Diria que aquest bloguista no és cap senyora, tot i que, si ho fos, no hi hauria res a dir, perquè això és una de les coses millors que es pot ser en aquest món. Supòs que després de trenta anys de prestar servei a la meva universitat,  el seu aparell administratiu en té constància, encara que la documentació no sempre ho reflecteixi acuradament. Llavors un pensa que el tractament de senyora de la lletra de més amunt podria ser un lapsus tingut amb la més santa innocència. Però, malpensat que un arriba a ser en algun moment, no descart que darrere el lapsus, conscient o subconscient, s’hi amagui una cruel venjança contra el sexe masculí i que a mi m’ha tocat rebre. Tant de temps han estat les dones rebent lletres encapçalades per un benvolgut senyor… Doncs ara veuràs: ull per ull, dent per dent i morferma per morfema. El lapsus com a pedagogia activa en favor d’un món just i igualitari.

Però dubto i m’ho repens tot mirant un cop i un altre el desconcertant paper. I si la Universitat tingués raó? Al cap i a la fi, no és una institució investida de la màxima autoritat científica en tots els camps? També en els afers de sexe, supòs. Fent-li voltes i més voltes, trop la solució que m’ha de treure del dubte: en una pàgina web del programa Sexes en guerra veig un enllaç il·luminador: “vols conèixer quin sexe és el teu?”, que et du a una pàgina en què amb un simple test el més embullat treu el gat del sac. La broma em costa més de vint minuts de feina i concentració, però es veu que me’n desfaig més o menys bé de totes les proves. I aquest fet és el motiu del salomònic veredicte, que em deixa glaçat. Home o dona? “Estàs entremig”, diu el cabró. I l’explicació que em dóna és “Les teves habilitats més femenines, com les habilitats verbals, es troben compensades amb les més masculines, com la capacitat de visió espacial”. Hauria suposat que tenir habilitats diverses et fa una persona més completa, però ja veieu el drama: els homes, o presumptes homes, amb habilitats lingüístiques estam condemnats ni més ni pus que a la indefinició sexual.

Em desespera —dit metafòricament— veure gent del meu voltant que diu al ca «dóna’m la poteta», que diu que una gallina té les potes blaves, que el cavall s’ha romput una pota o que la taula té una pota més curta que les altres. A Mallorca, i supòs que a les altres illes, entre la gent que parla un català tradicional i genuí, la pota no és més que la peülla o unglot de cavalls, bous i bestiar semblant, tots de peu rodó llevat dels bovins. El bestiar més petit de peu forcat (ovelles, cabres, porcs, etc.) té potons, que és un diminutiu de pota. Amb caràcter lúdic o metafòric de vegades s’usa pota o potó aplicat a humans, sobretot en algunes frases fetes, com remenar els potons (caminar) o allargar els potons (morir). Però la pota no és la cama. En un cavall o un bou la pota és la pota i la cama és la cama. I, naturalment, ni els cans ni les gallines ni les taules han tingut mai potes. Dir potes a les cames ara és habitual, però ho fa la gent més castellanitzada (i més jove), és un fet molt recent i sens dubte és un castellanisme flagrant. Continua aquí.

Estic “admirat” de la incapacitat que tenim en aquesta illa de Mallorca d’aprendre les coses de la llengua. Semblam nins petits que els han de dir les coses mil vegades i encara no les aprenen. O potser això només passa amb les coses de la llengua, fet que indicaria que aquesta ens importa un senyor rave. Allò del C’an sembla el paradigma de la nostra persistència heroica en la toixarrudesa.

Però ara vull parlar d’un altres cas. A Palma, malgrat que ja fa molts anys que l’esplanada on hi ha el polèmic monument al Crucero Baleares, o a les víctimes del Crucero Baleares, o a no se sap qui, mostra una placa ben llampant que diu Plaça de la Feixina, malgrat això dic, els nostres mitjans continuen amb el ball de la Feixina i la Faixina, i ja no diguem amb l’article salat de les nostres vísceres, que alterna destarotadament la majúscula i la minúscula.

