Hauríem de ser clars: dues llengües estan en igualtat quan cadascuna té la plenitud d’ús en el seu territori propi. I si en el territori d’una es reconeixen drets a l’altra, la igualtat existirà si s’aplica el principi de reciprocitat. Això vol dir que català i espanyol estaran en situació d’igualtat quan o bé cada una sigui l’única admesa en el seu territori o quan els drets dels hispanoparlants en el territori del català siguin els mateixos que els que tinguin els catalanoparlants en el territori de l’espanyol (almenys en el d’Espanya). Altres equiparacions que ara i aquí s’estan tractant són relatives, parcials o fictícies.

Dit això, l’equiparació de les dues llengües en els estatuts del Principat, les Illes o el País Valencià, pel que fa als drets i deures dels ciutadans d’aquestes comunitats, és un mínim per sota del qual no hi ha res que sigui justificable en aquest moment. Els dits estatuts han de fer aquesta equiparació legal per raons de principis, simbòliques, pedagògiques i també pràctiques. L’oposició del PP a aquesta equiparació demostra que aquest partit no vol el bilingüisme que tant predica sinó la més absoluta desigualtat entre les dues llengües i l’hegemonia total de l’espanyol.

Però també cal dir que no ens hauríem de fer il·lusions excessives. L’equiparació legal és indispensable en aquesta conjuntura precisa. Segurament resoldria a favor de la nostra llengua una bona quantitat de conflictes que poguessin suscitar-se. Però això en si no és motor suficient de transformació sociolingüística o de normalització. Si només es tracta d’una equiparació legal, a la pràctica les coses continuaran més o menys igual, si no van a pitjor. Posats a competir en situació d’igualtat legal un corredor fort i ben alimentat i un altre de més petit, mal nodrit i apallissat, ja sabem qui guanyarà la cursa. 

El Govern espanyol, és a dir el PSOE, ha tornat a menysprear per enèsima vegada la filologia, les sentències dels tribunals, el sentit comú i ha tornat a fer el rídicul. Ara ha penjat una pàgina web (permisoporpuntos.es) en les “cinc” llengües que, segons ells, hi ha a l’Estat espanyol. La versió catalana i la valenciana, com sempre es diferencien per quatre detallets morfològics.

Recordem el full de serveis (els darrers) del PSOE a la llengua catalana: es nega sistemàticament a reconèixer en els fets (les webs oficials o els papers de la declaració de la renda) la unitat de la llengua catalana, oferí a Europa un sainet lamentable presentant dues versions catalanes de la Constitució europea, es negà a admetre a tràmit una proposició de llei de llengües que podria tancar molts de problemes, es negà a resoldre per a sempre el problema del secessionisme valencià en el tràmit de l’Estatut (tenia prou vots per a fer-ho) i fa poc s’ha negat a acceptar l’oficialitat del català a Aragó. Brillant.

Avui en la tramitació de l’Estatut de les Illes ha renunciat a la igualtat entre el català i l’espanyol. Però això mereix un altre comentari, i, en tot cas, el judici l’haurem de fer quan es facin les votacions a Madrid.

A començament de la dècada dels vuitanta, un grup de joves filòlegs, que compartien idees lingüístiques i un projecte d’actuació decidit, hàbilment i fent un gol sensacional a Convergència –o potser no–, es van saber instal·lar en els llocs de control de la llengua dels mitjans de comunicació principals del país (situats a Barcelona) i emprengueren la seva petita revolució. La revolució consistia a implantar la “llengua del carrer” en aquells mitjans i depurar-hi tot el que creguessin contradictori amb aquesta opció; és a dir, desfer una bona part del camí fet en l’edificació d’un català elaborat, genuí i supraregional. Cal reconèixer que treballaren units i intensament, i part de la tasca va ser la confecció de llibres d’estil que codificaren com havia de ser la dita llengua del carrer. Que bàsicament incloïa dues coses: el localisme barceloní o principatí (sisplau, sigut, coneixe’l, empeny-el, aneu-se’n), l’exclusivitat de les solucions lèxiques i sintàctiques més acostades a l’espanyol (eliminació de mots com cercar, enguany, darrer, signar, supressió de concordances de participi, interdicció expeditiva del tractament de vós) i renúncia a una part de la llengua elaborada (supressió en alguns casos de la preposició per a, prohibició del perfet simple o de la veu passiva). Els llibres d’estil que anaren apareixent eren calcats un de l’altre, si no en els detalls sí en la concepció bàsica.

