Publicat en el Diari de Balears el 18 de juliol.

En general, les viles, vilatges i llogarets de les Balears tenen un nom sorgit de manera diguem-ne natural. Quan es varen construir aquests nuclis de població, ho feren a un lloc que ja tenia un nom —el nom d’una alqueria, d’un rafal, d’una possessió o d’una part d’aquesta—, i aquest nom és el que espontàniament els veïns i els externs donaren al nou nucli.

L’explosió d’urbanitzacions sobrevinguda a les Illes a l’època turística ha dut amb ella un fenomen inèdit. Si bé, afortunadament, la immensa majoria d’aquestes urbanitzacions han rebut el nom a partir del topònim preexistent, en alguns casos s’ha imposat una denominació fruit de la inventiva o del caprici d’un urbanitzador o una persona relacionada. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears dia 11 de juliol.

Aquí ens hem llançat de cap a fer servir la paraula masclisme, que és un calc simple de l’espanyol machismo. Si fem una repassada a les llengües europees, veurem que cap ni una no utilitza un mot fet per derivació a partir de la paraula equivalent a mascle. No l’utilitzen, perquè no el necessiten, perquè la paraula universal per a designar una ideologia o un comportament que estableix discriminacions entre homes i dones és sexisme. Res més lògic. Igual que la ideologia o el comportament que estableix discriminacions entre blancs i negres es diu racisme i no blanquisme. Una vegada més, doncs, els catalans no seguim les pràctiques universals europees sinó que ens constituïm en còpia lingüística dels nostres veïns de ponent.

Però la cosa té més suc…  [Article complet: al meu web i al Balears]

Tant el DIEC com el diccionari d’Enciclopèdia Catalana com l’Alcover-Moll diuen que una pastera és, entre altres coses, una barca petita i de fons pla, sense carena. És, òbviament, un significat degut, per extensió semàntica, a la pastera de pastar, igual que ocorre amb altres objectes de la mateixa forma de la pastera. Usada en albuferes i altres llocs pacífics, és la més humil i modesta de les embarcacions: mai, per una pastera, la torre de senyals posà bandera, diu el refranyer mallorquí. No hi ha cap diccionari, que jo sàpiga, que digui que una pastera és una barca com la que usen alguns africans per a intentar arribar a les nostres costes, que, com se sap, són ben diferents d’una pastera de pastar.

[…]

Sense la nostra crònica i omnímoda dependència de l’espanyol mai no diríem pastera d’una barca que no té res a veure amb una veritable pastera. No és suficient i més que clara la paraula barca? Hi ha cap problema a dir que «arriba a Cabrera una barca amb onze immigrants»?

Article complet (publicat en el Diari de Balears el 4 de juliol)

La primera part del títol és el lema publicitari de la Caixa de Balears, dita també Caja de Baleares i Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares. Dita antigament i en col·loquial sa Caixa d’Ahorros i ara coneguda universalment com “Sa Nostra”, d’ençà que li varen posar aquest malnom  —o mal nom— com a subtítol folkloritzant —les cometes són essencials— que apuntava despietadament a la competència. Però no vull parlar ara de noms, que són secundaris, sinó d’una altra cosa. Puc dir amb tota rotunditat que fins a temps molt molt recents mai no havia trobat a aquesta entitat ni un sol empleat que no em parlàs en català. I me’n vaig fer client quan Franco encara vivia. Fa dècades i dècades que pertot et trobes persones encarregades d’atendre el públic que es desentenen de la llengua del país com si fos la llengua d’una altra terra o d’una civilització pre-romana. Però això no havia passat mai a “Sa Nostra”. Supòs que no era per casualitat. Una vegada em digueren, comentant aquest fet, que la Caixa de Balears havia estat fundada per grans homes de país, i segurament és ver. Aquest comportament dels empleats de “Sa Nostra”, confrontat amb els d’altres entitats, m’arribava a sorprendre, no cal dir que agradablement. Doncs bé, aquesta saníssima tradició, s’ha trencat. Ara fa un temps que vaig trobant oficinistes de l’entitat que no em diuen ni una paraula en la que és llengua meva i del país. I potser per la tradició que he referit i lloat això em sap més greu que si passa a altres bandes. És trist que caiguin les torres que, malgrat el cicló, quedaven un poc dretes.

Els directius ho podrien mirar. Posar personal bilingüe i evitar els unilingües limitats és el mínim que es pot fer si es vol estar adaptat a l’estatus oficial. Si no, el subtítol folkloritzant convertit en nom popular, ara té encara menys sentit que mai. És clar que —i no sé si toca dir-ho ara— a “la Caixa” he observat el mateix fenomen.

PS També diré, per si pot ser una informació d’utilitat, que en els usos escrits sembla que la Caixa de Balears practica un bilingüisme sistemàtic, però darrerament he fet algunes operacions amb l’entitat i tots els contractes m’han vingut en perfecte monolingüe castellà. I la darrera carta de crèdit (targeta en catanyol), en espanyol per defecte. Ja canviaràs d’idioma si vols, cosa que la majoria no deu fer.

