És una monada la presentadora aquesta de «Sexes». Flora Saura es diu. El programet, en principi de divulgació sexual, sembla més pensat per a la distracció de desenfeinats i gent avorrida que per a la divulgació de res. Però, en tot cas, ella mateixa és el principal agent que provoca amb tota immediatesa la sortida de l’avorriment. La seva mirada tendra amb el capet tombat cap a la dreta; el somrís franc i irreprimit, que dóna tota l’esplendor a una boca immensa però mai excessiva, plena de dents blanquíssimes i en perfecta formació; i aquesta expressió excitant de la dona que et mira amb mescla d’encuriosiment i fervor, com a revelant que alguna cosa de tu la fascina…, uf. Però ai, la vida té males passades d’una duresa despietada. I allò que és un plaer per a un sentit pot ser un turment per a un altre. En aquest cas el plaer per als ulls es barreja de manera immisericorde amb el turment per a les orelles. I és que d’aquells llavis sensuals raja un català amb un horrible accent espanyol, aquesta repulsiva fonètica xava-bleda que va inundant tota l’àrea metropolitana de la capital, pujant com les aigües invasores d’una casa negada, lentament i cap amunt, de les generacions més tendres cap a les més granades.
El més dolorós és la constatació de la degeneració lingüística de TV3, on sembla que l’interès per la qualitat de la llengua –i la fonètica n’és part essencial– ha passat a la cua dels propòsits, i la casa es va omplint de presentadors, actors i veus en off amb el bleda o xava-bleda espanyolitzats per vestit de festa i de dia feiner. O potser –pitjor encara– els qui ho haurien de compondre no són ni conscients –com no ho deu ser la bella presentadora– de l’estat d’indigència lingüística que regna en aquella casa.
Si aquestes paraules li haguessin d’arribar, recomanaria a la periodista la meva Guia de correcció fonètica, que vaig fer pensant en persones com ella, i que, amb el mateix esforç que deu posar per al manteniment dels seus atractius corporals, podria col·locar la seva dicció a la mateixa alçada d’aquells. I si no, mala sort. Sigui com sigui, crec que continuaré mirant el programa –tot i que del contingut no crec que em quedi gaire cosa per a aprendre–, més que res per comprovar si es va produint alguna millorança en la fonètica de la noia, plaer dels meus ulls i turment de les meves orelles.

No voldria donar més gas al globus de la visita dels senyors Borbón-Ortiz a les Illes; ja ho han fet a bastament els mitjans de comunicació convencionals (12 pàgines cada dia de mitjana els diaris locals), que han mostrat el seu art en la manipulació desvergonyida de les imatges, i en la presentació de la banalitat i la buidor com a matèria d’interès col·lectiu. Però és que la cosa té molt de suc.
A la nota anterior hem criticat la pràctica de l’ús emblemàtic i decoratiu del català per part del cap d’Estat i el possible cap futur. Una manifestació d’una arquitectura político-lingüística profundament desequilibrada, que segurament només s’acabarà implantant la igualtat de llengües des del fonament de l’Estat o establint un Estat propi. Tanmateix, també mereix un comentari el comportament lingüístic dels primers mandataris locals que han retut pleitesia, per dir-ho molt suaument, a la parella visitant. En els mitjans de comunicació els hem vist a tots adreçant els seus discursos als invitats en la llengua d’ells i no en la del país, excepte les parauletes emblemàtiques. Tots, sense ni tan sols l’excepció d’algú –o alguna– que es diu nacionalista. Com que tot el muntatge de la visita té un alt valor simbòlic, és ben lamentable que siguin els primers representants de la nostra societat els qui reforcin la tristament arrelada imatge de la renúncia a la pròpia llengua davant el foraster i la confusió tan intensament planificada entre cortesia i servilisme; que no sàpiguen mostrar als seus la manera de servar la dignitat i l’autorespecte. Tot i que hi ha precedents que no s’haurien de negligir (el rector Llorenç Huguet va tenir l’enteresa de fer el seu discurs totalment en català en una visita reial a la Universitat). Però es veu que no tenen adob ni compostura, i on no n’hi ha que no n’hi cerquin.