Ara ha sortit un llibre d’estil per a un mitjà de comunicació que aporta aire nou i fresc. El primer que no és un més de la sèrie a què estàvem lamentablement avesats, sinó un llibre d’estil que se situa en un línia clarament diferent, que construeix un discurs propi i que retroba els principis sobre els quals es va iniciar la construcció de la llengua nacional moderna a començament del segle XX. És el Llibre d’estil de Vilaweb, obra del seu assessor lingüístic Jem Cabanes.

El llibre d’estil de Vilaweb té sempre la vista posada en la llengua comuna, que no és la llengua regional dels regionalistes principatins, i treballa a fons amb la llengua popular, que és un concepte molt distint de la llengua del carrer dels dits regionalistes. La llengua popular, que coneix bé Cabanes, és la fórmula eficient per a construir la llengua genuïna i desfer la castellanització de què el català ha estat víctima en els darrers segles. La llengua popular tradicional no és incompatible amb la llengua elaborada culta, sinó que la primera pot injectar a la segona la saba i el nervi que s’han de trobar amb la racionalitat aportada per la feina dels planificadors experts.

Pensant en l’estàndard nacional, el llibre d’estil de Vilaweb “propugna uns paradigmes morfològics desproveïts, tant com sigui possible, de variants formals concurrents, sobretot si són poc generalitzables a la llengua comuna”, sense renunciar a integrar en aquesta llengua comuna formes actualment tingudes per regionals però de gran valor funcional (parlam i parlem, parlau i parleu són considerades formes concurrents en peu d’igualtat, en un signe clar de voler promoure les primeres). O proposa que “quan un mot té més d’una variant formal, ha de prevaler la més històrica o general” (i per això caragol i carabassa han de ser preferits sobre cargol i carbassa). Per aquest camí s’arriba a propostes coratjoses, com ara recomanar la distinció mallorquina i valenciana entre treure i llevar o com ara preferir batlle a alcalde i horabaixa a tarda.

La recerca de la genuïnitat és l’altre fil conductor de l’obra. Així, no és estrany que es recomani que “els mots col·loquials o d’argot castellans no s’han de traduir literalment” (per exemple, peinar –acció policíaca– no s’ha de traduir per pentinar). O que es refusin paraules o expressions com ara bé, bloquejar, boicotejar, brou de cultiu, cantautor, condó, consensuar, disfrutar, repte, pel·lícula, finalitzar, medi ambient, seguir (continuar), etc. O que els redactors siguin previnguts d’abusar de mots com iniciar, materialitzar, patir (experimentar), persona, provocar (determinar) o suposar (representar). La solució contra la castellanització lèxica i sintàctica consistirà sempre a pouar en la llengua popular, cosa que fa recomanar a l’autor del llibre de preferir les frases entre parèntesis a les que van en itàlica: després que parlés el president (quan el president va haver parlat), el curiós del cas és que… (ja és ben curiós que…), davant les crítiques fetes a l’estudi ha anunciat la cancel·lació del contracte (ha anunciat la cancel·lació del contracte per les crítiques fetes a l’estudi), ja ho ha dit altres vegades (ja ho ha dit unes altres vegades), el pitjor que pot passar… (la pitjor cosa que pot passar), aquestes diputades, se les veu molt ambicioses (aquestes diputades, es veuen/semblen molt ambicioses), participen en aquest congrés uns disset ponents (disset ponents participen en aquest congrés).

