Entre la identitat i la universalitat

En el món hi ha dues classes de llengües: d’una banda les que tenen una plenitud funcional a la seva societat, les que són indispensables per a viure-hi, siguin grans llengües mundials o llengües mitjanes, les que, al capdavall podem i solem dir llengües normals; i, d’altra banda hi ha les llengües subordinades, les innecessàries per a qui no vulgui usar-les, i aquelles varietats que fins i tot tenen dificultats perquè la seva existència com a llengua sigui reconeguda.

Una característica de les llengües del segon grup, enfront de les del primer, és la necessitat que tenen d’aprofitar al màxim tots els recursos possibles per a marcar la seva identitat. O, en el cas de les llengües o varietats discutides, per a forçar una identitat que els ve molt justa. Potser és un mecanisme compensatori: davant la dificultat per a construir normalitat hom s’aplica a construir identitat. Aquests recursos poden començar per l’ortografia. Cap parlant de portuguès no trobaria assenyat de representar per u la vocal àtona que s’escriu o, per molt que la pronúncia sigui u, perquè té preferència l’etimologia i la història de la llengua. Per contra, en cors escriuen isula tuscanu, contra la pràctica normal de les llengües romàniques, cosa que els permet de «visibilitzar» distància —car d’entrada poca n’hi ha— respecte de la llengua italiana (isola, toscano). En asturià s’hauria pogut considerar el mot resultao com una forma popular o col·loquial, comuna amb l’espanyol, i optar per la forma més etimològica resultado com a variant formal, però resultao, com a única forma possible, «visibilitza» distància respecte de l’espanyol.

Aquestes reflexions també es poden aplicar a l’escriptura de mots estrangers incorporats (mots de lèxic comú o noms propis), i aquí el català comença a entrar perillosament en el camp de les llengües «no normals». L’adaptació gràfica pot ser una manera de marcar personalitat o, si em permeteu el col·loquialisme, de «marcar paquet». Si comparam el català amb les llengües romàniques més «normals» (francès, italià, romanès, espanyol i portuguès), veurem coses com el fet que el català escriu Tòquio i les altres cinc llengües, Tokyo. Tranquil·lament i sense necessitat de marcar paquet. No propòs de canviar res, evidentment; només invit a una petita reflexió sobre subtilitats que diferencien unes llengües i unes altres. De tota manera, no sempre ens llançam a la piscina, i mentre que discutim si ha de ser Iraq o Irac, Qatar o Catar, encara ningú no s’ha decidit per Bangla Deix, Quènia o Esri Lanca.

En l’adaptació gràfica de manlleus que són noms comuns també sovint som uns avançats. És cert que un cop els manlleus s’han integrat a la llengua de recepció la tendència és a l’adaptació gràfica. Però del grup de les cinc llengües abans esmentades i la nostra, aquesta és la que sol tenir més pressa. En català ja escrivim xou, mot incorporat al DIEC, mentre que les altres cinc llengües encara es mantenen discretament en el show. Sota el guiatge reverit del Termcat, ens vam llançar de cap a la piscina amb el bloc, sortosament rectificat per la Secció Filològica, i ara ens hi hem tornat a llançar amb el tuit, mentre esperam la docta sentència de la suprema autoritat. És clar que altres vegades sabem refrenar els instints adaptadors i encara no hem gosat amb el web, el twist, el whisky, el croissant o el foie gras, que degudament (o indegudament) adaptats serien ueb, tuistuisqui, cruassant i fuagràs. Els qui no es refrenen són els catalans del nord i els occitans, que, com que saben francès, diuen ben tranquil·lament —i alguns orgullosament— fetge gras. Saber francès també pot isolar un grup humà del consens internacional. O saber espanyol, perquè hi ha equivalents meridionals del fetge gras, com això que fan alguns de dir sagnia a una hispànica beguda feta de vi i fruita que en tot el món es diu sangria. Per sort encara ningú no ha gosat traduir blootooth per dent blava, que seria un atreviment no gaire allunyat del fetge gras. I continuant amb els occitans, quan totes les llengües del món han acollit el gal·licisme contrôle, del llatí contra rotulus (anglès control, espanyol control, portuguès controle, italià controllo, romanès control, neerlandès controle, polonès kontrola, etc.), la llengua d’oc fa contraròtle, calcant els elements etimològics. Sort que aquí a ningú no li ha passat pel cap de dir contrarotllo.

Un fet que mostra de manera prou impactant tot això que dic és el nom de Wikipèdia, que en català es diu i s’escriu Viquipèdia. Observem el comportament de les cinc llengües romàniques «normals»: francès Wikipédia, espanyol Wikipedia, portuguès Wikipédia, italià Wikipedia, romanès Wikipedia. Totes sense tocar per a res ni la w ni la de l’original. I hi podríem afegir la pràctica totalitat de les llengües «normals» europees: l’alemany, el polonès, el danès, l’eslovac, el neerlandès, el suec, el danès, el finès, el txec, etc. I fins i tot llengües «no normals» com el basc, l’occità, el sard, el cors o el gallec. El català havia de marcar paquet. I quines són les llengües que ens acompanyen en la nostra vocació marcadora? Entre algunes altres, l’aragonès (Biquipedia), el gaèlic escocès (Uicipeid), el gaèlic irlandès (Vicipéid), el nahuatl (Huiquipedia) i el llatí, llengua gloriosa però d’ús no gaire normal (Vicipaedia). No solament som del club dels «rarets» sinó que exhibim amb orgull la nostra singularitat.

3 comentaris

El vespre i la nit

El mot vespre corre perill, amenaçat pels seus dos veïns, la tarda i la nit, que podrien acabar engolint-se’l. És un fenomen típic quan en català tenim dos mots i en espanyol només n’hi ha un que cobreix el camp semàntic dels dos mots catalans. Passa amb gran i gros, amb capsa i caixa, amb provar i tastar, etc. I darrerament va fent camí l’atrocitat de dir escoltar substituint el mot bàsic sentir. Com més va més se sent, especialment a la capital del país, les deu de la nit, les onze de la nit i fins i tot les nou de la nit, casos en què en espanyol es diu noche. Doncs anem a pams i analitzem com funciona en català i en altres llengües la divisió del dia.

El mot dia té dues accepcions. Una és el dia solar, que és el temps en què la Terra fa una volta sobre el seu eix, és a dir un període de 24 hores. I dins aquest període hi ha dues parts bàsiques, que es diuen dia (estricto sensu) i nit. Aquest dia és la part del dia solar en què el Sol és per damunt l’horitzó, és a dir, quan hi ha claror, i la nit (lato sensu) és el temps en què el Sol és per davall l’horitzó, és a dir, quan no hi ha claror.

Però, a part d’aquesta divisió dual i diguem-ne astronòmica, en el llenguatge corrent el dia complet es divideix en diverses parts bàsiques, que en espanyol i portuguès —els dos bessons iberoromànics, que molt sovint van plegats— són tres i en les altres llengües del nostre entorn són quatre. Aquest és un punt bàsic per a entendre la problemàtica de què ara tractam.

He usat el mot tarda, que quasi segur que és un hispanisme, per la dificultat de trobar un substitut convincent i vehiculable fàcilment. Sembla que la forma medieval era aprés dinar, com en occità; un terme que a l’Edat Moderna fou substituït de diverses maneres. Al Principat i a Eivissa s’hi introduí l’hispanisme tarda (en rigor tarde). Al País Valencià desaparegué vespre, i vesprada, que en principi ha de ser el mateix que vespre, ocupà l’espai semàntic de l’aprés-dinar i de part del vespre, és a dir, el que en espanyol es diu tarde. A Mallorca i Menorca els mots capvespre i horabaixa, que originàriament són el temps de la posta de sol, el crepuscle, ocuparen també l’espai de l’aprés dinar, tot mantenint-se, però, vespre, igual que es manté al Principat. Ara no tenim un mot general per al temps que va del dinar al vespre, i bé que aniria. Una opció seria recuperar aprés dinar, cosa evidentment molt difícil, però que permetria d’arraconar l’hispanisme tarda i de recuperar per a vespradacapvespre i horabaixa la seva valor original. Pensem que la vesprada hauria de ser el vespre considerat en la seva durada (passar una bona vesprada en companyia dels amics). Comparau vespre-vesprada amb els equivalents francès i italià soir-soirée i sera-serata. I comparau amb dia-diada, francès jour-journée, italià giorno-giornata.

