Els meus coneixements de medicina són els de qualsevol profà. Però sé cert que els termes cribado (espanyol), cribratge (català) i screening (anglès) són força anteriors a l’actual pandèmia de la covid-19. El terme original deu ser l’anglès screening, que significa reconeixement, detecció. Si no vaig errat —i si hi vaig ja rectificaré— en un principi screening és un conjunt de tests que s’apliquen a una persona per a saber si té una malaltia, per exemple el càncer, abans de l’aparició dels símptomes. Es tracta d’una operació efectuada sobre una persona. D’aquí la coherència de dir-ho amb un mot que significa ‘reconeixement’. Després el mot passà a significar una operació «sociològica» consistent a detectar entre una població els individus posseïdors d’alguna característica, com una malaltia determinada. El terme francès equivalent a screening és dépistage, derivat de dépister (literalment acabar per descobrir la pista, després d’un examen o recerca minuciosos). El mot també es pot traduir per ‘reconeixement’. Els dos termes, screening i dépistage, s’apliquen ara a l’operació d’analitzar poblacions per a destriar els afectats pel coronavirus de la covid-19. Un munt de llengües (italià, romanès, alemany, neerlandès, etc.) han optat per manllevar el terme a l’anglès; altres han cercat alguna solució pròpia, com el portuguès rastreio; i l’espanyol es va decidir per cribado, original respecte de totes les altres llengües. Relativament original, perquè en francès també hi ha criblage (derivat directe de cribler, evolució del llatí cribrare ‘garbellar’) i l’anglès to screen també té el mateix significat.

No sé qui va posar en circulació cribratge ni quan això va ocórrer. Ho he vist en textos del primers anys d’aquest segle, abans, doncs, de la covid-19, i el terme apareix en el Diccionari enciclopèdic de medicina (Enciclopèdia Catalana, 2000) i a la Gran Enciclopèdia Catalana (no sé la data d’incorporació). Però sens dubte el mot s’ha generalitzat arran de la dita pandèmia, per l’ús extensiu que en fan els mitjans de comunicació. És un mot beneït pel Termcat, supòs que després que algú el llançàs, si no va ser el Termcat que el llançà. Ja ho aclarirem. No és, fortunadament al DIEC, però supòs que hi acabarà. En tot cas és un hispanisme força evident, l’adaptació de l’espanyol cribado, camuflat amb el sufix –atge i una erra agafada del mot llatí (cribrare, ‘porgar’, ‘garbellar’). Una erra que veig que sovint no sona en els mitjans de comunicació orals, amb la qual cosa es perd una part del camuflatge. Diuen que aquesta erra és mala de pronunciar o que és un embarbussament. Ho diuen els mateixos que no tenen cap problema per a pronunciar programa, frustrar, fratricida o procrastinar. Si en espanyol diguessin cribrar segur que no seria un embarbussament, però això és un altre tema. Cribratge és simplement un castellanisme, com ara veurem.

En català tenim un gran nombre de mots acabats en -atge, dels quals podem fer la classificació següent:

1. La major part són derivats fets amb el sufix –atge, força productiu, aplicat a arrels de mots catalans, que poden ser verbs o noms.

a) Noms derivats de verbs: arbitratge (d’arbitrar), asfaltatge (d’asfaltar), aterratge (d’aterrar), buidatge (de buidar), clonatge (de clonar), doblatge (de doblar), patinatge (de patinar), reciclatge (de reciclar), sondatge (de sondar), etc.

b) Noms derivats de noms: amperatge (d’ampere), aprenentatge (d’aprenent), bandidatge (de bandit), lideratge (de líder), nuviatge (de nuvi), onatge (d’ona), pesonatge (de persona), etc.

2. Noms procedents d’ètims llatins que han evolucionat sense solució de continuïtat en l’ús: companatge (< companaticu), coratge (< coraticu), formatge (< formaticu), homenatge (< hominaticu), llinatge (< linaticu), missatge (< missaticu), salvatge (< silvaticu), viatge (< viaticu), etc.

3. Mots manllevats a llengües modernes, normalment el francès, que són mots d’ús internacional o difosos en un conjunt de llengües: bagatge (del francès bagage), bricolatge (del francès bricolage), equipatge (del francès équipage), paisatge (del francès paysage), reportatge (del francès reportage), etc. Alguns són gal·licismes antics, com carruatge (del francès antic charriage) o patge (del francès antic page). Aquests darrers es poden assimilar als mots evolutius.

En resum, els mots catalans que porten el sufix –atge han de fer la derivació a partir de mots catalans. I els que no són derivats o bé són mots evolutius o bé són manlleus d’ús internacional. Cribratge no és res de tot això. No existeix en català el mot cribrar —ja tenim porgar i garbellar— i, per tant, no pot fer un derivat. Lògicament no és un mot evolutiu. I tampoc és un neologisme pres d’una altra llengua dels que són acceptats pel seu caràcter internacional. Ni és un llatinisme, perquè en llatí no hi ha cap mot que es pugui identificar amb cribratge. És el mot espanyol cribado amb maquillatges catalans i llatins. Una mostra més de la nostra pertinaç dependència de l’espanyol, que ens desbarata sistemàticament la llengua.

No estic ara en condicions de dir quin seria el terme més adequat per a substituir l’hispanisme. Jo he denunciat un frau. Aquells que han rebut la investidura d’autoritat lingüística i l’encàrrec de proposar la terminologia que el català ha de menester que facin la seva feina. Però que la facin bé.