Jorge Lorenzo diu —li ho he sentit a dir per televisió— que se sent orgullós de ser mallorquí. Té dret a sentir-se el que vulgui, com tothom, i és bo que se senti el que vulgui. Però jo no l’acap de veure com un mallorquí, mirau per on. I no pel seu nom i cognom, evidentment. Un pot ser ben mallorquí i dir-se Lorenzo i, fins i tot, Jorge. Sense cap problema. Però diria que si un espanyol nascut a l’ampla Castella sortís a un balcó —posem per devers Madrid— a saludar un públic aclamant i s’expressàs en anglès o en alemany, els aclamants tindrien serioses dificultats per a veure’l com un espanyol, encara que portàs el DNI a la boca.

Jorge Lorenzo (web en espanyol i en anglès) va néixer a Palma el 1987, vuit anys després que l’ensenyament del català s’implantàs com a assignatura obligatòria a totes les escoles. Supòs que, com totes les criatures, ha anat a escola, a una escola de Palma on l’ensenyament s’ha de fer en català, com a mínim en un cinquanta per cent. Se suposa que ha aprovat els exàmens de l’assignatura de català un any darrere l’altre. I, oh miracle, en fer declaracions públiques, de la llengua que l’escola li ha ensenyat no n’amolla ni mig mot. Si no en sap, tot un succés personal i del nostre sistema educatiu del qual podem sentir-nos orgullosos; si no en vol parlar, tot un succés d’un projecte que deia no sé què de normalització lingüística. Direu que com ell n’hi ha a betzef. Sí, però ell surt al balcó a parlar a les multituds. Ell ens ofereix la imatge impactant a la televisió d’un “mallorquí” jove, criat a l’illa, que no parla la llengua del seu suposat país. La imatge impactant del fracàs de moltes coses.

És clar que si parlam d’impactes, el més fort ens l’ofereix el president de les Illes Balears, que en la mateixa rebuda dispensada al motorista també va voler parlar als mallorquins concentrats davant el Consolat de Mar. Agafà un micro… i parlà en castellà. Com si res. Apuntau a la llista.

16 comentaris

Dins el trastorn general de la llengua que significa la interferència de l’espanyol hi ha el cas particular del trastorn creat en algunes paraules relatives als sentits corporals, en concret els mots mirar, veure, escoltar i sentir.

Una cosa és mirar i una altra, veure. Mirar és una acció més o menys voluntària, feta per decisió pròpia, mentre que veure és una percepció que ens arriba, normalment com a conseqüència de mirar però sovint sense la nostra voluntat prèvia. Si passam al sentit de l’oïda, l’equivalent de mirar és escoltar i l’equivalent de veure, sentir.

Això que és tan simple i quadriculat ara ens ho canvia la influència de l’espanyol, llengua en què el sistema s’ha desbaratat. I sentim frases com darrerament veig poca televisió o aquest canal no el veig quasi mai. Frases esguerrades en què caldria haver emprat el verb mirar. Si no veus un canal, vol dir que hi ha algun problema tècnic que t’ho impedeix; en canvi, no veig el televisor perquè la columna me’l tapa sí que és, evidentment, una frase normal.

Darrerament ha pres una volada alarmant l’ús d’escoltar amb el valor de “sentir”. Transcric tres frases que he anotat, escrites per articulistes prestigiosos, a les quals s’usa incorrectament escoltar en lloc de sentir:

«Trenta anys després, resulta terrible haver d’escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil».

«He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals».

«Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre a les notícies de les 20h de Ràdio Nacional».

I fa pocs dies he sentit —no escoltat— un conseller del Govern balear dient, en relació amb la construcció del denominat segon cinturó de Palma, que «no he escoltat a ningú que parlàs d’aquest tema». L’home no era conscient de la inconveniència política que representaven les seves paraules: volia dir que no es parlava del tema, però en realitat va dir que les opinions de la gent sobre l’afer l’importen un pebre.

La llengua espanyola ens trastorna el sentits, però no de la mateixa manera que ho fan algunes fotos de revista de perruqueria, sinó d’una manera molt més prosaica i real. Ja que ens han fet malbé els sentits de la vista i de l’oïda, esperem que no ens trastoquin els de l’olfacte, el tacte i el gust. Què dic? Si ja he sentit —no escoltat— algun avançat de la castellanització dient això ensuma molt bé o això sap a glòria, que ja podeu suposar de quines frases espanyoles són un calc aborronador. De fet, només el tacte ens queda intacte. Doncs toquem en català i per molts anys.     

