El ball de la Feixina
Estic “admirat” de la incapacitat que tenim en aquesta illa de Mallorca d’aprendre les coses de la llengua. Semblam nins petits que els han de dir les coses mil vegades i encara no les aprenen. O potser això només passa amb les coses de la llengua, fet que indicaria que aquesta ens importa un senyor rave. Allò del C’an sembla el paradigma de la nostra persistència heroica en la toixarrudesa.
Però ara vull parlar d’un altres cas. A Palma, malgrat que ja fa molts anys que l’esplanada on hi ha el polèmic monument al Crucero Baleares, o a les víctimes del Crucero Baleares, o a no se sap qui, mostra una placa ben llampant que diu Plaça de la Feixina, malgrat això dic, els nostres mitjans continuen amb el ball de la Feixina i la Faixina, i ja no diguem amb l’article salat de les nostres vísceres, que alterna destarotadament la majúscula i la minúscula.
Avui que tots els mitjans en parlen, faig una passada pels digitals acabats d’actualitzar. «Se mantendrá el monumento de Sa Feixina» (Diario de Mallorca), «Cort no derribará el monumento franquista de Sa Faixina» (Última Hora), «El Ayuntamiento no derribará el monumento franquista de Sa Faixina» (El Mundo), «Cort no tomarà el monument de sa Feixina» (Tribuna Mallorca), «el monument […] ubicat a sa Feixina» (La Veu de Mallorca), «Cort no esbucarà el monòlit de Sa Faixina» (IBdigital), «Aina Calvo ha decidido este lunes mantener en pie el monumento de Sa Faixina» (Mallorcadiario). L’únic mitjà que en això és per sistema impecablement correcte és el Diari de Balears (amb la vocal i amb l’article), que sempre diu la Feixina. Però el redactor que fa poc ha escrit la notícia del digital es veu que no ho ha reparat: «Cort no treu el monòlit de Sa Faixina però sí els símbols feixistes». Demà els correctors ho arreglaran i al paper sortirà «Cort no treu el monòlit de la Feixina però sí els símbols feixistes», i així asseguram que el gremi de lingüistes tingui feina per uns quants segles més. Si els contracten.
9 comentaris9 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
“Semblam nins petits QUE els han de dir les coses mil vegades”
Qualque dia hauràs de fer un article sobre els relatius i les llicències admissibles en llur ús formal i col·loquial.
Sí, m’he permès la llicència col·loquialitzant. Aquest adjectiu també ho deu ser. És difícil posar els límits a aquestes llicències. Qüestió de registre, del to de cada text (de vegades el que li vulguis donar) i de gust personal. Però vaja, procuraré no fer-ho molt sovint.
Els estudis sintàctics recents (especialment de caire generativista) s’inclinen a pensar que “que” no és, pròpiament, un pronom relatiu, sinó SEMPRE la conjunció subordinant “que”, la qual, en els usos relatius, aniria acompanyada d’un operador, una mena de pronom buit o tàcit. En aquest marc, usos com el de la frase que comentau és (relativament) fàcil d’explicar, i així es justifica la seva legitimitat, almanco en registres col·loquials.
En el camp dels relatius, crec ben necessari que la normativa aclaresqui, d’una vegada i per totes, si és correcte o no emprar “a qui” (vertader relatiu) en funció de complement directe; p. ex.: “la persona a qui estim”; i, d’una manera més general, els usos acusatius de la preposició “a” que siguin admissibles (dislocacions, col·locació davant certs pronoms…).
Interessant, el teu enfocament, Sebastià. De la mateixa manera que ‘que’ pot introduir una frase que fa ofici de subjecte de l’oració (“Em rebenta que els hagi de dir les coses mil vegades”), també es podria considerar que ‘que’ pot introduir una, diguem-ne, frase adjectival (“Semblam nins petits que-els-han-de-dir-les-coses-mil vegades”).
Com bé dius, és admirable la toixarrudesa que mostren la majoria dels mallorquins amb les coses de la llengua, fins i tot persones que per la seva base cultural haurien d’estar empegueïdes de parlar o d’escriure tan malament. Si fessin faltes similars en castellà tothom els ho retreuria, però sembla que en la nostra llengua tot està permès. A mi m’indigna sobre tot quan les veig a rètols que han d’haver costat milers d’euros o a impresos fets amb gran luxe de paper i colorins, o dits per locutors de ràdio o de televisió. A una de les emissores locals fa poc dies digueren que a una determinada trobada hi hauria “pa i taleca” per a tothom. És això aguantador?
A uns els devien donar pa i a uns altres, taleques.
Potser sigui així com dius, no ho sé, però no crec que disposassin de tantes taleques!
Referent als usos del QUE que comentau, oblidau que és aquest, justament, un ús que ens pervé de l´Edat Mitjana, – i al seu torn és unús ja present al llatí vulgar- que ha estat prou estudiat (J. Martí et al.)i més que titlar-ho de col.loquial, jo diria que el professor Bibiloni, “bonus aliquando dormitat Homerus” no s´ha sostret tampoc, no sé si aposta o no, a un ús incardinat que li pervé de molt lluny. En comptes d´aplicar ací motlos generatius, hauríeu simplement de veure-hi el reflex d´un ús antic i genuí, si admetem per genuïns els escrits de Llull i de Martorell amb què fonament el meu comentari.
L’argument històric no invalida l’argument sintacticoformal, ni cap altre (com els que esmenta Joan Solà al § 21.5 de la GCC). Un mateix fenomen lingüístic pot ser observat i explicat des de diferents punts de vista (o “motlos” ^^), que es poden complementar.