Quan vaig rebre l’encàrrec d’assessorar l’Ajuntament de Palma en la normalització (traducció al català i revisió de passada) del nomenclàtor viari de la ciutat —allà cap al començament dels vuitanta— em vaig trobar amb un carrer ben curiós: calle de la Reina Laura. Com que no tenia el gust de conèixer aquesta senyora, em vaig posar a cercar una persona que es digués Laura i que hagués estat reina. Encara cerc. Se suposa que havia de ser de la casa reial mallorquina, tenint en compte l’afecció dels retoladors municipals a dedicar carrers a tota classe de membres d’aquesta família; però en els llibres d’història l’enigmàtica Laura no hi apareix.

Mentre estava desperately seeking Laura, una prestigiosa historiadora em va suggerir una pista per a trobar el desllorigador. Podria tractar-se d’una Saura, i els encarregats de fer la placa s’haurien errat i haurien transformat una s en una l, cosa versemblant tenint en compte la semblança de les dues lletres en l’escriptura manuscrita. Coses d’aquestes han passat altres vegades: el cafè Can Tunis, de Son Ferriol, havia de ser Can Turis (normativament aturis), un nom que convidava els qui transitaven per la carretera de Manacor a aturar-s’hi. Els qui van pintar el rètol es van errar i així ha quedat.

Emocionat amb la troballa em vaig posar a regirar tota la genealogia de la Casa de Mallorca tot cercant una Saura. Però portant aquest nom només em sortia una filla il·legítima de Jaume II, germanastra del rei Sanç i casada amb el poderós senyor Pere Galceran de Pinós. Els fills il·legítims eren bords però no deixaven de ser de la més alta societat. Amb tot, reina segur que no ho va ser. Menys encara una tal Saura de Rosselló, casada amb Sanç, un altre il·legítim de l’infant Ferran, germà aquest del Sanç que va ser rei. Per ventura els batejadors del carrer en qüestió haurien d’haver posat carrer de la Infanta Saura, és a dir la primera de les dues Saures esmentades? Com deia més amunt, els fills il·legítims d’aquella Casa no desmereixen a l’hora de ser honorats amb un carrer: l’Infant Pagà n’és un exemple.

Continua, doncs, l’apassionant misteri de la desconcertant reina Laura. Però potser no cal fer tanta recerca històrica ni tant de Sherlock Holmes: a l’expedient municipal de l’assignació del nom al carrer —era l’any 1930— es diu que aquest es dedica “a la reina Laura, esposa del rey Sancho”. No cal remenar més: tot ha de ser una qüestió d’incultura d’algunes persones que han fet i desfet en el nostre nomenclàtor urbà de vegades amb massa alegria; perquè l’esposa del rei Sanç era Maria de Nàpols i ningú més.

Em sembla, doncs, que el carrer de la Reina Laura es convertirà en carrer de la reina Maria de Nàpols. Després de 77 anys d’aventures amb la dita Laura, el rei Sanç tornarà a recobrar la seva vertadera i genuïna esposa.

El venerable Sant Gúguel i la gent espavilada junts fan meravelles. Com la pàgina titulada Toponímia Mallorca, que us permet de localitzar damunt el mapa amb un segon qualsevol topònim de Mallorca. S’escriu el topònim en un camp de text i ja està. I si voleu tots els topònims que continguin una paraula, escriviu aquesta i a l’acte teniu la llista. Fent clic damunt cada un teniu la foto aèria amb el topònim senyalitzat, com si veiéssiu el lloc de damunt un globus. Provau-ho i gaudiu.

Per a un lingüista com jo el primer plaer del dia —llegir el Diari de Balears— sol anar acompanyat dels primers ensurts del dia. Un afronta les dues coses amb la interrogació encuriosida “quina la deuen haver feta avui els nostres estimats correctors del diari?” Doncs ja ho veieu a la imatge: avui una senyora dita na Pau ha estat convertida en Apau.

