És del tot desconcertant el número que uns i altres han muntat aquests dies entorn de la llengua (catalana) d’IB3. Tot i que de vegades els mitjans no transcriuen fidelment les declaracions dels personatges públics, i no sé si aquest és ara el cas, la premsa de fa uns quants dies ens informava que el director del canal havia afirmat que a partir d’ara IB3 farà servir el català estàndard. Si es referia als informatius, documentaris i semblants, em deman què feia servir fins ara? Perquè allò que jo hi he vist sempre és un català ben estàndard, en molts de moments i per al comú de la gent indistingible del de TV3. Si es referia a les falques de promoció dels mateixos programes de la casa, que sí que eren en un llenguatge dialectal desentonant, no sé si aquestes falques tenen prou entitat per a merèixer una declaració pomposa. Si es referia a la llengua espontània (no llegida) i formal d’alguns presentadors dialectalitzants —posem per cas Maria de la Pau Janer—, llou el gust dels nous directius de l’ens, però dubto que a partir d’ara aquests presentadors es converteixen a l’ortodòxia de l’estàndard. D’estàndard i registres lingüístics alguns no hi entenen, encara que puguin ser doctors en Filologia Catalana. El fet és que no sabem què va dir o va voler dir el director d’IB3. Allò que la gent entén és que els que hi havia abans empraven una classe de llengua i els que hi ha ara, una altra. Després ve El Mundo i fa la seva festa [exemple 1, exemple 2].

Despús-ahir el diari Última Hora editorialitzava sobre “El necesario modelo lingüístico de IB3”. Després d’anunciar “un giro en la política lingüística de la cadena en favor de la estandarización en el uso de la lengua catalana”, predicava que “una decidida normalización lingüística de IB3 y la estandarización del idioma catalán no debe significar, en principio, la pérdida de vocabulario, giros, expresiones y modismos propios de Baleares. IB3 es, y así debe expresarse, una cadena de radio y televisión balear.” Amb aquest discurs, es generen en l’opinió pública percepcions que no corresponen a la realitat.

El problema és que sempre que es parla de modalitats lingüístiques, formes idiomàtiques, estàndards i altres herbes —l’esport nacional—, ningú no sap de què va la cosa: és un mer diàleg o una suma de monòlegs de sords. Quan es parla de les formes lingüístiques pròpies mai no sabem si hom parla de prebe i joriol o de pens i pensam. Totes “formes pròpies”, però una cosa és el mer dialectalisme d’espardenya i una altra ben diferent les formes de la tradició literària avui reduïdes a l’àmbit insular però altre temps usades —en molts de casos— en totes les terres de la llengua. O els mots “balears”, la immensa majoria dels quals, si no són usats a Barcelona, els podem trobar ben vius a comarques diverses de les terres continentals. Ningú, absolutament ningú, no ha pensat mai a arraconar aquestes darreres formes i paraules, ni tenen per què ser considerades menys estàndards que les altres, i, per tant, l’escainada és sobrera.

Quan parlam de llengua a les pàgines dels diaris, més valdria que ens limitàssim a fer afirmacions concretes i entenedores i no a aixecar castells de fum, perquè el fum pot arribar a asfixiar. I deixar que els tècnics elaborin en silenci els seus criteris i els seus llibres d’estil. D’això parlaré, precisament, en un post pròxim.

A un dels Balears amuntegats damunt la taula llegesc que foren moltes les persones que s’acostaren al funeral del polític Josep Moll, dimarts passat. Quin problema devien tenir aquestes persones que no volgueren anar-hi, i es limitaren a situar-se a un punt pròxim a l’església? Qui sap si una illeta o dues abans d’arribar-hi. No sabem ni la distància que guardaren del temple ni el motiu per què ho feren, car el rotatiu no ens en dóna clarícies.

No us espanteu. És que acostar-se a un lloc o a un objecte sempre ha significat situar-se prop d’aquest lloc o objecte, més prop del que un era abans. Si un s’acosta a un lloc, vol dir, en tot cas, que s’hi aproxima, no que hi va. Potser pot acostar-se a un concert a l’aire lliure, si no vol pagar entrada i es conforma sentint-lo a certa distància.

