Com se sap, un dels mecanismes principals per a la formació de mots nous és la derivació, consistent a afegir a una arrel un afix derivatiu. Per exemple, a l’arrel nominal fust, que apareix en el mot fusta, afegir-hi l’afix derivatiu –er i obtenir fuster. La manera més normal d’obtenir verbs a partir d’una arrel nominal —un substantiu— és afegint-hi la terminació –ar: així de badall fem el derivat badallar. El mateix es pot fer a partir d’un adjectiu: de complet traiem completar. Cal dir, per a ser rigorosos, que en aquest cas hi ha un procés que es diu conversió o derivació sense afixos: l’arrel nominal o adjectival es converteix en arrel verbal, per a la qual cosa adopta la terminació -ar, que no és un afix derivatiu sinó un afix flexiu necessari indicador d’infinitiu i de primera conjugació.

Aquest mecanisme és molt productiu. Molts de verbs de la primera conjugació han aparegut d’aquesta manera, afegint a una arrel nominal o adjectival la terminació –ar. De bressol surt bressolar; de buit, buidar; de complet, completar; de confit, confitar; de control, controlar; de corda, cordar; de dansa, dansar; de dany, danyar;  d’emoció, emocionar; de factura, facturar; de film, filmar; de fórmula, formular; de fotocòpia, fotocopiar; de fractura, fracturar; de líder, liderar; de moble, moblar; de model, modelar; d’òxid, oxidar; de pedal, pedalar; de procés, processar; de progrés, progressar; de pronòstic, pronosticar; de registre, registrar; de taca, tacar; de telèfon, telefonar; de tortura, torturar; de turment, turmentar; de valor, valorar; etc. És un procés que té l’equivalent en les altres llengües romàniques, amb la terminació corresponent: francès -er, italià –are, occità, espanyol i portuguès –ar. És veritat que els processos derivatius no sempre són iniciativa de la llengua que hom parla, sinó que sovint són reproducció de processos fets en una altra llengua, però ara això no ens interessa. Evidentment no tots els verbs de la primera conjugació s’han format així; la major part procedeixen de verbs llatins acabats en -are, com saludar que ve de salutare. I ja en llatí –are era una desinència amb la mateixa funció que la nostra -ar, com en el mateix darrer exemple (salutare, derivat de salus, salutis).

En català tenim un altre mecanisme derivatiu per a crear verbs a partir de noms o adjectius: amb la desinència –ejar, formada per un afix derivatiu -ej i l’afix flexiu -ar. Així tenim clarejar, a partir de clar, o festejar, obtingut a partir de festa. Però hi ha qualque mot acabat en –ejar que no s’ha format per derivació en català sinó que procedeix d’un mot llatí acabat en –idiare, terminació del llatí vulgar que correspon a l’equivalent culte –izare. Així batejar ve del llatí vulgar baptidiare, transformació de baptizare (i aquest pres del grec baptizein, ‘immergir’). I netejar surt del llatí nitidiare, derivat de nitidus; i envejar, d’envidiare. O el balearisme malavejar (a Mallorca, ‘esforçar-se’, ‘procurar’), que procedeix del llatí male-habitiare, derivat de male-habitu (d’on ve malalt). Així, doncs, podem dir que el sufix català –ejar —de fet dos afixos, com hem vist— procedeix del sufix llatí –idiare. La terminació –izare era també en llatí un afix que servia per a formar derivats. Per exemple, de martyr sortia martyrizare o de propheta, prophetizare.  La continuïtat d’aquest procediment derivatiu ha generat una gran quantitat de mots que en català escrivim amb la terminació –itzar (modernitzar, organitzar, hospitalitzar, etc.).

L’afix vulgar –idiare va transformar-se per via evolutiva en l’afix català i occità –ejar, en el francès –oyer, en l’italià –eggiare i en l’espanyol i portuguès –ear. Així en francès tenim guerroyer (‘guerrejar’, derivat directe de guerre), verdoyer (‘verdejar’, derivat directe de vert) o tutoyer (‘tutejar’, derivat directe de tu), nettoyer (‘netejar’, procedent de nitidiare). En italià hi ha festeggiare (‘festejar’, derivat directe de festa), braveggiare (‘bravejar’, derivat directe de bravo), colpeggiare (‘colpejar’, derivat directe de colpo), italianeggiare (‘italianejar’, derivat directe d’Italia) o buffoneggiare (‘bufonejar’, derivat directe de buffone). L’espanyol és la llengua romànica que més ha desplegat el sufix –ear, que ja era molt productiu en el segle XV. Típicament espanyols són agujerear, apalear, bromear, cablear, cabrear, cachondear, chulear, farolear, golear, gorrear, gotear, hojear, morrear(se), ningunear [de ninguno], olfatear,  piropear, puentear, putear, rumorear, saborear, sanear, tirotear o vocear, inexistents en les altres llengües romàniques. I ja no parlem dels nous mots d’argot, enormement abundants: tasquear, tardear, mariconear, callejonear, dominguear, tapear, trolear, turistear, etc. L’espanyol fins i tot adapta en -ear verbs estrangers: boxear (anglès to box), chatear (anglès to chat), chequear (anglès to check), cliquear (anglès to click), craquear (anglès to crack), escanear (anglès to scan), flirtear (anglès to flirt), tuitear (anglès to tweet), zapear (anglès to zap). I també fa derivats en –ear de gal·licismes acabats en –aje (derivats, en l’original francès), com chantajear, masajear o homenajear.

En el DIEC apareixen 865 verbs acabats en –ejar, i encara el sistema permet de formar-ne més. Pensam que d’aquesta llista molts de verbs són genuïns i molts altres interferits per l’espanyol. Repetim que el sufix espanyol –ear és molt més productiu que els equivalents de les altres llengües romàniques. Dit tot això, el nostre interès és d’aclarir quins són els límits en l’ús genuí del sufix –ejar en català, per a la qual cosa cal que examinem la mateixa tradició catalana i els usos de les altres llengües romàniques. Per a aquesta comesa aquest article només és un esbós, perquè caldrà fer molta més recerca per a arribar a conclusions totalment satisfactòries. I la tasca és molt difícil. Podem analitzar els valors de mots ben genuïns per inexistents en espanyol o mots molt tradicionals, però respecte a molts de mots nous es fa enormement difícil de saber si duen el sufix aplicant els valors genuïns o per interferència de l’espanyol.

Podem dir que els verbs en -ar expressen una acció sense cap altre matís particular, igual que passa en les altres llengües romàniques. De ball surt ballar i de telèfon, telefonar. De boicot ha de sortir boicotar i de format, formatar. Com en francès boycotter, formater; en italià boicottare, formattare. L’espanyol és l’única llengua —i menys el portuguès— que aquest to neutre l’aplica al sufix –ear: telefonear, boicotear, formatear. Igual que boxear, bombardear, bombear, bloquear, broncear, calafatear, chatear, gasear, metamorfosear, parafrasear, planear [ocells i avions], sabotear, sondear, tuitear, etc., que en les altres llengües es resolen amb –ar (francès –er, italià –are). Donam les formes en francès i italià: boxer, boxare; bombarder, bombardare; pomper, pompare; bloquer, bloccare; chatter, chattare; gaser, gasare; métamorphoser, metamorfosare; paraphraser, parafrasare; planer, planare; saboter, sabotare; sonder, sondare; tweeter, twittare. Totes les formes catalanes en –ejar dels mots que surten en aquest paràgraf s’han de considerar hispanismes.

