Una senyora que s’autoproclama mallorquina escriu avui una lletra al Diario de Mallorca en la qual dóna –o ella ho deu creure– una lliçó d’aquest liberalisme lingüístic tan de rabiosa actualitat: que cada persona se exprese en la lengua que mejor le parezca […] sin que por ello su interlocutor deba cambiar su lengua. Diu que ha nascut a Mallorca i ha estudiat català fins a 18 anys, però prefereix expressar-se i viure la seva vida en castellà com a elecció personal. Vaja que sap parlar en català però no li ve de gust parlar-lo amb ningú, un car privilegi que li permet la situació de subordinació en què es troba el país on viu i que no tindria en cap societat no subordinada (vull dir prescindir de la llengua pròpia del país). Això sí, dóna permís als catalanoparlants perquè li parlin en llur llengua. Gràcies, és tot un detall, avesats com estam a heure’ns-les amb persones menys generoses.
Però no vull comentar la cosa de les eleccions personals, car cadascú és lliure de fer les que vulgui. Vull comentar el que diu després: «me planteo el porqué de la obligatoriedad de estar en posesión de determinados certificados de nivel de catalán para acceder al cuerpo de funcionarios de nuestra comunidad […]». I aquí és on estic totalment d’acord amb la senyora. Crec que s’hauria de suprimir ara mateix tota aquesta parafernàlia de certificats, nivells, exàmens, juntes avaluadores i altres emprenyos que no tenen a cap país normal, i fer com fan a les Castelles, un país on no s’imposa cap llengua a ningú. Vull dir que tota prova escrita en qualsevol oposició o concurs sigui reglamentàriament en català, com a les Castelles és en castellà, i –com a les Castelles– a les cinc o sis faltes d’ortografia suspesos per incompetència lingüística. I res de certificats, nivells bes o ces, ni res d’imposicions.

He rebut un mail d’una persona que signa amb el nom d’una coneguda i provocativa habitadora del Paradís Terrenal, que em diu literalment –i respect les seves faltes d’ortografia– que «Entiendo que un pueblo (no pais) defienda su cultura, sobretodo despues de estar en “el mundo subterraneo” durante la época franquista, pero ahora lo que pretenden es cambiar los papeles: si antes fueron sometidos a un idioma evitando que ambos convivieran, ahora pretenden hacer lo mismo pero al contrario: eliminar el castellano e imponer el catalan a todos los niveles, vetando a todas aquellas personas que decidan utilizar el castellano como lengua vehicular».
Vaja, una idea que es va repetint com les voltes de l’ase entorn de la sínia. Doncs no senyora: nosaltres no volem fer el mateix; nosaltres no volem imposar el català a les Castelles, Andalusia, Extremadura, Múrcia, Astúries o Aragó. Com en aquell cartell de Purina Dog Chow, nosaltres mai no ho faríem.

Avui el Diari de Balears informa que el Butlletí Oficial de les Illes Balears (dia 5 d’aquest mes) du la versió espanyola d’un text amb un grapat de topònims “passats per la màquina” de traduir, i es veu que ningú no va revisar el producte segregat per l’artefacte. D’aquesta manera els Tossals Verds es converteixen en Los Cerros Verdes, Son Fortuny esdevé Sueño Fortuny i la Trapa, la Trampilla.
Jo no em preocuparia gens per fets com aquest. Vaja, que no em preocuparia gens per l’espanyol, que de salut va més que sobrat. I episodis com aquest poden ser una distracció i un alegre divertiment. És més: l’interessant és que el text s’ha escrit i pensat en català, que és com ha de ser, i després la maquineta s’ha encarregat de la resta. Pitjor seria si fos a l’enrevés, que fos pensat i escrit en espanyol i la maquineta fos la “normalitzadora”, com passa molt sovint en algunes administracions. Heus ací alguns topònims que podrien sortir en aquest cas: Són Estimar (Son Amar), Són Menges (Son Comes), la Mengi (la Coma), Cala Esberlada o Cala Esquerdada (Cala Rajada), Són Magrana (Son Granada), Ca Més o Gos Més (Can Mas), Gos Sanis o Gos Castris (Can Capes), Són Mulla o Són Banya (Son Moja) –quin desastre si els confusos clients de Son Banya començassin a fer veles cap a Son Moja!–, la Trencada (la Rota), la Tatxa (la Punta), Punta Cosina (Punta Prima) o el Gitano (el Caló). Que Déu ens agafi extremaunciats.

Consciente probablemente de su error al aceptar las pretensiones nacionalistas en materia de lengua, el Gobierno ha querido compensarlo con la orden del Ministerio de Defensa de que todos los militares hablen única y exclusivamente en castellano en todo el territorio nacional.
La orden provocó ayer una reacción furibunda de ERC y BNG, que presentaron una batería de interpelaciones parlamentarias y criticaron al ministro José Bono. Los nacionalistas no tienen credibilidad porque denuncian lo que ellos estan haciendo: imponer una lengua sobre otra. Editorial de El Mundo de dia 13-01-2006.