Passa, però, que en espanyol l’expressió acercarse a [un lloc] ha pres el sentit literal d’anar-hi, i, amb aquest significat, és una expressió usada intensament. Mañana me acercaré a tu casa y te llevaré el libro que te dije, o si te acercas al instituto podrás hablar con el director són frases en què el verb en qüestió és un pur sinònim de ir. I com que en una situació de subordinació lingüística qualsevol cosa que es diu en la llengua dominant més tard o més prest acaba dient-se en la llengua subordinada, ja teniu que en català de cada cop se sent més això d’acostar-se per anar. El que passa és que com més temps passam sumits en aquest bilingüisme subordinat més perdem la noció del que és d’una llengua i el que és de l’altra. Vaja que les dues llengües s’acosten i s’acosten tant que s’arribaran a fondre. Bé, la que es fondrà serà la nostra. Per tant, cal no acostar-se als mals models de llengua. Però n’hi ha de bons en circulació?

La política —alguna política— de vegades és espectacle, circ, sainet o bufonada. Avui el PP de les Illes, sense incomodar-se gens davant la caiguda en el ridícul més detonant, demana sorollosament que IB3 utilitzi les “modalitats balears” i no “les catalanes”. A la premsa local és un dels temes del dia (vegeu aquesta perla). Tanmateix, pot estar ben segur el PP que la llengua catalana utilitzada per IB3 durant la legislatura actual no es distingirà en res de la utilitzada durant la legislatura passada. En res. El català formal d’IB3 —prèviament escrit i controlat pels correctors— ha estat fins ara una llengua correcta, adequada o senzillament normal. Subjecta a la gramàtica normativa, amb accents de pertot i amb paraules de pertot: en aquest sentit millor que la de TV3. L’endemà de la inauguració del canal vaig publicar a la premsa un article laudatori. Això, dic, continuarà sense cap canvi apreciable. I el català no controlat pels correctors —el dels presentadors que improvisen— continuarà essent igual de dolent, perquè en aquesta terra la gent no sap parlar correctament quan no llegeix. A què vénen ara els escarafalls si el model lingüístic d’IB3, passat i futur, s’ha implantat durant el mandat del PP?

Això de les modalitats són paraules buides i que ja fan oi. I una cosa que importa un rave al PP. Allò que li cou és el fet que ara IB3 serà un canal en català i no un canal esquizoglòssic, com havia estat fins ara. Serà en català, entre altres raons, perquè ho diu la llei. Si aquesta llei era desencertada per al PP, per què no l’han canviada durant les cinc legislatures que han tingut per a fer-ho? Si no la van canviar, l’haurien d’haver complida. No era Rajoy que es desgargamellava dient que ningú no pot escapar del compliment de la llei?

Més circ. Ara el PP fa veure que s’alçura davant la remota possibilitat que el nou Govern faci complir la Llei de comerç (ells, com qui més qui menys, deuen estar bastant convençuts que això no passarà). Doncs si aquesta llei era desencertada, per què no la van canviar quan manaven? Les lleis són per a ser complides. No era Rajoy que es desgargamellava dient que ningú no pot escapar del compliment de la llei? 

Un dia de juliol de 1715 una armada borbònica prenia i ocupava l’illa de Mallorca. Els mallorquins perderen la seva organització política secular, substituïda per unes noves institucions comandades a partir d’aleshores per funcionaris forasters enviats de Madrid. Els mallorquins vençuts van ser obligats a allotjar a les seves cases la soldadesca forastera, que s’abocà a una infinitat de saquejos, robatoris, violacions i tota classe d’abusos. Els mallorquins hagueren de callar i aguantar. Igual que tots els catalans.

Amb tres-cents anys l’Estat espanyol sorgit dels fets d’aquell començament de segle ha tingut temps i instruments per a afaiçonar segons la seva conveniència les percepcions i la voluntat dels colonitzats. Però tres-cents anys després hi ha estils i comportaments que no canvien. Aquests dies hem vist com, segons diu la premsa, membres de la Guàrdia Civil presumptament han ofès, maltractat i humiliat una persona —en aquest cas una exemplar ciutadana mallorquina d’origen marroquí— pel fet d’adreçar-se a ells en català. El fet —ja no se sap quin nombre fa— s’ha convertit en tot un ritual: denúncia de l’agredit, informació a la premsa, entrevista dels responsables de l’Obra Cultural Balear amb el delegat del Govern espanyol, bones paraules d’aquest prometent una investigació… I al cap d’un cert temps, un altre cas semblant. A l’hora de menysprear el colonitzat, el colonitzador de qualsevol latitud es passa impunement per l’engonal fins i tot les seves pròpies lleis (com l’Estatut d’autonomia —llei orgànica espanyola— o una normativa recent espanyola que obliga les forces de seguretat a respectar el català). La tirallonga de frases ofensives que rebé la denunciant, segons ha declarat aquesta i reprodueix la premsa, ens deixa bocabadats. Una d’elles és definitiva: “aquí en esta casa no hay otra cosa que odiemos tanto como ese maldito idioma”.

