|
Amb bones paraules
Les carreres: dels carros a les universitats
Tot va començar amb el carro, aquesta invenció de fa uns quants mil·lennis, conseqüència de la invenció de la roda, que va fer avançar la humanitat una cosa de no dir. Carro és una paraula d'origen cèltic, però no sabem qui va fabricar els primers. Els camins per on passaven els carros es deien en llatí carraria, substantivació de via carraria, i d'aquí surt la nostra paraula, carrera. A partir del seu primer significat, carrera va anar fent una remarcable expansió semàntica i s'aplicà a diverses coses relacionades amb l'accepció inicial: primer els camins que unien les poblacions i també les vies interiors d'aquestes, que ara diem carrers, però que a l'Edat Mitjana també es deien carreres, fins que els dos mots es van especialitzar. N'ha quedat el refrany mallorquí no deixis les carreres velles per les novelles, que ens exhorta a no canviar els mètodes segurs de sempre per innovacions perilloses. A Mallorca també ha quedat el mot carrera per a designar la part de carrer que correspon a la façana d'una casa, i a foravila l'espai que hi ha davant les cases. La carrera va passar a ser també la distància entre dos llocs (entre tal i tal lloc hi ha una bona carrera) i el desplaçament o la ruta per a anar d'un a l'altre. A l'Edat Mitjana també trobam sovint les expressions sortir a carrera (sortir a camí) i tenir carrera (tenir dret de pas per a anar a algun lloc).
En italià la paraula carriera també va tenir el mateix significat inicial de 'pas per a carros', i d'aquesta llengua segurament va passar al francès, especialment en els usos de l'equitació. En francès carrière designa el lloc on corren els cavalls, d'on surt el sintagma cheval de carrière. En el Tesoro de Covarrubias (1611) carrera encara és bàsicament també el lloc on corren els cavalls, i no hi apareix l'accepció de 'cursa' o 'competició' ni la de 'acció de córrer', que van sortir per metonímia (potser un canvi bàsicament espanyol). Amb tot, algun document coetani ens mostra que aquests canvis ja s'havien produït: "con veloz carrera atravecé aquel cerro", Juan de la Cierva, final del segle XVI). El català medieval també coneix un ús especialment vinculat als cavalls. "Com la trompeta sonà los cauallers feriren los caualls dels esperons, e feren moltes carreres" es diu en el Tirant. Però no és del tot clar aquí l'abast semàntic de la paraula carrera, i no he vist en època medieval altres usos del mot en què el significat sigui 'acció de córrer'. Els exemples del Tirant deuen haver inclinat la Secció Filològica a incorporar carrera al DIEC amb el valor de 'cursa'. Un fet, però, que no hauria de motivar que cessàssim de preferir 'cursa' o 'correguda' per a les competicions.
Però no volia parlar d'aquest hipotètic castellanisme (carrera en el sentit de competició), sinó d'un altre de més greu i que no ha estat —crec— denunciat per ningú. Tornem, doncs, a la nostra història. Després dels sentits estrictes de carrera, aparegueren els usos metafòrics, i carrera va acabar designant el camí que fa una persona per la vida. I de la carrera de la vida a la carrera professional, que és una altra carrera, un altre camí. La carrera és tot allò que fa un professional, especialment la gent de lletres, els científics, els polítics, els cantants i, fins i tot, els futbolistes: totes aquelles persones que avancen, progressen i guanyen prestigi o reconeixement. No es parla, però, de la carrera d'un conductor d'autobús o d'un taxista, tot i que els taxistes, de carreres n'arriben a fer moltes. Per a referir-se a la carrera professional les llengües del nostre entorn tenen la mateixa paraula: francès carrière, anglès career, espanyol carrera, italià carriera, alemany Karriere, etc. Totes sorgides del primitiu pas de carros i difoses d'una llengua a l'altra. Però la carrera és sempre el progrés professional al llarg de tota la vida. Només en una llengua —que jo sàpiga—, l'espanyola, carrera es refereix a uns estudis universitaris regulars que porten a l'obtenció d'un títol. I aquesta és una innovació (feta segurament a partir de l'expressió dar carrera, pagar els estudis a qualcú) i una peculiaritat de l'espanyol molt recent: el primer diccionari acadèmic espanyol que duu aquesta accepció és el de 1983 ("Conjunto de estudios repartidos en cursos, que capacitan para obtener un título y ejercer una profesión"). En totes les altres llengües aquesta carrera es diu estudis, grau, etc. Si decidíssim de no parlar una llengua subordinada, no diríem estudiar una carrera sinó estudiar un grau o una cosa equivalent. I no pensaríem mai que un estudiant que arriba a la llicenciatura o a la graduació acaba la carrera. No: es troba just en el moment de començar-la.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 20 de novembre de 2010.
