El PP ha corregut a adherir-s’hi. Res d’estrany, perquè aquest és exactament el discurs de la dreta espanyola nacionalista i trepitjaveïns (n’hi ha una que no ho sigui?): superioritat de l’espanyol, desigualtat de drets entre uns ciutadans i uns altres i la intocabilitat del sagrat monolingüisme dels hispanòfons quan circulin pels seus dominis.

I el PSOE? Llevat d’alguns casos particulars —o no controlats— no s’hi ha adherit. Atenció a la dada important: la raó per la qual no s’hi adhereixen. No perquè estiguin amb la igualtat de llengües i de ciutadans, sinó perquè consideren que no és ver que estigui en entredit el dret al monolingüisme en espanyol i l’hegemonia d’aquest idioma. I com que no hi està, cosa més que certa, tranquils. Les declaracions són a les hemeroteques.

En els dos casos el punt de mira és l’estatus de l’espanyol. Perilla o no perilla. Sí, no, sí, no, el joc perfecte de poder i oposició. Del català, com sempre, ens n’haurem d’ocupar els catalans.

Per a no perdre el costum, ja tenim un altre manifest d’uns “intel·lectuals” espanyols —i algun català de naixement— en defensa de la pobra i maltractada llengua llur, la que ells anomenen común. No és res nou ni inèdit, ni els signants estan en condicions de rebre cap premi a l’originalitat. És un lliurament més del discurs dominant en el món castellano-espanyol, compartit per la majoria, de dretes i d’esquerres, ho expressin de manera ostentosa o ho pensin contingudament. Una realitat, en qualsevol cas, que fa definitivament impossible una entesa amb ells.

Llegiu més

Avui a Amb bones paraules tractam sobre la paraula informe. I diem que és un castellanisme com unes cases.

Llegir l’article

És increïble. El senyor Joaquín Rodríguez i Rodríguez, regidor de l’Ajuntament de Palma no deu haver llegit el pacte per al govern municipal ni el pacte per al govern de les Illes Balears. Crec que s’hi diu alguna cosa de normalització lingüística. Perquè al senyor Rodríguez no se li ha acudit altra cosa que posar a tots els autobusos de Palma, per a ambientar la cosa, una emissora de ràdio que emet música majoritàriament en espanyol (una miqueta en anglès i zero patatero en català), amb tota la xerrameca en espanyol, igual que la publicitat i els butlletins informatius. Això exactament és el que sentiran els ciutadans de Palma dins l’autobús. El fet ha passat bastant desapercebut: només ho he llegit aquí. La cosa mereix una protesta ciutadana en tota regla. Senyora batlessa, explicau-li al vostre regidor que aquest país té una llengua i unes institucions que han promès respectar-la i promoure-la.

L’any 2006, poc després de la posada en marxa d’IB3 (la televisió) vaig fer un estudi de la cosa lingüística en aquella casa. La majoria de la publicitat contractada per les grans empreses de fora de les Illes era en espanyol, igual que alguns programes i tots els films i sèries que la cadena exhibia. Per tot això aquella IB3 sonava molt espanyola. Com l’inefable Canal 9. I aquesta era la situació de la publicitat en començar la nova etapa (aquí en vaig parlar).

Doncs bé, ara mateix, ara que tots els programes i tots els films i sèries són en català, veig que la majoria de la publicitat també ho és. Les grans empreses anunciants posen la mateixa versió dels anuncies que posen a TV3, que no és més que la cosa més lògica del món. La dada és molt important, perquè mostra la relativitat de les inèrcies i que rectificar aquestes no sempre és tan difícil com sembla. I em dóna de parer que darrere aquest fet tan positiu hi ha gent que hi ha fet feina. No conec els detalls però es mereixerien gratitud i reconeixement.

Avui a Amb bones paraules recoman a tothom de parlar de bastions i no de baluards, almenys quan ens referim als de la ciutat de Palma. No he estudiat els usos tradicionals a altres parts del país, però a Mallorca la cosa és més o menys clara.