Si els verbs en –ar tenen caràcter neutre, els acabats en –ejar afegeixen al significat algun matís especial complementari. En català i en les altres llengües romàniques. Assagem de definir aquests matisos pel que fa al català, amb el benentès que aquesta classificació és esquemàtica i parcial. Caldrà cercar l’explicació adient per a alguns verbs que no són entre els que segueixen.

1. Acció reiterativa en general (espirejar, espurnejar o guspirejar, empentejar, glopejar, fuetejar) i en especial acció reiterativa feta amb qualque membre del cos (bracejar, capejar, cuejar o coejar, esperonejar, parpellejar). Nota: en el meu parlar natural copejar no és pegar a algú  sinó produir una quantitat de cops (deformacions) a un objecte inanimat (porta l’auto tot copejat).
2. Acció que implica un comportament emulador d’algú altre o d’alguna altra cosa: mallorquinejar (actuar com un mallorquí un que no ho és), pobrejar (actuar com un pobre), bravejar, marcejar (fer temps propi de març, un febrer que marceja).
3. Començar a adquirir una cosa un color: groguejar, verdejar, blanquejar [diferent d’emblanquir o blanquir i emblanquinar]. Italià biancheggiare (blanquejar), azzurreggiare (blavejar). Començar a adquirir una cosa una qualitat: agrejar, dolcejar, clarejar. Tendència a resultats o estats: fluixejar
4. Verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar (recercar per la casa d’amagat). Potser també mercadejar.

I ara passem a examinar els noms acabats en –eig, com bloqueig o bateig, que estan íntimament relacionats amb els verbs en –ejar (bloquejar, batejar). Una ràpida passada per la bibliografia ens mostra que aquí i allà es parla del sufix –eig. Però el sufix –eig no existeix. Un mot com bateig es forma per conversió, és a dir derivació sense afix, o amb afix zero, a partir del verb batejar (del llatí vulgar baptidiare). No hi ha cap sufix llatí que pugui haver generat el suposat sufix català –eig. Igual que ormeig i barreig s’han format per conversió a partir dels verbs ormejar (del llatí hormidiare) i barrejar (potser de verrere). En el cas que el derivat nominal es faci a partir d’un verb que al seu torn s’ha format per derivació a partir d’un nom a un adjectiu, com maneig, tret de manejar i aquest de mà, succeeix el mateix: l’arrel verbal i el sufix derivatiu –ej (manej) fan de base per a la formació del nom maneig. Aquest tipus de conversió, per a formar noms amb afix zero a partir d’arrels verbals, és completament usual en català. És el mateix fenomen que fa ball a partir de ballar, o record a partir de recordar. En el cas dels verbs acabats en –ejar, com batejar, el nom postverbal s’obté agafant la simple arrel. Només que quan el fonema [ʒ] resta en posició final de mot es realitza com a sord i africat [tʃ].

En italià passa el mateix. Del verb saccheggiare, derivat de sacco (‘saqueig’) surt saccheggio. De maneggiare, format per derivació a partir de mano amb el sufix –eggi(are), surt maneggio. En aquests casos a la base verbal (saccheggi [saˈkedʒ], maneggi [maˈnedʒ]), formada per una arrel nominal i el sufix derivatiu, s’hi afegeix l’afix flexiu -o, el mateix que apareix en ballo, derivat per conversió de ballare. En aquest tipus de conversió l’italià hi posa l’afix flexiu –o, mentre que el català no hi posa cap afix. En espanyol aquest afix també és –o i s’afegeix igualment a la base verbal: de bloquear, pres del francès bloquer i aquest derivat de bloc (del neerlandès blok) surt bloqueo ([bloke] + [o]). No existeix el sufix –eo. Així i tot, podria existir si aquesta terminació (-eo), a causa de la seva enorme freqüència, es pogués adjuntar directament a una arrel nominal o adjectival, sense passar, doncs, per cap verb. Hauríem de veure si això és possible. Els diccionaris espanyols indiquen que tardeo o postureo deriven dels verbs corresponents.

En qualsevol cas, en català genuí tots els mots acabats en -eig surten per conversió dels verbs acabats en -ejar. Així, doncs, podem dir que potencialment qualsevol verb genuí acabat en –ejar pot generar un derivat nominal genuí en –eig. I que qualsevol nom en –eig serà interferit si el verb de què parteix és interferit. Així i tot, una cosa és que el sistema pugui generar aquell derivat i una altra és que la llengua realment l’hagi generat, perquè és la norma el que controla i limita tot el que el sistema pot crear. El sistema permet que d’ensenyar en surti ensenyació i ensenyatge, però la norma diu que el sufix a aplicar és –ment. Existeix el verb escassejar, però no s’ha format el nom escasseig, perquè per a expressar aquest concepte hi ha escassetat. El verb passejar és ben genuí, però no ho és passeig: la forma tradicional és passejada (acció de passejar), i com a nom d’una via urbana és modern i respon a la mateixa ampliació semàntica del mot espanyol paseo (a la Catalunya del Nord la via urbana també es diu passejada). Així, doncs, són hispanismes clars bloqueig, bombardeig, bombeig, sondeig, escaneig, flirteig, formateig, mostreig, pedaleig, pirateig, rastreig, sondeig o tiroteig, etc. perquè els verbs corresponents no són genuïns.

Heus ací una llista de verbs i noms no genuïns amb les formes genuïnes o recomanables. No tenim en compte si són o no al DIEC, car molts d’hispanismes hi són presents, i altres si avui no hi són, en qualsevol moment futur hi poden ser.

^{Hi ha treballs diversos que han abordat aquest tema, amb diversos nivells d’aprofundiment (Lluís Marquet, Carles Riera, Xavier Rull, etc.). Cal destacar sobretot l’article de Xavier Rull «-eig entre la genuïnitat i el calc» (Els Marges, 63, 1999) i el capítol corresponent del llibre del mateix autor La formació de mots (Eumo, 2004).}

El 7 de desembre de 1959, avui fa seixanta anys, es va inaugurar Ràdio Popular de Mallorca, emissora creada pel bisbat de l’illa. Era la segona emissora de ràdio de Mallorca. La primera va ser Ràdio Mallorca, creada el 1933 pels germans Josep i Onofre Fuster i integrada a la cadena SER el 1943. Malgrat que el 1960 totes les emissores diocesanes d’Espanya es van ajuntar amb el nom de COPE (Cadena d’Ones Populars Espanyoles), cadena dependent de la Conferència Episcopal, Ràdio Popular, amb aquest nom, va mantenir una programació pròpia fins a un moment posterior a la dictadura. En espanyol, naturalment, per imperatiu legal. La creació de Ràdio Popular va produir-se en el temps de la meva infantesa. Tinc algun record vague de com la gent passava la nova de l’aparició de la nova emissora, com un fet important. En aquell temps la gent es distreia i informava escoltant la ràdio. I no hi havia res més que la degana Ràdio Mallorca, la naixent Ràdio Popular i les estacions que els receptors podien captar de les potents antenes emissores de Barcelona: Ràdio Nacional d’Espanya, l’emissora de l’Estat i del règim, i Ràdio Espanya, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya incautada per Franco, avui Onda Cero. Tot anava per l’ona mitjana, plena de renous i interferències. I els més avançats escoltaven algunes emissores d’ona curta —aquestes sí que en feien, de renou— com Radio Pirenaica, l’estació radiofònica de lluita contra el règim. Poc temps després de jo néixer, els meus pares van comprar un receptor a Can Matas, una botigueta d’electrodomèstics que duia una dona bona i amable i mare del polític Jaume Matas. Aquell aparell, encès tot el dia com ara molts de televisors, acompanyava ma mare tota la jornada mentre cosia, brodava o feia feines de casa. I la casa s’omplia de cançons d’Antonio Molina, Juanito Valderrama, Concha Piquer, Imperio Argentina, etc.; de discos solicitados; serials rosa —la novel·la— com la lacrimògena Ama Rosa, de la SER; comedietes de costums com Matilde, Perico y Periquín, també de la SER; els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny (Ràdio Espanya) i d’Elena Francis (Ràdio Barcelona); programes solidaris com Ustedes son formidables (SER), i el Diario Hablado de Ràdio Nacional d’Espanya, que monopolitzava tota la informació i que havien d’emetre obligatòriament totes les emissores espanyoles. La ràdio, a més, va ser una escola d’espanyol per a molts de mallorquins que, com els meus pares, n’anaven justets.