Deixant a part el mot tarda, la interferència de l’espanyol ha produït, o produeix, dos efectes: la disminució de l’ús i del camp semàntic del mot vespre i l’adaptació del sistema de salutacions català al sistema de salutacions espanyol. El vespre, més o menys igual que els seus equivalents europeus, és la part del dia que va de la posta de sol fins al moment d’anar a dormir. No hi ha una hora concreta que indiqui la fi d’aquesta part del dia. En els temps en què s’han format els mots que designen les parts del dia els rellotges tenien molt poca importància, si n’hi havia, i són els moviments del sol (sortida, posta, presència de la fosca) i les accions diàries bàsiques (aixecar-se, dinar, sopar i anar a dormir) allò que fa de frontera entre les parts del dia. També han canviat els costums: abans la gent anava a dormir molt més prest que ara. Per això abans el vespre s’acabava també més prest que ara. Ara podem parlar de les dotze del vespre sense cap problema. Per això consideram un error majúscul el criteri fixat pels lingüistes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, segons els quals el vespre s’acaba a les deu. Fins i tot s’autoritza expressament de dir les deu de la nit. I al marge d’aquests criteris sentim cada dia expressions com les nou de la nit (pura còpia de las nueve de la noche). No existint en espanyol un mot equivalent a vespre, l’espai d’aquest se’l reparteixen la tarde i la noche, i això pressiona els catalans a ajustar la semàntica de tarda i nit als corresponents espanyols. Fins i tot ha aparegut —ho sentim sovint en boca dels meteoròlegs de TV3— l’estrany compost tarda-vespre, que en català no té gens de trellat i que és còpia de tarde-noche, que és, en tot cas, una manera espanyola de dir vespre. Naturalment, no ha de ser cap problema d’emprar el mot nit per a designar esdeveniments que tenen lloc durant la vigília de dies assenyalats, encara que aquests esdeveniments es produeixin durant el vespre: la nit de Nadal, la nit de Cap d’Any, la Nit de Santa Llúcia, la Nit de la Cultura, etc. Ja hem dit que nit té un ús més ampli i un de més estricte. En tot cas, considerant que en la parella vespre/nit el primer mot és el que retrocedeix, és aquest que cal reforçar.

I ara passem a tractar de les salutacions. A la major part del país s’ha imposat un sistema que és una còpia del sistema espanyol, allunyat del sistema de les llengües europees i incompatible amb la nostra divisió del dia en quatre parts. Aquest sistema espanyol de tres elements —buenos días, buenas tardes i buenas noches— correspon a les tres parts del dia que té l’espanyol. La còpia és bon dia, bona tarda (adaptació moderna del bones tardes anterior) i bona nit, amb tres salutacions que, com en espanyol, tant són d’arribada com de comiat. En canvi el sistema més general a Europa, coherent amb les quatre parts del dia, tant si hi ha una forma per al matí (good morning) i una altra per a la tarda (good afternoon), com si, cosa més habitual, s’utilitza el bon dia fins al vespre (francès bonjour, italià buongiorno, alemany Guten Tag), durant el vespre, i fins a l’hora del comiat, sempre es diferencia la fórmula d’entrada (francès bonsoir, italià buonasera, anglès good evening, alemany Guten Abend) i una altra per al comiat (francès bonne nuit, italià buona notte, anglès good night, alemany Gute Nacht). A Mallorca la distinció entre bon vespre (arribada) i bona nit (comiat) és escrupolosament servada per tota la població, i, com ocorre amb totes les llengües europees (menys els bessons espanyol i portuguès, és clar), el bon vespre es diu en arribar, sigui quina sigui l’hora de l’arribada. Encara que siguin les tres de la matinada, com pot passar en circumstàncies excepcionals. Per contra, els mitjans de comunicació de Barcelona (ràdio i televisió) utilitzen i difonen un sistema absurd que no encaixa de cap manera en la divisió catalana del dia, perquè és còpia de l’espanyol. El bona tarda s’allarga fins a les nou del vespre (encara que a l’hivern faci hores que és ben fosc), i a partir d’aquesta hora ja entren amb un bona nit, que a alguns ens fa l’efecte que se’n van a dormir. Aquest ús hauria de ser revisat sense excusa. Caldria suprimir el bona tarda i dir bon dia fins que es fa fosc, com és tradicional en català, i observar la distinció bon vespre (arribada, a partir del moment que fosqueja) i bona nit (només comiat).

10 comentaris

Sobre la fam, la gana i la talent

Avui dos dels nostres presos polítics han començat el que es diu una vaga de fam. Abans que res, la nostra solidaritat amb ells. En espanyol i portuguès es diu huelga de hambre i greve de fome, mentre que en francès i italià es diu grève de la faim i sciopero della fame, amb article. Considerant que aquest tipus de vagues és cosa moderna, podem suposar que sense la interferència de l’espanyol la cosa més probable és que en català seguíssim les dues llengües romàniques centrals i diguéssim vaga de la fam, però això no es pot assegurar taxativament.

Els diccionaris diuen que fam és ganes intenses de menjar. Si no són intenses, és a dir, si són suportables, més que fam és gana o talent. És el que passa quan fa algunes hores que no hem menjat res. Però al Principat sembla que fam és un mot que ha sofert inanició i és menjat per la gana. En el món hi ha gent que passa gana, o que es mor de gana, sentim a dir a catalans del Principat. Els altres catalans diem passar fam i morir-se de fam. Si la gana és, com diuen els diccionaris «apetit, desig de menjar», però, com hem dit, no un desig intens, sembla més lògic que algú es mori de fam que es mori de gana. Ras i curt, que després de tres o quatre hores sense menjar no es mor ningú. Els valencians van a la inversa del Principat: ara es diu exclusivament fam, tant si hom té un poquet de fam (altres dirien gana) com si té molta fam. Però diversos testimonis observen que la distinció entre fam i gana era normal al País Valencià mig segle llarg enrere. La distinció s’hauria pogut perdre per imitació de l’espanyol, en què hambre ha deixat gana en una situació de feblesa. A Mallorca, el mot gana sembla que és força modern: en el temps de la meva infantesa tothom deia tenir talent i no tenir gana. I encara hi ha gent que ho diu, però talent és un d’aquests mots en procés ràpid de desaparició. En el temps referit de la meva infantesa, entre cert tipus de gent tenir gana ja sonava més refinat que tenir talent. Tenc talent és la frase que jo de petit deia reiteradament a mon pare o a ma mare quan aquests em duien a passejar per Palma, sobretot si la passejada era llarga i un poc enfora del dinar. Una frase que podia esdevenir un enèrgic crit reivindicatiu quan passàvem per davant una pastisseria. Talent desapareix del parlar de les Illes, com temps enrere va desaparèixer del territori continental. Perquè talent és un mot català clàssic. Segons l’Alcover-Moll, encara es pot sentir a l’Empordà, a Vic, al Pla de Bages, a la Ribagorça, al Pallars, a l’Urgell, a la Conca de Barberà i al Camp de Tarragona. És usat pels escriptors clàssics de tots els llocs i és rebutjat a les Regles d’esquivar vocables (on es condemna «talent per appetit o fam»), cosa que indica que era un mot ben viu i de cap manera rebutjable. Talent ha generat una rica fraseologia: acabar el pa abans que la talent, fer el desmenjat amb talent (expressió que es diu a Mallorca quan un fingeix no desitjar una cosa que realment desitja), tenir més talent que un ganivet nou, qui té talent tot li sembla pa o val més talent que pa de forment (quan hom té molta talent no mira detalls d’allò que menja).