Els qui no són de Mallorca o Menorca solen admirar-se de la quantitat de topònims començats per la partícula Son. En aquestes illes, possessions, barriades, llogarets, urbanitzacions, estadis, instituts, etc. tenen un nom encapçalat per aquesta parauleta. Son Tal o Son Tal-altre és la forma típica del nom de les possessions (unitats d’explotació agrícola) de les dues illes. Fins al segle XIX la petita propietat rural era quasi inexistent, i les Balears eren dividides en grans possessions, procedents del repartiment de les illes després de la conquesta (i sovint corresponents a les alqueries islàmiques anteriors). A partir del segle XVI —o un poc abans— molts dels noms inicials, catalans o pre-catalans, van ser substituïts per la fórmula Son X, en què X és el cognom (i de vegades malnom) del propietari: una propietat d’un Fortesa passava a dir-se Son Fortesa, que no és més que la reducció de Ço d’en Fortesa. Una vegada fixades aquestes denominacions, les terres ja no canviaven de nom per molt que canviassin de propietari. En algunes ocasions el propietari era una dona, amb la qual cosa açò d’en prenia la forma açò de na: açò de na Pau esdevenia So na Pau, i, de manera similar, tenim So na Dolça, So na Móra, etc. Cal dir que aquests topònims en forma femenina són escassos: en tot Mallorca n’hi ha una dotzena. Amb el pas del temps es perdé la noció del significat original de la partícula Son, i en la ment de la gent quedà com una partícula opaca que no feia més que introduir noms de llocs o possessions. Hom s’acostumà a escriure Son seguit d’alguna altra cosa, i així van aparèixer les grafies Son Apau, Son Adolsa i Son Amora, fins que en època actual hem recuperat les formes originals i correctes.

Tots menys algú que encara no se n’ha assabentat.

L’Ajuntament de Palma (palmademallorca.es, horror!) continua amb l’estil bífid del PP. No seria qüestió de canviar-ho? No havíem quedat que hem de fer del català l’idioma de la integració i la llengua comuna i de trobada de tots els grups lingüístics que hi ha en el país?

I això de les Rambles dels Ducs de Palma de Mallorca, que no era la Rambla?

Va, Grosske, va, home.

És del tot desconcertant el número que uns i altres han muntat aquests dies entorn de la llengua (catalana) d’IB3. Tot i que de vegades els mitjans no transcriuen fidelment les declaracions dels personatges públics, i no sé si aquest és ara el cas, la premsa de fa uns quants dies ens informava que el director del canal havia afirmat que a partir d’ara IB3 farà servir el català estàndard. Si es referia als informatius, documentaris i semblants, em deman què feia servir fins ara? Perquè allò que jo hi he vist sempre és un català ben estàndard, en molts de moments i per al comú de la gent indistingible del de TV3. Si es referia a les falques de promoció dels mateixos programes de la casa, que sí que eren en un llenguatge dialectal desentonant, no sé si aquestes falques tenen prou entitat per a merèixer una declaració pomposa. Si es referia a la llengua espontània (no llegida) i formal d’alguns presentadors dialectalitzants —posem per cas Maria de la Pau Janer—, llou el gust dels nous directius de l’ens, però dubto que a partir d’ara aquests presentadors es converteixen a l’ortodòxia de l’estàndard. D’estàndard i registres lingüístics alguns no hi entenen, encara que puguin ser doctors en Filologia Catalana. El fet és que no sabem què va dir o va voler dir el director d’IB3. Allò que la gent entén és que els que hi havia abans empraven una classe de llengua i els que hi ha ara, una altra. Després ve El Mundo i fa la seva festa [exemple 1, exemple 2].

Despús-ahir el diari Última Hora editorialitzava sobre “El necesario modelo lingüístico de IB3”. Després d’anunciar “un giro en la política lingüística de la cadena en favor de la estandarización en el uso de la lengua catalana”, predicava que “una decidida normalización lingüística de IB3 y la estandarización del idioma catalán no debe significar, en principio, la pérdida de vocabulario, giros, expresiones y modismos propios de Baleares. IB3 es, y así debe expresarse, una cadena de radio y televisión balear.” Amb aquest discurs, es generen en l’opinió pública percepcions que no corresponen a la realitat.