Al començament de 1971 un grup de joves vàrem iniciar una aventura en aquella popular emissora mallorquina. Érem Antoni Ramis, Antoni Socias, Joan Quetglas i un servidor, un estudiant que feia segon curs de Filosofia i Lletres a l’Estudi General de Palma. L’aventura era uns programes en català, que s’emetien alguns dies havent dinat de les tres a les tres i mitja. Eren els primers programes en català d’aquella emissora, descomptant la popularíssima Rondaia mallorquina que començà a emetre’s devers el 1960, narrada per Francesc de Borja Moll, que dirigia el «quadre d’actors de Ràdio Popular». Els joves esmentats, membres de l’Obra Cultural Balear, trobàrem la manera d’introduir-nos a la ràdio, eina de gran interès per al nostre activisme. La benemèrita institució cultural, dirigida per Climent Garau, va establir un acord amb el director de l’emissora, Manuel Ramón Fernández Panero, un castellà parent del poeta Leopoldo Panero, que, segons deia, tenia molt d’interès a llançar «unas emisiones en mallorquín». El primer d’aquells programes es digué Siau qui sou. Era un diguem-ne magasín que s’emetia el dilluns, amb informacions diverses sobre la llengua i la cultura i amb una intenció principal de fer prendre consciència als mallorquins de la situació. Alguns mesos després vingué un altre programa titulat Mallorquí a tot vent —que difícil que era en aquell temps dir català!—, un curs de català —bàsicament ortografia— que s’emetia el dijous i apareixia en versió escrita el divendres en el Diario de Mallorca. El vam començar Antoni Ramis, Antoni Socies i jo i vaig acabar fent-lo jo tot sol, tant a la ràdio com al diari. I per a completar la setmana el dissabte hi havia el programa infantil Sa Ximbomba Sona, començat per Joan Quetglas, que hi posà el nom, i continuat per jo mateix fins que es va acabar. Bàsicament s’hi posaven cançons infantils, com les de Queta i Teo i altres, i s’hi llegien les lletres o postals que els infants seguidors del programa hi enviaven tot responent una qüestió d’un concurs que tenia el seu premi. Tots els programes s’enregistraven i s’emetien posteriorment. El programa Siau qui sou era el més conflictiu. En aquell temps tot havia de passar per censura. No podíem dir res en els programes que no estigués escrit en un guió que s’havia d’enviar a censura i presentar-lo prèviament a la direcció de l’emissora per triplicat. Ai aquelles còpies fetes amb paper carbó i sobre paper prim. Els conservo com un tresor, aquells guions. No sé si arribaven a anar a la censura del règim, però la cosa certa és que el director —en Panero, que li dèiem— els mirava amb lupa i ratllava en vermell el que no podíem dir. Era una censura prèvia que ratllava amb alegria, temerosa de la multa que podria caure. I us assegur que en rebíem de frustracions per les coses que el cos ens demanava de dir i que no podíem dir. El novembre de l’any següent, havent-me traslladat a Barcelona per a continuar els estudis de Filologia Catalana, vaig promoure i presentar a la mateixa emissora un nou programa titulat Nuestra lengua y sus amigos, un curs de català per a hispanoparlants explicat en espanyol i que va comptar amb la col·laboració de Catalina Llinàs, una bella veu que endolcia el programa, tot i que jo havia de fer esforços per a aconseguir que articulàs les eles «ben mallorquines». Jo venia de Barcelona el cap de setmana cada quinze dies i enregistràvem uns quants programes. Es conserven a l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. El setembre de 1974, amb la llicenciatura acabada, em vaig incorporar com a copresentador al programa Mallorca al Vent, que a Ràdio Popular, havia promogut i presentava Miquel Riera, de Felanitx, que arribaria a ser el batlle d’aquesta ciutat. Era un programa diari, també emès a les tres, que tenia una mena de subtítol que deia «revista radiofònica cultural, musical i informativa». Hi havia una nòmina de col·laboradors habituals, que venien a parlar de les seves coses: Antoni Tarabini, Josep Valero, Manuel Domènech, Josep Lliteras, Margalida Bibiloni, Jaume Corbera, Josep Maria Llompart i altres que dec oblidar. Un dia a la setmana hi havia una col·laboració de Josep Maria Llompart, que feia una lliçó de literatura catalana. Jo l’anava a cercar a l’Editorial Moll, que era al carrer de la Torre de l’Amor, a molt poca distància de la ràdio, i l’acompanyava a l’emissora mentre parlàvem del tema de què tractaria i d’altres coses de la vida, sobretot de la llengua i del país. Un cop dins l’estudi jo el presentava i ell feia la seva dissertació. Hi vaig col·laborar fins al final de 1976, amb el parèntesi de la «mili», que em va separar de Mallorca per a dur-me a les arenes del Sàhara.

Els estudis de Ràdio Popular eren al Seminari Vell, al carrer del Seminari, un vetust edifici que havia deixat de ser seminari quan es construí el nou, a la perifèria de la ciutat, la dècada de 1950. Algunes cambres i estances d’aquella casa, al voltant del claustre, eren els estudis, la discoteca i despatxos de Ràdio Popular. En els estudis hi havia dues parts separades per dos vidres: la part dels locutors, amb una taula llarga i estreta aferrada a la paret dels vidres i alguns micròfons, i la part del control. En aquesta hi havia dos plats giradiscos, dos magnetòfons grossos d’aquells antics de bobina i un mesclador. A l’hora de la publicitat cada anunci anava en una cinta, que el controlador havia de posar i llevar alternadament en els magnetòfons amb gran celeritat. M’impressionava el maneig que els controladors feien dels giradiscos: a fi de fer entrar una cançó o peça musical en el punt exacte que volien, feien girar amb la mà el disc a l’enrevés i el deixaven en el punt desitjat, sostenint el disc amb la mà i amollant-lo en el moment exacte. Mentre el giraven a l’enrevés emetia un so ben curiós.

A Ràdio Popular vaig conèixer moltes persones, amb algunes de les quals vaig fer una amistat que encara dura. A part del director i el cap de programes, Faust Frau —en Fausto—, locutors i tècnics o controladors, o «controls, com en dèiem. Locutors com Marisa Suau, Ricard Pla —tots dos traspassats després a la televisió—, Pere Pons i Quica Cortès; tècnics com Nicolau Tous, Jaume Vila, Ferran Martínez i Bernat Perpinyà. A tots ells moltes felicitacions per la feina feta durant tants d’anys.