Podem suposar quina era la cosa que més odiaven els mallorquins —i tots els catalans— vençuts i humiliats el 1715. I la cosa que més desitjaven. Tres-cents anys després, i veient que hi ha coses que no tenen solució, per a molts continua havent-hi un desig fet clam contingut però innegable: que se’n vagin.

Afortunadament, en aquest món hi ha molta gent que sent passió per les coses més diverses. Tinc un amic que sent passió per les figueres. Tanta que n’ha arribat a sembrar sis o set centenars, la majoria de les quals són de varietats autòctones mallorquines (crec que prop de dues-centes varietats). L’home tresca i cerca per possessions, llocs, rotes i tanques, i en trobar figuera de característiques diferents de les tipificades convencionalment agafa una branca i dins el clot.

Perquè les figueres se sembren enterrant una branca dins un gran clot de manera que només en guaiti un pam amb un ull, el qual, quan la part enterrada posi arrels, creixerà i esdevindrà una bella figuera. Les figueres cultivades són arbres dioics, que vol dir que les flors o són només masculines o només femenines, i doncs per a reproduir-se calen dos individus de “sexe” diferent. I on són les flors de la figuera, diran alguns. Efectivament, no impacten a la vista en primavera com les d’altres plantes, senzillament perquè estan ben amagades dins la figa, que no és més que una inflorescència encapsulada —un siconi, tècnicament—, en què les nombroses floretes maduraran sense fecundació (partenocàrpia). Les flors de les figueres cultivades són femenines i, en principi, doncs, no hi ha reproducció, perquè de mascles —”figuers”— pràcticament no n’hi ha. Però de tant en tant alguna es reprodueix i apareix en qualsevol lloc una figuereta venturera, que farà unes figues diferents de qualsevol altra. Quan alguna d’aquestes figueres ha interessat hom les ha reproduïdes de la manera indicada més amunt i ha aparegut una nova varietat. I, evidentment, hom li ha posat un nom.

I aquí hi ha una qüestió interessant, del punt de vista lingüístic, que és la nomenclatura de les figueres. Les figueres mallorquines tenen un repertori de noms que ha donat feina abundant als investigadors de l’etimologia. El professor Joan Veny n’ha escrit un llibre. Alguns d’aquests noms no tenen encara un segle i altres apareixen documentats en el segle XIII (com la martinenca), en el XIV (com l’albacor) o en XIV (com la bordissot). Els noms de les figueres ens indiquen el seu origen, com la bordissot (de Burjassot), l’alacantina —transformada en galantina—, la de la Roca (del Vallès?), de l’Empordà; altres ens remeten a una persona, potser el descobridor o propagador, com l’andreva, l’alenyana (del cognom Alenyà), la d’en Tià Penya, etc.; altres fan referència a les seves característiques, com la hivernenca, roja, porquenya, verdal, etc. Tot un món de paraules, aromes, colors i sabors.

La cosa és que el meu amic, aferrada a una caseta de foravila, va trobar una figuera que, segons ell, fa figues tot l’any. No és que en faci dos esplets, com les figueres flors, que són les més generoses que coneixíem, sinó que en fa cinc o sis. En els mesos d’hivern, l’arbre exhibiria un batalló de figues, enravenades de fred i lúgubrement soles damunt les braques nues de l’heroica figuera. Naturalment en va tallar una branca, que ara ja és una figuereta adolescent. Quan m’ho va contar —aquesta primavera—, vaig córrer a la figuera mare i vaig fer el mateix. Ara l’ullet ja ha crescut alguns pams i té unes bones fulles ben grosses, i això perquè enguany les figueres joves van un poc alises, que si no ja estaria per brancar. Després de descobrir la joia, el meu amic va veure’s impulsat, naturalment, a posar-li un nom, i, pres d’una inspiració sobtada, amb una rampellada resoluta li clavà el nom de suma y sigue, que va començar a rodar en boca del petit cercle d’amics. Entre aquests, i començant pel mateix creador del nom, ara hi ha un debat sobre si el bateig va ser massa precipitat i si no fóra millor de canviar aquest nom per una cosa més autòctona. No sé com acabarà la cosa, però hi ha la possibilitat que d’aquí a molts anys algú expliqui com va sortir el nom d’una figuera autòctona mallorquina dita ni més ni menys que suma y sigue.

