|
Amb bones paraules
Petonejar
Aquests dies, llegir a la premsa feta a Barcelona, de paper i digital, que un grup d'homosexuals es petonejaren al pas del papamòbil m'ha provocat una petita revolta interior. I no perquè els individus esmentats es besassin a cor què vols, una activitat sempre molt saludable en la intimitat o davant el Papa, sinó per l'ús d'una paraula tan lluny d'osques com petonejar. El verb besar i el substantiu bes no són usuals en el col·loquial del Principat, però això no fa perdonar el fet que hagin estat radicalment suprimits de la llengua formal que surt de la capital, especialment la dels mitjans de comunicació. Aquestes belles paraules resten expulsades del món dels (mots) vius, on només transiten el petó, i, com a verbs, fer-se petons i el malastruc —segons l'ús que se'n faci— petonejar.
L'afer m'ha portat a mirar de prim compte les definicions que donen els nostres diccionaris de besar i derivats. Segons el DIEC, besar és "Tocar, oprimir amb els llavis, que es clouen en el moment del contacte i després es desclouen, en senyal d’afecció, de salutació, de reverència, etc.". Al diccionari d'Enciclopèdia Catalana no li passa per malla un petit detall acústic: "tot produint un petit soroll característic", afegeix a la descripció. Evidentment, el moviment labial dels protestaires esmentats no era un simple cloure i descloure instantani i candorós ni produïa cap soroll característic. Cosa que ens du a la conclusió que la definició de besar dels nostres diccionaris no cobreix totes les situacions. Més complets són els diccionaris francesos, que per qualque cosa els veïns del nord són considerats mestres en algunes arts, com ho sembla mostrar el fet que el bes no previst en el DIEC sigui anomenat french kiss pels anglesos. Diu l'estimat Tresor de la langue française: "Baiser: [Domaine des rapports amoureux]Appliquer, presser ses lèvres sur quelque partie d'une personne (notamment la bouche, avec mouvement actif de caresse, succion, préhension, etc.)[...]". Una definició bastant millorada, tot i que encara omet detalls importants.
El diccionari català-llatí de Nebrija (1507) precisa més que el DIEC quan distingeix besar honestament (osculari) i besar com enamorat (suauiari), i, pel que fa al substantiu (en aquest cas besar, no bes), distingeix el besar honest (osculum) i el besar d'enamorat (basium). Precisament, el llatí, com ens ho mostra Nebrija, també tenia diferents paraules per a les dues classes de bes: l'osculum i el basium. Al final, però, basium, d'on ve el nostre bes, va cobrir tots els significats, i l'osculum es va perdre per a les llengües romàniques. El mestre Coromines ha teixit la teoria que el basium, l'únic supervivent de la lluita de sinònims llatins, va tenir problemes en les llengües que perden la –o final (francès, occità i català), mentre que es mantingué fort en les llengües que conserven aquesta vocal final (portuguès beijo, espanyol beso i italià bacio). En català bes és paraula ben clàssica i usada literàriament en tots els temps, però en la llengua parlada aviat s'afeblí. A Mallorca tradicionalment s'ha usat més aviat besada, paraula que fa poc ha reviscolat després de ser abandonada quasi completament i substituïda pel castellanisme besso (és l'únic que sentíem de petits la gent de la meva generació i la dels meus pares). Al Principat bes o besada van ser substituïts per petó, abans potó, que sembla una creació feta amb una arrel expressiva (pot), relacionada amb paraules semblants d'altres llengües (fins i tot amb el suec i noruec puta, que vol dir 'bes' o' besar'). Petó és paraula no coneguda en la documentació fins al segle XVII (tot i que ha de ser més antiga). La seva associació amb pet ha fet que sigui mot rebutjat pels qui no el tenen com a natural. Antoni Maria Alcover el considerava un mot "molt grosser", i, fins i tot, algun principatí, com Carles Soldevila, també el tenia per paraula grollera que la gent fina ha d'evitar. Per a l'acció de besar, al Principat s'usen les expressions fer un petó o fer-se petons, i el verb petonejar (documentat a començament del segle XX). Per si fos poc, Verdaguer assajà un apetonar que, per sort, no va passar gaire endavant.
Naturalment, no hi ha cap motiu per a rebutjar petó o fer un petó o fer-se petons, com ja s'ha encarregat Coromines de deixar clar. Aquest mot i expressions semblen, però, més adequats per al "bes honest" de Nebrija que per al bes bilabial i interlingual — perdó pel que sembla terminologia fonètica — que Coromines denomina "òscul conjugal". El problema és expulsar de la llengua capitalina paraules tan bàsiques com bes, besada o besar. Pel que fa a petonejar, per ventura no és una paraula gaire feliç del punt de vista morfològico-semàntic, però això ho acabarem de confirmar quan tinguem un bon estudi del sufix –ejar. En tot cas, petonejar-se, aplicat al que fan una parella d'amants en la intimitat i en el deler, és un mot ben desairós. El romanticisme esclafat per les setze rodes d'un camió.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 13 de novembre de 2010.