Avui toca desitjar molts d’anys de vida a Ràdio Popular de Mallorca, en el seu seixantè aniversari. Però Ràdio Popular ja no existeix. Ara hi ha la COPE, una cadena d’emissores espanyola, que emet de Madrid estant una programació espanyola i en espanyol. Lluny resta aquella Ràdio Popular de Mallorca que parlava de Mallorca als mallorquins, aquells estudis envellits del carrer del Seminari, aquells discos que giraven a l’enrevés, aquells guions, aquella censura, aquells moments d’esperança per a una llengua adreçada i un país normalitzat.

^{Un programa de «Mallorca al vent», amb Miquel Riera, Gabriel Bibiloni, Margalida Bibiloni i Josep Lliteras}

Avui, 14 de novembre de 2019, és el Dijous Bo, la gran fira i festa de la ciutat d’Inca. Se celebra d’ençà del segle XIV, quan Jaume II de Mallorca ordenà la vila avui capital del Raiguer, o potser abans, segons diuen alguns. En tot cas el nom de Dijous Bo, en què l’adjectiu significa ‘important’, no sembla gaire anterior al segle XIX. En el segle XVI s’establí que aquesta fira se celebraria després dels quatre diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc (18 d’octubre). Els tres primers es diuen primera, segona i tercera fira; el quart diumenge és la festa de Santa Maria Major, i el dijous següent és el Dijous Bo, que cau entre el 13 i el 19 de novembre.

Com diem, el diumenge precedent al Dijous Bo és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat juntament amb sant Abdó i sant Senén (30 de juliol). Santa Maria Major, lògicament, és la titular de la gran església d’Inca del mateix nom. És un temple construït durant el segle XVIII —la primera pedra s’hi posà el 1706— que en substituí una altra de gòtica que, segons els documents, en arribar el segle XVIII menaçava ruïna. L’antiga església era coneguda amb el nom d’església de Santa Maria d’Inca, i la nova fou batejada amb el nom de Santa Maria Major.

Aquest nom és el d’una basílica de Roma, una de les quatre basíliques majors d’aquella ciutat, construïda en el segle V pel papa Sixt III, i que per ser la més gran de totes les esglésies marianes rebé el nom de Santa Maria Major. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V l’esmentat papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que és la que hem dit que és coneguda amb el nom de Santa Maria Major.

El temple marià de Roma és diu Santa Maria Major en totes les llengües, començant per l’italià (Santa Maria Maggiore), continuant pel francès (Sainte-Marie-Majeur), el portuguès (Santa Maria Maior), etc. Només l’espanyol ha afegit al nom un article que no hi posen les altres llengües: Santa María la Mayor. És una de les normes d’aquesta llengua i no hi tenim res a dir. A Palma hi havia antigament una esglesieta que va ser el primer temple de la parròquia de Sant Nicolau i que després de construir-se l’església nova, l’actual, va ser anomenada popularment església de Sant Nicolau Vell. Els textos espanyols de l’època en diuen San Nicolás el Viejo, tot traspassant la vellura de l’església al sant. L’església parroquial d’Inca, construïda com hem dit en el segle XVIII, va rebre en espanyol el nom de Santa María La Mayor, i per influència d’aquesta llengua en català ara es diu normalment Santa Maria la Major. Però cal afirmar rotundament que aquest és un nom incorrecte i no genuí, i que la forma adequada en català és Santa Maria Major, com en totes les altres llengües i com es deia en català temps enrere, tot i la pressió de la denominació espanyola. Segons el cronista de la ciutat, Gabriel Pieras, el 1917 es va renovar el trespol de l’altar major i es van treure les làpides mortuòries que allà hi havia. Mossèn Andreu Caimari copià les inscripcions, una de les quals deia textualment Sepultura de los Confrares, Confraresses y Devots de Sta. Maria Major, feta vuy els 20 desembre de lo any 1.727 ¹.

I per a acabar transcric, amb grafia normalitzada, els goigs de Santa Maria Major —en desconec la data—, transcrits pel pare Ginard en el Calendari folklòric de Mallorca².

<sup>1. Gabriel Pieras Salom, Breu història d’Inca, Ajuntament d’Inca, 1986, pàg. 72
2. Calendari folklòric de Mallorca. Tardor. Saïm Edicions i Fundació Mallorca Literària, 2020, pàg. 141.</sup>

Si mirau el web de la Fundació Jaume III (safundació.es), denominació completada amb l’afegit Sa Fundació, veureu que la filosofia i la doctrina que s’hi promou és l’equivalent quasi exacte del discurs que aparegué a Barcelona durant la dècada de 1980, de la mà de Xavier Pericay, Ferran Toutain i un llarg etcètera, que es denominà el català light. L’objectiu, a una banda de la mar i a l’altra, és de substituir un munt de formes de la normativa tradicional, que consideren no adequades per estar massa allunyades de la llengua «real», per altres opcions més pròximes a la parla col·loquial. La diferència entre uns i altres és que els lights de Barcelona aconseguiren quasi tot el poder en els mitjans de comunicació, que ara controlen, i els lights de Mallorca són un grupúscul que no controla quasi res i allunyat de la classe intel·lectual i de qualsevol força política que es pugui considerar mínimament progressista. Si de cas tenen la connivència —o en qualque cas suport decidit— d’algunes, com Vox, Ciudadanos i la part del PP més servil de la metròpoli. En aquesta qüestió hi ha qualque diferència entre les Illes i el Principat sobre la qual podríem reflexionar. Dada important: Xavier Pericay, fundador de Ciudadanos, va ser —no sé si encara ho és— un assessor o lingüista de capçalera de «Sa Fundació».

No penseu que els lights de Mallorca de «Sa Fundació» —darrera versió del que a Mallorca s’ha dit gonellisme—  són molt més destructors que els homòlegs de Barcelona. Tampoc no són secessionistes: no s’aparten de l’ortografia catalana que tothom fa servir ni de la normativa bàsica, i segons ells afirmen, amb lletra petita, no posen en qüestió la unitat de la llengua, el «tronc comú», que diuen ells. Simplement reivindiquen per a la llengua noms locals, a la manera valenciana, i volen introduir en els usos públics formes dialectals locals, com ho podria fer qualsevol corrent semblant de qualsevol racó del Principat.

Si dic que no són molt més destructors que els lights de Barcelona, no vull dir que no siguin destructors. Ho són i molt. El seu objectiu, i deixem ara si amb bona o mala intenció, és desfer bona part d’allò que s’ha aconseguit en la construcció de l’estàndard relativament unitari que tenim i que, tot i algunes dificultats, permet al català de funcionar com les llengües de cultura normals, totes dotades d’un estàndard potent. I aquesta tasca és acaronada o aplaudida entusiàsticament pels enemics declarats de la nostra llengua com els partits esmentats més amunt. Si potencialment poden fer més mal que els lights barcelonins és perquè el geolecte insular està més separat de l’estàndard que el geolecte central. Res més. L’ús formal de l’article salat que promouen, contra tota la tradició culta illenca, pot esquerdar més el català públic que les formes que puguin reivindicar els «gonelles» barcelonins que controlen els mitjans de comunicació. O pensau que si a Barcelona parlaven amb l’article salat i allà la tradició literària fos la mateixa que és, TV3 no seria tota amb article salat?

