D’un programa de Televisió de Mallorca, amb assessorament lingüístic en els títols de crèdit.
Perquè no corregeixen envers de dormir?

Publicat en el Diari de Balears el 14 de febrer de 2009.

L’Alcover-Moll ens diu que puesto és un castellanisme introduït en el segle XVI i que és totalment inoportú, perquè tenim la paraula lloc. Dues afirmacions que mereixen un comentari. Puesto és una paraula que existeix en italià (posto), en francès (poste), en occità (pòst), en portuguès (posto) i en romanès (post); és a dir, en totes les llengües romàniques menys en català (normatiu). Fins i tot en anglès (post), si bé amb un ús limitat.

Quant al moment de l’arribada del castellanisme, sorprèn que la data sigui tan primerenca. Sobretot si tenim en compte que aquesta paraula apareix en italià i en espanyol en el mateix segle XVI. En francès apareix en el XVII, i a partir de Wartburg s’accepta que és un italianisme. No sé si en espanyol és una creació genuïna o també és un italianisme. L’origen de la paraula sembla militar, i convé tenir present el rol dels italians en la difusió de tècniques i lèxic militars a l’època referida. En tot cas, aquesta paraula s’ha fet un lloc important en totes les llengües esmentades, i cobreix un camp semàntic notori davant els equivalents de lloc (lieu, lòc, luogo, lugar). Puesto és una paraula que figura a tots els diccionaris catalans fins a Pompeu Fabra. El Labèrnia la inclou sense cap mania («puesto: lloch ó espay que ocupa qualsevol cosa…»). La desgràcia de la nostra paraula és que va entrar amb una forma veritablement “lletja” (amb o final i amb el diftong ue), però si hagués entrat, com en principi s’esperaria, amb la forma post, ara no semblaria tan innecessària o inoportuna, sinó tot el contrari. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 7 de febrer de 2009.

Sempre hi ha hagut persones sense feina, però el tractament d’aquest fet com a problema social i associat a una determinada política en els temps actuals ha determinat l’aparició d’uns termes estandarditzats al voltant del fet de no tenir una ocupació laboral. L’espanyol és l’única llengua que ha instituït aquestes paraules a partir del verb parar i ha creat els termes parado i paro.
[…]
Com en algunes llengües just ara esmentades, en català podem fer, i hem fet, els termes ocupació, desocupació i desocupat, amb els quals podem resoldre amb tota suficiència la necessitat de tenir els mots adequats per a aquests conceptes. Però, tot i tenir el problema resolt, no sabem estar sense mostrar la nostra sistemàtica subordinació al veí i hem hagut de fer els calcs dels mots espanyols parado i paro (aturat i atur). La inclusió d’aquests mots en els diccionaris amb aquest valor (DIEC, EC) no els lleva la condició de castellanismes deplorables, sinó que, més aviat, ens hauria de fer sentir una certa vergonya per la manera com s’està fent l’estandardització del català contemporani. […]
Article complet aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 31 de gener de 2009.

En el camp de la història de les paraules caldria ser prudents davant la tendència de treure conclusions de quatre dades esparses. La història de les paraules s’explica a partir de documentació abundant i del bon coneixement de la història de les coses que les paraules designen. S’ha dit, i molts creuen, que grifó (‘aixeta’ a Mallorca) és una paraula antiga i genuïna. Segurament, per a molta gent la creença es fonamenta únicament en tres citacions de l’Alcover-Moll (1368, 1461 i 1493) i en el contrast entre el caràcter agut del mot català i el caràcter pla del mot espanyol. El fet és que el grifó, que no era al Fabra —i sembla que amb bon criteri—, va ser introduït en el DIEC. Intentem fer una primera aproximació al tema. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 24 de gener de 2009.