Avui que tots els mitjans en parlen, faig una passada pels digitals acabats d’actualitzar. «Se mantendrá el monumento de Sa Feixina» (Diario de Mallorca), «Cort no derribará el monumento franquista de Sa Faixina» (Última Hora), «El Ayuntamiento no derribará el monumento franquista de Sa Faixina» (El Mundo), «Cort no tomarà el monument de sa Feixina» (Tribuna Mallorca), «el monument […] ubicat a sa Feixina» (La Veu de Mallorca), «Cort no esbucarà el monòlit de Sa Faixina» (IBdigital), «Aina Calvo ha decidido este lunes mantener en pie el monumento de Sa Faixina» (Mallorcadiario). L’únic mitjà que en això és per sistema impecablement correcte és el Diari de Balears (amb la vocal i amb l’article), que sempre diu la Feixina. Però el redactor que fa poc ha escrit la notícia del digital es veu que no ho ha reparat: «Cort no treu el monòlit de Sa Faixina però sí els símbols feixistes». Demà els correctors ho arreglaran i al paper sortirà «Cort no treu el monòlit de la Feixina però sí els símbols feixistes», i així asseguram que el gremi de lingüistes tingui feina per uns quants segles més. Si els contracten.

L’article d’avui al Balears:

http://dbalears.cat/uploads/arxiu/espira/20100130/pdf/DB3Les006.PDF

D’aquí a uns quants dies penjarem l’article complet.

http://www.bibiloni.cat/ambbonesparaules/son_bordoi.html

L’article d’avui en el Balears.

En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l’anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s’ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Forteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan “denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica”. Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l’escriptura separada per a.

Fabra va comprendre que l’ús de les preposicions per i per a s’havia de regular, d’acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d’una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. Continua aquí.

La IB3 de Matas va ser inaugurada amb un programa-espectacle bilingüe, amb dos locutors que parlaven cada un en una llengua diferent, i amb una actuació d’Agustín el Casta. Allò prefigurava quina cosa seria el nou canal. Amb el canvi de Govern, IB3 va fer passes cap a la serietat, i no ho tenia difícil vista la indigència precedent. IB3 ha guanyat un prestigi quan s’ha convertit en un canal en la llengua del país, relativitzat per la foscor de la seva actuació en la qüestió de la mutilació de TV3. Tanmateix, usar el català amb normalitat només és una condició inicial perquè el mitjà es pugui considerar l’eina que la llengua, la cultura i els interessos dels ciutadans necessiten. No ho és tot. I IB3 pot perdre aquell relatiu prestigi si opta per fer poca-soltades com l’espectacle que va oferir ahir als seus teleespectadors, un espectacle llastimós i un humor patètic que consisteix a parlar en castellà amb “mallorquinades”, fer comicitat del fet de parlar una llengua forastera amb deficiències i oblidar-se completament de la pròpia. Una cosa inconcebible en canals més seriosos com TV3 o la Televisió de Mallorca. Molts dels qui es van trobar amb la pantomima degueren sentir vergonya. Semblava que tornava la IB3 del PP, o que, com que ha desaparegut Canal 9, IB3 vol fer de Canal 9 amb aquest Arévalo o Chiquito mallorquí. Aquests dies molta gent sent una preocupació ben comprensible per una possible desaparició de la TV de Mallorca, que s’ha guanyat una bona imatge fent coses senzilles però ben fetes. Ara hi hem de sumar la preocupació perquè IB3 no acabi de trobar el camí que la situació reclama per a un mitjà pagat entre tots.

Llegiu-ho aquí.

Que cap humiliació de qualsevol dels nostres compatriotes per la policia espanyola no quedi sense la resposta d’una àmplia difusió per la blogosfera.

Amb bones paraules

A Mallorca i a Menorca —poc a les Pitiüses— un dels trets típics del parlar col·loquial és l’accentuació dels pronoms postposats al verb, dits també enclítics. En lloc de míra-la es diu mira-là, en què el pronom es fa amb vocal neutra tònica. En lloc de fér-ho i anàr-hi es diu fer-hó i anar-hí. Si el pronom queda reduït a una forma sense vocal, com a mira’l, llavors s’accentua la darrera vocal del verb (mirà’l, amb vocal neutra), cosa que, per analogia, produeix en alguns llocs mirà-la o mirà-les, sempre amb neutra tònica. Si són dos els pronoms enclítics, se sol accentuar el segon (donau-la-mè, posau-vos-hí), però de la mateixa manera que alguns diuen mirà-la, també n’hi ha que diuen donau-mè-la i, evidentment, donau-mè’l. A les Pitiüses, com deia, el fenomen és reduït i es limita a desplaçar l’accent en els casos en què queda un conjunt esdrúixol (miràr-la, aixecàu-vos, però coneixèr-les, mira-mós; donàu-me’l però donau-me-là). Segurament, aquest ús actual eivissenc, degut a la necessitat d’esquivar una estructura esdrúixola, va ser un primer estadi a les altres dues illes, on el desplaçament es va fer després absolut. Continua aquí.

 http://bibiloni.cat/blog/?p=236

.