Avui el Diari de Balears informa que el Butlletí Oficial de les Illes Balears (dia 5 d’aquest mes) du la versió espanyola d’un text amb un grapat de topònims “passats per la màquina” de traduir, i es veu que ningú no va revisar el producte segregat per l’artefacte. D’aquesta manera els Tossals Verds es converteixen en Los Cerros Verdes, Son Fortuny esdevé Sueño Fortuny i la Trapa, la Trampilla.
Jo no em preocuparia gens per fets com aquest. Vaja, que no em preocuparia gens per l’espanyol, que de salut va més que sobrat. I episodis com aquest poden ser una distracció i un alegre divertiment. És més: l’interessant és que el text s’ha escrit i pensat en català, que és com ha de ser, i després la maquineta s’ha encarregat de la resta. Pitjor seria si fos a l’enrevés, que fos pensat i escrit en espanyol i la maquineta fos la “normalitzadora”, com passa molt sovint en algunes administracions. Heus ací alguns topònims que podrien sortir en aquest cas: Són Estimar (Son Amar), Són Menges (Son Comes), la Mengi (la Coma), Cala Esberlada o Cala Esquerdada (Cala Rajada), Són Magrana (Son Granada), Ca Més o Gos Més (Can Mas), Gos Sanis o Gos Castris (Can Capes), Són Mulla o Són Banya (Son Moja) –quin desastre si els confusos clients de Son Banya començassin a fer veles cap a Son Moja!–, la Trencada (la Rota), la Tatxa (la Punta), Punta Cosina (Punta Prima) o el Gitano (el Caló). Que Déu ens agafi extremaunciats.

Consciente probablemente de su error al aceptar las pretensiones nacionalistas en materia de lengua, el Gobierno ha querido compensarlo con la orden del Ministerio de Defensa de que todos los militares hablen única y exclusivamente en castellano en todo el territorio nacional.
La orden provocó ayer una reacción furibunda de ERC y BNG, que presentaron una batería de interpelaciones parlamentarias y criticaron al ministro José Bono. Los nacionalistas no tienen credibilidad porque denuncian lo que ellos estan haciendo: imponer una lengua sobre otra. Editorial de El Mundo de dia 13-01-2006.

Només hi ha una “petita” diferència: uns només volen “imposar” en els Països Catalans la llengua pròpia del territori –és a dir “imposar-la” en el seu espai natural, simplement perquè no en desaparegui–, i els altres volen imposar la seva llengua –que ja està ben imposada en el seu espai propi– en un territori que no és el seu. Els nacionalistas no pretenen imposar el català a Castella o Andalusia. Oi que la diferència és substancial?

L’Institut d’Estudis Catalans té un interessant i molt útil recull de premsa diari al seu web, en el qual podem llegir un bon caramull de textos periodístics, notícies i opinions, referides al món de la cultura en un sentit ampli (llengua, literatura, ciència, tecnologia, urbanisme, etc.). Gràcies a aquest servei avui he pogut llegir, per exemple, sense passar per taquilla la vomitiva vomitada anava a dir intel·lectual del diari El Mundo d’avui (i d’ahir) sobre la imposición del catalán. Digne –és un dir– de ser llegit i analitzat.
Però hi ha una cosa que trop bastant incomprensible: els diaris escorcollats són sobretot els del Principat (El Periódico, Avui, La Vanguardia, El Punt), la premsa madrilenya (El País, ABC, El Mundo, La Razón, etc.) i lògicament les edicions principatines d’alguns dels rotatius anteriors. Hi manca, o hi té una mínima presència, la premsa valenciana (per exemple el Levante) i la premsa illenca (sobretot el Diari de Balears). Precisament avui hi surt la notícia del nomenament de Joan Veny com a fill il·lustre de Campos, però la informació és de Diario de Mallorca, Última Hora i El Mundo-El Dia, i res del Balears.
Els suggeresc amablement que revisin alguna cosa.