La història del mot talent és ben curiosa. El significat original és el nom d’una moneda romana: llatí talentum, del grec τάλαντον (pronunciau tálanton), que significava ‘plat de la balança’ i també ‘pes’.  Comparau-ho amb el mot peso, moneda que s’usa en alguns països americans. El pes d’una cosa com el seu valor. Va ser la paràbola dels talents, de l’evangeli de Mateu, la culpable de l’evolució semàntica del mot. En aquesta paràbola Jesús explica que un home que havia de fer un llarg viatge deixa una quantitat de monedes a tres dels seus servents. A un li dóna cinc talents, a un altre, dos, i a un altre, un talent. Quan l’home torna, demana explicacions de com els tres servents han administrat els talents que havien rebut. Els dos primers van investir el petit capital en negocis i aconseguiren de doblar-lo. El tercer, per por de perdre el seu talent, o per peresa, el va guardar ben amagat i, evidentment, no el va multiplicar. A la vista d’això, el senyor elogia els servents que han prosperat, mentre que renya el temorenc o mandrós que va amagar el sol talent que tenia, li’l pren, el dóna al que en va aconseguir deu i el fa fora de les seves terres. Els talents donats pel senyor als seus criats són el símbol dels dons que Déu dóna als homes, els quals els han de ben administrar i millorar. A partir de la paràbola el mot talent passà a significar voluntat, desig, predisposició d’ànim i capacitat i dots intel·lectuals rellevants. Del desig, en general, també passà a significar «desig de menjar», tot canviant el gènere de masculí a femení per influència de fam.

Pel que fa a gana —amb el significat de ‘desig’ en general—, aquest és un mot voltat de misteri. El mateix Coromines, en el Diccionario crítico etimològico castellano e hispánico, després de dir que gana és un mot a penes usat en temps antics (només en pot aportar dos exemples del segle XV, els mateixos que aporta l’Alcover-Moll), afirma que «no puede descartarse del todo que sea vocablo importado de este idioma [l’espanyol] en fecha temprana». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana rectifica la seva afirmació anterior i defensa la genuïnitat del mot, malgrat que els exemples antics són francament escassos, i malgrat la relació estreta que hi ha entre els mots espanyols gana i ganar, no aplicable al català, en què per al segon tenim guanyar, d’etimologia diferent. Creiem que el tema resta obert, i també que caldria un estudi aprofundit sobre les formes singular i plural (tenir gana/ganes de fer quelcom). Quant a gana com a ‘desig de menjar’, sembla que és un ús modern («En l’evolució moderna el sentit capital ha esdevingut ‘apetit de menjar’», Coromines DECLC, s.v. gana), i també resta oberta la qüestió de si això és evolució interna o seguiment de l’espanyol. Avui en espanyol no es diu gaire tener gana. Hambre ha eixamplat considerablement el seu significat tot fagocitant gana. Comparau l’evolució de la parella escuchar/oir. Però gana existeix en aquell idioma. El diccionari de María Moliner li dóna el significat de «Apetito, *hambre, ganas de comer», i posa un exemple que ens és molt pròxim: «Si no tienes gana todavía, comeremos más tarde».

15 comentaris

El meu pare

Avui, 13 de novembre, fa deu anys que se n’anà el meu pare. És un dia que convida a recordar-lo. La seva va ser una vida extraordinàriament dura. De família pobra, fill d’un pagès assalariat, es barallà amb la vida per a sobreviure. Com quasi tots els nins de la seva època i de la seva classe, a una edat tendra conegué la duresa de la feina. A onze anys el llogaren a una possessió. La seva feina era estar tota la nit dins una soll vigilant que la truja no esclafàs cap dels porcellins. L’imagín assegudet a una banqueta, deixant-se vèncer per la son, entre la por infantil, la pudor i la soledat. De fadrí granat anà a unes classes particulars els vespres, amb un parent que sabia un poc de lletra, per a ampliar els migrats coneixements que havia adquirit en els pocs anys que va anar a escola. Forner i picapedrer, segons les conveniències, en els anys difícils de la postguerra mirà de treure el carro fent i venent pa d’estraperlo, anant de part a part de Mallorca amb la bicicleta carregada amb uns quants sacs de blat de cinquanta quilos i de vegades encalçat per la Guàrdia Civil, que també anava amb bicicleta. «No m’agafaven mai —contava—, perquè encara que anàs carregat amb els sacs, jo corria més que ells». En un accident perdé la visió a un ull. Les dificultats el dugueren a haver d’emigrar al Brasil poc temps després de néixer jo. Allà va fer de picapedrer, tot vivint a una petita caseta de fusta destinada a guardar el ciment i les eines. Als dos anys va tornar repatriat. Treballà de picapedrer infatigablement, dies feiners i diumenges, es va fer mestre d’obres i això li permeté d’arribar a fer un petit patrimoni. Quan les coses li anaven bé, al voltant dels cinquanta anys, una malaltia el deixà tetraplègic, assegut a una butaca sense poder moure ni les cames ni els braços. Així fins que es va morir, a 84 anys. Un altre dia parlaré de la mare, que ja podeu imaginar la tasca que li va tocar. Potser una de les poques alegries importants que li donà la vida va ser veure el seu fill amb un títol universitari i professor de la universitat. Ell en té molta part del mèrit. En els anys difícils de l’adolescència sempre m’encoratjà a estudiar. Cosa que no havia pogut fer ningú de la família en totes les generacions conegudes. Martí Bibiloni Serra, en homenatge.

8 comentaris

Castellà o espanyol?

Jo tinc el costum de dir espanyol a la llengua dels nostres veïns de ponent, i sovint sovint, a Twitter, alguns dels meus seguidors m’interpel·len: «espanyol o castellà?». Per a estalviar-me de donar cada vegada la mateixa resposta faré aquí un articlet i l’enllaçaré cada vegada que algú em demani clarícies. Aquest text no és per a dir a ningú què ha de dir, perquè cadascú diu el que vol. És una justificació del que faig jo. Naturalment, qui hi estigui d’acord, bé, i qui no hi estigui, tan amics com abans.

Jo dic espanyol a aquella llengua en primer lloc per una raó molt simple: perquè pràcticament a tot el món li diuen espanyol, i, com he proclamat moltíssimes vegades, m’agrada seguir les solucions lingüístiques que segueixen les llengües europees. Alguns em diuen que el català també és una llengua espanyola, cosa que és certa si classificam les llengües segons criteris de fronteres estatals. Amb aquest criteri el català és una llengua tan espanyola, com francesa, com italiana com andorrana. I l’occità seria una llengua tan francesa com espanyola. Però aquest criteri classificatori no em sembla gaire engrescador, entre altres raons perquè és artificial —tant com els Estats implicats— i contingent: les fronteres d’aquests Estats poden canviar en qualsevol moment. M’estim més cenyir-me a la classificació que vaig aprendre en els meus estudis: hi ha llengües romàniques, germàniques, eslaves, fino-úgrigues, etc. Aquesta és una classificació més científica i veritablement inalterable.

És evident que darrere els dos noms, castellà i espanyol, hi ha idees i postures polítiques. En el nostre país, darrere castellà hi ha —a part d’una simple tradició i inèrcia— els qui desitgen un Estat espanyol que integri diverses comunitats lingüístiques, i aquest projecte és comprensiblement contradictori amb el nom d’espanyol. Aquests són els que sempre ens diuen que no hi ha el britànic o el suís. Darrere espanyol —en el nostre país, dic, i a part d’una minoria d’ultranacionalistes espanyols— sol haver-hi l’independentisme, o una part. Per pura lògica, l’independentista típic no se sent espanyol; altrament no seria independentista. I si l’independentista vol sortir d’Espanya, un cop assolida la fita, el nou país ja no serà Espanya, i la nostra ja no serà una llengua espanyola. No hi ha cap problema llavors a dir-ne espanyol, com diuen pràcticament a tot el món. O de dir-ho a l’avançada, com a afirmació de la voluntat d’emancipació.

