I la mascarilla es convertí en mascareta

En el DIEC hi ha 91 mots que acaben en -illa. En farem una triadella i diversos munts per a començar. Aquesta classificació ens permetrà d’acostar-nos millor al nostre objectiu, que és aclarir la genuïnitat del sufix -illa en català.

1) Hi ha un primer grup de 46 mots que són hispanismes evidents, la major part formats en espanyol per derivació directa amb el sufix -illa: armilla (esp. almilla, derivat d’alma), arquilla (derivat d’arca), banderilla (derivat de bandera), cabritilla (derivat de cabrita), camarilla (derivat de cámara), cartilla (derivat de carta), cerilla i el compost mitjacerilla (derivat de cera), cotilla (derivat de cota), cotxinilla (derivat de cochina), escotilla (relacionat amb escote, amb el significat de ‘tall’), esquadrilla (derivat d’escuadra), estampilla (derivat d’estampa), flotilla (derivat de flota), francesilla (derivat de francesa), gasetilla (derivat de gaceta), glossilla (terme d’impremta, derivat de glosa), granadilla (derivat de granada), guerrilla i contraguerrilla (derivats de guerra), lentilla (derivat de lente), mançanilla (derivat de manzana), manilla [joc i carta d’aquest joc] (de l’espanyol malilla, deformat), massilla (derivat de masa), minifaldilla (vegeu faldilla, més avall), motxilla (derivat de mochil, d’origen basc), natilla (derivat de nata), pacotilla (derivat de paca; cf. el francès paquet, d’on ve l’espanyol paquete i el català paquet), pastilla (derivat de pasta), patilla (derivat de pata), plantilla (derivat de planta), quadrilla (derivat de cuadra o cuadro), quartilla (derivat de cuarta), quilla (procedent del francès quille, d’origen nòrdic) i sobrequillarosquilla (derivat de rosca), sabatilla (derivat de zapata), seguidilla (derivat de seguida), taquilla (diminutiu de taca, ‘finestra amb barrots’, d’origen àrab), trenzilla (derivat de trenza), vainilla (derivat de vaina), xeringuilla (derivat de jeringa) i xinxilla (d’origen discutit). Hi ha dos mots que són hispanismes igual que tots els precedents però que l’evolució fonètica n’ha fet perdre l’aspecte: creïlla, ‘patata’ (de l’espanyol criadilla) i mandonguilla (de l’espanyol albondiguilla creuat amb mondongo). Hi ha també alguns d’aquests mots que s’han format per derivació a partir d’un mot català aplicant el sufix espanyol -illa:  segons l’Alcover-Moll seria el cas de faldilla (derivat de falda amb el sufix espanyol -illa) i forquilla (derivat de forca aplicant el sufix d’horquilla). Això és una qüestió discutida, com veurem després. Hi afegirem el mot pilotilla (pilota o mandonguilla). Fins aquí els hispanismes en -illa registrats als diccionaris. Evidentment a la llengua «del carrer» n’hi ha més, com almohadilla, barandilla, bombilla, boquilla, bovedilla, camillacalderilla, ensaladilla, escobilla, mantequilla, octavilla, pandilla, papilla, rejilla, rosquilla, sombrilla, trampilla, varilla, etc., etc. I la mascarilla que dóna títol a aquest article. Tot i que cadascun té les seves circumstàncies, el fet que uns hagin entrat als diccionaris i altres no no sempre obeeix a criteris totalment objectius i indiscutibles.