15 comentaris

En la línia dels posts precedents, de felicitació pel nou tarannà de la ràdio i televisió públiques de les Illes —en català, més serioses, més professionals, més objectives— i d’encoratjament per a anar millorant en tots els aspectes, crec necessari afegir-hi la conveniència que l’ens (i també la TV de Mallorca) adopti, i segueixi després escrupolosament, una carta de principis semblant o idèntica a la que ha adoptat la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió [text].

Pel que fa a la llengua, la carta de la Corporació estableix coses com aquestes:

– «Els locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos, així com persones contractades per les empreses de la CCRTV (amb contracte laboral, mercantil o per obra determinada) utilitzaran sempre la llengua catalana quan estiguin en antena. L’ús d’altres llengües serà excepcional i motivat, recomanant sempre que sigui possible la traducció simultània.»

– «En el conjunt de la programació televisiva i radiofònica es donarà prioritat en igualtat de condicions a la presència de convidats, especialistes o testimonis dels àmbits artístic, cultural, científic, social, econòmic, etc., d’expressió lingüística catalana o que siguin capaços d’expressar-se en català, tal com correspon a una corporació audiovisual que té el català com a llengua pròpia.»

– «A l’hora de recollir testimonis amb declaracions que il·lustrin cròniques informatives o reportatges, tenint en compte el seu valor informatiu, es donarà prioritat en igualtat de condicions a les que siguin en llengua catalana.»

– «Es prendran les mesures adequades per procurar que la publicitat emesa per les emissores de la CCRTV sigui en llengua catalana. Es fomentaran acords amb els anunciants per garantir l’acompliment d’aquest principi.»

– «Les variants lingüístiques del català seran presents en els programes de les emissores de la CCRTV, tant per fidelitzar els parlants de tot el domini lingüístic com perquè els radiooients i els teleespectadors es familiaritzin amb la diversitat de les varietats territorials de la llengua. En els doblatges se seguirà adoptant la varietat estàndard.»

– «La utilització digna i comunicativament eficient de la llengua catalana implica garantir-ne un ús correcte, culte, educat i adaptable als diversos registres per part dels locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors de les empreses de la CCRTV.»

– «Els mitjans de la CCRTV seran especialment curosos a evitar ambigüitats quan transmetin informació sobre els actors individuals, col·lectius o institucionals que integren el nostre país, utilitzant una terminologia que remeti prioritàriament a l’espai català de comunicació. Així els termes país, llengua, nació, nacional, govern o parlament sempre faran referència a Catalunya.»

Tot absolutament racional, assenyat, lògic i moderat. I les dues darreres línies del darrer paràgraf encara serien millorables.

6 comentaris

Dèiem que IB3, televisió i ràdio, ara és una altra cosa. Una cosa que es pot mirar, dient-ho a la correguda. Però encara hi ha moltes coses que haurien de millorar, i sens dubte una d’aquestes és la llengua de la publicitat. La IB3 del PP era un mitjà bilingüe, amb tots els films i sèries en espanyol, amb algun programa en espanyol i amb uns presentadors —però no tots, a dir ver— que es tiraven de cap al castellà davant qualsevol entrevistat o convidat que fes olor de parlar en aquesta llengua. En un mitjà així els anunciants no dubten a fer-hi córrer els seus espots en espanyol, una llengua que, com a mínim,  no els crea problemes. Però seria inexacte si tot ho atribuíssim a la perfídia lingüística de la televisió i la ràdio de Matas i Umbert. Les empreses que insereixen publicitat en els mitjans de les Illes, tant les illenques com les espanyoles, tant en els mitjans en espanyol com en els pocs espais que són en català, ho fan bastant regularment en espanyol per una rutina macabra que ve d’enrere. Deuen percebre els illencs com una gent que no sent gaire devoció per la seva llengua i trien el camí més còmode per a ells, els anunciants vull dir.

Ara la ràdio i la televisió autonòmiques de les Balears són uns mitjans en català, però amb una plublicitat majoritàriament en espanyol. És a dir, de fet no són encara mitjans en català, i el contrast quan entra la publicitat és contundent. Canviar això és una necessitat peremptòria. Les empreses de les Illes haurien de ser les primeres a donar exemple, no com un diari local que s’anuncia en espanyol tot i que l’anunci es fa amb el ganxo del regal del llibre Espècies protegides de les Illes Balears, que òbviament és en català. I les empreses continentals, començant per les catalanes, haurien d’agafar la rutina de posar —qualcuna, com El Corte Inglés, ja ho fa— els espots en la mateixa versió que posen a TV3 (o ja hi tornarem a ser amb la cosa de les fonètiques, els accents i les varietats?).