Només hi ha una “petita” diferència: uns només volen “imposar” en els Països Catalans la llengua pròpia del territori –és a dir “imposar-la” en el seu espai natural, simplement perquè no en desaparegui–, i els altres volen imposar la seva llengua –que ja està ben imposada en el seu espai propi– en un territori que no és el seu. Els nacionalistas no pretenen imposar el català a Castella o Andalusia. Oi que la diferència és substancial?

Una senyora nascuda al Principat i resident a Mallorca es queixa a Catalunya Ràdio que el RAC (Reial Automòbil Club de Catalunya) utilitza només l’espanyol com a llengua de relació amb els clients de les Illes. Ni la revista que aquests reben ni els papers que l’empresa posa a la seva disposició coneixen el català per a res.
És un fet tristament conegut i repetit que moltes empreses principatines, quan s’instal·len a les Balears o al País Valencià, actuen lingüísticament com si s’implantassin a Almeria. Tots tenim a la memòria el comportament indigne de Caprabo al País Valencià i no del tot clar a Mallorca. Algun dia d’aquests comentaré alguna cosa de les companyies principatines que s’anuncien en espanyol a IB3.
Naturalment, les empreses cerquen el negoci i actuen –també pel que fa a la llengua– en funció de les expectatives empresarials. Alguna part de culpa –però no m’atreviria a dir en quin grau– deuen tenir les societats balear i valenciana si els negociants poden arribar a la conclusió que el català no és un factor a favor dels seus interessos. Però el que m’interessa ara no és això, sinó trobar maneres de defensar el meu idioma amb eficàcia. I una manera hauria de ser la solidaritat entre tots els membres de la nostra comunitat nacional. Si les empreses principatines que menyspreen el català en els territoris catalans de fora del Principat veiessin com per aquest fet són severament castigades pels catalans del Principat, potser ho repensarien. Ho repensarien si veiessin que els consumidors de tots els Països Catalans actuen com un bloc compacte. És una eina que podria donar rendiment si sabéssim posar-nos-hi i emprar bé els recursos (no cal dir que Internet és una meravella, i tots encara tenim al cap el cartell d’Alcampo, per no parlar de coses més repugnants). Els catalans del Principat que tenen per norma no donar beneficis a aquells qui menystenen la llengua del país basta que estenguin el principi a tots els qui menystenen el català –siguin catalans o estrangers– a qualsevol part de la comunitat catalana. I com és possible que la Generalitat de Catalunya hagi donat un premi a la normalització lingüística, o una cosa així, a una empresa –esmentada més amunt– que ofèn els catalanoparlants a una part del nostre territori?
Naturalment, les empreses catalanes tenen la mateixa obligació moral que les empreses de fora del país de respectar el català quan actuen aquí. Però sempre s’havia dit que la burgesia principatina, aquesta que ara no vol etiquetar els seus productes en català, havia estat l’artífex de la recuperació de la llengua i de no sé què més. No caldria revisar qualque cosa?

El problema no és que tres o quatre individus sense el més mínim sentit del rídícul, o simplement que “no hi són tots”, facin el pallasso i muntin una “Academi de sa llengo baléà” i facin una gramàtica. El problema és que hi pugui haver un diari que en faci notícia i els dediqui una pàgina. Cosa que vol dir que aquest presumpte mitjà de comunicació ha arribat a un nivell de degradació que demana una mica d’anàlisi. Ja no és una qüestió d’ideologia sinó de decòrum professional. Si a un país normal hi hagués algun diari que donàs reiteradament la categoria de notícia (amb una pàgina sencera) al fet que qualsevol boig digués animalades, com que l’anglès deriva del rus o que les papallones són mamífers, rebria suport de cap institució en forma de publicitat o altres? Com es repartiria, en cas afirmatiu, la vergonya entre els curts de gambals, el diari i els responsables de les institucions?

Ha tornar a passar. Una vegada més uns membres de la policia espanyola han humiliat un català –en aquest cas una ciutadana mallorquina– pel simple fet de dirigir-se a ells en la llengua –diuen que oficial– del país on la vexada va néixer i els vexadors es troben accidentalment. Per a aclarir-nos a nosaltres mateixos hauríem de fer la llista, encara que sigui llarga, i dur-la rigorosament al dia. Fins i tot, potser podria interessar a alguns organismes internacionals.
Joana Estarellas i Dolç, la víctima, i totes les víctimes d’aquesta situació –Toni Mestre, Maria de Lluc Mayol, per posar només uns casos que em vénen al cap, tots mallorquins– són tota una mostra de dignitat personal i nacional, i hauríen de rebre les més clares expressions de reconeixement i admiració per l’exemple donat als seus conciutadans. Amb ciutadans exemplars un país en situació difícil agafa forces per tirar endavant.
Però és evident que aquests episodis no sols no cessaran sinó que es faran més espessos. Per dues raons. Una, perquè de cada vegada hi haurà més persones sense por que plantaran cara i aniran als mitjans de comunicació i a les instàncies on es denuncien les agressions als drets lingüístics. I, l’altra, perquè els vexadors no fan els més mínims comptes de canviar d’attitud. Ells estan convençuts que per molta denúncia que hi hagi no els passarà res. Ells miren un parell de metres per damunt l’espatlla de qualsevol catalanoparlant, no perquè duguin un uniforme o una arma sinó per la nació a què pertanyen. Fins i tot el senyor delegat del Govern espanyol, que teòricament els comanda, el veuen com un membre de la nació que durant tres segles ha après a encongir-se davant els seus uniformes. I el senyor delegat, encongit, no farà res més enllà de les paraules rituals per a tranquil·litzar els ofesos. Per tant, això continuarà. Llevat que un dia aquest poble digui prou i els indiqui el camí de retorn. Llavors de res els serviran els fums, els uniformes i les armes.