El problema és que sempre que es parla de modalitats lingüístiques, formes idiomàtiques, estàndards i altres herbes —l’esport nacional—, ningú no sap de què va la cosa: és un mer diàleg o una suma de monòlegs de sords. Quan es parla de les formes lingüístiques pròpies mai no sabem si hom parla de prebe i joriol o de pens i pensam. Totes “formes pròpies”, però una cosa és el mer dialectalisme d’espardenya i una altra ben diferent les formes de la tradició literària avui reduïdes a l’àmbit insular però altre temps usades —en molts de casos— en totes les terres de la llengua. O els mots “balears”, la immensa majoria dels quals, si no són usats a Barcelona, els podem trobar ben vius a comarques diverses de les terres continentals. Ningú, absolutament ningú, no ha pensat mai a arraconar aquestes darreres formes i paraules, ni tenen per què ser considerades menys estàndards que les altres, i, per tant, l’escainada és sobrera.

Quan parlam de llengua a les pàgines dels diaris, més valdria que ens limitàssim a fer afirmacions concretes i entenedores i no a aixecar castells de fum, perquè el fum pot arribar a asfixiar. I deixar que els tècnics elaborin en silenci els seus criteris i els seus llibres d’estil. D’això parlaré, precisament, en un post pròxim.

A un dels Balears amuntegats damunt la taula llegesc que foren moltes les persones que s’acostaren al funeral del polític Josep Moll, dimarts passat. Quin problema devien tenir aquestes persones que no volgueren anar-hi, i es limitaren a situar-se a un punt pròxim a l’església? Qui sap si una illeta o dues abans d’arribar-hi. No sabem ni la distància que guardaren del temple ni el motiu per què ho feren, car el rotatiu no ens en dóna clarícies.

No us espanteu. És que acostar-se a un lloc o a un objecte sempre ha significat situar-se prop d’aquest lloc o objecte, més prop del que un era abans. Si un s’acosta a un lloc, vol dir, en tot cas, que s’hi aproxima, no que hi va. Potser pot acostar-se a un concert a l’aire lliure, si no vol pagar entrada i es conforma sentint-lo a certa distància.

Passa, però, que en espanyol l’expressió acercarse a [un lloc] ha pres el sentit literal d’anar-hi, i, amb aquest significat, és una expressió usada intensament. Mañana me acercaré a tu casa y te llevaré el libro que te dije, o si te acercas al instituto podrás hablar con el director són frases en què el verb en qüestió és un pur sinònim de ir. I com que en una situació de subordinació lingüística qualsevol cosa que es diu en la llengua dominant més tard o més prest acaba dient-se en la llengua subordinada, ja teniu que en català de cada cop se sent més això d’acostar-se per anar. El que passa és que com més temps passam sumits en aquest bilingüisme subordinat més perdem la noció del que és d’una llengua i el que és de l’altra. Vaja que les dues llengües s’acosten i s’acosten tant que s’arribaran a fondre. Bé, la que es fondrà serà la nostra. Per tant, cal no acostar-se als mals models de llengua. Però n’hi ha de bons en circulació?

La política —alguna política— de vegades és espectacle, circ, sainet o bufonada. Avui el PP de les Illes, sense incomodar-se gens davant la caiguda en el ridícul més detonant, demana sorollosament que IB3 utilitzi les “modalitats balears” i no “les catalanes”. A la premsa local és un dels temes del dia (vegeu aquesta perla). Tanmateix, pot estar ben segur el PP que la llengua catalana utilitzada per IB3 durant la legislatura actual no es distingirà en res de la utilitzada durant la legislatura passada. En res. El català formal d’IB3 —prèviament escrit i controlat pels correctors— ha estat fins ara una llengua correcta, adequada o senzillament normal. Subjecta a la gramàtica normativa, amb accents de pertot i amb paraules de pertot: en aquest sentit millor que la de TV3. L’endemà de la inauguració del canal vaig publicar a la premsa un article laudatori. Això, dic, continuarà sense cap canvi apreciable. I el català no controlat pels correctors —el dels presentadors que improvisen— continuarà essent igual de dolent, perquè en aquesta terra la gent no sap parlar correctament quan no llegeix. A què vénen ara els escarafalls si el model lingüístic d’IB3, passat i futur, s’ha implantat durant el mandat del PP?