Amb tot, «Sa Fundació» té poques possibilitats d’alterar els referents lingüístics dels illencs. Ara com ara no passa de ser un grupúscul al marge del sistema, amb un programa rebutjat per la gent educada i més fidel a la llengua,  i amb una connexió minsa amb la societat que se sustenta sobre la ignorància, val a dir que normalment acompanyada de la bona fe. A part del web i d’alguns llibres publicats, entre ells un llibre d’estil, la Fundació convoca uns premis literaris «en mallorquí», que, naturalment, són un fet marginal. I promou cursos de «mallorquí», de «menorquí» i d’«eivissenc» que serveixen de distracció a alguns pensionistes retirats. Cursos impartits per un nou fitxatge de la casa, la «filòloga» Sandra Amoraga, (Campos 1983), membre entusiasta de l’organització, llicenciada en Filologia Catalana per la UOC i que va ser contractada com a correctora d’IB3 durant el mandat de José Ramón Bauzà, quan era coordinadora lingüística del canal Maria Antònia Lladó, dona de Xavier Pericay. No sabem si qualificar Amoraga de simple col·laboracionista o de curteta incapaç de veure que és utilitzada i de quina manera. En tot cas, una figura que recorda aquell personatge tragicòmic al servei de l’anticatalanisme que fou Lluís Cerdó Fernàndez, avui desaparegut. El currículum de la filòloga s’obre amb la redacció d’una versió «en mallorquí» d’El petit príncep, de Saint-Exupéry, edició promoguda per la Fundació i el principatí Jaume Arbonès, col·leccionista d’edicions de l’obra exuperiana. La presentació del llibret va ser acollida amb tots els honors per l’Ajuntament de Llucmajor (PP, Ciudadanos i semblants), el mateix que ara organitza homenatges polititzats al rei Jaume III i que ja ha estat advertit de la temptació de convertir aquesta noble ciutat en la capital del gonellisme.

^{La destrossa en les combinacions de pronoms febles «recomanada» pel llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (És a dir)}

Rafel Nadal i Maria Francesca Perelló s’han casat, i la cerimònia s’ha fet a un lloc paradisíac del terme de Pollença conegut com la Fortalesa, o amb el seu nom més complet de fortalesa d’Albercutx, per estar situada dins l’antiga possessió d’aquest nom, o fortalesa de l’Avançada, perquè es troba a la petita península dita la punta de l’Avançada. Es tracta d’una fortificació militar construïda en el segle XVII per a protegir la badia de Pollença de les incursions dels pirates. En el segle XX l’Estat la vengué, i a partir de llavors està en mans privades, que n’han fet una mansió de luxe.

Amb motiu de les noces del famós tenista, la premsa de Mallorca ha hagut de parlar de la Fortalesa. La premsa en espanyol, que practica un cert indigenisme que li fa escriure noms propis i coses típiques en català i amb l’article salat, en diu Sa (o sa) Fortalesa, tot i que qualque mitjà, després de ser avisat per qualque expert, ara en diu La Fortalesa. He vist o sentit alguns comentaris, de persones ben intencionades, en què hom es planyia del topònim amb article salat, atès que a Pollença no es fa servir mai aquest article, sinó únicament l’estàndard. I tenen raó de plànyer-se, però no perquè el topònim sigui del terme municipal de Pollença. Vegem-ho.

Efectivament, a Pollença la gent no parla amb article salat sinó amb l’article estàndard, amb qualque variant fonètica per a les formes masculines. Els pollencins, que no usen mai l’article salat, quan diuen un topònim no pollencí —que els altres mallorquins diuen amb article salat— hi apliquen el seu article (la Pobla, l’Albufera, etc.), perquè l’article d’un topònim és un article com qualsevol altre, i els pollencins actuen amb tota normalitat. Doncs bé, en bona lògica si els pollencins poden dir la Pobla, els no pollencins poden dir sa Fortalesa, per molt que el topònim estigui situat dins el terme municipal de Pollença. De fet, sa Fortalesa és el que diu la gent de la contrada que no són pollencins. I res més lògic que sigui així. Els articles dels topònims —llevat d’alguns que es diuen amb article estàndard a tot Mallorca i en tots els registres— són articles normals i corrents i presenten —i han de presentar— totes les variacions que presenta qualsevol article: geogràfica, morfològica i estilística. L’ús d’un article o un altre és una qüestió de parlants i de registre i no de termes municipals. Als escrivans que produïen tota mena de textos en temps de normalitat lingüística i que usaven sempre l’article literari no els va passar mai pel cap de canviar d’article quan trobaven un topònim. Els toponimistes —amb excepcions— mantenen una fe religiosa en el prejudici que estableix que l’article dels topònims balears té una forma única i inamovible,  fixa i invariable, que és la del parlar col·loquial. Els fets més elementals ho desmenteixen, com els usos dels pollencins o el fet que l’article masculí col·loquial es adopta la forma so quan va precedit de la preposició amb (amb so Murterar, i a Pollença amb lo Murterar). Alguns d’aquests toponimistes recollien i posaven sobre mapes topònims del terme d’Escorca, veí al de Pollença i sense cap nucli de població, uns amb article salat i altres amb article estàndard. La sola raó de tal diferència era que els amos d’aquelles cases disperses que informaven del nom del lloc on vivien, uns venien de Pollença i altres no. Els mateixos topònims tenien un altre article si estava en boca de persones d’una altra de les àrees dialectals. El topònim depenia de la procedència dels informants, no d’una vinculació sagrada al lloc; però així han romàs en els mapes i nomenclàtors.

Com que els articles dels topònims són articles normals, en llenguatge col·loquial cadascú els diu amb l’article del seu parlar, no amb l’article del terme municipal del topònim. I escrivint en català tots s’han d’adaptar al registre del text. Una altra cosa és com s’han d’escriure en textos en espanyol. Però això que ho diguin els lingüistes dedicats a aquesta llengua.

PS. Sobre com s’han d’escriure els topònims catalans en llengües estrangeres fa temps vaig donar la meva opinió aquí.

Articles relacionats:

L’article dels topònims (Randa, 18, 1985)
Cercant l’origen d’un prejudici

El mot interpolar, que no cal definir, és un cultisme universal, pres del llatí interpolare, que ajunta el prefix inter i el verb polire (polir), potser amb la mediació del participi interpolus, que hauria provocat el canvi de polire en polare. En origen, durant l’Imperi romà, interpolare era un mot emprat pels qui treballaven amb roba, en particular els qui la rentaven i la deixaven ben neta i «polida». Interpolare la roba era deixar-la com a nova. I d’aquí degué passar a significar fer reformes a alguna cosa perquè resti renovada.

El que passa és que tant en català com en espanyol i portuguès el mot començà a evolucionar tant pel que fa a la forma com al significat. En les altres llengües romàniques, que sapiem, no tingué continuïtat en l’ús popular. En català el mot evolucionà a entrepolar, enterpolar o entrebolar. Després perdent la primera síl·laba restà un trepolar, que per creuament amb diversos mots començats en tras- esdevingué trespolar, que significava fer reformes al paviment o al sostre. I de trespolar ja tenim el derivat trespol, que té diverses variants com trispol, terbol o tribol. I totes signifiquen, segons els llocs, el sostre o el terra d’una casa.