Quan el rei de Bèlgica fa un discurs en territori de llengua neerlandesa el fa íntegrament en neerlandès, i quan el fa en territori de llengua francesa el fa íntegrament en francès. Si fes el seu discurs en la llengua no pròpia del territori tot afegint-hi unes parauletes en l’idioma propi, això seria considerat un insult. Això mateix succeeix amb els caps d’Estat de qualsevol país que practiqui el plurilingüisme igualitari, que –diguem-ho de passada– són molt poquets.
En el nostre país el mal ve de molt enrere. Carles I va ser el darrer rei que s’adreçà a les corts catalanes en català. Sembla que després la nostra llengua emmudí en boca reial fins a l’actual monarca, que introduí allò de les “quatre parauletes” en català. I aquesta és la pràctica de rei i príncep quan fan visita oficial al Principat o a les Illes (no sé ara com està la cosa al País Valencià). En tot cas, és un reflex i una conseqüència del sistema lingüístic no igualitari que imposa la Constitució del 78. El missatge que es desprèn és que el català és presentat com a eina només vàlida per al simbolisme i la gracieta, no com un instrument normal de comunicació. I, fins i tot, com a cosa vinculada al passat (citacions de Jaume I i Ramon Llull en els discursos que motiven aquesta nota). Alguns consideren que els pronunciadors de les quatre parauletes en català amb això ja han pixat colònia. Altres consideram que qui és capaç de pronuncar un paràgraf en català podria fer-hi tot el discurs sense quedar del tot esgotat. I si no ho fa, tal fet s’ha d’agafar, com a mínim, com un greuge al país. Com a Bèlgica.

I una curiositat anecdòtica: Un discurso en catalán y no en mallorquín és un titular d’un còmic que es publica a Palma diàriament. La gonelleria residual i patèticament resistent ha tornat a perdre una altra batalla en poc temps (fa poc ha perdut la batalla pel model de llengua d’IB3); ara ha vist frustrat un altre íntim desig, el de sentir un alt dignatari de l’Estat parlant en llenguatge dialectal, diferenciat del català comú.

Si la cosa no es desbarata, els informatius d’IB3 –no oblidem que parlam només dels informatius– es veu que faran servir un català que he qualificat de normal, normatiu i correcte. Això és tant com dir que s’ha descartat l’opció que molts temíem –la llengua dialectal i macarrònica–, i això és un fet molt important en la línia que hauria de portar a la consolidació d’un model de llengua formal a les Illes que no sigui objecte de cap mena de manipulació política o partidària. A les societats normals dretes, esquerres, extremes dretes i extremes esquerres discuteixen per moltes coses, però no per articles i pronoms. La declaració de satisfacció que vaig fer per l’encert lingüístic, en termes generals, d’IB3 és el mateix que dir que el gonellisme és un fenomen que es pot donar per fracassat i en vies de liquidació. No s’han atrevit a fer un informatiu amb llengua de taverna, i ningú no ha mostrat cap queixa per l’idioma emprat, ni tan sols el diari especialista en el tema.
Però després hi ha més coses. Es veu que en els despatxos hi ha estirades i empentes. M’assabent per Tribuna Mallorca que Carme Cifuentes –una ex-alumna meva la preparació i competència de la qual puc garantir– ha estat víctima de bugaderies lingüístiques gens exemplars. Es diu que de dalt prohibeixen mots com prou i menys de manera innegociable. Bé, és el mateix que fan els de la bugaderia lingüística de TV3, que van prohibir paraules com enguany o cercar. És a dir que en això els dos ens van pel mateix camí i mereixen idèntics arrambatges. La diferència és que a TV3 els bugaders són els (o alguns) lingüistes, i a IB3 són els (o alguns) polítics, i contra els lingüistes. Ja veurem quines bestieses arriben a fer.

Si anau a l’Ajuntament de Palma –els qui en sigueu veïns– a fer-vos una carta (oficialment targeta) ciutadana, us donaran un formulari com aquest per a emplenar. I a ningú –d’ells– no li cau la cara de vergonya. No és aquest un cas isolat: és només un exemple entre molts altres que podria posar, perquè he vist molts altres papers municipals amb el mateix tractament lingüístic. I és que per a aquesta gent el bilingüisme que tant prediquen vol dir el següent: tot allò que, quan van arribar, van trobar que estava només en català ho han passat a mata-degolla pel bilingüisme sagrat; i allò que van trobar que estava en espanyol… continua en espanyol. Perquè la finalitat de la farsanteria bilingüera és només assegurar la presència de l’espanyol. El català no els importa.

Un aplaudiment que amb tota probabilitat anirà barrejat amb moltes crítiques, algunes ja formulades, però per moltes que siguin aquestes, no hauríem de perdre mai l’objectivitat i donar a cadascú allò que és seu. L’aplaudiment és per al model de llengua dels informatius que IB3 avui ha estrenat. Ni modalitats ni un llamp forcat: els informatius de la nova TV de les Illes Balears han arrancat amb un català perfectament normal, normatiu i correcte, amb els bells accents de cada una de les illes, un català que si un dia “s’implantàs” a un informatiu de TV3, molta de gent a penes s’adonaria del canvi. Els dos presentadors, Jordi Calleja i Esther Matutes, tenen una pronúncia magnífica, igual que el presentador dels esports, la dona del temps i altres (hi ha, però, casos dissonants). L’aplaudiment més que pel producte, que no és perfecte, és per l’enfocament i la intenció, que estan ben encaminats. Perquè si l’enfocament és bo, el producte pot anar millorant. I els informatius d’IB3 podran ser un model i mirall per a altres canals insulars –les televisons locals o una cosa així–, alguns d’ells, avui per avui, lingüísticament esgarriats del tot.
Lamentablement aquest model de llengua només el podrem sentir en els informatius i algun altre programa aïllat. Però així i tot, després d’alguns presagis que havien pres cos, té el seu mèrit i jo els el reconec obertament.