Però sobretot cal dir que si ara TV3 és un mitjà amb la publicitat molt majoritàriament en català —i el que distorsiona és un anunci en espanyol—, això és perquè de fa molts anys hi ha hagut una feina per part de la Corporació, una feina que es proposà de modificar les attituds dels anunciants amb les pressions escaients. Aquest és el camí que hauríem d’assenyalar als directius de la IB3: fer feina per una publicitat acordada a la llengua del mitjà, una cosa que no vindrà de l’aire del cel. Cal que s’hi posin.

4 comentaris

Que Déu o qui sigui em guardi de fer generalitzacions, una de les tendències nefastes que tenim els humans. Per tant, parlaré no dels principatins —em sap greu però no tinc un gentilici millor— sinó d’una part dels principatins. Entre els quals es pot constatar una determinada attitud i un cert estereotip respecte dels —no: d’alguns— dialectes catalans. Per exemple, a molts de principatins els encanta el dialecte balear. Aquella cançoneta, aquell article salat, aquells mots exòtics, com alot,… «Oh, ets mallorquí, parla-m’hi una mica», em deia més d’un durant la meva època d’estudiant a Barcelona, tot disposant-se a gaudir d’un petit divertiment inesperat i gratuït. I la conseqüència immediata és que l’amor cec obstrueix la comprensió de postures i d’iniciatives estandarditzadores. L’estereotip és abundant entre defensors de la llengua i de la nació: un comentarista del meu post precedent deia a un altre lloc «quina llàstima que a un lingüista tan bo no li agradi doblar en varietats [dialectals]», sentència escrita amb la millor bona fe, per la qual cosa puc perdonar les dues inexactituds que conté. I una vegada un personatge del món del cinema, comentant una novel·la d’un autor mallorquí, m’interrogava confús per què si el dit autor era mallorquí no havia escrit el llibre amb l’article salat. Si els implicats fan part del comú de la gent, l’estat en què es troba l’idioma i el país fa el fenomen comprensible. Però també en el món dels professionals de la llengua hi ha sovint aquesta mateixa visió. Col·legues meus universitaris del cap i casal han explicitat desaprovació d’alguna recomanació meva per al llenguatge formal illenc feta amb el punt de mira d’una llengua pública dotada d’un grau prudent d’homogeneïtat. Però no recomanacions almogàvers, no, sinó coses que avui a les Illes són assumides per (quasi) tothom i entorn de les quals no hi hauria cap discrepància amb els col·legues illencs.

Gosaria dir que aquestes persones, científics “purs” inclosos, no han entès —anava a dir valorat, però per a valorar una cosa abans s’ha d’entendre— l’esforç que hem fet històricament els valencians i els illencs per a poder tenir una llengua formal compartida amb tota la comunitat lingüística. Un esforç —de renúncia a una part de la identitat lingüística, per dir-ho solemnement— que els barcelonins no han hagut de fer i hauríem de veure si sabrien fer. Per això pens que en molts de casos —i repetesc que no vull generalitzar— les proclamacions amoroses vers els altres dialectes són com una mena de comportament ritual previ a una manera d’actuar de la capital que hauríem de posar en solfa. En els darrers vint anys els qui han controlat els mitjans de comunicació i els doblatges i altres coses de la capital estant s’han negat en rodó a fer el més mínim esforç per a pensar la llengua amb una visió de la comunitat lingüística global. Que ja sé que és difícil, però és que ni n’han concebut la possibilitat.

Començ a estar cansat de gent que va donant lliçons d’amor als dialectes com si d’això ells en tinguessin l’exclusiva. Un amor fàcil de predicar quan l’objecte que es proposa per a estimar és dins un compartiment autonòmic que no és el propi i amb els esquemes a l’ús no està previst que es desmarqui del seu redol. Altra cosa són els dialectes del propi compartiment, que aquests sí que podrien crear problemes si l’amor es desvetllàs sobtadament o més del compte. Però la majoria dels qui donen lliçons amatòries que ara són en el meu pensament parlen una varietat que es pot estimar sense entrar en cap conflicte per si es renuncia o no es renuncia —en certs registres, vull dir— a cap dels seus elements integrants, i això és una situació bastant còmoda.