2) Un segon grup és format per mots genuïnament catalans procedents d’ètims llatins acabats en -icula, que en la llengua mare era un sufix diminutiu. L’evolució -icula > -illa ha seguit les regles normals de la gramàtica històrica, i a les zones de iodització els correspon pronunciació ioditzada (-ia). Són clavilla (llatí clavicula, derivat de clavis, ‘clau’), conilla (llatí cunicula), cruïlla (llatí crucicula, derivat de crux, crucis, ‘creu’), falcilla, ocell, sinònim de falzia, falzilla i falcillot, o bé falç petita (llatí falcicula, derivat de falx, falcis, ‘falç’), falcilla (nom de planta, del llatí filicicula), grilla (llatí craticula ‘graella’, diminutiu de crate, ‘reixa’, tot i que el sinònim graella procedeix de cratella, amb el sufix -ella, que no produeix iodització i conserva la e tancada), llentilla (llatí lenticula, derivat de lens, lentis ‘lent’), madrilla (peix de riu, del llatí matricula, ‘mareta’, derivat de mater, si no és hispanisme directe), manilla (llatí manícula, derivat de manus), nadilla (llatí anatícula, derivat d’anate, ‘ànec’), sortilla (llatí sortícula, diminutiu de sors sortis, ‘sort’) i xenilla (llatí canicula, derivat de canis, ‘ca’, per mitjà del francès xenille). Hi afegim que a les Illes els mots cruïlla i manilla es pronuncien sense iodització, perquè s’han agafat modernament de la llengua continental. Els altres mots d’aquest paràgraf pràcticament no s’hi usen, llevat de conilla (conia) i llentilla (llentia). A Menorca hi ha ensortilla, que és el mot sortilla prefixat i curiosament pronunciat sense iodització.

3) Podríem dir que un altre grup és format per mots catalans, procedents d’ètims llatins no formats amb el sufix -icula: burilla (relacionat amb el llatí burare, transformació e burere, ‘cremar’, cf. carburant), camamilla (del llatí camomilla), canilla (conjunt de cans, sinònim de canalla, del llatí canilia), conquilla (del llatí conchylium), illa (del llatí insula), milla (del llatí millia, ‘mil’), pubilla (del llatí pupilla, diminutiu de pupa, ‘nina, noia’), trilla (tancat, del llatí trichila) i trilla (acció de trillar, del verb llatí tribulare, derivat de tribulum, nom de la post emprada per a batre, en català trill). Dins aquest grup hi podem posar també mots catalans de procedències diverses: balilla, tipus d’arròs (de l’italià baliglia), bescambrilla (del francès biscambrille), botilla (de l’italià bottiglia), brilla, ‘brida’ (del germànic bridel), guilla (del germànic wisela o wisila, de semàntica relacionada amb l’astúcia), setrilla (feminització de setrill, procedent de l’àrab satl) i xilla (ventositat, mot emparentat amb xisclar, guiscar o giscar).

4) Un altre grup —el que ens interessa ara especialment— és el constituït per mots catalans derivats directament de mots catalans amb el sufix -illa. Aquests són bresquilla (derivat de bresca), calcilla (derivat de calça), jonquilla (derivat de jonca), pilotilla (derivat de pilota) i trinquetilla (derivat de trinquet). Certament són molt pocs i tots mots secundaris o d’ús geogràficament restringit. En contrast, el sufix espanyol -illa és altament productiu, com es pot veure amb els hispanismes del punt 1. Cal dir que no es pot separar el sufix -illa del masculí -ill. Entre els mots acabats en -ill també trobam hispanismes com armarill (de l’espanyol esmeril) o cabdill (de l’espanyol caudillo). Tot i que també hi ha mots genuïnament catalans, com conill (del llatí cuniculum), espill (del llatí especulum), fill (del llatí filium), grill (del llatí gryllum), mill (del llatí milium), setrill (vegeu supra), trill (vegeu supra) o vencill (del llatí vinciculum). Però d’aquests mots sols ens interessen els que són derivats catalans aplicant el sufix -ill. I només trobam esquerdill (derivat d’esquerda), jonquill (que sembla catalanització de jonquillo, un cas interessant de mot català al qual s’ha aplicat el sufix espanyol) i cordill (un mot que presenta alguna foscor, atès que en català antic sempre apareix cordell). La conclusió que, en principi, podríem treure és que els sufixos -ill i -illa (derivats dels llatins -iculu i -icula) existeixen en català però són molt poc productius. El sufix català diminutiu per excel·lència és -et, -eta.

5) En un darrer grup posarem alguns mots acabats en -illa, que són deformació d’altres mots, en alguns casos amb una certa pressió de la terminació -illa. Aquests no són ara per a nosaltres de gaire interès. Són balsamilla (deformació de balsamina), barnilla (segons l’Alcover-Moll deformació de l’hispanisme varilla, vegeu supra, i segons Coromines deformació de balenilla, un altre mot en -illa, genuí segons el savi filòleg), cosconilla (evolució de coscollina), mengilla (de mengia, del verb menjar), pelilla (abans pelia, del verb pelar) i sargantilla (de sargantana). Alguns han experimentat el canvi de sufix, de -eta a -illa: glassilla (de glasseta, diminutiu de glassa).