I, finalment, les recomanacions sobre una nomenclatura autocentrada, l’antítesi de la pràctica regionalista. Per exemple, “l’adjectiu ‘nacional’, sense cap especificació, és sinonim de ‘català’; es refereix, doncs, a la ‘nació catalana’. Si aquest no és el cas, s’ha de determinar a quina nació (país, estat) es refereix” (Pla Hidrològic espanyol). O aquest altre: “Per defecte, el mot ‘govern’ tot sol, i en minúscula, designa únicament i sempre una instància de poder administratiu de l’àrea catalana, mai de fora d’aquesta àrea. Si el context no determinés prou explícitament aquesta àrea, convindria de precisar el terme ‘govern’ amb el gentilici corresponent: govern de Catalunya, govern balear o de les Illes, govern valencià o govern del País Valencià, govern andorrà o (de les Valls) d’Andorra. En cap cas són admissibles expressions com ‘govern central’, o equiparables, per a referir-se al govern de Madrid…”

Un senyor llibre d’estil. Chapeau.

Si us interessa veure les reaccions que el meu report sobre la llengua d’IB3 ha suscitat a la premsa i a la blogosfera, aquí teniu les que he trobat.

Premsa:

Bartomeu Picornell: “La desconeguda, un estudi i una sorpresa” (Diari de Balears)
“Un informe constata ´muchos déficits´ en la calidad del catalán utilizado en IB3” (Diario de Mallorca)
“IB3 afirma que utiliza el registro de catalán más cercano a la audiencia” (Diario de Mallorca)
Juan Planas Bennasar: “La lengua casta” (El Mundo-El Día de Baleares)
Josep Rosselló: “La llengua i les lleis en temps de fira” (Diario de Mallorca)

Blogs:

Lobby per la independència: “Gabriel Bibiloni ha fet un estudi sobre l’ús de la llengua catalana a IB3 Televisió”
Jordi Bayona: Carabasses a IB3
Carles Canals: “Alarmant incompetència lingüística dels presentadors d’IB3”

I una dada:
Durant els deu dies que fa que vaig penjar el document (del 20 al 30 de maig) ha estat descarregat 3.205 vegades.

Una presentadora d’un programa de televisió d’IB3 m’envia un correu electrònic amb to pesarós, on em diu: “vull assenyalar que el tipus de registre (salat) que empro, no l’he triat jo, sinó que ha estat una imposició establerta per l’autoritat lingüística (COFUC), que és la que fixa les directrius de la cadena.”

Ho ha dit ella, que deu conèixer perfectament la situació, i aquí queda.

COFUC significa “Consorci per al foment de l’ús del català”, i, com el nom indica, és un organisme que va ser creat per fomentar l’ús de la llengua, no per fer d’autoritat lingüística, que d’això se n’encarreguen uns altres.

No fa gaire, durant una setmana vaig ser l’espectador més fidel que ha tingut i potser tindrà mai IB3, la televisió autonòmica de les Balears. Vaig passar-me tota la programació d’una setmana, anuncis inclosos, sense perdre ni un sol minut. Com que al llarg d’aquella setmana també havia de fer altres coses, vaig enregistrar tot el material en una pilassa de cintes i després el vaig anar mirant així com vaig poder.

Si algun lector comença ara a témer per la meva integritat mental que no pateixi: l’objectiu de tal gesta tenia una finalitat professional i científica, com ara analitzar la qualitat de la llengua utilitzada en el canal sobre una base seriosa. I ara, finida l’àrdua tasca, puc oferir a qui li faci ganes el resultat de l’estoica aventura. Aquí ho teniu.

Com un discret però constant degotís van manifestant-se tots aquells que no es resignen amb els desbarats ortogràfics que han fet de la blogosfera catalana un campi-qui-pugui terminològic indigne d’un país que ha donat a la lingüística fabres, coromines, molls i alcovers (i molts d’altres). Aquí en teniu una altra mostra, d’aquestes que ajuden a cordar-se les calces.

