El trastorn dels sentits
Dins el trastorn general de la llengua que significa la interferència de l’espanyol hi ha el cas particular del trastorn creat en algunes paraules relatives als sentits corporals, en concret els mots mirar, veure, escoltar i sentir.
Una cosa és mirar i una altra, veure. Mirar és una acció més o menys voluntària, feta per decisió pròpia, mentre que veure és una percepció que ens arriba, normalment com a conseqüència de mirar però sovint sense la nostra voluntat prèvia. Si passam al sentit de l’oïda, l’equivalent de mirar és escoltar i l’equivalent de veure, sentir.
Això que és tan simple i quadriculat ara ens ho canvia la influència de l’espanyol, llengua en què el sistema s’ha desbaratat. I sentim frases com darrerament veig poca televisió o aquest canal no el veig quasi mai. Frases esguerrades en què caldria haver emprat el verb mirar. Si no veus un canal, vol dir que hi ha algun problema tècnic que t’ho impedeix; en canvi, no veig el televisor perquè la columna me’l tapa sí que és, evidentment, una frase normal.
Darrerament ha pres una volada alarmant l’ús d’escoltar amb el valor de “sentir”. Transcric tres frases que he anotat, escrites per articulistes prestigiosos, a les quals s’usa incorrectament escoltar en lloc de sentir:
«Trenta anys després, resulta terrible haver d’escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil».
«He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals».
«Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre a les notícies de les 20h de Ràdio Nacional».
I fa pocs dies he sentit —no escoltat— un conseller del Govern balear dient, en relació amb la construcció del denominat segon cinturó de Palma, que «no he escoltat a ningú que parlàs d’aquest tema». L’home no era conscient de la inconveniència política que representaven les seves paraules: volia dir que no es parlava del tema, però en realitat va dir que les opinions de la gent sobre l’afer l’importen un pebre.
La llengua espanyola ens trastorna el sentits, però no de la mateixa manera que ho fan algunes fotos de revista de perruqueria, sinó d’una manera molt més prosaica i real. Ja que ens han fet malbé els sentits de la vista i de l’oïda, esperem que no ens trastoquin els de l’olfacte, el tacte i el gust. Què dic? Si ja he sentit —no escoltat— algun avançat de la castellanització dient això ensuma molt bé o això sap a glòria, que ja podeu suposar de quines frases espanyoles són un calc aborronador. De fet, només el tacte ens queda intacte. Doncs toquem en català i per molts anys.
15 comentaris15 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
I tant, Gabriel. A Barcelona la gent diu: “Aquesta paraula no l’he *escoltat mai” i “Estic *veient una pel·lícula”. Però la cosa no s’acaba pas aquí, perquè -com tu molt bé dius- també s’arriben a SENTIR frases com: “Aquest pa *recén fet *olora molt bé”.
Pel que fa a “saber”, el cantautor valencià Feliu Ventura -llicenciat en Filologia Catalana, pel que m’han dit- canta:
“Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.”
És cert que “saber” està acceptat com a ‘tenir tal o tal sabor’, tot i que suposo que deu ser un dels molts castellanismes que accepten des de l’Institut, oi?
Finalment, i encara amb relació al sentit del gust, voldria recordar que, “gràcies” a l’espanyol, cada cop hi ha més catalans que saben si una cosa -de menjar, s’entén- els agrada o no després d’haver-la *provat, mai tastat…
Vaja, que tens tota la raó del món -i part de l’estranger! 😉
Segons les teves explicacions, deu ser molt fàcil per a mi:
mirar = watch
veure = see
sentir = hear
escoltar = listen
Segurament faig servir aquests mots correctament, gràcies que s’empren igual que els equivalents en anglès. Però vigilaré, perquè “veure la televisió” no em sona malament, cosa que vol dir que segurament ho he sentit més d’un cop també, i fins i tot podria ser que ho he emprat, ja que com tots els que aprenem una llengua, aprenc moltes coses del que diu la gent (cosa que és un gran desavantatge en el cas del català, sobretot si vius a Barcelona, com jo).
Gràcies un cop més Gabriel per les teves precisions.
Al Gore va ser ahir a Palma.
«Gore no canvià de to durant les dues hores que parlà i, segons alguns testimonis, la traducció no s’escoltava gaire bé, tot i haver pagat 1.200 euros.»
Avui mateix al Diari de Balears (pàg. 3).
Totalment d’acord amb vosaltres.
Tret d’això de “saber”. El DCVB dóna com a primera accepció d’aquest verb, precisament, «tenir gust (de tal o tal cosa, la qual s’expressa per un mot introduït amb la preposició “a”)».
Cosa distinta és que la generalització d’aquest mot hagi estat motivada per l’ànim de copiar el castellà. Però això no lleva que sigui correcte.