Hi ha hagut controvèrsia sobre la genuïnitat d’alguns mots en -illa. Ja hem vist que l’Alcover-Moll considera que forquilla és el mot forca amb el sufix espanyol -illa, a imitació d’horquilla. I una cosa semblant diu de faldilla. Coromines ho rebat amb passió, tot i que tant una teoria com l’altra són difícilment demostrables, atesa l’antiguitat d’aquests mots. Coromines defensa la «genuïnitat indiscutible dels sufixos -ill i -illa», però, després de tot el que hem dit fins ara, ens ratificam que aquests dos sufixos són en català d’escassa productivitat i que la major part de mots que els porten ho fan per interferència de l’espanyol. Sense l’entrada d’hispanismes en -illa (grup 1) els mots catalans d’aquesta terminació serien pràcticament els dels grups 2 i 3. Mots com llentilla, camamilla o pubilla, en què difícilment hi pot haver consciència de l’existència d’algun sufix. Cosa que també es pot dir dels masculins conill, setrill o vencill. En tot cas es podria afirmar que a mesura que han anat entrant a la llengua hispanismes en -illa, la productivitat d’aquest sufix ha augmentat lleugerament. Cosa que explica que ara puguem formar mots d’aquesta terminació aplicant el sufix a mots catalans. A Mallorca fem soparillos, i qualcú de tant en tant fa un paperillo. I menjam patatilla, mot ben vitenc que no és a cap diccionari, ni tan sols a l’espanyol. Si això es fa ara, no és impossible que també es pogués fer en el segle XVII.

Atès que al sufix espanyol –illo (i –illa) correspon normalment en català –et (i –eta), en el català planificat —no en l’espontani— un mecanisme de substitució d’hispanismes acabats en –illa ha estat de canviar aquest prefix per –et (i –eta). A Mallorca fins fa poc temps tothom deia bombilla (hispanisme evident), i encara ho diu la major part de la gent. Al Principat bombilla es va substituir per bombeta (el mateix calc de l’espanyol) fa molt de temps, i per això bombilla hi ha desaparegut. Rejilla, molt viu encara a Mallorca, ara es va substituint per reixeta (el mateix calc, fet amb el mot reixa, que també és hispanisme). I ventanilla s’ha convertit en finestreta. Alguns van transformar octavilla en octaveta, tot i que la invenció no ha acabat en el diccionari. La cosa hauria pogut continuar, i d’ensaladilla n’hauríem pogut fer ensaladeta; de trampilla, trampeta; de banderilla, bandereta; de camarilla, camareta; de lentilla, lenteta; de natilla, nateta; o de sabatilla, sabateta. Sort immensa que no ho hem fet, perquè val més tenir l’estrangerisme patent que camuflat. El darrer hispanisme convidat a la festa de substituir -illa per -eta ha estat mascareta, un mot nou, calc de mascarilla, no registrat per cap diccionari i escampat ara als vuit vents sobretot pels mitjans de comunicació públics de Barcelona amb motiu de la catàstrofe de la Covid-19. Naturalment mascareta té a favor seu el fet que el lexema no és interferit, com ocorre amb altres hispanismes d’aquest paràgraf, que sí que l’hi tenen. Amb tot, sense la interferència la cosa més probable és que diguéssim màscara, sense diminutius, com diuen la major part de les llengües de l’entorn. I el que diu encara el diccionari normatiu.

 

4 comentaris

4 comentaris rebuts

    1
  1. Biel Varoich - 24 maig 2020 9:03 pm

    Per ací la Safor, al País Valencià, la gent més gran també l’anomena espontàniament carasseta.

  2. 2
  3. Ivan - 25 maig 2020 8:52 am

    Trop que la grafia “màsquera”, que correspon a la pronunciació occidental, és molt més englobant que no “màscara”.

  4. 3
  5. Josep M. - 26 maig 2020 9:11 am

    A la Plana els parlants tradicionals diuen sempre “careta”, tant a la màscara sanitària com a la lúdica.

  6. 4
  7. C.Rocher. - 07 juny 2020 11:43 pm

    Aquesta setmana dues persones de les que la llengua no els importa res han dit en conversa real carasseta.La Safor.

Podeu deixar un comentari