En espanyol el mot llatí evolucionà fins a tripular. Segles enrere significà manipular textos, falsificar coses i fins i tot despatxar un criat o una altra persona o rebutjar una cosa. D’altra banda, seguint el fil de la idea de fer reformes a una cosa, arribà a significar mesclar o intercalar. Igual que en català del País Valencià un entrepolat és un tros de terme municipal que penetra dins un altre. Continuant amb l’espanyol, el terme acabà sent exclusiu del llenguatge mariner. Tripular era mesclar mariners, canviar-ne uns per uns altres, renovar-los, car els mariners es contractaven per a un temps determinat. No sols mariners sinó coses diverses. Al final, dotar una embarcació del personal o material necessari. El Diccionario de autoridades (1739) defineix tripular com «disponer lo necesario en las embarcaciones para navegar». El mateix diccionari duu tripulación («el conjunto de lo necesario para la navegación, y lo referente a la marinería». Encara es parla de tot lo necesario, però l’edició de 1803 ja ens dóna el significat modern: «el conjunto de la gente de mar que lleva una embarcación para su mantenimiento y servicio». Més modernament tripulación és el conjunt del personal de servei d’un avió.

Tripulación o tripulação són mots exclusivament espanyol i portuguès, inexistent en cap altra llengua, llevat dels satèl·lits de l’espanyol, català i gallec. Tripular i tripulació són hispanismes com qualsevol altre. Naturalment no tenim una altra manera de dir-ho, perquè, com passa moltes vegades, el mot agafat de l’espanyol ja fa la seva feina i no en cal crear d’altre.

En el conjunt romànic per a designar el personal de servei d’un vaixell o avió hi ha dues solucions ben contrastades: la solució de l’espanyol i el portuguès (Tripulación, tripulação) i la solució de la resta de llengües: francès équipage, occità equipatge, italià equipaggio i romanès echipaj). L’occità, l’italià i el romanès han pres el mot del francès, que és un derivat d’équiper, el qual ve de l’antic nòrdic skipa, ‘arranjar, preparar el vaixell’, i aquest d’skip, ‘barca’. En un principi designava el conjunt de coses necessàries per a una activitat i després prengué el significat actual: personal empleat d’un vaixell o avió. Sense la subordinació històrica a l’espanyol el català, que pertany de natura al grup gal·loromànic, segurament diria equipatge.

L’espanyol també va prendre del francès equipaje; però li ha donat una altra valor, la de «conjunto de cosas que se llevan en los viajes» (DRAE) i més en concret les maletes. Per a designar el que en espanyol es diu equipaje totes les altres llengües fan servir, en singular o en plural, un altre manlleu del francès: bagage —d’origen incert, potser del gòtic bagga, ‘paquet’—, que al principi significava el conjunt de coses que es porten en un viatge i després significà el contenidor d’aquestes coses, sinònim de valise. Del francès bagage tenim el portuguès bagagem (però gallec equipaxe), l’occità bagatge, l’italià bagaglio i el romanès bagaj. Per a designar això en català empram maleta, interferit parcialment per l’espanyol —el mot és català, derivat de mala (un manlleu medieval del francès), però la pressió de l’espanyol deu haver afavorit aquest mot contra l’alternativa bagatge—. El francès bagage també va penetrar a l’espanyol —abans que equipaje i amb ús militar— i, a través d’aquest, al català. Però en les dues llengües no és equivalent de maleta sinó que té un significat particular, pròxim al significat original francès: «allò que porta la persona que va de viatge, d’expedició, especialment un exèrcit o una tropa en marxa» i «conjunt de coneixements o mitjans dels quals es disposa per a fer una cosa» (DIEC). El mateix camp semàntic de l’espanyol bagaje i del gallec bagaxe.

Veiem, doncs, com la interferència, en aquest camp lèxic, ens ha portat a tenir un grup de mots i significats ben calcats de l’espanyol i en discordança amb el gruix de les llengües romàniques.

P.S. El Gran diccionari de la llengua catalana per a equipatge dóna l’accepció «Conjunt d’homes embarcats per al servei de la nau», que no recull el DIEC.

Tècnicament catanyol és un tipus de mot que en anglès i altres llengües es diu un portmanteau. Curiós mot encunyat per l’escriptor anglès Lewis Carroll (1871) partint del mot francès portemanteau (literalment portaabric), que és, entre altres coses, una maleta de viatge que solia tenir dos compartiments. En francès es diu mot-valise, solució adoptada per altres llengües. En català mateix s’ha assajat mot maleta. I encara es pot dir mot sincràtic (sincrasi és combinació o fusió de coses diferents) i d’altres maneres. Es tracta de neologismes formats agafant dos trossos de dos mots que es fonen en un. És el cas d’informàtica, que combina informació automàtica; mòdem, que fon modulador i demodulador; velcro, que combina els mots francesos velours (vellut) i crochet (ganxo); brexit, que combina British i exit; i el mateix catanyol, que fon els segments català i espanyol. Per això la metàfora del mot maleta o el portemanteu de dos compartiments: són dos significats que s’ajunten dins una maleta que és el mot nou.

No sé qui va encunyar el mot catanyol —ja ho descobrirem— ni quan aparegué en escena. Aquí té qualque precedent, com el castellorquín, que va posar en circulació el jornalista mallorquí Jacint Planas Sanmartí fa una quarantena d’anys. En tot cas el mot catanyol fou creat sobre el model de l’spanglish, un altre mot maleta que es documenta pel primer cop el 1933 i que, amb la forma espanglish va ser introduït a Puerto Rico per l’escriptor Salvador Tió alguns anys després. És una varietat lingüística usada principalment als Estats Units per la població hispana. Sobre el model spanglish s’han format tots els mots de la família: franglais, dunglish, portuñol, castellorquín, catanyol i altres. El terme spanglish té un significat imprecís: s’aplica a un espanyol interferit per l’anglès o a un anglès interferit per l’espanyol, tant si aquesta interferència és moderada (però fora de la norma de l’estàndard espanyol o anglès) com si és intensa, cosa que pot arribar a originar una mena de pidgin o llengua híbrida. De la interferència forta en són exemples llamar p’atrás (to call back), está p’arriba de ti (it’s up to you) o jugársela frío (play it cool). Hi abunden els manlleus (jaiwei per autopista; troca per camió, truck; agriar per estar d’acord, to agree; disapuntar per decebre, to disappoint; guachimán per vigilant, watchman) i els calcs semàntics de tota mena: carpeta (alfombra, moqueta), actualmente (en realidad), recordar (grabar). L’spanglish és difícilment comprensible per als hispanòfons que no usen aquella varietat o usen l’espanyol estàndard.

