Eleonor, Eleonora i Leonora. Però l’evolució de cada llengua va fer que una determinada forma restàs fixada i les altres obsoletes. En català medieval es pot trobar profusament documentada la forma Simon (amb la –n conservada com en Ramon). Algú dirà que aquest és un nom català aplicable a alguna persona reial espanyola que el pogués portar? I el mateix s’esdevé amb Margarita, Ferrando, Sanxo i altres. Són aquests noms catalans vàlids avui dia per molt que estiguin documentats? La forma Leonor és, en tot cas, la forma arcaica i usada ocasionalment. Elionor és la forma moderna i perfectament fixada en tota mena d’usos històrics i actuals. Naturalment el fet que algunes catalanes en temps moderns i parlant en català s’hagin fet dir Leonor ha de merèixer la mateixa valoració que l’adopció de patronímics com Francisco o Mariano, noms, per cert, d’ús més antic del que alguns poden pensar. Els hem de considerar també noms catalans?
El problema no és el nom que s’apliqui a un membre d’una casa reial. El problema és que algú va posar en uns llocs decisius de control lingüístic unes persones que al llarg d’una vintena d’anys s’han afanyat a edificar un penós català en la línia contrària a una tradició que havia de portar la nostra llengua a un port molt diferent. Aquest és el problema. I és un gran problema públic.
5 comentaris5 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
He reescrit completament aquest post, que abans portava el t?tol de "D’Elionor a Leonor en poques hores" i data 31-10-2005. He traslladat al nou post els comentaris de l’anterior.
La tend?ncia a marcar difer?ncies amb el colonitzador o a anar-les esborrant tant i tan aviat com sigui possible, no ?s m?s que el reflex directe de l’esperit de l’esclau: si aquest aspira a trencar les cadenes que l’oprimeixen, cercar? fugir de la manera que t? l’amo de dir les coses com de la pesta. Ara b?: si l’esclau ja pateix la S?ndrome d’Estocolm, si l’esclau ja ha agafat el llis a "conviure" amb el negrer, encara que sigui subm?s a aquest, aleshores la tend?ncia subconscient (o conscient i tot) ?s a anar assemblant-se a l’amo, de qui ja no se sent oprimit i que fins i tot admira i pren per model a imitar. I la TV3 i Catalunya R?dio, no ho dubtem, s?n a hores d’ara en mans d’escolanets d’am?n de la colonitzaci?.
Ja fa temps que els llibres d’estil de TV3, Catalunya R?dio i tamb? l’Avui assenyalen (d’una o altra manera) com a formes arcaiques (i que, per tant, cal deixar de banda) expressions com "lliurar" per "entregar", "guard?" per "premi", etc. ?s per aix? que no sobta que prefereixin "Leonor" a "Elionor" (mooolt arcaic, sens dubte). I suposo que pronunciar corresctament l’S sonora, la doble L, o diferenciar entre l’E oberta i tancada, tamb? deuen ser considerats arcaismes.
Aix? ?s el que diu l’IEC, per?, tanmateix, no li fan cas…
La forma catalana d’?s general i preferent d’aquest nom ?s Elionor, com podem comprovar, per exemple, en el Diccionari catal?-valenci?-balear i en la pr?ctica que segueixen les obres de consulta m?s habituals, com la Gran Enciclop?dia Catalana o el Gran Larousse Catal?. La forma Leonor ?s una forma antiga, molt menys documentada segons el mateix Diccionari catal?-valenci?-balear, que no t? una tradici? d’?s consolidada i que s’ha de considerar ocasional i obsoleta.
Font: InfoZ?fir
_escolteu, humilment, per a mi, si la xicotella es diu quelcom, es diu canfelipeta. el pare el canfelip, la mare la canfelipa, la filla la canfelipeta. i pudor rai.
salut i for?a.