Articles relacionats:
Aturau aquest monstre
Es pot esperar tot
Vegeu també els articles IB3 Ràdio, galeria dels horrors lingüístics i IB3, primer aplaudiment, publicats al Diari de Balears

Els espanyols fan una cosa extraordinàriament rara: diuen buenos días només durant el matí. Seria més comprensible que durant el matí diguessin buenas mañanas –com es fa en anglès (good morning) o en alemany (guten morgen), i això s’oposàs a buenas tardes i buenas noches. Però no, diuen buenos días i només durant el matí. Els altres idiomes que diuen bon dia –com el francès, l’italià, el mateix alemany i molts altres– diuen bon dia mentre és de dia, no durant el matí, com és de pura lògica matemàtica. I això tant si tenen com si no tenen un equivalent del buenas tardes.
En català fa molt que va entrar el castellanisme bones tardes, òbviament en plural, i l’entrada va anar associada a la reducció del bon dia a la salutació matinal. Un hispanisme que va restar molt arrelat a tota la part del país que va de Pirineus cap avall. Com que la forma plural del castellanisme era massa estrident al costat de les altres fórmules en singular, els descastellanitzadors, en lloc de suprimir simplement el forasterisme i retornar al bon dia tota la seva amplitud, van tenir la lamentable pensada de “singularitzar” el castellanisme, com si amb aquest maquillatge es fessin la il·lusió que l’havien suprimit. No sé quan va produir-se la invenció de l’esguerro bona tarda, però per les informacions que tinc, el va difondre Salvador Escamilla, per mitjà dels seus programes de ràdio, de manera que la Corpo ja el va trobar difós. Més endavant, s’ha escampat pel País Valencià l’equivalent bona vesprada, calc semàntic del mateix calibre que l’esguerro de n’Escamilla, engendrat amb la major bona voluntat però amb clar infortuni. Per sort, a Mallorca no s’ha “inventat” ni bon horabaixa ni bon capvespre (que sonarien tan estranys com bon matí), i hom continua –ara per dissort– amb el tradicional bones tardes. La inefable IB3 ràdio ha adoptat el criteri de fer servir sistemàticament aquesta darrera fórmula. Bona tarda/bona vesprada/bones tardes són, doncs, un perfecte símbol de la funesta tripartició lingüística del país i del fracàs en la construcció d’una llengua nacional.
La Universitat de les Illes Balears just ara ha elaborat un llibre d’estil per als mitjans de comunicació de les Illes, on es formula una proposta que, sens dubte, és la millor, la més genuïna, la que supera la fragmentació i la que tots els partidaris de la llengua comuna hauríem de voler per a tot el país (prou que m’he escarrassat a defensar-la). La proposta és d’utilitzar bon dia fins a l’arribada del vespre, i després passar a la parella bon vespre/bona nit (arribada/comiat). És a dir allò que fan la majoria de llengües europees.
Ara sortiran els qui diran que tot això és molt bonic, però allò altre ja està “massa implantat”. Ja ho sabem, sempre diuen això. Doncs jo faig una crida entusiasta especialment a principatins i valencians a defensar el sistema de salutacions unificador i genuí. Ja ho sabeu: sempre que us diguin bona tarda, responeu amb força i sense vacil·lació amb un llampant i sonor bon dia. El principi és “bon dia tot el dia”.
Ah, i si hem d’intentar guanyar aquesta batalla, difoneu aquest article si us plau.

