Un redactor d’un diari en català de Palma —no diré quin per discreció— em diu que els correctors li canvien avui de matí per avui dematí. És a dir, fan tot el contrari del que haurien de fer, que és, si de cas, canviar avui dematí per avui de matí. Doncs parlem-ne.

La paraula per a designar la primera part del dia és matí i només hauria de revestir aquesta forma. Després hi ha les expressions de matí, de vespre, de nit o de matinada, que tenen valor adverbial: aixecar-se de matí (que significa especialment aixecar-se d’hora o prest), demà de matí en parlarem, sortir de vespre, circular de nit, cantar de matinada, etc. Ara bé, a força d’usar aquestes expressions adverbials s’ha format la paraula dematí (el dematí) que funciona com un substantiu sinònim de matí. I a Mallorca també ha comparegut el decapvespre i la dematinada, però no el devespre ni el dorabaixa ni la denit, segurament per la freqüència menor de les expressions adverbials corresponents.

L’expressió adverbial de matí (avui de matí, demà de matí, dijous passat de matí), grafia a part, és molt viva a les Balears. No tant al Principat, on se solen emprar les fórmules aquest matí (paral·lela a aquesta tarda, aquesta nit, etc.), demà al matí (o demà al vespre, demà a la nit). A Mallorca són molt usades les fórmules adverbials amb juxtaposició (avui vespre, avui capvespre, demà horabaixa), i com que en el llenguatge popular matí ha esdevingut dematí, també tenim avui dematí o dimecres dematí. I aquí és on entren en col·lisió avui de matí i avui dematí.

Pompeu Fabra, que volia una llengua clara i precisa, va optar per bandejar el dematí, que era la cosa més usual al Principat en temps seu, i va prescriure el matí com a única possibilitat; i ara, en el Principat, del dematí ja no se’n canten galls ni gallines, almenys en el català formal controlat. A Mallorca anàvem fent passes en la mateixa direcció, ço és substituir el dialectal el dematí pel general el matí, cosa que féu circular també la solució juxtaposada avui matí, la qual ja es troba en català antic. I en això aparegué la Filològica, que en el diccionari del 95 exhumà i beneí el dematí que Fabra s’havia esforçat a superar. De llavors ençà les publicacions i els mitjans de comunicació illencs s’han posat com a desaforats a escriure el dematí i avui dematí. Sort que el llibre d’estil per als mitjans de comunicació elaborat fa poc per la Universitat de les Illes Balears recomana les mateixes solucions que jo aquí defens, les que són més generalitzables a tot el país (el matí i avui de matí), tot i que, lamentablement, en fan ben poc cas. Coromines és de la mateixa opinió: “en el català central la combinació de matí ha tendit modernament a soldar-se i reemplaçar el substantiu simple matí, […] És bo de reaccionar-hi i continuar usant el substantiu matí de la llengua comuna en tots els tons del llenguatge, fins el més oral i col·loquial”.

L’únic problema és que l’expressió de matí tant significa “dejorn, de bon matí” com “durant el matí”. Supòs, però, que el context i un ús adequat de recursos com de bon matí poden desfer les ambigüitats.

Quantes vegades ho direm? Necessitam un estàndard modern i funcional, que aporti eficàcia a la comunicació dins tot l’espai català. No hem de menester una llengua fragmentada i regionalitzada que faci sentir estranys a uns els textos que produeixen uns altres. Doncs avui hem tret un punt en què no seria gaire difícil posar en pràctica aquesta filosofia.