Això és en el nostre país. En el país veí les coses són diferents. És cert que allà hi ha una part de la gent —poca, en realitat— que també desitja un Estat que ens integri en un règim d’igualtat, i vist d’aquesta perspectiva el nom castellà també hi encaixa, més que espanyol. Però el fons ideològic dominant en el país veí és un altre, i aquest fons ideològic vol fer un ús dels dos termes, castellà i espanyol, però per a funcions diferents: espanyol com a llengua «pròpia de tots els espanyols», davant els mateixos espanyols i davant el món, i castellà com «una de les llengües espanyoles», segons la fórmula constitucional. I això és una emanació terminològica del muntatge fet el 1978, consistent en una subordinació de «les altres llengües espanyoles» a la lengua común o lengua nacional. En aquest muntatge, espanyol s’oposa a francès, anglès, alemany, etc.; i castellà s’oposa a català, gallec, valencià (ai las), etc., i no volen que sortim d’aquest joc d’oposicions. De fet, ho han aconseguit: molts dels qui normalment diuen castellà, per oposició a català, després amollen que el seu veí alemany parla molt bé l’«espanyol». L’Estat i els seus instruments, com la Real Academia, han promogut amb afany el nom espanyol per a la primera de les dues funcions indicades abans. La dita acadèmia fa diccionaris i gramàtiques de la lengua española, i l’Estat, malgrat el nom constitucional de castellà, no ha acceptat en els usos oficials de la Unió Europea altra cosa que la denominació d’espanyol o llengua espanyola. I jo a aquest joc no hi jugaré mai. Tampoc no m’esforçaré a combatre’l, perquè les meves prioritats són unes altres, més centrades en la mateixa llengua catalana i la comunitat que la parla.

I una darrera idea per a acabar. Darrera i importantíssima. Observem que en el món es diu espanyol en tots aquells països i territoris que no tenen aquesta llengua com a pròpia. I es diu castellà (al costat d’espanyol; ara això és igual) només en aquells territoris que la tenen com a pròpia. Acceptarem que l’espanyol és una llengua pròpia del nostre país? Potser aquí hi ha el quid de la qüestió. Tenim una tradició molt arrelada —i difícil, doncs, de canviar— de dir castellà. Encara no ha sortit cap diccionari espanyol-català, per exemple. Però els qui volem l’emancipació nacional d’aquest país, hauríem de començar a pensar si aquesta tradició no ha arribat ja l’hora de canviar-la.

7 comentaris

Sant Narcís


Avui és Sant Narcís, patró de Girona, ciutat de la qual va ser bisbe, allà en el segle III o IV, segons diu la tradició. Però la major part d’estudiosos creu que aquest sant no va existir i que és fruit del desdoblament d’un altre sant, sant Narcís de Jerusalem, que va ser bisbe d’aquesta ciutat en el segle II. Els dos sants, el real i el fictici, tenen la seva festa el mateix dia, el 29 d’octubre. Segons alguns, la confusió parteix d’un martirologi escrit per l’abat Adó, bisbe de Viena del Delfinat, al final del segle IX. Aquest senyor hauria interpretat Narcissus, episcopus Iher com a Narcís, bisbe de Girona (ierundensis) en lloc de Narcís, bisbe de Jerusalem. Mirau si basta poc per a crear un sant. En el segle X trobaren un cos incorrupte que atribuïren al nostre sant. I a partir d’aquí comença la devoció de sant Narcís de Girona, documentada en el segle XI. Una butlla del papa Silvestre II i un sermó de l’abat Oliba fan referència al sant. Sobre el lloc de naixement del suposat sant hi ha infinitat de teories: la que diu que va néixer a Girona (idea no documentada abans del segle XVI) i altres que diuen que va néixer a ciutats que avui són de Suècia, Portugal, Alemanya o Suïssa.

A partir del martirologi d’Adó s’anà formant una llegenda que té la seva gràcia. Segons aquesta llegenda, Narcís era nascut a Girona i fill de Lluci i Serena. Fugint de les persecucions va anar a terres germàniques amb el seu diaca (ajudant) Feliu, un altre sant inexistent que no s’ha de confondre amb un altre gironí il·lustre, aquest real, sant Feliu màrtir (vegeu el capítol «Sant Feliu», 1r d’agost). A Augsburg, cercant un lloc on hostatjar-se, va trucar a la porta d’una dona de nom Afra, que va ser una prostituta. I en lloc de fer les coses que se solen fer a la casa d’una prostituta, Narcís es va posar a parlar amb ella i amb altres dones de la casa, i tant de temps va parlar i tan bé que va convertir totes aquelles dones al cristianisme. Diu una llegenda que hi ajudà un miracle del sant: a la casa s’acabà l’oli dels llums, i Narcís els beneí i de cop aparegueren plens d’oli. Després de la seva conversió, Afra va convertir molta gent al cristianisme, i les autoritats romanes es van enutjar tant que la van fer cremar viva. Així Afra es va convertir en santa Afra d’Augsburg. Després d’uns quants anys d’estar per Augsburg, Narcís i el seu inseparable diaca Feliu tornaren a Girona, on Narcís fou bisbe. Fins que tots dos van ser martiritzats. També diu la tradició que quan Afra va ser martiritzada Narcís era a Alemanya per a fer-li una visita. El bisbe gironí enterrà les seves restes i en dugué un osset a Girona, que fou una relíquia preuadíssima. Diuen que és al santuari de Santa Afra, al municipi de Sant Gregori (el Gironès). La tradició també diu que Narcís i Feliu foren enterrats a l’església de Sant Feliu de Girona, la que hi havia en aquell moment.

El fet és que a partir del segle XI la fama de Narcís cresqué enormement, fins al punt que arribà a substituir sant Feliu com a patró de Girona. En el segle XII es creà la confraria de Sant Narcís, que va promoure la construcció d’un nou sepulcre per al sant el 1307. En el segle XVIII es construí l’actual capella de Sant Narcís, dins la mateixa església, amb un nou sepulcre que fou profanat durant la guerra civil. Al sant gironí li atribueixen un miracle sonat: el miracle de les mosques. Corria l’any 1285 quan les tropes del rei francès Felip l’Ardit, en guerra contra les catalanes de Pere el Gran, assetjaren Girona i entraren a la ciutat. Anaren a l’església de Sant Feliu i profanaren el sepulcre de sant Narcís trencant-lo a cops de mall i tallant un braç del sant. En això començaren a sortir mosques del sepulcre, milers i milers de mosques, que es llançaren sobre els francesos i els inflaren de picades, sense tocar per a res cap català. Bernat Desclot, a la seva crònica, diu que aquelles mosques eren tan grosses com a glans, i es ficaven pel nas i pel cul dels cavalls, que queien morts. Una plaga més grossa que la que Déu envià al faraó d’Egipte. Els francesos van fugir espantats, però les patriòtiques mosques deixaren un balanç de 20.000 soldats morts i 4.000 cavalls. Sant Narcís havia creat un exèrcit de màxima eficiència que ja hauria anat bé que hagués reaparegut, per exemple, en diades com el primer d’octubre del 2017.

A Girona hi ha una casa on, segons la tradició, va viure sant Narcís. És a un carrer que té el nom ben significatiu de carrer de les Mosques. A una de les finestres hi ha la petjada de sant Narcís, i diu la llegenda urbana que un dia que perseguien el sant, aquest va fugir per la finestra deixant una empremta del peu a l’enrevés. Així els perseguidors pensaren que havia entrat a la casa i no que n’havia sortit. Bé el cercaren allà dins però, naturalment, no l’hi trobaren.