Els topònims corresponents a nuclis de població formats amb diverses paraules —en la majoria de casos, dues— es poden escriure separant els seus elements o aglutinant-los en un sol mot. Aquesta és una casuística complexa, en la qual ara no podem entrar a fons. Diguem que en la pràctica que se segueix avui la presència o absència de l’article és un criteri orientador en els topònims formats per un nom i un adjectiu: Vilafranca, Torrevella, Serrabona, Castellnou, sense article, s’escriuen de manera soldada, d’acord també amb una tradició antiga, mentre que la Vila Joiosa, la Torre Major (Alcúdia), la Serra Alta (Anoia) o la Casa Blanca (Palma) s’escriuen separant els elements. Però la realitat no és tan senzilla ni tan coherent. A Mallorca abans escrivíem Palma Nova, i el decret de toponímia (1988) imposà Palmanova, però també Pòrtol Nou i Portals Nous, i no Portolnou i Portalsnous. Al Principat escriuen Cantonigròs —que és com si ara ens pegàs per escriure Campastilla— i Torredembarra, grafia que s’ajusta al criteri precedent però que desfigura el topònim (Torre d’en Barra). Continua aquí.

(Publicat en el Diari de Balears)

Els digitals, els fòrums, els blogs… la xarxa clamen aquests dies perquè el Senat espanyol tracta el català i el valencià com a llengües diferents (han contractat traductors de català i de valencià per separat). No és res nou. En aquest blog i a molts altres llocs s’ha protestat amargament perquè el Govern espanyol (d’esquerra!) practica aquesta segregació als seus webs, en els formularis per a la declaració de la renda, al programa PADRE (i señor mío) i a un munt d’altres llocs i ningú no fa res. La fragmentació de la nostra llengua és una agressió d’una gravetat extrema i en la mateixa línia de les grans mesures polítiques persecutòries que el català ha patit, dels decrets de Nova Planta al franquisme. I què fan els senadors i els diputats catalans? Per què no planten cara, com diria Joan Solà? A mi no em faran creure que aquest desori no es pugui evitar i, fins i tot, ara mateix, amb la llei, la ciència i les sentències a la mà. Però els nostres representants ho miren com qui mira ploure. Si aquests senyors minimitzen la importància d’aquests fets i creuen que hi ha coses més importants, em sembla que tenim uns representants a una distància astronòmica d’allò que aquest país mereix.

Bones tardes, podem dir de que tota sa família ha participat…, heu vingut a buscar puesto, esteim aquí, sa resposta que estam obtinguent, es mos és lo que elze permet…, aquell barullo de gent, se li té que tenir estimació i respecte [al cavall], ses persones que vindran después de noltros, s’Ajuntament desempenya una funció molt rellevant, Sant Joan permaneixerà sempre, quan faixin ses corregudes, ses persones han d’estar alrededor des Pla, aquests primers planos, tots [els caixers] estan al corrent de pago, una obra de Ruiz i Pablo que describeix…, …

Què és aixo? Són les notes que ahir i despús-ahir vaig prendre mentre mirava la retransmissió de les festes de Sant Joan de Ciutadella per IB3 televisió. N’hi ha que tenim el vici de prendre notes tothora. I no, no són aquests, com podeu suposar, els criteris lingüístics que la UIB ha fixat per al dit canal, segons encàrrec del segon, que diuen que les retransmissions en directe s’han de fer en perfecte català normatiu, sense salar i sense vulgarismes ni castellanismes. Si els criteris són uns (que la gent no veu) i el producte surt amb uns altres criteris (que la gent veu), alguna cosa no funciona i ens ho haurem de fer mirar. Sobretot un problema que tenim en aquestes illes (on tothom és lingüista), considerablement enquistat: la gran tendència dels assessorats a passar-se pel senyoronclo les indicacions dels assessors.

En principi, i fins que no es demostri una altra cosa, la paraula catalana és nombre. Això és el que trobam en tota la llengua medieval i encara en el parlar viu d’algunes àrees, com Menorca. És el resultat de l’evolució del llatí numerus, que en les altres llengües romàniques dóna nombre (francès i occità), numero (italià), número (espanyol i portuguès) i număr (romanès). L’anglès va agafar el mot del francès en el segle XIV (anglès mitjà nombre) i el va convertir en number. Totes les llengües esmentades tenen una sola paraula, que utilitzen en totes les accepcions, menys el francès, que usa numéro amb el significat de nombre atribuït a una cosa per a identificar-la o indicar el seu lloc dins una sèrie. És una paraula agafada de l’italià i començada a utilitzar en el segle XVI, inicialment a la llengua de comerç, en què numéro és el nombre que es marca sobre alguns productes per a diferenciar-los d’altres. L’occità, com era previsible, també ha introduït numèro imitant el francès (numèro de telefòn). Continua aquí.

Superada la cosa aquella del mig ambent, ara posarem en solfa la fórmula medi ambient, un dels innumerables calcs del castellà que destrueixen el nostre “medi ambient” lingüístic. En aquest article del Diari de Balears.

O anniversari, però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara fa un any rodó que vaig començar a publicar un article setmanal sobre temes de llengua en el suplement cultural del Diari de Balears. Hem arribat a l’article nombre 50, i per a celebrar-ho —o brufar-ho, com encara diuen alguns a Mallorca— he escrit aquest article.