Igual que spanglish, el mot catanyol té un significat imprecís. Tal com s’usa actualment tant s’aplica a un català fortament interferit per l’espanyol propi de persones amb molt poca competència lingüística en català com al català interferit per l’espanyol situat dins la normativa convencional. És per això que el mot és polèmic i conflictiu. De catanyol és qualificat sovint el català de TV3 i de la major part de mitjans del país. Per a uns és catanyol dir m’he caigut o en Jaume no està (no hi és) i per a uns altres és catanyol dir guapo, caldo, burro, llaga, ubicar, preguntar, vacunar, acabar amb la delinqüència o porta un mes sense treballar, hispanismes tots presents en el diccionari o a la gramàtica de l’Institut. Naturalment, és comprensible que es doni un tractament diferent als hispanismes acceptats per la normativa i als rebutjats per aquesta, en tant que la llengua ha de menester un referent que creï un gran consens social sobre allò que és vàlid i allò que no ho és. Però del punt de vista de l’anàlisi objectiva i científica, tan hispanismes són uns com els altres. Tan hispanisme és *nòvio com caldo, *tonto com guapo, *alcansar com esmorzar, *assustar com resar, *despreciar com preguntar, *despedir com buscar, *disfrutar com aguantar, *sublevar com plantejar. He posat asterisc als mots no inclosos en el DIEC. Tan hispanisme és informe com *desfile; tant *susto o *bulto com trago; tant *formatejar com bloquejar. Tan hispanisme és té que estudiar com acaba d’arribar o segueix treballant. Tant ho és se m’ha caigut com s’hi ha deixat la pell. Si uns mots són als diccionaris i uns altres no, és en virtut de criteris (sempre discutibles), preferències o àdhuc gustos dels qui han fet els diccionaris. O simplement perquè uns hispanismes han estat detectats i altres no, com acaba d’arribar o segueix treballant. Amb altres codificadors i altres circumstàncies històriques i sociològiques hi podria haver uns altres diccionaris ben diferents.

Catanyol no és al diccionari considerat normatiu. Per contra, espanglish sí que és al diccionari de l’acadèmia espanyola. Ja he dit que l’spanglish és de difícil comprensió per als altres hispanòfons. No gosaria dir si entre l’espanyol «genuí» i l’spanglish i hi ha més distància que entre el català teòricament genuí i el català més interferit. Aquí tothom entén el català interferit, per molt interferit que sigui, perquè hi estam avesats i perquè sabem espanyol, però hauríem de veure què passaria si hi hagués locutors monolingües d’un hipotètic català no interferit per l’espanyol. De fet, els locutors de Catalunya del Nord que només han rebut el català per transmissió intergeneracional —un sector residual d’edat avançada— difícilment entenen la llengua dels mitjans del sud. Consider que catanyol és un mot no adequat per al discurs científic, en què s’han d’emprar mots objectius i neutres com interferència, manlleu, calc, etc. Catanyol és ara com ara un terme col·loquial, que té una forta càrrega ideològica i que s’empra com a eina per a combatre el model de llengua que cadascú considera indesitjable. I com que totes les opcions davant la interferència són legítimes, també ho són tots els usos del mot que ens ocupa. També qualificar de catanyol la llengua de TV3 o Catalunya Ràdio, que representa una opció que dóna per bona —i, per tant, promou— una gran part de la interferència espanyola, fins i tot la que no és «normativa».

Nota: Aquest article, publicat el 23 de setembre de 2019, havia desaparegut del blog per una fallada tècnica i ha estat restituït. Lamentablement ha canviat l’URL original (bibiloni.cat/blog/?p=2998) i han desaparegut els comentaris.

El passat 7 de setembre s’han complit quaranta anys del reial decret 2193, del Govern espanyol, que regulava la incorporació al sistema d’ensenyament de les Illes Balears de «las modalidades insulares de la lengua catalana y de la cultura a que han dado lugar», que va ser conegut popularment i erròniament com a decret de bilingüisme. Era durant el tercer mandat d’Adolfo Suárez, el que havia promogut la reforma política i havia restaurat la Generalitat en la persona de Josep Tarradellas. A les Illes feia un any que s’havia implantat una anomenada preautonomia amb la creació del Consell General Interinsular, però el català encara no tenia cap reconeixement oficial. El decret esmentat va ser el primer text legal espanyol que donava el nom de català a la llengua de les Illes, si bé el fet restava un poc aigualit amb l’estratagema de les modalitats insulars, que durant un bon lapse de temps seria un disc ratllat que promogueren els temerosos de la clarificació de la qüestió de la llengua o els que s’hi oposaven. La qüestió del nom era, en tot cas, un triomf que precedia el triomf definitiu que representà l’estatut d’autonomia, després d’una llarga etapa de polèmiques sobre el nom i la identitat de la llengua. Així i tot, la delegació del ministeri espanyol d’Educació ja s’encarregà de mantenir fins on fos possible la foscor, ordenant que als butlletins de notes la nova assignatura constàs com a lengua de las Baleares. Aquell decret introduïa l’ensenyament obligatori del català, mitjançant una assignatura de tres hores setmanals, i preveia la possibilitat de fer algun ensenyament en català si hi havia mitjans i donant la iniciativa als pares. Més endavant, ja amb l’autonomia, vindrien unes normatives que introduïren progressivament el català com a llengua vehicular, com la contestada ordre Rotger o el decret de mínims, encara vigent, que imposa un mínim d’ensenyament en català del 50 per cent.

Quin és el balanç que podem fer després d’aquests quaranta anys? És evident que l’ensenyament del català i en català a les escoles n’ha augmentat el coneixement –oral i escrit– entre la gent que ha passat per aquestes escoles, que és una part important de la població.  Però el coneixement de la llengua és sols una condició perquè hi pugui haver ús. L’important és l’ús, perquè sense ús no hi ha llengua. I el que s’ha vist és que l’ensenyament del català per ell sol no basta per a generar ús social. I l’ús no sols no augmenta sinó que retrocedeix a les totes. L’ensenyament ha convertit molts de fills o néts de la immigració en parlants de català, però pareix que la major part d’aquells fills o néts d’immigrants només han esdevingut parlants potencials. Molts d’aquests sembla que podrien parlar-hi, però se’n guarden com de caure. No tenen gens de necessitat de parlar una llengua que no és aquella amb què s’identifiquen. Quan vaig als comerços o establiments en general que atenen el públic, trop munió de joves que no em responen en català. Ni un “bon dia”. I pens que en general són joves nascuts aquí i que han anat a aquesta escola que teòricament ensenya el català. Potser han après un poc de català, però sembla que no han après que les llengües s’aprenen per a parlar-les.

Estudis fets fa una quarantena d’anys indiquen que aleshores el 70 per cent dels residents a les Illes eren catalanòfons. Ara no arriben al 40 per cent, malgrat que entre el 60 per cent restant pot haver augmentat el coneixement del català. La norma d’adreçar-se en espanyol als desconeguts s’ha fet general a Palma i a una part de la resta de l’illa pròxima a la capital. Palma ja és una ciutat quasi completament espanyola, on quasi ningú s’adreça a un desconegut en català, encara que hagi passat per l’escola que l’ensenya. I la tendència és cap a l’augment d’aquesta pràctica on encara no s’ha consolidat. L’espanyol és una llengua neutra i es percep que és la que «toca parlar». La immigració continua. El nouvingut, vingui d’allà on vingui, arriba a una terra en què la llengua hegemònica és l’espanyol i on tothom li parla en espanyol. La primera cosa que aprèn és que no necessita ni aprendre ni parlar català. Els hispanòfons continuen en el seu monolinguïsme i els altres s’integren a través de l’espanyol i no en necessiten més.

La situació és així de dramàtica. El català és com una persona que ingressa a l’hospital amb una malaltia important, allà el curen i li guareixen la malaltia, però mentre el curen li surt una altra malaltia més greu, potser mortal. Fins a mitjan segle XX o un poc més endavant, el català tenia el problema que era una parla casolana exclosa dels dominis públics, però una llengua que parlava tothom i en tot moment. Ara el català té una presència destacada a importants dominis públics i en el món de la cultura, però desapareix del carrer, de les interaccions entre la gent. Abans no estava amenaçat de desaparició. Ara sí, almenys de residualització.