La confraria de Sant Feliu, abans esmentada, tenia un camp de pomeres, que feien unes pomes esplèndides que ningú no gosava tocar, de sagrades que eren. Quan la confraria captava almoines donava en canvi una poma. El dia del sant es posaven pomes damunt l’altar durant l’ofici religiós i després les repartien entre els fidels. Aquelles pomes tenien una virtut màgica: quan el nivell del riu pujava i amenaçava la ciutat, la gent llançava una poma al riu, que —deien— feia baixar el nivell de l’aigua. Era una reminiscència de la pràctica de cultures antigues de llançar animals o fins i tot persones, a manera de sacrifici, per a calmar la fúria dels rius.

Però l’il·lustre sant de Girona està estretament lligat a les mosques. Així com les va fer sortir a perseguir francesos, també les fa desaparèixer cada any quan arriba el seu dia. Al voltant d’aquest dia sol venir la fredorada de sant Narcís, que elimina els desagradables insectes. Però encara en romanen algunes, que són enormement insistents i fastiguejants. D’aquí surt el refrany per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

Diguem ara qualque cosa sobre el nom Narcís. És un nom grec, Νάρκισσος (Nárkissos), que passà al llatí amb la forma Narcissus. Correspon a un personatge de la mitologia grega, que apareix a Les metamorfosis d’Ovidi, i a una flor. No se sap l’etimologia del nom, ni si la flor agafa el nom del personatge mitològic ni si és a l’enrevés. El personatge mitològic, Narcís, era un jove caçador de Tèspies, d’una bellesa extraordinària, fill del déu riu Cefis i de la nimfa Liríope. L’home era tan orgullós i presumptuós que menyspreava totes les dones i homes que s’enamoraven de la seva bellesa, fins al punt que alguns arribaven al suïcidi. Una de les qui s’enamoraren d’ell fou Eco, una nimfa que s’havia dedicat a distreure amb llargues converses Hera, l’esposa de Zeus, mentre aquest es divertia amb altres nimfes. Hera va descobrir el joc i va castigar Eco fent-li perdre la capacitat de parlar i només permetent-li de repetir allò que altres deien. Aquest és l’origen del significat del mot eco.  Doncs Eco es va enamorar follament de Narcís, però aquest la rebutjà, i la nimfa es va consumir de pena. Nèmesi, la deessa de la venjança, va voler castigar Narcís i per a això el va fer anar a un estany, i Narcís, quan veié la seva cara reflectida a l’aigua, restà profundament enamorat d’ell mateix, i veient que aquell amor no podia ser correspost va perdre les ganes de viure i es va suïcidar. En alguna versió es va convertir en una flor dorada i blanca, és a dir, un narcís. Aquest mite va originar, en el segle XIX, el mot narcisisme, que és l’admiració excessiva i malaltissa cap a un mateix.

 

2 comentaris

Sant Simó


Avui tenim un sant del qual no sabem quasi res. I això no obstant, el món és ple de gent que du el nom en honor seu. De vegades la fama té un cost molt baix. Es tracta d’un dels dotze apòstols, que en els evangelis i en els Actes dels Apòstols sempre és esmentat quan s’anomenen els dotze, però no se’n diu pràcticament res més. La cosa es complica perquè en aquell entorn hi ha uns quants personatges que es diuen Simó o Simeó, que són dues variants d’un mateix nom. En efecte, Simó o Simeó és un nom hebreu (Shimʻon) que té relació amb el verb shamah, que vol dir ‘escoltar’.  El primer personatge conegut amb aquest nom fou el segon fill de Lia, una de les dues dones del patriarca Jacob, fill d’Isaac i nét d’Abraham. Aquest personatge, Simeó, fou el generador d’una de les dotze tribus d’Israel, i el seu nom és degut al fet que Déu va escoltar Lia quan aquesta li demanava un fill. Segons alguns estudiosos, l’hebreu Shim’on es va helenitzar en Symeon a la Bíblia en grec (la Septuaginta), i en el Nou Testament es va emprar Simeó en alguns casos i Simó en altres. A propòsit, aquest nom hebreu, Shim’on, també va donar el nom català medieval Eiximèn, paral·lel a l’espanyol Jimeno, del qual sortí el cognom Eiximenis o Ximenis (amb el sufix –is indicador de filiació que també trobam a Sanchis, Peris, Llopis, Ferrandis, etc.), paral·lel a l’espanyol Jiménez. El nom Simó a l’Edat Mitjana el podem trobar amb la forma Simon, resistint-se a perdre la n. Simó també és un cognom, igual que Simon i el diminutiu Simonet.

Tornant al nostre tema, el fet és que a l’entorn de Jesús hi ha alguns personatges amb el nom de Shim’on: l’apòstol Pere, el veritable nom del qual era Simó; Simó el Zelota, que avui ens ocupa; Simeó de Jerusalem, fill de Clopas i segon bisbe de Jerusalem després de Jaume el Major (sant Jaume); i un altre Simó, germà de Jesús segons l’evangeli de Marc. Com que hi havia dos apòstols amb el nom de Simó, aquest i Simó Pere, per a distingir-los al nostre Simó d’avui els textos li diuen Simó el Zelota, o el Cananita o el Cananeu, segons els manuscrits. Els dos darrers mots, interpretats per algú, com sant Jeroni, com a gentilicis de Canà o Canaan, són una traducció errònia de l’hebreu kanai, que significa ‘zelós’, és a dir, ‘que té zel’; en aquest cas ‘zelós de Déu’. Simó era un zelota, és a dir un membre d’una organització jueva que propugnava l’alçament violent contra els romans per a expulsar-los de la terra d’Israel. I això pràcticament és tot el que en sabem.

Després va aparèixer alguna llegenda, a partir dels escrits de sant Isidor de Sevilla i de l’inefable Jaume de Voràgine. Segons la Llegenda àuria d’aquest darrer (c. 1260), després de la mort de Jesús, Simó es va associar amb un altre apòstol, Judes Tadeu —que no s’ha de confondre amb Judes Iscariot, el Judes dolent— i anaren tots dos a predicar per Pèrsia, Armènia, Beirut i el Líban, on foren crucificats. Per això tots dos comparteixen la seva festa el 28 d’octubre. Si coneixeu qualcú que es digui Judes, el podeu felicitar, però no crec que sigui el cas, perquè la gent no és inclinada a portar aquest nom. Altres tradicions diuen que Simó anà a escampar el cristianisme a terres africanes. La tradició musulmana diu que aquest deixeble de Jesús anà a predicar als berbers, els quals més endavant tindrien més inclinació per les teories de Mahoma.  I altres asseguren que Simó va anar a predicar a Anglaterra. És a dir que hi ha teories per a tots els gusts. Sobre la seva mort, el lloc i la manera del martiri, també hi ha moltes versions. Una d’elles diu que l’home va ser xapat per la meitat amb una serra. I aquesta idea tingué bon acolliment, perquè sovint és representat en l’art portant un verduc a les mans. Segons l’ortodòxia, les restes de sant Simó descansen dins la mateixa tomba que les de sant Judes, el seu col·lega, a la basílica de Sant Pere, a Roma.

A Mataró hi ha una ermita dedicada a sant Simó, construïda en el segle XVI, i els mataronins hi acudeixen el 28 d’octubre i hi han una bona festa, amb gegants, sardanes, castells i el típic ball de pescadors. La ciutat marinera de Mataró ha tingut sempre molta devoció al sant, que en altres temps els donà protecció —diuen— contra els pirates, temporals i altres mals de la mar. També és costum de Mataró fer el sabre de sant Simó, un tortell que recorda la lluita entre pirates i mariners locals i que es menja durant la diada del sant.

Quan arriba Sant Simó la temperatura baixa de ver i es comencen a ensumar els aires de l’hivern: per Sant Simó mor la mosca i el moscó. O per Sant Simó cada mosca un velló, que vol dir que ja n’hi ha poques. Al voltant d’aquest dia pot haver-hi algun temporal a la mar, i els mariners o pescadors han d’anar alerta: per Sant Sant Simó i Sant Judes, barques ajagudes. I en un no res som a Tots Sants.

