En aquest blog hem parlat bastant de doblatges, i se n’ha parlat a altres bandes, i supòs que la majoria d’assessors lingüístics deuen tenir les coses clares, però es veu que n’hi ha que continuen en la desorientació més deplorable.

El passat dia 27 vaig veure a IB3 una cosa que em va deixar amb els cabells drets. Un documentari (paraula més adequada que documental) titulat La recerca de l’arca de Noè. Una producció estrangera doblada al català en alguns estudis de Mallorca. Davall les veus dels dobladors, si no ho record malament, se sentien les veus originals. Hi havia un narrador en off i talls de diferents experts que exposaven les seves opinions o coneixements. El fet que vull comentar és que la veu del narrador era doblada a un català més o menys estàndard, però als experts que apareixien en pantalla els feien parlar amb article salat i amb tot de formes dialectals.

És impressionant. Els responsables d’aquest bugat foradat no poden concebre altra cosa que no sigui la contraposició entre llegir en una varietat de llenguatge i parlar espontàniament en una altra. Com si aquesta pràctica, perquè és la més abundant a Mallorca fos l’ús més estès sobre la bolla del món. Quin sentit té fer parlar un científic americà en una varietat diferent de l’estàndard de la seva pròpia llengua?

I d’altra banda, quan van perpetrar aquest doblatge, pensaven en la possibilitat d’utilitzar-lo a altres televisions de parla catalana o tenien el pensament estret dins la roqueta? Sospit que aquest documentari ja estava doblat al català, i amb això ja es respondria la qüestió anterior. Amb pactes de progrés i governs de centreesquerra, resultarà que tampoc no hi ha manera d’actuar amb una mica de coneixement. 

Crec que ho he escrit per aquí altres vegades: vull que Unió Mallorquina creixi; igual que vull que creixi l’esquerra nacional. És a dir, vull que a les Illes —i a la resta— progressin els partits del país, perquè, tal com està el panorama, la urgència és el país per damunt cap altra cosa. No sé si amb l’elecció de Miquel Nadal com a president del seu partit el meu desig es veurà beneficiat o no: algunes profecies expressades avui mateix no van en aquesta direcció precisament, però ja ho veurem va dir un cec.

El que vull ara, a part de desitjar molta sort i molt de succés al nou i flamant president, és oferir-li humilment alguns suggeriments. Com que sóc lingüista i el meu camp d’activitat i preocupacions és el de la llengua, els consells aniran per aquí. Sobre altres qüestions els seus col·legues de partit i assessors ja faran el que hagin de fer.

El primer suggeriment és que sigui conscient de la importància que té la imatge en un polític. I una part d’aquesta imatge és la manera de parlar. En els països normals el model lingüístic que els polítics ofereixen és cosa sagrada, perquè en el parlar hi va la pell política. Dit això, jo fos d’ell contractaria ràpidament un logopeda. No és prudent que un líder d’un partit que aspira a ser majoritari exhibeixi aquesta cosa pròpia dels adolescents palmesans i tan poc eufònica que anomenam parlar bleda, perquè als mallorquins que parlam normal i que tenim sensibilitat per la nostra llengua aquesta manera de parlar ens provoca tota classe de sensacions menys votera. Segurament el nou president ni ho sap, que parla bleda, com la resta d’afectats —en el quadre clínico-lingüístic que patim col·lectivament el desconeixement de la patologia és part important del drama—; per això en aquestes situacions és tan important el consell amic d’algú que entén una mica de llengua.

Un altre suggeriment lingüístic que faig a Miquel Nadal és que quan s’adreci als immigrants en general no els parli en espanyol. A Es Fogueró, el restaurant on van fer la festa, ahir no devia haver-n’hi gaire, d’immigrants, i amb la seva acció només devia voler que la premsa d’avui es fes ressò del gest. Però el gest és molt perillós, perquè l’únic que fa és reforçar un lamentable esquema mental de molta de la nostra gent, que quan veu negre, àrab o xinès pensa que l’únic idioma que aquesta gent pot entendre, parlar i aprendre és el castellà. Els immigrants que s’han establit a Mallorca parlen com a maternes un centenar llarg de llengües, tot i que ja sé —i ho sap Nadal— que els qui voten són els qui parlen en espanyol. Tanmateix, un líder dit nacionalista no pot perdre de vista ni un moment el projecte tantes vegades enunciat: que a la societat que volem construir la llengua d’intercomunicació entre els diferents col·lectius i de cohesió social ha de ser el català. Si no, com entendran els immigrants aquest projecte si els autòctons no deixen d’associar-los amb la comunicació en espanyol?