França ha estat una agressora brutal contra la llengua catalana a una part del nostre país, la que mai no tenen al cap alguns dels qui ara volen instituir legalment que el seu tros és una nació. Per això l’anunci de Maragall d’una possible incorporació del Principat a la Francofonia ha provocat tota classe d’escarrufaments, perfectament comprensibles. Però no hauríem de perdre la racionalitat. No veig què té de dolent promoure el coneixement del francès a casa nostra si això és en canvi del compromís de França de donar suport a les aspiracions dels catalans sobre l’estatus del nostre idioma a la Unió Europea i de fer una promoció real del català a la part de Catalunya que l’estat veí administra. No crec que això pogués merèixer altra consideració que la de fer política intel·ligent. I alguna reacció histèrica de certs mesetaris observada aquests dies ho confirma. Altrament, la promoció del francès –una llengua de cultura de coneixement molt aconsellable per als catalans– seria un factor d’equilibri. La nació catalana té com a veïnes la francesa i l’espanyola, i en una situació de normalitat espanyol i francès haurien d’estar més equilibrats com a idiomes “de veïns”. Tot el que faci pujar un plat de la balança farà baixar inequívocament l’altre, i, ara com ara, al sud dels Pirineus un dels plats és a dalt de tot i l’altre a baix de tot.
Aquesta reflexió és ben independent del grau de simpatia que pugui jo professar per l’actual president d’una part de Catalunya, el qual n’acaba de dir, per cert, una altra de bona: segons llegesc a Levante, ha dit que Jaume I era un rei francès, perquè va néixer a Montpeller. Genial: i Juan Carlos de Borbón és un rei italià, perquè va néixer a Roma.

Malament anirem si els qui han de donar llum donen fum. I què faran els porcs si les ovelles grufen? El Termcat acaba de treure un document sobre terminologia papal, en el qual ens diuen que perquè surti fumata blanca es crema “palla seca”. Tot d’una m’he posat a pensar com deu ser la “palla verda”. Vaig al diccionari, que em confirma que efectivament jo no ho somiava: la palla és la “Tija de blat, d’ordi, de sègol i d’altres grans, seca i separada del gra”. Si no és seca no és palla: es tija verda. Igual que una pansa si no és seca no és pansa: és un gra de raïm.

El problema no és un error puntual, que tothom es pot errar. El problema és que al Termcat i a la Secció Filològica hom els ho ha dit una vegada i una altra, i les dues institucions es tanquen com a cloïsses, ignorant altivament qui, carregat de raó, no pretén més que esmenar un greu error de la codificació lexical. El Termcat es nega a corregir el gran barbarisme de l’assecador de cabells, i la Secció Filològica es nega a suprimir el desgraciat exemple de l’entrada assecar del DIEC “Poseu la roba estesa al sol perquè s’assequi”, que intuesc que serveix al Termcat de justificació. Dues relliscades que mostren que ni l’autoritat lingüística s’escapa de la perversió que l’espanyolització causa en la configuració dels conceptes, en aquest cas els conceptes d’assecar i eixugar.

Doncs haurien de tenir present que l’autoritat prové de la saviesa i de l’excel·lència en l’actuació. Sense això, l’autoritat que deriva d’un decret o d’un acte administratiu, s’acaba assecant. I que no diguin que aquest error –o qualsevol altre– ja està massa estès per a esmenar-lo, perquè esgrimint tan pobre argument en lloc d’esmolar encara faran més osques.

Aquests dies, els qui s’hagin vist atrapats en el seguiment mediàtic de l’actualitat vaticana –si és que algú se n’ha salvat– deuen estar un poc amarats de llatí (i de moltes coses més). Per a molts el llatí és llengua de misses i lletanies, però molt poca de la gent actual és conscient de la importància que va tenir el llatí en la història cultural del nostre continent. Fins al segle XVIII el llatí és la gran llengua de la civilització europea, associada a la idea d’universalitat de la cultura, llengua compartida dels europeus cultes, interlingua universal, llengua comuna de tots sense ser la llengua pròpia de ningú, compatible amb el desenvolupament de la llengua de cada país. Fins que els constructors dels estats moderns més poderosos van decidir treure-la del seu lloc mentre les llengües nacionals –pretesament nacionals– d’aquests estats pugnaren entre elles per a ocupar-lo. Segurament aquest és el màxim pecat del nacionalisme, el de veritat. El desmuntament del llatí com a llengua comuna i el desmuntament de l’orde sociolingüístic associat (una llengua comuna que no és la pròpia de ningú al costat de la pròpia de cadascú) va ser una catàstrofe de dimensions extraordinàries. Perquè al cap i a la fi la necessitat d’una llengua comuna per a estar al costat de la llengua pròpia de cadascú no ha deixat mai de ser-hi, i ara hi és més que mai. L’esperanto no pot passar de ser una romàntica utopia, i l’anglès, que, de fet, ja és una llengua universal, no podrà alliberar-se mai de l’estigma que és la llengua pròpia d’una part dels implicats. A part d’altres possibles inconvenients que no dic per guardar la correcció científica. No oblidem, a més, que el llatí és a l’arrel de la cultura europea i la font de la terminologia científica, excepte la parcel·la barbaritzant dels webs, els blogs i el wifi. La desaparició del llatí ens ha deixat dramàticament amb un gran problema sense resoldre. En tot cas, en veure per televisió algunes solemnitats papals podrem recordar que hi havia una solució que ara requiescit in pace.