Avui el Diari de Balears dedica dues pàgines i portada a la tasca de normalització dels noms dels carrers de Palma. Els anys 80 vaig tenir la sort de poder assessorar l’Ajuntament en aquesta qüestió, i duc damunt la gran satisfacció que la nomenclatura actual de la ciutat antiga es va fer globalment segons la meva proposta. Després d’un temps de recerca i reflexió vam poder recuperar una gran quantitat de denominacions històriques, eliminades de l’ús oficial però en gran part encara vives en l’ús popular, i vam poder recuperar la forma original de molts de noms de carrers que havien estat desfigurats per la retolació castellanitzadora de 1863. També vaig fer propostes en la mateixa línia per a moltes vies de la ciutat moderna, fins que l’arribada del govern del PP (1991) va aturar aquesta feina.

En el reportatge d’avui hi ha un petit error, degut segurament al fet que no em vaig expressar amb prou claredat durant la meva conversa amb la periodista. Exactament vaig dir que és una vergonya que a la ciutat de Palma no hi hagi un carrer dedicat a Pompeu Fabra i que en tingui un el cavall del Cid, un tal Babieca. I és que, es miri com es miri, el fet és profundament colpidor, una enorme grosseria, un insult al país i un monument al provincianisme.

Ara el nou Ajuntament ha tornat a reprendre la tasca i dins aquesta legislatura s’acabaran de retolar en català tots els carrers de la ciutat i s’eliminarà la toponímia relacionada amb la dictadura de Franco. I, naturalment, farem el possible perquè anomalies com la de més amunt passin a la història.

El gran Jaume Fàbrega té un blog imprescindible per a amants de la cuina, patriotes i gent que és les dues coses. Si no me n’hagués fet seguidor, ara segurament no escriuria aquest post. En els darrers escrits, Fàbrega ha parlat de la paella. Tema suggestiu sobre el qual jo ara no vull proposar res ni resoldre res sinó únicament donar sortida a un munt d’interrogants que em vénen al cap.

És evident que l’arròs a la paella, o simplement paella, és un plat d’innegable origen valencià. Els valencians són els autors de la innovació de cuinar l’arròs dins una paella metàl·lica, en lloc de la tradicional cassola o greixonera de fang, i de fer-ho d’una manera peculiar. Però és un plat que s’ha fet espanyol —si fos originàriament espanyol en dirien sartén, diu Fàbrega carregat de raó—; els espanyols se l’han apropiat —també— i, a més, n’han fet un element més del typical Spanish. També diu l’expert en cuina que l’autèntica paella valenciana només es pot menjar al País Valencià; a altres indrets s’han desenvolupat versions múltiples i particulars. La paraula castellana paella és, doncs, un catalanisme de l’espanyol, reenviat després a altres llengües. A Mallorca l’eufòria per la paella ha arribat després que aquesta es fes espanyola, i el mot paella es pot considerar un hispanisme d’introducció recent. Un curiós fenomen lexical boomerang: un mot català que passa a l’espanyol i d’allà arriba com a castellanisme a una part del país on era inusitat. A Mallorca l’estri no es diu paella sinó pella, ço és una forma reduïda com esgrelles (graelles). De manera que ara distingim una pella (estri) i una paella (plat). Tot i que l’arròs és ben tradicional a les taules mallorquines, dues o tres generacions enrere ningú no parlava mai de paella sinó d’arròs sec, una de les formes de preparació del material, al costat de l’excels arròs brut i altres. La paella —diu Fàbrega— s’ha encreuat amb l’arròs sec, i deu tenir raó. La cosa és que aquest mestissatge ens podria dur a filosofades llargues i profundes.