No sé per què avui no he pogut evitar d’escriure aquest post. Potser és que encara conservo en alguna part de la retina la imatge impactant d’aquell Miquel Nadal, excitat com un cavall a la fira o com a posseït per alguna mena d’esperit, parlant —cridant— en espanyol a Son Oliva.

  Els serveis lingüístics de la Universitat de Barcelona s’han posicionat per la forma blog, com es veu en aquesta pàgina. És una bona notícia. A poc a poc el món de la filologia, els lingüistes i els responsables de la correcció lingüística dels mitjans de comunicació i les editorials es van decantant per la grafia lògica. La blogosfera catalana, en canvi, continua majoritàriament a la deriva. Però no tota, és clar.

Aquests dies es parla de vets i de vetos. El Senat posa vet o veto als pressuposts de l’Estat. El fet ens pot dur a dissertar un xic sobre la complexitat dels punts de vista sobre les coses de la llengua i sobre les discrepàncies dins el gremi dels lingüistes. Discrepàncies que es deuen produir dins qualsevol gremi, supòs.

He observat que a l’Avui, a El Periódico i a TV3 diuen veto, mentre que al Diari de Balears i a IB3 es decanten per vet (i un presentador de l’informatiu del migdia ho ha pronunciat amb vocal neutra). La mateixa disparitat de visions que sostenen Fabra i Moll. L’Alcover-Moll defensa que vet és una forma antiga i tradicional, documentada profusament a la llengua antiga —cosa fàcilment demostrable—, que suposa una catalanització espontània del mot original i que seria un error no optar per aquesta forma. Diguem abans de continuar que el nostre mot en principi no és més que la forma verbal corresponent a la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí vetare ‘prohibir’, és a dir ego veto ‘jo prohibesc’. De la mateixa manera que credo és la primera persona del verb llatí credere ‘creure’. Fabra preferí la forma etimològica, que coincideix en les diverses llengües europees, però atenent el fet de la documentació antiga de vet també va recollir aquesta forma com a variant secundària.

Després ve Coromines, que està convençut que el vet antic té un sentit específic, que no és la primera persona de vetare sinó un postverbal de vetar i que amb el valor semàntic que ara ens interessa és una forma antiquada davant el terme del llatí canònic i jurista veto, que sí que és la primera persona i que és el que hi ha en totes les llengües. I amb el seu estil característic i to contundent, entima que veto és la forma del català modern «mal que s’hi hagi revoltat algun purista a ultrança (Careta) seguit per AlcM [Alcover-Moll] (obedient a consignes de canonges provincials)». Déu n’hi do. La lliçó de Coromines és impagable: no tota forma documentada a la llengua antiga és bona. I una simple lectura de l’Alcover-Moll podria no fer-nos caure en la dada que el vet antic i el veto poden ser dues paraules distintes, un arcaisme amb el significat de “prohibició” o “excomunió” i el mot que ja sabem.

L’argumentació de Fabra i Coromines són convincents. Un cop més surt el principi de l’internacionalisme en la terminologia (és com allò del blog, vaja): l’anglès, el francès, l’italià, l’espanyol, l’alemany, el rus i totes les llengües modernes diuen veto. Cosa ben lògica tenint en compte l’origen del mot. O potser fóra millor dir cred en lloc de credo i lavab en lloc de lavabo?

Nota (especialment) per a locutors: la e ha de ser oberta en tot el territori de la llengua.

Mirau què passa quan la racionalitat és engrillonada i tancada a la cambra fosca i profunda del soterrani del castell. Que fàcil i senzill que seria dir Els blogs davant la contesa electoral. Fins i tot ho entendríem a la primera. Però no, abans que la senzillesa i la racionalitat n’hi ha que estan disposats a fer tota classe de malabarismes i contorsions innecessaris. Com que si haguessin escrit Els blocs davant la contesa electoral el lector tot d’una pensaria en el Bloc Nacionalista Valencià, en el Bloc per Mallorca i potser en altres blocs, han hagut d’escriure els blocs digitals, amb la qual cosa també resta ben clar que se n’exclouen els blocs analògics, com els dos esmentats. De manera que ara ja tenim una altra manera de designar els pobres blogs: el terme complex bloc digital, amb la qual cosa donam més varietat a la bauxa terminològica que hem muntat. Ad maiorem Termcati gloriam.