Això de les modalitats són paraules buides i que ja fan oi. I una cosa que importa un rave al PP. Allò que li cou és el fet que ara IB3 serà un canal en català i no un canal esquizoglòssic, com havia estat fins ara. Serà en català, entre altres raons, perquè ho diu la llei. Si aquesta llei era desencertada per al PP, per què no l’han canviada durant les cinc legislatures que han tingut per a fer-ho? Si no la van canviar, l’haurien d’haver complida. No era Rajoy que es desgargamellava dient que ningú no pot escapar del compliment de la llei?

Més circ. Ara el PP fa veure que s’alçura davant la remota possibilitat que el nou Govern faci complir la Llei de comerç (ells, com qui més qui menys, deuen estar bastant convençuts que això no passarà). Doncs si aquesta llei era desencertada, per què no la van canviar quan manaven? Les lleis són per a ser complides. No era Rajoy que es desgargamellava dient que ningú no pot escapar del compliment de la llei? 

Un dia de juliol de 1715 una armada borbònica prenia i ocupava l’illa de Mallorca. Els mallorquins perderen la seva organització política secular, substituïda per unes noves institucions comandades a partir d’aleshores per funcionaris forasters enviats de Madrid. Els mallorquins vençuts van ser obligats a allotjar a les seves cases la soldadesca forastera, que s’abocà a una infinitat de saquejos, robatoris, violacions i tota classe d’abusos. Els mallorquins hagueren de callar i aguantar. Igual que tots els catalans.

Amb tres-cents anys l’Estat espanyol sorgit dels fets d’aquell començament de segle ha tingut temps i instruments per a afaiçonar segons la seva conveniència les percepcions i la voluntat dels colonitzats. Però tres-cents anys després hi ha estils i comportaments que no canvien. Aquests dies hem vist com, segons diu la premsa, membres de la Guàrdia Civil presumptament han ofès, maltractat i humiliat una persona —en aquest cas una exemplar ciutadana mallorquina d’origen marroquí— pel fet d’adreçar-se a ells en català. El fet —ja no se sap quin nombre fa— s’ha convertit en tot un ritual: denúncia de l’agredit, informació a la premsa, entrevista dels responsables de l’Obra Cultural Balear amb el delegat del Govern espanyol, bones paraules d’aquest prometent una investigació… I al cap d’un cert temps, un altre cas semblant. A l’hora de menysprear el colonitzat, el colonitzador de qualsevol latitud es passa impunement per l’engonal fins i tot les seves pròpies lleis (com l’Estatut d’autonomia —llei orgànica espanyola— o una normativa recent espanyola que obliga les forces de seguretat a respectar el català). La tirallonga de frases ofensives que rebé la denunciant, segons ha declarat aquesta i reprodueix la premsa, ens deixa bocabadats. Una d’elles és definitiva: “aquí en esta casa no hay otra cosa que odiemos tanto como ese maldito idioma”.

Podem suposar quina era la cosa que més odiaven els mallorquins —i tots els catalans— vençuts i humiliats el 1715. I la cosa que més desitjaven. Tres-cents anys després, i veient que hi ha coses que no tenen solució, per a molts continua havent-hi un desig fet clam contingut però innegable: que se’n vagin.

Avui el Diari de Balears dedica dues pàgines i portada a la tasca de normalització dels noms dels carrers de Palma. Els anys 80 vaig tenir la sort de poder assessorar l’Ajuntament en aquesta qüestió, i duc damunt la gran satisfacció que la nomenclatura actual de la ciutat antiga es va fer globalment segons la meva proposta. Després d’un temps de recerca i reflexió vam poder recuperar una gran quantitat de denominacions històriques, eliminades de l’ús oficial però en gran part encara vives en l’ús popular, i vam poder recuperar la forma original de molts de noms de carrers que havien estat desfigurats per la retolació castellanitzadora de 1863. També vaig fer propostes en la mateixa línia per a moltes vies de la ciutat moderna, fins que l’arribada del govern del PP (1991) va aturar aquesta feina.

En el reportatge d’avui hi ha un petit error, degut segurament al fet que no em vaig expressar amb prou claredat durant la meva conversa amb la periodista. Exactament vaig dir que és una vergonya que a la ciutat de Palma no hi hagi un carrer dedicat a Pompeu Fabra i que en tingui un el cavall del Cid, un tal Babieca. I és que, es miri com es miri, el fet és profundament colpidor, una enorme grosseria, un insult al país i un monument al provincianisme.