Diu també Fàbrega que seria desitjable de parlar de paella valenciana, paella mallorquina i la que ell diu paella catalana, és a dir principatina, atès que són versions ben diferents del producte; les dues darreres derivades de l’encreuament de la valenciana amb l’arròs sec i l’arròs a la cassola respectivament. Seria un reflex gastronòmic d’aquesta realitat del país tan glosada pels poetes: el pi de les tres branques. Ara, realment són tres les branques —les nostres, vull dir— del pi de la paella? A part que el fet pluriinsular —com sempre— ja ens espatlla la festa, la realitat és que no hi ha cap persona que la faci de la mateixa manera: uns posen ceba al sofregit, altres no; uns hi posen pèsols i altres carxofes; uns sofregeixen l’arròs i altres no; uns, com ma mare, hi posen una —per a ella deliciosa i per a mi horrible— picada de fetge i julivert… D’altra banda, a la cuina tradicional les variacions són enormes segons les classes socials. Poca cosa tenen a veure l’arròs que es preparava a les cuines de les cases bones de la ciutat i l’arròs que les meves avantpassades pageses preparaven a la caseta de foravila quan hi anaven a fer somada. Em costa que una d’elles després de fer un sofregit amb un poc de saïm, ceba i tomata, mentre l’aigua bullia anava a fer una passada per la garriga, on aplegava quatre caragols i qualque espàrec que servien per a tota il·lustració de la menjua. Tampoc no es pot ignorar la diferent dinàmica culinària del món de la restauració i la de la cuina particular.

Typical Spanish, només valencianitat o plat nacional dels Països Catalans? Tres paelles distintes i una sola paella vertadera? Fa massa calor: caldrà esperar la tardor per a aclarir-ho.

Diu avui un títol del Diari de Balears que “el Bisbat indemnitzarà la docent acomiadada per viure amb el seu al·lot”. Qualsevol lector mallorquí que es mogui dins els usos tradicionals i genuïns del català de l’illa haurà entès immediatament que la bona dona va ser engegada per viure amb el seu fill. Per a sortir de l’astorament el lector o bé ha de llegir la notícia sencera o bé ha de suplir l’embull semàntic amb la seva previsible intel·ligència o intuïció. Com ja podeu suposar, el text és una traducció d’un altre (de l’agència EFE) que deia “por vivir con su novio”.

Al·lot i al·lota tenen el significat de persona jove en general, i, segons el DIEC, són sinònims totals de noi i noia. Però a Mallorca i Menorca el femení al·lota —parlo d’esquemes tradicionals— té un altre significat: persona femenina que manté relacions amoroses en espera del matrimoni. Un significat que no té mai la forma masculina corresponent, per al qual significat s’usa —no: s’usava— el mot enamorat, pronunciat popularment enemorat (Mallorca, la segona e tancada) o enimorat (Menorca). Cal completar l’esquema dient que a Eivissa —almenys segons l’Alcover-Moll— una al·lota és qualsevol persona femenina no casada, encara que tingui setanta-dos anys; només després de passar per la vicaria és una dona.

Amb tot, no vull fer sang d’aquesta inadequació entre el títol del diari i l’ús tradicional i encara més normal a Mallorca. Aquí no se sap si som davant canvis semàntics deguts a la pertorbació de l’espanyol o si es tracta de canvis lingüístics relacionats inevitablement amb canvis en les formes de vida. O les dues coses. En el dubte hi pot entrar la desaparició —total— de la paraula enamorat, la dificultat d’obrir-se camí de la paraula promès, i l’entrada per a aquest significat del mot al·lot. Algú pot argumentar que si una pot dir el meu noi o el meu xicot, també ha de poder dir el meu al·lot, que ja hem dit que són sinònims. No li faré contrari. Fins i tot n’hi ha que davant la “manca” d’una paraula catalana “adequada” —tot entre cometes— defensen l’hispanisme nòvio. Em ve ara al cap una alumna meva que solucionava el problema dient sistemàticament la persona que surt amb mi. Si ara és casada deu dir la persona que està casada amb mi. El súmmum de la correcció política.