A més, ara es produeix una alarmant degradació de la qualitat de la llengua. Els escolars actuals de gran part de les Illes que parlen en català ho fan amb una fonètica i una sintaxi espanyolitzada, un lèxic enormement reduït i amb la fraseologia tradicional desapareguda. A una distància quilomètrica del català dels seus avis.

Nota: Aquest article, publicat el 19 de setembre de 2019, havia desaparegut del blog per una fallada tècnica i ha estat restituït. Lamentablement ha canviat l’URL original (bibiloni.cat/blog/?p=2989) i han desaparegut els comentaris.

Ja sabem que les coses no són blanques o negres, ni d’un sol color, sinó d’innombrables tonalitats. Però a vegades per a entendre la realitat convé de simplificar, sempre que es faci advertint que fem una simplificació. I això és el que faré jo ara. Davant la qüestió de la llengua catalana hi ha molts punts de vista, moltes posicions i moltes opcions. Però crec que, fent aquella simplificació que deia, avui en el català usat en els dominis públics i formals es poden perfilar dos models, que corresponen a dues sensibilitats ben diferents. Un, avui majoritari, assentat en unes idees sorgides durant la dècada de 1980 i promogudes per un bon nombre de lingüistes que han pogut controlar en gran mesura la llengua pública. Un altre, continuador de la línia històrica amb què es va fer la codificació del català modern en el primer terç del segle XX i, si voleu, desitjós d’aprofundir en els principis i ideals d’aquell procés de codificació liderat per Pompeu Fabra. El primer cerca un català que s’acosti a la llengua del carrer, adduint raons de facilitat i d’uns suposats avantatges derivats de la identificació de la gent amb la llengua pública. Com és comprensible, aquesta opció implica la preferència per les formes més usuals, que en molts de casos, per no dir normalment, són les degudes a la interferència de l’espanyol. També implica la preferència d’algunes formes dialectals que no coincideixen amb formes de la codificació clàssica, les quals cercaven per damunt de tot la unitat de l’estàndard. És un model conservador i «naturalista», un model que es conforma amb la realitat sortida de la història que hem viscut. El segon cerca de superar el resultat d’alguns segles d’interferència i subordinació —que tendeix a fer del català una còpia de la llengua dominant— i aspira a tenir una llengua amb personalitat pròpia i amb el mateix grau d’unificació que tenen les grans llengües de cultura. És un model transformador, creatiu, superador d’un passat que no agrada. El primer és el model de la «llengua fàcil», i per això no és estrany que tingui facilitat per a ramassar adeptes. L’altre model requereix esforç, estudi i aplicació; no és de franc. Els seus defensors creiem que aquest esforç no ha d’implicar necessàriament, com diuen sovint els altres, descoratjament o manca d’adhesió a la llengua, sinó que pot ser, com fou en temps de Pompeu Fabra, tot el contrari: engrescament col·lectiu per un gran projecte de país.

El públic no especialitzat no té una idea cabal de l’existència i naturalesa d’aquestes dues opcions. Pensant en aquestes persones he volgut fer una llista amb una selecció de les diferències bàsiques que hi ha entre els dos models, tal com avui es van configurant. Pot ser, fins i tot, que serveixi perquè algú sigui ajudat a triar lliurement el que més el convenci. Els dic model A (el constructiu) i model B (el de la «llengua fàcil»).

Nota: Aquest article, publicat el 27 d’agost de 2019, havia desaparegut del blog per una fallada tècnica i ha estat restituït. Lamentablement han desaparegut els comentaris de la versió original.

Els meus avis van néixer a una vila de Mallorca en els primers anys del segle XX o en els darrers del XIX. Només un d’ells sabia llegir i escriure una mica. En espanyol, és clar, l’única llengua que en aquell temps ensenyaven a llegir i escriure. No va anar a escola. Ell deia que a set anys ja tenia els garrons pelats d’anar pels sementers darrere porcs o indiots. I aquest poc saber llegir i escriure el va aprendre pel seu compte, d’adult, i anant a classe els vespres amb algun mestre o simplement amb qualcú que en sabia una mica. Va poder, doncs, escriure un poc i entendre i parlar un poc d’espanyol, en el nivell suficient per a defensar-se. Els altres tres avis (un avi i dues àvies) ni van anar mai a escola, ni van saber escriure ni tenien gens de competència en la llengua de l’Estat. No eren casos estranys: així era la major part de la seva generació. No van tenir mai la necessitat de parlar en espanyol perquè en el seu temps i en el seu entorn, almenys fins que van ser força grans, no hi havia ningú que hi parlàs.

Mon pare i ma mare, nascuts durant la dècada de 1920, van poder anar a escola uns quants anys, no gaire. Hi aprengueren un espanyol bàsic i a defensar-se llegint i escrivint. La competència activa i passiva en espanyol pogué augmentar a partir de la vinguda massiva d’immigrants espanyols a partir de devers 1950.

Sortosament, jo he pogut escoltar molts d’anys els meus avis —ja no diguem els meus pares— i sé perfectament quines coses deien i quines no deien mai. Els meus avis, i fins i tot els meus pares, parlaven un català considerablement diferent del que parlen les generacions actuals joves i de mitjana edat. No mirem el lèxic, perquè el lèxic ha estat objecte d’un degotís continu d’hispanismes de segles enrere. Però sí que ens interessa la sintaxi, la part estructural de la llengua, que conservaven bàsicament inalterada. L’isolament de Mallorca, la incompetència en espanyol, la manca d’hispanòfons, ho havia fet possible. Supòs que a Barcelona, amb unes condicions ben diferents, per a trobar l’equivalent lingüístic d’aquestes generacions hauríem de recular un temps considerable, un temps del qual no hi ha memòria, o n’hi ha poca. I no sé què dir respecte de la resta del Principat. Però a Mallorca, i les altres illes, els referents per a una sintaxi genuïna són immensament pròxims. Caldria aprofitar aquesta circumstància.

Aquestes generacions no deien mai estic esperant ma mare, sinó esper ma mare. Ni deien què estàs pensant?, sinó què penses? Ni deien el porc s’ha escapat, sinó el porc ha fuit. Ni se m’ha mort un germà, sinó s’ha mort un germà meu. Ni se m’ha romput el paraigua, sinó el (meu) paraigua s’ha romput. Ni se m’han acabat els doblers sinó he acabat els doblers. Ni m’he comprat un rellotge, sinó he comprat un rellotge. Ni m’he deixat les claus, sinó he deixat les claus. Ni deien no me’n sortiré, sinó no en sortiré. Ni s’ha quedat de pedra, sinó ha quedat de pedra. Ni el vi s’ha tornat agre, sinó el vi ha tornat agre [amb pronom ara ho comencen a dir els mallorquins més joves]. Ni si aquest mirall t’agrada, te’l pots quedar, sinó si aquest mirall t’agrada, pot ser teu. Ni deien ha deixat de ploure, sinó s’ha aturat de ploure. Ni deien se li va acostar [a una persona], sinó s’hi va acostar. Ni deien mai se l’ha castigat, sinó l’han castigat. Ni deien des d’aquí es veu ca teva, sinó d’aquí veuen ca teva. I moltes coses més que afegiré a la llista quan m’ocorrin. Se m’ocorrin tampoc no ho deien, sinó més aviat quan em vindran (o vinguin) al cap.

Jo em refiu d’aquesta gent, més que d’alguns llibres.