Aquests dies tots els endevinadors, astròlegs i nigromàntics diuen que es farà una gran escenificació de discrepàncies profundes, suades de sang per a posar-se d’acord, espera desesperada de miracles que no arriben…, però en el darrer moment hi haurà acord i s’oferirà al Principat un estatutet desnerit i descalcificat (tal com estan les coses no pot sortir res més). I tots voldran fer creure que és un gran avanç per a Catalunya o que era l’únic avanç possible. I després què? A esperar vint-i-cinc anys per a una altra oportunitat? A contemplar impotents com els governs de torn –tripartit, bipartit o nopartit– van administrant un tediós dia a dia d’un país humiliat i que haurà vist ensorrar-se una vegada més la il·lusió de trobar una sortida per al seu problema?
El PSOE-PSC ja fa temps que hi està apuntat. CIU no sé com podria explicar als seus electors aquell no (presumptament) enèrgic dels dies anteriors al trenta de setembre i aquest hipotètic sí a un estatut incomparablement inferior. I Esquerra, creu que algú la podria prendre seriosament pel partit que ha de portar el país a la sobirania? No ho faceu, que no us ho perdonarem.

Una senyora nascuda al Principat i resident a Mallorca es queixa a Catalunya Ràdio que el RAC (Reial Automòbil Club de Catalunya) utilitza només l’espanyol com a llengua de relació amb els clients de les Illes. Ni la revista que aquests reben ni els papers que l’empresa posa a la seva disposició coneixen el català per a res.
És un fet tristament conegut i repetit que moltes empreses principatines, quan s’instal·len a les Balears o al País Valencià, actuen lingüísticament com si s’implantassin a Almeria. Tots tenim a la memòria el comportament indigne de Caprabo al País Valencià i no del tot clar a Mallorca. Algun dia d’aquests comentaré alguna cosa de les companyies principatines que s’anuncien en espanyol a IB3.
Naturalment, les empreses cerquen el negoci i actuen –també pel que fa a la llengua– en funció de les expectatives empresarials. Alguna part de culpa –però no m’atreviria a dir en quin grau– deuen tenir les societats balear i valenciana si els negociants poden arribar a la conclusió que el català no és un factor a favor dels seus interessos. Però el que m’interessa ara no és això, sinó trobar maneres de defensar el meu idioma amb eficàcia. I una manera hauria de ser la solidaritat entre tots els membres de la nostra comunitat nacional. Si les empreses principatines que menyspreen el català en els territoris catalans de fora del Principat veiessin com per aquest fet són severament castigades pels catalans del Principat, potser ho repensarien. Ho repensarien si veiessin que els consumidors de tots els Països Catalans actuen com un bloc compacte. És una eina que podria donar rendiment si sabéssim posar-nos-hi i emprar bé els recursos (no cal dir que Internet és una meravella, i tots encara tenim al cap el cartell d’Alcampo, per no parlar de coses més repugnants). Els catalans del Principat que tenen per norma no donar beneficis a aquells qui menystenen la llengua del país basta que estenguin el principi a tots els qui menystenen el català –siguin catalans o estrangers– a qualsevol part de la comunitat catalana. I com és possible que la Generalitat de Catalunya hagi donat un premi a la normalització lingüística, o una cosa així, a una empresa –esmentada més amunt– que ofèn els catalanoparlants a una part del nostre territori?
Naturalment, les empreses catalanes tenen la mateixa obligació moral que les empreses de fora del país de respectar el català quan actuen aquí. Però sempre s’havia dit que la burgesia principatina, aquesta que ara no vol etiquetar els seus productes en català, havia estat l’artífex de la recuperació de la llengua i de no sé què més. No caldria revisar qualque cosa?