 

2 comentaris

Sant Rafel


Avui és Sant Rafel, segons el calendari tradicional que aquí seguim i reivindicam. Ja sabem que el 1969 el Vaticà va moure Sant Gabriel i Sant Rafel del seu dia tradicional al dia de Sant Miquel, el 29 de setembre, i tothom ho ha acceptat amb submissió catòlica, apostòlica i romana, exceptades les ciutats que tenen els dos deportats per patró, que celebren les seves grans festes el dia tradicional. Sant Rafel és un arcàngel, és a dir, un àngel d’una categoria superior als àngels rasos. Com que d’àngels i d’arcàngels ja n’hem parlat prou el dia de Sant Gabriel (24 de març), el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i el dia de l’Àngel (2 d’octubre), no hi insistirem més i remetem el lector a aquells textos.

Rafel és un nom hebreu (transliterat Rāp̄āʾēl) que uneix les idees rafa (‘guarir’, ‘guariment’, ‘medecina’) i El (‘Déu’), de Elohim, un dels noms de Déu a la Bíblia hebrea. Significa, doncs, ‘Déu guareix’, o ‘Déu ha guarit’ o ‘Déu, guareix’, o ‘medecina de Déu’. Ja sabem que l’element el apareix en molts de noms hebreus: Gabriel, Miquel, Rafel, Uriel, Ezequiel, Daniel, Israel, etc. L’hebreu Rāp̄āʾēl va passar al grec (Ραφαήλ), al llatí (Raphael), a l’àrab (Rāfāʾīl); i del llatí a les llengües modernes occidentals (anglès i alemany Raphael; francès Raphaël; italià Raffaele; espanyol, portuguès i altres llengües Rafael, etc.). En català el nom ha estat sempre Rafel, i, com diu l’Alcover-Moll, la forma Rafael és una variant «moderna i poc justificada». Una forma etimologista —difosa sobretot per la Gran Enciclopèdia Catalana—, com ho seria Micael, en lloc de Miquel, si algú hagués tingut aquesta temptació.

Rafel és un arcàngel reconegut per les tres religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i islam. Pel que fa al judaisme, apareix en el Llibre de Tobies, que és un dels llibres que formen la Bíblia judaica o Tanak. Tobies és fill de Tobit, un jueu que resta cec després que un ocell depositi els excrements dins els seus ulls. Tobies s’ha enamorat de Sara, una dona que ja s’ha casat set vegades i cada vegada ha mort el marit durant la nit de noces, forçada pel dimoni Asmodeu, que també s’ha enamorat d’ella. I apareix l’arcàngel Rafel, enviat de Déu, que acompanya Tobies en el viatge en cerca de Sara. Rafel ordena al jove pescar un peix, i cremant el cor i el fetge de l’animal treu el dimoni del cos de la perillosa estimada. I amb el mateix material i pel mateix preu guareix després la ceguesa de Tobit. Rafel també apareix en el Llibre d’Henoc, un text escrit, segons la llegenda, per un besavi de Noè, Henoc, que visqué 365 anys —mirau si és antiga la cosa—, tot i que en realitat va ser escrit entre els segles III i I abans de Crist. Interpretadors jueus de la Bíblia establiren que Rafel és un dels tres àngels que, segons el Gènesi, aparegueren a Abraham a un bosc de roures: Miquel, que anava enmig, Gabriel, a la seva dreta, i Rafel, a la seva esquerra. Rafel hauria guarit Abraham de la circumcisió i hauria salvat Lot, el germà d’Abraham que escapà de la destrucció de Sodoma i Gomorra. A l’islam Rafel és l’arcàngel que tocarà la trompeta a Jerusalem quan arribi la fi del món i es produeixi la resurrecció dels morts.

En concordança amb el seu nom, Rafel és considerat l’arcàngel guaridor. En una versió posterior de l’evangeli de Joan és l’àngel que remena l’aigua del safareig o estany de Bethesda, en el qual troben guariment una tropa de malalts. Per això és el patró dels cecs (pel guariment de Tobit), dels metges i personal sanitari, dels apotecaris, dels viatgers, dels pelegrins i dels joves casadors. És, o era, invocat pels mariners: per exemple, quan Vasco da Gama partí cap a l’Índia amb una flota, el vaixell en cap tenia per nom Sant Rafel. També és el patró de la policia local de molts de municipis, com Barcelona, i això ja no lliga tant amb els fets que li hem atribuït. En l’art és representat amb bàcul, símbol d’autoritat, i amb un peix o amb un got amb medicament. Alguns sants han estat visitats per sant Rafel, com el portuguès sant Joan de Déu, fundador de l’orde hospitalari que du el seu nom, que, segons diuen, rebé de l’arcàngel la promesa de protecció per a la seva obra de cura de malalts. I en el segle XVI el nostre arcàngel també aparegué al pare Andrés de las Roelas a la ciutat de Còrdova (Espanya), després que fos invocat enmig d’una epidèmia de pesta. I li digué que no es preocupàs, que ell ho solucionaria tot. L’endemà diuen que ja no hi hagué cap mort més. Per això sant Rafel és el custodi i patró de facto d’aquella ciutat, que avui, no el 29 de setembre, fa la seva festa gran. La celebració litúrgica de Sant Rafel data del segle XII, si bé no sabem quan es va fixar en el 24 d’octubre. I, com hem dit al principi, va ser desbaratada el 1969 pel caprici vaticà de posar els tres arcàngels junts.

En el món hi ha moltes ciutats que es diuen Sant Rafel, i hi ha catedrals dedicades a l’arcàngel. Al nostre país només hi ha un municipi, Sant Rafel del Riu, al Baix Maestrat, i el nucli de Sant Rafel de Forca (o Sant Rafel de la Creu), de 2.000 habitants, al municipi de Sant Antoni de Portmany (Eivissa). Sant Rafel de Forca celebra avui la seva festa patronal, no el 29 de setembre. I, a més, sant Rafel és patró d’Ontinyent (la Vall d’Albaida), la Nucia (la Marina Baixa), Eslida (la Plana Baixa), Ràfels (el Matarranya) i el Figueró (el Vallès Oriental). No coneixem dites o refranys referents a Sant Rafel, però fa temps vam aprendre que per Sant Rafel és un bon dia per a podar les hortènsies, que l’any que ve, el mes de juny, estaran esplendoroses. El nom Rafel, igual que el dels altres dos arcàngels, començà a fer-se popular a partir del segle XV. A Mallorca és un nom molt estès. Molt poc ho és, per contra, el femení Rafela. També és un cognom, sempre amb la forma Rafel, no l’etimologista Rafael. A tots els que porten aquest nom, si avui volen ser felicitats, que sigui per molts d’anys.

4 comentaris

Santa Úrsula i les Verges


Avui és Santa Úrsula, si bé la gent del meu redol més aviat sol dir que avui és el dia de les Verges. Comencem parlant de la santa. El seu nom és un diminutiu d’ursa, que en llatí vol dir ‘óssa’. Per tant, Úrsula vol dir ‘osseta’, cosa que el fa un nom gràcil i tendre. Dit això, us hauré de donar una mala nova: la cosa més probable és que aquesta senyora, coneguda com a Úrsula de Colònia, no va existir mai, i per això l’Església catòlica la va llevar del calendari general romà el 1970, cosa que vol dir que avui ja no li reten culte a tot el món cristià, sinó que, en tot cas, ho poden fer allà on és tradició local. I nosaltres li donarem el «culte» propi d’aquest santoral apòcrif, per molt que l’hagin donada de baixa de les misses. Perquè avui sempre serà Santa Úrsula, i felicitarem totes les Úrsules que coneguem.