Ara el nou Ajuntament ha tornat a reprendre la tasca i dins aquesta legislatura s’acabaran de retolar en català tots els carrers de la ciutat i s’eliminarà la toponímia relacionada amb la dictadura de Franco. I, naturalment, farem el possible perquè anomalies com la de més amunt passin a la història.

El gran Jaume Fàbrega té un blog imprescindible per a amants de la cuina, patriotes i gent que és les dues coses. Si no me n’hagués fet seguidor, ara segurament no escriuria aquest post. En els darrers escrits, Fàbrega ha parlat de la paella. Tema suggestiu sobre el qual jo ara no vull proposar res ni resoldre res sinó únicament donar sortida a un munt d’interrogants que em vénen al cap.

És evident que l’arròs a la paella, o simplement paella, és un plat d’innegable origen valencià. Els valencians són els autors de la innovació de cuinar l’arròs dins una paella metàl·lica, en lloc de la tradicional cassola o greixonera de fang, i de fer-ho d’una manera peculiar. Però és un plat que s’ha fet espanyol —si fos originàriament espanyol en dirien sartén, diu Fàbrega carregat de raó—; els espanyols se l’han apropiat —també— i, a més, n’han fet un element més del typical Spanish. També diu l’expert en cuina que l’autèntica paella valenciana només es pot menjar al País Valencià; a altres indrets s’han desenvolupat versions múltiples i particulars. La paraula castellana paella és, doncs, un catalanisme de l’espanyol, reenviat després a altres llengües. A Mallorca l’eufòria per la paella ha arribat després que aquesta es fes espanyola, i el mot paella es pot considerar un hispanisme d’introducció recent. Un curiós fenomen lexical boomerang: un mot català que passa a l’espanyol i d’allà arriba com a castellanisme a una part del país on era inusitat. A Mallorca l’estri no es diu paella sinó pella, ço és una forma reduïda com esgrelles (graelles). De manera que ara distingim una pella (estri) i una paella (plat). Tot i que l’arròs és ben tradicional a les taules mallorquines, dues o tres generacions enrere ningú no parlava mai de paella sinó d’arròs sec, una de les formes de preparació del material, al costat de l’excels arròs brut i altres. La paella —diu Fàbrega— s’ha encreuat amb l’arròs sec, i deu tenir raó. La cosa és que aquest mestissatge ens podria dur a filosofades llargues i profundes.

Diu també Fàbrega que seria desitjable de parlar de paella valenciana, paella mallorquina i la que ell diu paella catalana, és a dir principatina, atès que són versions ben diferents del producte; les dues darreres derivades de l’encreuament de la valenciana amb l’arròs sec i l’arròs a la cassola respectivament. Seria un reflex gastronòmic d’aquesta realitat del país tan glosada pels poetes: el pi de les tres branques. Ara, realment són tres les branques —les nostres, vull dir— del pi de la paella? A part que el fet pluriinsular —com sempre— ja ens espatlla la festa, la realitat és que no hi ha cap persona que la faci de la mateixa manera: uns posen ceba al sofregit, altres no; uns hi posen pèsols i altres carxofes; uns sofregeixen l’arròs i altres no; uns, com ma mare, hi posen una —per a ella deliciosa i per a mi horrible— picada de fetge i julivert… D’altra banda, a la cuina tradicional les variacions són enormes segons les classes socials. Poca cosa tenen a veure l’arròs que es preparava a les cuines de les cases bones de la ciutat i l’arròs que les meves avantpassades pageses preparaven a la caseta de foravila quan hi anaven a fer somada. Em costa que una d’elles després de fer un sofregit amb un poc de saïm, ceba i tomata, mentre l’aigua bullia anava a fer una passada per la garriga, on aplegava quatre caragols i qualque espàrec que servien per a tota il·lustració de la menjua. Tampoc no es pot ignorar la diferent dinàmica culinària del món de la restauració i la de la cuina particular.

Typical Spanish, només valencianitat o plat nacional dels Països Catalans? Tres paelles distintes i una sola paella vertadera? Fa massa calor: caldrà esperar la tardor per a aclarir-ho.