El problema no és que tres o quatre individus sense el més mínim sentit del rídícul, o simplement que “no hi són tots”, facin el pallasso i muntin una “Academi de sa llengo baléà” i facin una gramàtica. El problema és que hi pugui haver un diari que en faci notícia i els dediqui una pàgina. Cosa que vol dir que aquest presumpte mitjà de comunicació ha arribat a un nivell de degradació que demana una mica d’anàlisi. Ja no és una qüestió d’ideologia sinó de decòrum professional. Si a un país normal hi hagués algun diari que donàs reiteradament la categoria de notícia (amb una pàgina sencera) al fet que qualsevol boig digués animalades, com que l’anglès deriva del rus o que les papallones són mamífers, rebria suport de cap institució en forma de publicitat o altres? Com es repartiria, en cas afirmatiu, la vergonya entre els curts de gambals, el diari i els responsables de les institucions?

Ha tornar a passar. Una vegada més uns membres de la policia espanyola han humiliat un català –en aquest cas una ciutadana mallorquina– pel simple fet de dirigir-se a ells en la llengua –diuen que oficial– del país on la vexada va néixer i els vexadors es troben accidentalment. Per a aclarir-nos a nosaltres mateixos hauríem de fer la llista, encara que sigui llarga, i dur-la rigorosament al dia. Fins i tot, potser podria interessar a alguns organismes internacionals.
Joana Estarellas i Dolç, la víctima, i totes les víctimes d’aquesta situació –Toni Mestre, Maria de Lluc Mayol, per posar només uns casos que em vénen al cap, tots mallorquins– són tota una mostra de dignitat personal i nacional, i hauríen de rebre les més clares expressions de reconeixement i admiració per l’exemple donat als seus conciutadans. Amb ciutadans exemplars un país en situació difícil agafa forces per tirar endavant.
Però és evident que aquests episodis no sols no cessaran sinó que es faran més espessos. Per dues raons. Una, perquè de cada vegada hi haurà més persones sense por que plantaran cara i aniran als mitjans de comunicació i a les instàncies on es denuncien les agressions als drets lingüístics. I, l’altra, perquè els vexadors no fan els més mínims comptes de canviar d’attitud. Ells estan convençuts que per molta denúncia que hi hagi no els passarà res. Ells miren un parell de metres per damunt l’espatlla de qualsevol catalanoparlant, no perquè duguin un uniforme o una arma sinó per la nació a què pertanyen. Fins i tot el senyor delegat del Govern espanyol, que teòricament els comanda, el veuen com un membre de la nació que durant tres segles ha après a encongir-se davant els seus uniformes. I el senyor delegat, encongit, no farà res més enllà de les paraules rituals per a tranquil·litzar els ofesos. Per tant, això continuarà. Llevat que un dia aquest poble digui prou i els indiqui el camí de retorn. Llavors de res els serviran els fums, els uniformes i les armes.

Llegesc avui al Balears, pàgina 12 (Crònica negra), el titular (o títol) següent: “Les carreteres es cobren 96 vides en el llarg pont de desembre”. Qualcú ja deu pensar que parlaré del castellanisme es cobren, però no: això ho deixarem per a un altre dia. Feia pocs minuts que havia sentit per Catalunya Ràdio que hi havia hagut quinze morts. Vaig a l’Avui i em trop amb el títol “El pont dobla els morts a les carreteres respecte al 2004. Quinze persones han perdut la vida en 9 dies, enfront de les 7 víctimes que hi va haver l’any passat en 6 dies”. Com quedam? Són quinze o noranta-sis? Evidentment la meva qüestió és retòrica. Jo sé quants són exactament els morts: són trenta. La cosa és per què avui no hi ha cap mitjà de comunicació que dugui el títol “30 morts a les carreteres…”? També ho sé. I prou que me’n planc.

Com que arriba el temps escaient, un cop més faig la meva particular campanya contra l’horrible i espantosa paraula cava. En principi volia donar quatre idees senzilles, però cercant i remenant m’ha sortit un article bastant arregladet.
Llegiu més