Santa Úrsula va associada a una llegenda medieval, recollida en el llibre La llegenda àuria, de Jaume de Voràgine, que aquí tantes vegades hem esmentat. Segons aquesta llegenda, que té diverses versions, Úrsula era filla de Dionot (o Donat o Dionor), rei de Cornualla i regent de Britània durant el temps de l’emperador Magne Màxim (383-388). La noia, de notable bellesa, va ser enviada pel seu pare, juntament amb onze mil donzelles verges, a trobar el seu futur espòs Conan Meriadoc, governador o una cosa així de la província d’Armòrica, que ara és una punta de França. Alguna font diu que partiren amb onze vaixells amb mil verges cada un, una d’elles al capdavant de la nau. Una tempesta va fer arribar aquesta vistosa flota a un port de la Gàl·lia més aviat que no feien comptes. I la dona, cristiana, que no tenia gaire interès de casar-se amb aquell pagà, ni amb ningú, perquè feia comptes de casar-se amb Déu, decidí de fer una pelegrinació a Roma, veure el papa i deixar passar temps. En el viatge de tornada, l’expedició d’Úrsula i les onze mil acompanyants passaren per Colònia, que en aquell moment era assetjada pels huns, aquells ferotges nòmades de l’estepa asiàtica que en el segle IV feren terribles incursions en terres europees. El cap dels huns, que no se sap si era Uldí o el famós Àtila, s’enamorà d’Úrsula, però aquesta el refusà, igual que refusà d’abjurar de la seva fe cristiana. Amb la mateixa resolució rebutjaren els desigs concupiscents dels bàrbars les onze mil verges, que van deixar de ser-ho a mans d’aquella soldadesca bruta i salvatge. Úrsula i totes les seves acompanyants van ser assassinades implacablement a cop de fletxa o decapitades. Aquest massacre llegendari, ocorregut hipotèticament l’any 383, se suposa que un 21 d’octubre, fa que avui sigui el dia de Santa Úrsula i el dia de les Verges.

Quina és la base d’aquesta llegenda? En primer lloc, en el segle V es trobà a l’església de Santa Úrsula de Colònia —en aquell temps un temple primitiu que, evidentment, no es deia Santa Úrsula— una inscripció que afirmava que l’església havia estat construïda en el lloc d’enterrament d’un grup de verges màrtirs. Més tard, en el segle IX, es trobaren documents al·lusius al suposat massacre sobre els quals es feren lectures errònies: el nom Undecimilia es llegí com el numeral onze mil, i la notació «XI M V», que s’havia de llegir com a 11 màrtirs verges, es va llegir com a 11 mil verges. Així es va produir la multiplicació miraculosa d’aquelles pobres víctimes. I excavant el cementeri adjacent a l’església de Santa Úrsula es trobà una inscripció funerària que anomena una nina de vuit anys dita Úrsula. I ja tenim tots els ingredients per al muntatge.

Les suposades restes de la bella princesa assassinada descansen a la basílica de Santa Úrsula, a Colònia, juntament amb els ossos de les «onze mil» companyes, que són a la denominada Cambra d’Or. Un autèntic tsunami d’ossos, com s’ha dit, entre els quals se n’han identificat de nins de pocs mesos i d’algun ca mastí. En el segle XV es va fer un magnífic reliquiari on s’exposaven les relíquies de la santa el 21 d’octubre. És una urna de fusta exquisidament tallada i amb pintures de Hans Memling referents a episodis de la vida d’Úrsula que són una obra mestra de la pintura flamenca. Es guarda al museu Hans Memling de Bruges. Durant l’Edat Mitjana la devoció a la santa i a les onze mil verges es va estendre per tot Europa. Aviat santa Úrsula va ser considerada patrona i protectora de les verges. En el segle XIII l’adoptà com a patrona la Sorbona, i després les universitats de Coïmbra i Viena. Naturalment, també és patrona de Colònia. I de les noies i de les puntaires. Cristòfor Colom batejà unes illes del Carib amb el nom de Santa Úrsula i les onze mil verges, que, com que era massa llarg, aviat es reduí a Illes Verges. El mateix nom, illes de les onze mil verges, fou donat per un navegant portuguès a un arxipèlag d’Amèrica del nord, que avui es diu Saint-Pierre i Michelon. I encara tenim el cap de les Verges (l’Argentina), el nom del qual va ser posat per Magalhães en honor dels mateixos personatges. La santa és representada amb els seus atributs —la corona, les fletxes, el vaixell— i sovint vestint una capa sota la qual protegeix les seves companyes verges. El 1535 Àngela Merici, santa italiana, va fundar la Companyia de Santa Úrsula, el primer institut religiós femení dedicat totalment a l’ensenyament de les noies, a imitació de la Companyia de Jesús. Les religioses membres d’aquesta companyia es diuen popularment ursulines. Devers el 1600 a França es constituïren com a orde religiós monàstic que ràpidament s’estengué per tot França i després per tot Europa i per tot el món.

Santa Úrsula ha estat molt venerada a Tarragona, a la catedral de la qual tingué capella pròpia d’ençà del segle XIV, que avui és la capella del Baptisteri. En el segle XVII va ser declarada copatrona de Valls, ciutat on hi ha un reliquiari gòtic del segle XIV amb una suposada mandíbula de la santa. En aquesta ciutat, el 21 d’octubre es fa la famosa fira amb una gran diada castellera amb participació de les dues colles històriques de la ciutat, la vella i la jove. També és patrona del Milà (l’Alt Camp) i no sabem si de qualque altre lloc.

El dia de les Verges a Mallorca és una festa de gran tradició, emblemàtica festa de tardor, avantsala de l’altra festa grossa que s’acosta, Tots Sants. Tot i que ara la festa va a a la baixa. I ahir al vespre, la vigília, és tradició fer i menjar bunyols, que, per si algú no ho sap, són una petita massa de pasta feta amb farina, ous i sucre —i a vegades patata o patata dolça— que es fregeixen amb oli o saïm i que tenen un forat enmig. I es mengen ensucrant-los o mullant-los en mel. De fet, avui comença el temps de bunyols, que dura tot el que resta d’octubre i té un altre moment intens per Tots Sants. Per les Verges és tradició que els joves vagin a les cases de les joves en edat de festejar, armats de guitarres, guitarrons, harmòniques i fins i tot ampolles rugoses, i els cantin serenates davant la casa. La més típica, Clavelitos, una cançó espanyola del 1949 que es va fer habitual de les tunes universitàries. Tradicionalment es noies rebien els cantadors a casa i els donaven bunyols i vi dolç, i els nois oferien clavells a les noies. A Palma era festa sonada, i la ciutat s’omplia de música, alegria i olor de bunyols. Totes les bunyoleries de la ciutat feien bunyols tota la nit. Ara la festa ja no és allò que era, com tantes altres coses de la tradició. Aquelles jovenetes que tenien el contacte amb els fadrins restringit i controladíssim han donat pas a una joventut que pot tenir totes les alegries sempre que vol. O potser allò que no és promogut per la televisió o per Internet cau devaluat: bé que agrada el Halloween. Fa algunes dècades, molts de mestres introduïren la bunyolada a les escoles, amb l’oposició de qualque progre que considerava aquella festa reaccionària. El vespre de les Verges també té els seus tocs d’ironia, com aquella cançó recollida pel cançoner popular:

Avui per anar pel món
s’ha de tenir molta testa.
Quantes n’hi ha que fan festa
per les Verges i no ho són!

L’imaginari popular associa el dia de les Verges a algunes activitats o esdeveniments. I diuen que per les Verges arriben els tords i els estornells, procedents de les regions fredes de l’hemisferi nord, que aquí trobaran un hivern més plaent, si no cauen a les mans dels caçadors, que abans els feien una bona osca amb els filats. També deien que les Verges és el dia de treure els abrics, o almenys tenir-los preparats per si comença a fresquejar.