Cal seguir lluitant contra aquests tipus de castellanismes, els més perillosos perquè es van infiltrant i enquistant d’una forma molt sorneguera. Cal preservar o recobrar la genuïnitat de la nostra llengua perquè si, per omissió o per permissivitat equivocada, es deixa seguir degenerant fins que comenci a semblar una mera transcripció del castellà, aleshores seria el començament de la fi de la llengua catalana. Gràcies, Gabriel, per mantenir-nos en guàrdia.
En llatí clàssic sapere volia dir “tenir gust”, i “saber” es deia scire. En llatí vulgar va desaparèixer scire i sapere va agafar els dos sentits. És lògic, doncs, que en català primitiu o medieval saber significàs també “tenir gust” o nocions pròximes, com mostren els textos. D’aquesta situació vénen els usos fòssils actuals com saber greu o saber bo. També tenim sabor, de la mateixa arrel. Però l’evolució lingüística dugué a fixar sobre saber només el significat de “coneixement” i es perdé l’altre. Si ara hi ha gent acastellanada que diu això sap a menta és per pura imitació de l’espanyol.
És com si la interferència fos a l’inrevés (imaginem l’espanyol subordinat al català) i que la gent hispanoparlant es posàs a dir aqueste i aquesta, i algú refusàs considerar aquest ús com a catalanisme basant-se en el fet que els mots apareixen documentats en espanyol antic.
En el valencià central us puc assegurar que això de “sap a menta” només ho diuen les persones MOLT influïdes pel castellà. De tota la vida he sentit “tindre gust de”.
· “Estos bunyols no tenen gens de gust de carabassa!”
· “Eix arrosset té gust de peix”
P. S.: Això de Feliu Ventura, no m’estranya. L’he sentit parlar i no sé a on ha après català. No fa ni les vocals obertes. Ni v ni b. Ni ll. Ni assimilacions vocàliques. És totalment artificial i acastellanat. Raimon i ell són de la mateixa vila: Xàtiva. Mireu quina diferència d’un a un altre!
Bon dia,
He copsat perfectament el sentit dels verbs ‘mirar’ i ‘veure’ segons vostè ho explica. Però quant a la diferència entre ‘escoltar’ i ‘sentir’, m’hi embolico una mica. No vaig heretar aquesta distinció semàntica i trobo a faltar al seu post un paràgraf semblant al segon, que vostè dedica a la diferència entre ‘veure’ i ‘mirar’, aquest cop dedicat a ‘escoltar’ i ‘sentir’.
Aleshores, ‘escoltar’ implicaria més voluntarietat que no pas ‘sentir’, és així?
M’agradaria aclarir que la lletra que canta Feliu Ventura és un poema de Marc Granell, la qual cosa no lleva que hauria de fer un curs de correcció fonètica….
Encertada aquesta matisació. D’una altra banda caldrà anar amb molt de compte amb l’expressió següent: ha arribat a les meues oïdes. On queda ja la paraula orella? Ha arribat a les meues orelles.
El mateix passa amb els altres òrgans: Tens molt bon ull (tens molt bona vista); tens un nas finíssim (tens un olfacte finíssim).
Tinguem present que d’ací també s’està perdent un bon grapat de vocabulari.
Salut.
Al respecte de Feliu Ventura vos he de dir que no entenc massa bé les crítiques. Si fa una cançó d’un poema, queixeu-vos del poema, dic jo.
Pel que fa a la seva pronúncia de “castellanitzat”, tal volta s’hauria de fer un esforç a les escoles de tot el País Valencià per a ensenyar molt bé com s’ha de pronunciar cada grafia. Jo sóc d’un poble com Benaguasil on s’apitxa moltíssim i no diferencien ‘b’ i ‘v’, fem una ‘ll’ catellana, les ‘g’i ‘j’ són ‘tx’… i canviar això suposa un esforç que algú hauria de dirigir des de la base.
En fi, una abraçada a tots!!
Crec que José pot estar tranquil d’anar per bon camí si la seva pronunciació és la que tradicionalment ve usant la gent del seu poble, i si ho fa així ningú li podrà dir amb raó que parla malament. El que és realment greu és perdre la noció del vertader sentit de les paraules, com no distingir entre sentir i escoltar (i antigament també es deia oir) o entre mirar i veure, o aqueix ús de saber per ‘tenir gust’, per molt que en català antic fos usat amb aquest sentit. I voldria aclarir a Sacavera que escoltar és posar atenció a allò que algú diu o a un soroll per determinar-ne la naturalesa o la procedència. Durant una tempesta que tenim a sobre no escoltam els trons,sinó que els sentim, però un tro que ens ve de molt lluny, potser l’escoltem tractant de determinar si es tracta, efectivament, d’un tro o del soroll d’un avió o d’altra cosa.
Moltes gràcies, Antoni. Resta totalment aclarit.
merciiii
Al Diccionari de barbrismes (sic) :
Tacto : toch