Com que arriba el temps escaient, un cop més faig la meva particular campanya contra l’horrible i espantosa paraula cava. En principi volia donar quatre idees senzilles, però cercant i remenant m’ha sortit un article bastant arregladet.
Llegiu més

El PSM exigeix que es posin en català les plaques amb els noms de carrers de Palma que encara (encara!) són en espanyol. I fa molt bé d’ocupar-se d’una qüestió que, segons la llei, fa prop de vint anys que hauria d’estar resolta. Com que he viscut molt directament aquest afer, puc donar-ne informació de primera mà.
Entre 1976 i 1987 vaig fer una tasca de recerca –crec que puc dir que intensa– sobre la història de la toponímia viària de Palma, coincidint amb el fet que l’Ajuntament de Palma em considerà el seu assessor per a la normalització d’aquesta toponímia, com a representant de la Universitat. Fruit d’aquesta recerca són dos treballs que vaig presentar al consistori, un sobre la nomenclatura viària de la Ciutat Vella (que va ser publicat per l’Ajuntament el 1983 amb el títol Els noms dels carrers de Palma I) i un altre de més de mil pàgines sobre la nomenclatura de la Ciutat Nova, sobre el qual hi havia un acord verbal amb el tinent de batlle Nicolau Llaneras per a la seva publicació (el previst Els noms dels carrers de Palma II), però que encara espera dins el calaix. Encara que el primer treball-proposta va ser el de la Ciutat Vella, la traducció al català dels noms dels carrers va començar per la ciutat moderna, atès que per dins l’Ajuntament hi havia unes certes “reticències” a la meva proposta de normalització de les vies de la Palma antiga. Amb tot, al final de l’època socialista es va dur a terme la normalització dels noms dels carrers de la Ciutat Vella d’acord amb la meva proposta. He de dir que d’aquest fet sempre n’estaré enormament satisfet, perquè sóc responsable dels continguts de la tercera gran retolació general dels carrers de la ciutat (la primera es va fer el 1795, amb la col·locació de petites rajoletes amb els noms tradicionals escrits en català, de les quals encara en resten algunes; la segona, de 1868, correspon a la castellanització dels noms dels carrers i va ser guiada per un grup d’experts entre els quals hi havia Josep Maria Quadrado; i la tercera, que vaig tenir la sort d’assessorar, representa el retorn a la llengua del país). Però també n’estic satisfet perquè vaig poder proposar no solament la traducció al català dels carrers sinó una acció de recuperació de noms tradicionals i de formes antigues, fets malbé per la castellanització del segle XIX. Vaig estudiar la qüestió amb molta profunditat, vaig meditar-ho molt tot, i crec que el resultat és ben positiu per al patrimoni cultural de la ciutat.
Quan el 1991 van entrar els populars al govern municipal es va acabar tot. El nou consistori va perdre amb mi tot contacte i les reunions de treball que abans tenia amb en Miquel Vives, l’assessor lingüístic, n’Amador Ferriol, cap tècnic del departament responsable de les vies urbanes, i algun altre personatge entès en història local, s’acabaren en sec. Faltava per normalitzar una petita part dels noms dels carrers i així han quedat. L’únic que va fer el nou equip de govern fou tornar enrere alguns canvis que no agradaven a qualcú, com la reposició de la y del Carrer d’en Morei, o posteriorment qualque petit desbarat, com canviar el nom històric de Plaça d’en Coll per l’artificiós i sense sentit Plaça de Salvador Coll. Val a dir que els carrers que restaven per a normalitzar eren un grupet de noms sobre els quals calia més informació (la forma oficial en aquell moment podria rebre diverses traduccions al català i calia estar segurs abans de prendre una decisió) i un altre grup més nombros de noms de personatges lligats al règim franquista o a la guerra del 36 (que s’havien de substituir –però encara hi són– i mentrestant no valia la pena gastar una placa en català). Fa quinze anys que esper la telefonada d’algun regidor per a continuar la tasca interrompuda. Quan vulguin per mi encantat.