I, encara que el post no parla de mi sinó de la llengua, deixau-me dir —perquè si no ho proclam n’hi haurà que no ho arribaran a agafar mai— que la meva dedicació a la idea d’anar bastint això que s’ha dit una llengua nacional —ço és un instrument amb el qual una nació pot funcionar— no està gens barallada amb la fascinació i veneració profundes que sempre he sentit pel català de Mallorca; per la genuïnitat, la frescor i l’extraordinària riquesa lèxica i fraseològica del parlar dels pagesos mallorquins o dels nostres grans narradors costumistes. Perquè més enllà de quatre detalls superficials, com el jo som o jo sóc, hi ha tot un món de possibilitats lingüístiques que alguns, fins i tot, hem imaginat engrossint el tresor de la llengua comuna i un món que es troba sota amenaça d’anihilament total pel pas del cap de fibló de la interferència de l’espanyol.

Els compatriotes del Principat que diuen que els doblatges fets a les Illes han de ser en “dialecte pur”, que em responguin aquesta qüestió: en el cas hipotètic que Mallorca s’avançàs a doblar un film per a una estrena a la televisió en “dialecte pur”, TV3 voldria passar aquest doblatge o s’estimaria més tornar a doblar el film a la seva manera? És que parlàvem de fer un sol doblatge per a tot el país. O no?

En fi, només eren reflexions en veu alta.

18 comentaris

Fa pocs dies, la televisió IB3 va començar a emetre una sèrie (En Dawson creix) amb doblatge fet a Mallorca. És el primer cas de doblatge illenc d’un film estranger per a la televisió (descomptem el doblatge, localista i absurd, tot i que amb fonètica admirable, dels dibuixos animats que ja es va fer durant la legislatura passada). Per això la cosa mereix una anàlisi i un comentari detallats. Com podeu suposar, només em cenyiré als aspectes lingüístics.Abans d’entrar en matèria, algunes qüestions de principis. Em sembla perfecte que es facin doblatges a les Illes: si se’n fan a Barcelona, per què no se’n poden fer a Palma, que és la tercera ciutat dels Països Catalans? Però amb alguna condició. Una, que no s’ha de doblar al català un producte que ja estigui doblat al català, cosa que seria una ridiculesa i una tudadissa de diners públics. I una altra, que aquest doblatge ha de poder ser utilitzat a qualsevol televisió de parla catalana. Lògicament, un cop doblat a Palma un producte, no ha de ser doblat una altra vegada per ningú més. És bo que les televisions puguin emetre films o sèries amb un doblatge amb sabor illenc, com és bo, per als illencs i per a tots, que arreu circulin productes de tota mena amb sabor illenc. I valencià, i el que sigui. Fer compatible aquest sabor illenc amb el caràcter “exportable” dels productes és l’envit de les empreses dobladores de les Illes (que, d’altra banda, com més mercat tinguin més guanyaran). I és evident que per a assolir aquesta compatibilitat cal satisfer encertadament uns determinats requeriments lingüístics.

I passem a comentar el doblatge. Siguem positius: la cosa s’ha fet amb bona voluntat i amb ganes de fer-ho bé. I siguem rigorosos: si això és només un començament, a partir del qual hi haurà una millora progressiva, aprovats amb bona nota; si això ja ha de quedar així definitivament, val més que ho deixeu córrer. Anem als detalls. Llegiu més

27 comentaris

IB3, la ràdio i la televisió autonòmiques de les Illes Balears, comença a canviar. Es nota en tot: primer en el fet que ara són mitjans lingüísticament normals, és a dir en la llengua del país; segurament —encara no tinc prou elements per a valorar-ho adequadament— la qualitat de la llengua també anirà millorant en alguns aspectes (a la ràdio —però no, inexplicablement, a la televisió— ja han llevat aquelles falques d’autopublicitat en llengua dialectal imposada per algun dels anteriors mandarins); els presentadors no canvien de llengua davant els entrevistats hispanoparlants residents; i, pel que fa als continguts, sembla que sortim del bunyol immirable i inescoltable que vam patir, sentint vergonya cada cop que el miràvem o escoltàvem, durant la legislatura passada. No és que ara sigui una meravella (segur que no es pot passar del zero rodó al notable o excel·lent sense una transició), però com a mínim ara ja no fa vergonya.