Cap comentari

Sant Lluc


Avui és Sant Lluc. Després de Santa Teresa, una santa «moderna», avui hem de fer un bot enrere de quinze segles i parlar d’un sant llunyà, enigmàtic i amb una identitat de la qual tenim un coneixement molt fràgil. És conegut com a Lluc l’Evangelista. Sembla que nasqué devers l’any 30, més o menys en el moment de la mort de Jesús, a qui, per tant, no conegué. L’opinió més estesa és que era un grec, un cristià gentil, és a dir, no jueu, tot i que altres el fan jueu hel·lenístic, ço és, de parla grega. En tot cas una persona culta que escriu en un grec molt excel·lit. Li atribueixen l’autoria de l’Evangeli de Lluc i dels Actes dels Apòstols, una continuació de l’evangeli que és la principal font d’informació sobre els primers temps del cristianisme. Les fonts també diuen que era metge i que visqué a Antioquia, una ciutat grega que fou de les més notables de l’Imperi Romà —a l’imperi oriental rivalitzava amb Alexandria—, un important centre de judaisme hel·lenístic i bressol del cristianisme. Les seves ruïnes romanen molt a prop de la ciutat actual turca d’Antakya, que en continua el nom. Lluc era un seguidor de Pau de Tars, sant Pau, el qual l’anomena metge estimat. Lluc acompanyà Pau en les seves gires de predicació, cosa que, d’altra banda, li devia anar bé, car Pau tenia mala salut, i un metge al seu costat li anava de perles. Diu la tradició que conegué Maria, la mare de Jesús, en una visita que li va fer acompanyat de sant Pau. L’Evangeli de Lluc no va signat. L’atribució a Lluc es va fer devers l’any 180 per sant Irineu i algú altre. L’original degué ser escrit cap al final del segle I, i es basa en textos anteriors i sobretot en tot allò que li contava sant Pau, que no sols no conegué Jesús sinó que fou un fanàtic perseguidor dels seus primers seguidors. Segons la tradició Lluc va morir a Beòcia, una regió de Grècia, l’any 84, i fou enterrat a Tebes. D’acord amb un historiador grec del segle XIV, el 357 les restes foren traslladades a Constantinoble, a la basílica dels Sants Apòstols. Un cop conquerida aquesta ciutat pels otomans, el sultà Murad II va vendre les relíquies al dèspota Jordi de Sèrbia per 30.000 monedes d’or. Aquest senyor no és que fos un dèspota, tal com ara entenem aquest mot, sinó que era el cap d’un Estat medieval serb dit el despotat de Sèrbia. I la darrera titular d’aquest despotat, Maria de Sèrbia, va vendre les relíquies a la República de Venècia. Diuen que el 1354 el crani va ser traslladat a Praga per ordre de l’emperador Carles IV. El 1992 les autoritats eclesiàstiques gregues reclamaren al bisbe de Pàdua l’enviament d’una part de les relíquies per a ser depositades on el sant fou enterrat per primer cop, a Tebes. S’aprofità el moment per a fer anàlisis biològiques i arqueològiques, amb carboni 14 inclòs, tant de les restes de Pàdua com del crani de Praga, que certificaren que, efectivament, aquells ossets pertanyien a una persona d’ascendència siriana que havia mort entre l’any 417 AC i el 72 DC. El bisbe de Pàdua, molt generós, envià a Grècia una costella del sant, que fou enterrada a la tomba de l’evangelista a Tebes. La resta del cos restà a l’abadia de Santa Justina, a Pàdua. El crani el podeu anar a veure a la catedral de sant Guiu de Praga. En el concili de Nicea (325) l’evangeli de Lluc va ser elegit com un dels quatre evangelis oficials de l’Església. Ja sabem que en el segle I i II se n’escrigueren molts més que quatre.

 

Sant Lluc té com a símbol un bou. Com se sap, cada un dels quatre evangelistes oficials té per símbol un animal: sant Mateu, un home amb ales, que és el menys animal dels quatre; sant Marc, un lleó; sant Lluc, un bou, i sant Joan, una àguila. El bou, animal de sacrifici, fou assignat a Lluc perquè el seu evangeli comença evocant Zacaries, el pare de sant Joan Baptista, fent un sacrifici en el Temple. És el patró dels metges, dels cirurgians, dels artistes, dels pintors —el podem veure en alguna representació pintant la Mare de Déu—, dels escultors, dels batxillers, dels estudiants… i dels carnissers. Si ha de tenir cura de tots, té feina, però resta compensat pel fet que només una vila del país, que sapiem, l’ha triat com a patró, Ulldecona. El refranyer ha creat moltes dites centrades en sant Lluc, que ens assenyalen les feines del camp: per sant Lluc, sembro si puc; per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut; per sant Lluc, nesples pelluc; per sant Lluc, la castanya salta del pelluc, i al cap de nou dies, a fira la duc; per sant Lluc, mata el porc i du la verema al cup; per sant Lluc, mata el porc i tapa el cup. També hem sentit una expressió que es diu quan algú ha perdut en el joc: sant Lluc, sant Lluc, qui no vol perdre que no juc. A Mallorca sant Lluc també marca el principi o el final d’algunes fires. A Inca posa la data al Dijous Bo, la gran fira inquera que data del segle XIV. Els tres diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc es diuen primera, segona i tercera fira. El següent diumenge és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat; i el dijous que segueix és el Dijous Bo, una diada de fira que se celebra d’ençà del segle XIV, pel cap baix. És a dir que sant Lluc regala als inquers pràcticament un mes de festa i alegria. El 1542 el Consell de la Vila de Llucmajor va demanar a Carles I permís per a celebrar fires, privilegi que ja tenien Inca i Sineu. L’emperador els concedí autorització per a celebrar fires entre Sant Miquel i Sant Lluc: per Sant Miquel es fa la crida i el diumenge després de Sant Lluc la darrera fira, que és el dia més destacat de tots.

I acabarem parlant del nom del nostre personatge. Ve del llatí Lucas, que pot ser derivat del praenomen llatí Lucius, que, al seu torn, és derivat de lux (‘llum’). Lucius, un dels pocs praenomina llatins significaria ‘brillant’ o ‘nascut a l’alba’. O potser Lucas és una contracció de Lucanus, en rigor un adjectiu que també té relació amb lux i que significaria ‘matiner’, per la llum que neix amb l’alba. El llatí Lucas ha donat, a més del català Lluc, el francès Luc; l’espanyol i portuguès Lucas; l’italià i romanès Luca; l’anglès Luke; l’alemany, noruec, suec, danès Lukas, etc. El topònim Lluc, que genera el nom Maria de Lluc, no té res a veure amb el nostre evangelista ni amb el seu nom llatí o grec: ve de lucus, que significa ‘bosc sagrat’. Després de l’aparició del nostre evangelista i de la creació del seu club de fans, el nom Lluc va ser escampat entre els cristians, tot i que al nostre país no ha estat mai un nom dels preferits. Hi hagué a Mallorca una nissaga de notables mestres d’obres de nom Lluc Mesquida, dels segles XVII i XVIII. El marratxiner Lluc Mesquida i Cabot construí la Casa de la Vila de Santa Maria del Camí. El seu fill, Lluc Mesquida i Florit, santamarier, participà en les obres dels convents de mínims de Santa Maria i de Muro, i de les esglésies de Santa Maria, de Sineu i de Santa Eugènia i de l’església de Sant Marçal de Marratxí. El fill d’aquest, Lluc Mesquida i Rosselló, treballà en l’església de Santa Maria i en la de Sóller, i li ha estat atribuït el claustre de Sant Antoniet de Palma. I encara el fill d’aquest, Antoni Mesquida, va dissenyar l’església de la Cartoixa de Valldemossa, inspirant-se en la de Santa Maria, i les esglésies de Santanyí i Llucmajor. Lluc també era el nom d’un personatge molt famós a Palma, Lluc Pons, un mestre de guaita (un funcionari municipal encarregat, entre altres funcions, de vigilar els esclaus) del segle XVIII que participava a la Festa de l’Estendard i esdevingué un personatge grotesc, bufonesc i ridícul a qui deien el senyor Lluc de la Meca, pel seu malnom de la Meca.

 

Cap comentari

« Pàgina precedentPàgina següent »