A les llengües romàniques (i alguna altra com l’anglès) existeix una bona col·lecció de paraules formades amb un radical corresponent a un mot referent a un ofici, càrrec o dignitat i el sufix –at  (–at en francès, –ado o –ato en espanyol i portuguès, –ato en italià –ate en anglès). D’aquesta manera, les bases lèxiques marquès, rector, secretari, etc. produeixen les paraules marquesat, rectorat, secretariat i altres. El sufix –at procedeix dels sufixos llatins –atus i –atum, ja productius en aquella llengua (consulatus, magistratus), però la immensa majoria de les paraules que ara ens ocupen s’han format en alguna llengua moderna i després s’han difós per les altres, cosa que explica que el conjunt d’aquests mots sigui bàsicament el mateix en tots els idiomes, amb alguna mancança en els diccionaris catalans amb correspondència estricta amb la que hi ha en els diccionaris espanyols. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 17 de gener de 2008.

A l’article precedent vaig denunciar la paraula espoli, que ha de ser espoliació, i, de passada alguns altres calcs de l’espanyol, com arxiu, en el sentit d’acció d’arxivar, que ha de ser arxivament. La recomanació anava precedida d’una llarga exposició sobre els noms deverbals, els deverbals sense sufix i els deverbals sense sufix aparents, no formats per derivació en el si de la llengua, sinó presos del llatí o d’altres idiomes. […]

Un cas molt semblant a espoli / espoliació és extermini / exterminació. La primera forma, més que una continuació del llatí exterminium, sembla una còpia del mot espanyol, documentada en el segle XIX; en canvi, exterminació, és documentada en català de molt més enrere i coincideix amb les grans llengües europees (anglès, francès i alemany extermination). Continua aquí.

Segur que avui alguns lectors del Diari de Balears deuen haver pensat, davant el títol del meu article, que he passat —m’he passat en català dubtós— a l’altra banda. Esper que hagin llegit l’article, l’única manera d’evitar-me una mala fama que podria ser destructiva per a mi. Aquí teniu l’article en qüestió.

Avui volia anar a parar a espoli, un calc del mot espanyol —amb grafia peculiar— expolio, una paraula que no s’adequa al tarannà derivatiu del català ni a la pràctica universal de les llengües europes (francès i anglès spoliation, italià spoliazione, portuguès espoliação). En català cal dir espoliació, l’única forma prescrita per Fabra i l’única admesa encara avui pels diccionaris d’Enciclopèdia Catalana, en els quals espoli és paraula amb un altre sentit i una altra etimologia. Però la generalització desitjable del mot espoliació topa ara amb un obstacle sobrevingut: el DIEC (2ª edició) ha donat entrada a l’espoli castellanitzant com a forma secundària. Article complet aquí.

Publicat en el Diari de Balears (suplement de cultura) el 3 de gener.

Què hem de dir, i escriure, fideuà o fideuada, referint-nos a un plat que s’ha fet famós pertot? Fideuà és la manera de dir del català popular del País Valencià, en què totes les terminacions –ada passen a –à (com ventà o animalà). Tanmateix, no veig per què els qui parlam i escrivim en altres varietats de català hem de dir fideuà en lloc de fideuada, que és la forma amb el nostre sufix habitual. Continua aquí.

Com dèiem en el post precedent, abans tothom deia xampany, independentment de l’etiqueta i del lloc de procedència. Ara la gent de la meva generació i les més joves de cada vegada més diuen allò que mana i ordena la televisió i la publicitat: el cava dels orgues. De manera que arriben les festes de Nadal i la tirallonga de dinars, sopars i altres àpats i bauxes familiars, d’amics o d’empresa. I reunits a la taula pares i fills, avis, gendres i nores, cunyats i nebots i tutti quanti, un diu “va, traieu el cava”, i després un altre “ara ve el cava”, i un altre “qui vol cava”, i el de l’altre costat “acosta’m el cava, si et plau”, i així fins que l’hort està ben cavat i recavat. Defensor que sóc —com haureu vist si heu llegit el post que ve abans d’aquest— de la paraula xampany, enguany he decidit de posar en marxa el mètode xampanyuàs. És molt senzill: unes etiquetes casolanes fetes amb un processador de textos i una impressora aferrades damunt totes les ampolles de xampany que s’han de consumir en els tiberis familiars, que siguin —les dites etiquetes— prou grosses i que assaltin de manera fulminant la vista dels comensals. I a veure què passa. Bé, a diferència del mètode champenoise, el mètode xampanyuàs no és objecte de cap protecció legal. Vull dir que qui vulgui el pot posar en pràctica. No deien que cal defensar la llengua amb pedagogia?