Ho he dit altres vegades: quina llàstima que siguin els “bons” els qui vagin perduts per la vida. Tribuna Catalana és una publicació digital de gran interès i molt seriosa quant als continguts. Ho seria encara més si fos capaç de no fer disbaratets com aquest, de saber de qui és millor fer cas i de saber alliberar-se de la por de sentir-se en “estat de pecat” (lingüístic), que esclavitza tanta gent en aquest país.

Per cert, alguna cosa s’ha mogut a Vilaweb, tot i que segurament no és d’ara. A la pàgina on s’explica què són els blogs de la casa llegim coses com: «‘Blocs’ és el nom que VilaWeb ha posat als seus ‘weblogs’… Els ‘blogs’ constitueixen un dels fenòmens més espectaculars d’internet d’aquests darrers anys… Si en voleu saber més, de ‘blogs’ en català, us recomanem…» Ara només falta suprimir les cometes a les dues darreres frases i, després de trescar per la garriga, haurem trobat el camí.

No, no, que ningú —sobretot ninguna— no es precipiti: continuu tan hétero com sempre. És que en Jordi ni tan sols és un home de carn i ossos, encara que és possible que algun lector d’aquest post al final no ho acabi de creure. En Jordi és només una veu, una veu feta amb ordinadors, una veu generada en un procés de sintetització de parla. Un estri que ens ofereix la companyia Loquendo destinat a ser utilitzat en diverses aplicacions informàtiques que abracen un ventall d’utilitats. La més corrent, els programes que llegeixen textos, com els que poden ser útils als cecs o com el que ha produït aquesta pallissa que hem d’aguantar —pels disbarats que diuen— en els autobusos de Palma. En Jordi és una de les moltes veus que la casa ofereix per a un ampli conjunt d’idiomes. El nostre home —bé, la nostra veu— té una germana, na Montserrat, la veu femenina catalana que un altre dia us presentaré, però m’agrada més en Jordi, que hi farem. Pel que he llegit, les veus femenines són més difícils d’aconseguir que les masculines i de menys qualitat. Sembla que perquè la freqüència fonamental o primer harmònic és més alta que la dels homes i no sé què més. És una llàstima que sigui així i esperem que la tecnologia ho resolgui aviat.

Bé, ara podreu sentir com parla en Jordi. Si feu clic aquí (i un altre clic o dos després en el trianglet vermell), en Jordi us llegirà aquest post.

Bé, com veieu, en Jordi parla català central. Però català central del bo, no aquest xava-bleda que parlen els actors joves de El Cor de la ciutat, la majoria de locutors dels anuncis de la televisió i en Pellicer. Ara que és tan aprenent que amb una mica de paciència he aconseguit de fer-lo parlar amb accent mallorquí. Aquí és on ell i jo ens hem divertit de valent. Un clic aquí i veureu quines coses que ha après de dir:

Decididament en Jordi serà a partir d’ara per a mi un bon ajudant. Per començar, l’incorporaré com a model de bona pronúncia a la meva Guia de correcció fonètica, petita taula de salvació de tants de nàufrags de la dicció i l’elocució que hi ha en aquest país.

Ahir va tenir lloc a Palma —sí, a Palma— un acte per a celebrar el trentè aniversari de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears. Tres-cents empresaris de les Illes, i algun senyor vingut de Madrid, es van ajuntar a l’Hotel Melià Victòria en un sopar de gala i pinyol vermell. La televisió va emetre un moment del discurs que hi pronuncià el president de les Illes Balears. Un tall breu però suficient perquè es pogués veure amb tota claredat la dada que ara ens interessa: el senyor Antich va fer el seu discurs en espanyol.

Supòs que ningú no s’imagina el president Montilla —o Maragall o Pujol— en una situació semblant. Però Antich s’estima més que el comparin amb Zaplana o Camps. Antich s’està lluint: les crítiques que rebé quan en l’acte de rebuda de Jorge Lorenzo parlà en castellà en el balcó del Consolat de Mar sembla que no l’han immutat, i continua disposat a menysprear els principis de defensa i promoció de la llengua que signà després de les eleccions. És a dir, a menystenir la llengua del país, els esforços de tots els qui treballen pel català i una gran part dels qui l’han votat. Antich —ben igualet que el PP— sembla que vulgui transmetre als ciutadans el missatge que el català està molt bé quan només ens escolten els de la família però que hi ha moments en què cal guardar la compostura. Antich també ens deu voler fer avinent que vulnerar la llei (decret 100, article 4) no té la més mínima importància. Així va la normalització.