PDF | HTML

Avui a Amb bones paraules parlam de la qüestió de tinent de batlessa, que ja havíem tractat en aquest blog.

PDF i HTML

Actualització: Hi afegesc una idea que no m’havia comparegut abans. Quina llàstima que els diaris no es puguin actualitzar com els blogs.

Aquells qui estimen tant la flexió de gènere haurien de pensar que també hi ha flexió de nombre. Per la mateixa raó que alguns defensen tinent de batlessa, un senyor que hagi estat tinent de batle amb dos batles diferents hauria de posar en el seu currículum que ha estat tinent de batles. I si ha exercit el càrrec amb un batle i una batlessa, tinent de batle i de batlessa. O tinent de batlesses, si és el cas. I embolica que fa fort.

2ª actualització: Doncs mirau això. No hi ha manera.

El discurs contra la llengua catalana —el comptador marca més de tres-cents anys— no té avui més opció que presentar-se com a defensa de la llibertat individual. D’una altra manera, ni tan sols podria aspirar a entrar al recinte on té lloc el combat de les idees. La màquina pretesament liberal es posa en marxa quan en algun àmbit s’ha produït una certa implantació del català, mai quan el català és absent o altament precari en algun altre domini. El cas més clar és l’escola, diana de tots els atacs d’aquest personal, i, també fins a un punt, els mitjans de comunicació, en què, considerant globalment la comunitat lingüística, s’ha creat algun espai (TV3, IB3) de certa normalitat lingüística.

L’afer Air Berlin ens il·lustra amb una claredat meridiana sobre la falsedat produnda d’aquest discurs pseudo-liberal. L’editorial de la sucursal balear d’El Mundo, el diari on prediquen cada dia els nostres impudents “liberals”, no pot ser més clara. La pressió del Govern i dels nacionalistes s’ha imposat per damunt la racionalitat, diuen. I quina és la racionalitat? La mateixa que ha propugnat l’inefable Middelmann. Que a Air Berlin s’usi l’espanyol, que és —brillant argument— la llengua oficial a Espanya. Que s’hi usi només l’espanyol, s’entén, perquè ja s’hi usa i ningú no havia demanat que deixàs d’usar-s’hi. Podrien ara invocar la llibertat indivual dels clients de triar la llengua que volen llegir i escoltar, cosa que implica que hom els ofereixi les diferents possibilitats. Però no, de llibertat res. El que volen és que de català n’hi hagi com més poc millor, i, si pot ser, només en espanyol. Aquesta és la seva llibertat, i de tant en tant ho diuen clar.

Ja he escrit en alguna altra ocasió —i en aquest article contava una anècdota il·lustrativa— que errarem el tret si centram la política lingüística en l’exigència de coneixement del català (a funcionaris, mestres, etc.) i no enfocam aquesta com un conseqüència natural d’allò que ha de ser central, que és l’ús normal de la llengua. Ara el Govern de les Illes Balears treu un decret en què s’augmenta el nivell del català exigit als funcionaris i es donen dos anys als que vénen de fora per a aprendre la llengua. El decret va ser presentat ahir per la consellera d’Interior, María Ángeles Leciñena, en conferència de premsa i amb totes les solemnitats. I parlant tot el temps en un perfecte espanyol. I la qüestió és: parlarà català la senyora Leciñena d’aquí a dos anys comptats a partir d’ahir? M’arriscaria a pensar que no, vist que no ho ha “aconseguit” en els vint-i-cinc que fa que viu a les illes. I per a què deu voler aquest govern que s’expressa en espanyol que els seus funcionaris sàpiguen català? Per a fer amb aquesta llengua el mateix que fan les conselleres Leciñena i Nájera? Vull pensar que no, però els funcionaris que teòricament es posaran a estudiar català, i tots els ciutadans, també ho haurien de creure.