Veig que l’edil palmesà Eberhard Grosske diu —ho he llegit en el seu blog— que és tinent de batlessa. En un principi pens que és una gràcia —la llengua és un gran estri per a jugar—, però aviat veig que la cosa no va de bromes. Faig una passada pel Google i hi trop 297 pàgines amb tinent d’alcaldessa, 260 pàgines amb tinent de batlessa, 121 pàgines amb tinenta d’alcaldessa i 3 amb tinenta de batlessa. És clar que les pàgines amb tinent/a de batle o tinent/a d’alcalde en el cas que el batle sigui una dona (la cerca, o més aviat prospecció, és més difícil) són multitud. No sols no era una gràcia sinó que constat que l’expressió surt impresa amb totes les formalitats en el Butlletí Oficial de les Illes Balears. Ai, Senyor.

No hi ha dubte que és una conseqüència més d’aquesta pandèmia que recorre el món, que és el gran desconcert que s’ha muntat arran del denominat “llenguatge no sexista”. Un tsunami que arrossega masses ingents de persones amb tanta bona voluntat igualitària com dificultat —normal i comprensible— per a entendre el funcionament de les estructures gramaticals.

Tinent de batl(l)e és un terme únic, en què batle no es refereix a una persona concreta sinó a un concepte, independent de la identitat i del sexe de qui l’encarna. És el mateix que passa quan els estatuts d’una universitat diuen que “el Rector serà elegit pel Claustre”. Aquí el Rector “no té sexe”, cosa que no entenen algunes que en casos com aquest munten un cafarnaüm pretenent que es digui sistemàticament el Rector o la Rectora o un engendre com la persona responsable del Rectorat.

Una cosa ja més discutible és si la primera part del terme ha de dur necessàriament —si és el cas— una marca de gènere femení: tinenta de batl(l)e. Aquí hi ha una desavinença entre el llenguatge popular i el que podríem qualificar de més culte. El primer tendeix a posar marca gramatical de femení —i no me n’estrany gens— a tot allò que es refereix a les dones, sense contemplacions. Record que a Inca —per posar un exemple— quan va aparèixer la primera dona que feia de policia local, li van dir sa monicipala. I és freqüent de sentir en persones no excessivament il·lustrades la fiscala o la gerenta. La regla, tanmateix, és que les paraules acabades en -anta o -enta que corresponen a participis de present llatins són invariables quant al gènere, en coherència amb l’ètim llatí. Així diem una amant, una delineant, una dibuixant, una conferenciant, una manifestant, una vigilant, una gerent, una pacient, una vident, etc. Les excepcions són algunes paraules que, seguint la tendència de la llengua popular, s’han “colat” en el llenguatge codificat amb una a de femení, com ara assistenta, dependenta, regenta o presidenta. Com que un món especialment afectat pel mal del “llenguatge no sexista” és el de l’ensenyament, ara es pot veure amb profusió una paraula com estudianta, inclosa en el diccionari de l’Institut com a forma secundària. Pel que fa als càrrecs de sergent, tinent i comandant, la Filològica prescriu els femenins sergenta, tinenta i comandanta. Alguns arrufaran el nas i altres no: això no és matemàtica.

La temptació diària és tancar aquest blog, i alguna altra activitat, deixar tranquil·la la llengua, que segueixi el seu camí, i posar-me a llegir literatura a l’ombra refrescant de la figuera durant l’estiu i a la plàcida escalfor d’uns tions d’ametler durant l’hivern. És dur conviure amb la sensació que la teva feina és, si fa no fa, tan inútil com rentar el cap a l’ase, és a dir perdre el temps i el lleixiu. Ja sé que no és fàcil arreglar el món, ni ningú no ho pot pretendre; però la sordesa exasperant d’un entorn més o menys pròxim es fa mala d’entendre, sobretot quan estam avesats a veure com les noves tecnologies permeten que una informació o una convocatòria arribi a tots els racons en un dir Jesús.

Dius i argumentes que donar el nom de pastera a una barca que no té res a veure amb una pastera és una sapastrada infame (de fet, la infàmia és no entendre la nostra dissort de no poder denominar les coses amb un mot que no sigui sempre el mateix que fa servir l’espanyol, encara que sigui amb un essa de més) i tothom continua impassible amb la murriada. Expliques i argumentes que el Mallorca és un equip vermell i no vermellenc, i tota la tropa repetint i repetint la ximpleria del vermellenc. I així anam.

… i no permeteu que jo caigui en la temptació, ans alliberau-me de l’emprenyadura diària en llegir el diari. Amèn.