Ahir van fer un programa d’humor de producció estrangera amb doblatge valencià. I ho vam entendre tot, senyors del Govern valencià, tot sense cap problema. Encara que el producte era en un bleda horrible (només un doblador tenia bona pronúncia) i amb alguna meravella com “el pastís sap a xocolate”, que els traductors o correctors del programa deuen considerar tan valencià com les falles. D’altra banda, IB3 televisió ha començat a emetre els films amb els doblatges de TV3 (algun amb qualitat fonètica no gaire superior a la de la versió valenciana esmentada), els que fa més de vint anys que ja sentíem amb tota normalitat. I ahir van passar el primer producte amb doblatge fet a les Balears, la sèrie En Dawson creix. La novetat va ser seguida amb interès per moltes persones, entre elles un servidor, que dedicaré un post a comentar el fet.

17 comentaris

Fa temps que tenia ganes de trobar una manera funcional i atractiva d’inserir sons en els posts d’aquest blog, que no fos el clàssic enllaç que obre el reproductor per defecte de l’ordinador. Ahir m’hi vaig posar i, a força de pegar-m’hi —un no és expert en informàtica— he aconseguit incrustar aquest magnífic reproductor flash, que a partir d’ara ens permetrà que el nostre blog “soni” de tant en tant. Només heu de clicar damunt el trianglet vermell (si no respon al primer clic, feu-ne un altre) i tornar a clicar per a aturar. Com a inauguració de l’estri us oferesc tres perles acústiques.

Continua aquí.

13 comentaris

Els catalans rebem agressions lingüístiques de fa prop de tres-cents anys. Tant de temps ensinistra qualsevol a callar i aguantar. No sols a callar i aguantar sinó a evitar la bufetada deixant de fer sistemàticament allò que la provocaria, és a dir utilitzar submisament la llengua imposada. Però darrerament de cada cop més persones no renuncien als seus drets, i automàticament afloren els conflictes lingüístics, que solen ser reflectits per la premsa.

El darrer cas a Mallorca, ahir mateix. Una persona arriba a una oficina pública exercint els seus drets lingüístics i es veu obligat a perdre no se sap quant de temps i a cercar l’ajuda d’altra gent que també perd el temps, perquè el guarda de seguretat, amb tota la seva tranquil·litat, no l’entén o diu que no l’entén.

La cosa més surrealista del cas és la versió que en dóna avui el Pamflet, que presenta la víctima com el culpable i una bístia renega (se niega a que le atiendan en castellano), i qualifica el fet de no renunciar al propi idioma d’absurdo lingüístico. Però crida l’atenció especialment la interpretació que el presumpte periòdic fa dels drets lingüístics. Diu: “Barceló blande el artículo 3 del Estatut balear a la hora de defender su intervención. Dicho artículo especifica que «todos tienen el derecho de utilizar el catalán, y nadie podrá ser discriminado por razón del idioma». Sin embargo, y al tratarse de un edificio del Estado, no hay leyes que obliguen a sus funcionarios a utilizar el catalán”. A part que una cosa és “utilizar el catalán” i una altra permetre només que uns altres l’utilitzin (embolica que fa fort), el “raonament” no té pèrdua: és com si jo fos assassinat a la Universitat i algú argumentàs, en defensa de l’assassí, que, si bé la Constitució estableix el dret a la vida, no hi ha lleis que obliguin específicament a respectar la vida en el recinte de les universitats.

I d’això en diuen periodisme.

6 comentaris

A penes acabat d’escriure el post anterior, top casualment amb aquest paràgraf de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (s.v. Foix, Esclarmunda de):

«Germana del comte Roger Bernat III de Foix, sembla que la seva influència dugué Jaume [II de Mallorca] a signar amb aquest una aliança contra Pere el Gran (1278). Quan, el 1285, es produí l’atac per sorpresa del rei català contra el palau de Perpinyà, Jaume aconseguí fugir…»

Fantàstic: dos germans, fills del mateix pare i de la mateixa mare, un nascut a València i l’altre a Montpeller —per als reis medievals la “mobilitat” ja estava inventada—, un que visqué a Barcelona i l’altre a Perpinyà —Perpinyà la catalana, diuen ara—… i resulta que un d’ells és català —curiosament el nascut a València—, per la qual cosa hem de deduir que l’altre no ho devia ser. Dos germans que tingueren la sort de repartir-se els copiosos béns del pare, i en el lamentable repartiment a un li tocà la tallada grossa i a l’altre la petita, però la cosa hauria pogut anar perfectament a l’enrevés; i un era català i l’altre no.

Què diria qualsevol dels dos germans en veure com els descendents de la seva gent diuen aquestes bestieses? 

12 comentaris