Veig que el diari Ultima Hora du avui dues pàgines de publicitat —és a dir que algú paga— dedicades al món del truc. El títol, una monada: Es món d’es truc dels mallorquins. La resta, tota en espanyol, i amb detalls com “el trofeo Mitjorn”. No escriuria aquest post si no fos que a dalt, ben clar i destacat hi ha un anagrama: el del Consell de Mallorca.

Els amics d’ARCA m’han convidat a fer una conferència sobre els noms dels carrers de Palma. Serà avui a les 8 a la seu de la institució. Com sabeu, el tema m’interessa molt. La quantitat de coses que he après de la història de la meva ciutat a través de la història de les plaques de les cantonades! I preparant aquesta conferència he retrobat també algunes notes de la meva pròpia història. Devers l’any 1976 a l’escalfor del Congrés de Cultura Catalana, que remenava símbols i identitats, vaig començar a estudiar la història del nomenclàtor de Palma. El mes de maig del 1979 vaig publicar un article a la revista Lluc titulat “Els noms dels carrers de Palma”, i aquell número coincidia amb la constitució del primer Ajuntament Democràtic, que una de les primeres coses que va fer va ser llevar de les plaques els noms del Generalísimo, José Antonio, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Goded, Mola, etc. Per aquell article de Lluc em van demanar opinió sobre els noms que havien de substituir els esmentats, i vaig poder demanar a l’Ajuntament que restituïssin noms històrics com la Plaça de la Porta del Camp o la Plaça de la Porta de Santa Catalina. La relació amb l’Ajuntament ja no es va interrompre, i el primer lustre dels 80 vaig dur a terme un ampli estudi sobre el nomenclàtor que es va concretar amb dues propostes de normalització, una sobre el centre històric (transformada en el llibre Els noms dels carrers de Palma, 1983) i una altra sobre la ciutat moderna, inèdita. El 1985 el Consistori aprovà la normalització en bloc de tota la ciutat antiga sobre la meva proposta, llevat d’alguns casos particulars. Alhora s’anaven traduint els noms de la ciutat moderna, i canviant algunes denominacions (aquí amb solucions que venien de propostes molt diverses) fins a la interrupció de 1991. Ara he presentat un projecte actualitzat per a normalitzar allò que queda pendent i tancar el procés. Si es tanca bé, com esper, quedaré immensament satisfet.

Els Joves de Mallorca per la Llengua han decidit de promoure un concurs i una marató fotogràfica per a denunciar l’existència de moltes plaques de carrers que encara estan en castellà a la ciutat de Palma. Totes les iniciatives de Joves de Mallorca per la Llengua són molt encertades, i aquesta pot ajudar a sensibilitzar davant l’existència, encara, de plaques fora de tota normalitat lingüística.

El que passa és que trescar tot el municipi de Palma —que és enorme— cercant plaques amb la dita anomalia és una feinada immensa. Més pràctic seria que em demanassin a mi, que les tinc totes ben controlades. Sé quantes són, quines són i on són. Si em presentava al concurs, segur que el guanyaria, però crec que no ho podré fer, perquè està restringit als voluntaris de Joves per la Llengua, i aquí a mi no m’hi volen. El grup Joves d’Esperit de Mallorca per la Llengua, del qual sóc fundador i membre únic, no hi és admès. Però com a petita ajuda els diré que els carrers de Palma que encara tenen la placa en castellà són 184 (els mateixos que hi havia el 1991, quan va entrar a Cort el partit que ara n’ha sortit), i això representa el 7 per cent del total. Em surt aquest comentari perquè avui mateix he lliurat a l’Ajuntament el treball-proposta que em van encarregar sobre la situació del nomenclàtor i que és indispensable per a un correcte acabament del procés que anomenam normalització de la nomenclatura viària. Que no és només traduir, sinó canviar els noms inadequats (no sols els franquistes), recuperar noms tradicionals i, en definitiva, deixar la toponímia urbana bella i endreçada.

El nou Ajuntament sortit de les eleccions passades va agafar tot d’una amb interès la qüestió de la normalització lingüística dels noms dels carrers, igual que l’eliminació de la nomenclatura franquista, i en això estam. Tot du el seu procés, i fins al 10 de gener, en què s’acaba el termini de la marató, els joves fotògrafs encara tindran plaques per a immortalitzar, però supòs que molt aviat la qüestió de les plaques en castellà serà un afer resolt. Que ja tocava.