[actualització, 30.05.06] La nota d’Amadeu Corbera, El BLOC als blogs em suggereix aquesta actualització, però en Benjamí se m’ha avançat a dir el que jo volia dir. Ara que a Mallorca tot el discurs polític va de bloc per amunt i bloc per avall, alguns bloguistes que s’aferren a l’error colossal del Termcat faran ballar les neurones dels pobres lectors en multitud de vegades que hauran de cavil·lar si un bloc és un weblog o el nou “subjecte polític” que aquests dies ens ha tret de l’ensopiment.

Saül Gordillo té un blog magnífic on no sols fa unes afinades anàlisis de l’actualitat política, sinó que és una utilíssima guia per a navegar per altres blogs. Un plaer llegir-lo cada dia. I avui, en anar a cercar aquest plaer he topat amb una sorpresa que m’ha fet pegar un bot de la cadira: la paraula blogosfera apareixia substituïda per bloquesfera.

No vas bé, amic. Les paraules acabades en –sfera no volen a la primera part res que no siguin ètims originals. El teu invent és quelcom així com si en lloc d’hidrosfera ens empescàssin un aiguasfera. La cosa també em recorda aquells filòlegs potiners de començament del segle XX que propugnaven l’ús de paraules com llavial, cervellal, barbre, adjahent i vidal, perquè labial, cerebral, bàrbar, adjacent i vital els semblaven massa iguals que l’espanyol.

Per què deu ser que moltes vegades els errors lingüístics els cometen els bons, com Gordillo o els de Vilaweb (aquests darrers, inventors de la desgràcia nacional del bloc transvestit ortogràficament). No seria més lògic que s’errassin els dolents?

No ?s nom?s la rapinyaire carronyera disfrassada d’albatros la que fa el que pot per a destruir la llengua catalana utilitzant (entre altres arts) l’estrat?gia de xapar-la per la meitat com qualsevol cos d’escorxador. Tamb? la rosa vermella es delita en la macabra cerim?nia. No solament no han rectificat les dobles versions a les p?gines web dels ministeris espanyols o als formularis de la declaraci? de la renda que va introduir la rapinyaire, sin? que armaren una confusi? de cal d?u a la Uni? Europea i es negaren a arreglar el bugat de l’Estatut valenci? (i tenien vots suficients per a fer-ho). Ara ens insulten amb aquest cartell que Aena (Ministerio de Fomento) ha col?locat als aeroports, on una presumpta llengua valenciana s’envola a base de sin?nims i faltes de gram?tica. La imatge ?s presa a l’aeroport de Palma.

Avui hi ha una notícia excel·lent: la Cort Suprema espanyola ha sentenciat que el català i el valencià són la mateixa llengua. Aquesta fa deu. El Govern lingüicida valencià –lliurat a una agressió a la llengua tan decididament que és capaç de mostrar-se davant tothom com a paradigma de l’analfabetisme amb vergonya zero– ha anunciat que segurament posarà recurs davant el Constitucional i es basarà en el nou Estatut. Ho sabíem. Però no hem de ser els defensors de la llengua els qui els donem facilitats difonent els seus arguments. Davant tanta de gent que clamava que aquest Estatut representava la secessió lingüística, vaig escriure repetidament que el nou Estatut valencià no diu res de diferent sobre la identitat de la llengua respecte al vell. Per desgràcia, és clar. Tant un com l’altre parlen d’un idioma valencià. Però tant abans com després del canvi d’Estatut hi ha incomptables raons per a afirmar que en qualsevol dels dos textos legals idioma valencià és un simple sinòmin d’idioma català. Els advocats de la nostra part ho defensaran carregats d’arguments, i segur que els lingüicides tornaran a ser derrotats. Sabem, malgrat tot, que continuaran amb la seva malifeta, però estarà bé poder dir que estan i actuen fora de la llei. Crec que en la llengua que ens volen imposar hi ha un mot per a expressar això: forajidos.