Entre els espanyols s’acaba d’encendre, encara que no per primera vegada, és clar, la polèmica sobre el “sexisme en el llenguatge”. L’ha encesa un document redactat per l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque i signat per tots els acadèmics que van assistir a la sessió plenària del primer de març (26 de 42). No sé si el document, que dóna una pallissa de ca a les famoses guies de llenguatge “no sexista”, representa la visió unànime de l’acadèmia ni m’importa, entre altres raons perquè no crec que acadèmies com l’espanyola —formada amb tota classe de personal i entre aquest pocs lingüistes— siguin les institucions més adequades per a establir les regles d’ús de les llengües; però crec que el document redactat per Bosque és objectivament impecable. Tot i que no diu res que no hagi estat dit (jo mateix vaig escriure uns articles pràcticament amb els mateixos termes el 2009 i la Universitat de les Illes Balears va emetre un poc després un document oficial prou aclaridor), és un text important perquè surt de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua i això sempre té un impacte. I, efectivament, la reacció ha estat immediata (aquí una mostra de la polèmica) i han aparegut tota mena de rèpliques en multitud de mitjans, normalment llançades per persones que, inaccesibles al desaliento i amb nul interès d’entrar a entendre el funcionament de la llengua, es limiten a repetir com a lloros els quatre tòpics d’un discurs feminista que ha perdut el nord, com la cabòria de la visibilització de les dones en el llenguatge, una de les creacions més inconsistents i fatigants d’aquest discurs. També surt a rotlo si l’acadèmia és machista o no, si hi ha poques dones o si les poques que hi ha han signat o no el document, coses que no fan que aquest tingui ni un punt més ni un punt menys de validesa. Alguna dels replicants, que diu que és lingüista, fins i tot s’embranca en discussions de sintaxi i titlla Bosque de cometre incorreccions, perquè escriu miembros femeninos i, segons ella, ha de ser miembros femeninas (com és unas testigos estupendas), perquè miembros femeninos són homes que “visten de rosa” o “son cariñosos con sus hijas“. La lingüista no veu que testigo és un nom de gènere comú, amb dos articles possibles i que estupendas ve exigit per l’article unas; mentre que miembro, encara que ara hi ha una tendència a usar-lo com a nom de gènere comú, en l’ús més tradicional —que Bosque té tot el dret de seguir— és un mot epicè, com persona o individuo, que no permeten sintagmes com los personas estupendos o las individuos mencionadas. No falten en el debat els extremismes, com aquest article, del qual només sabria destacar l’encert d’una part del seu títol (respuesta histérica). Però no tot són diatribes contra l’acadèmic. També hi ha manifests de suport i fins i tot alguna adhesió catalana. I algun professor que ho intenta explicar armat de pedagogia i recursos, que, tanmateix, reboten contra el mur de ciment armat amb què es tanquen algunes persones que només saben repetir el clixé que les dones han fet aparició i la llengua les continua amagant. I hi ha defenses contundents del text acadèmic, com aquesta de l’escriptor i també acadèmic Arturo Pérez Reverte, curiosament escrit en forma de tweets. Reverte és un home intel·ligent i valent —fins allà on jo el conec—, que contrasta amb tants d’homes que només aspiren a quedar bé cobrint-se d’una capa superficial de progressisme-feminisme irreflexiu i acrític i acoquinats davant qualsevol possibilitat que algú els digui masclistes. El seu to no és el meu, però crec que les seves idees, expressades en un to o en un altre, seran les que triomfaran en un món igualitari sense algunes curtors que ara ens embarassen.

Veig que algunes persones o mitjans de comunicació parlen de pissarretes per a designar el que en anglès es diuen tablets, és a dir, aquests dispositius electrònics amb una pantalla que ocupa pràcticament tota la superfície i que fan funcions d’ordinador. El fet em dóna per a parlar d’aquests aparells, de les pissarres i d’altres coses.

Pissarra és el nom que habitualment es dóna a una roca i al material que se’n treu, làmines naturals que han servit tradicionalment en algunes regions per a fer les cobertes de les cases. És una paraula espanyola —inexistent en cap altra llengua— d’origen basc. Ve del basc lapitz-harri, conjunt format per lapitz, que és pròpiament el nom de la roca, i harri, que significa ‘pedra’. De lapitz també surt la paraula espanyola lápiz, també adoptada en català com a hispanisme evident. La palatalització de la ela inicial és la mateixa que es produeix en llògic i lliteratura.

El nom català genuí del mineral és llicorella, paraula ben bella que inicialment devia ser llacorella, un derivat de llacor. La introducció del castellanisme pissarra és molt recent. No apareix en els diccionaris dels segles XVII ni XVIII i la primera documentació lexicogràfica és en el diccionari de Labèrnia de 1840. Fins i tot Coromines —ai las— diu que és un castellanisme innecessari que es pot reemplaçar per llicorella, o per llosa, que és el que fins ara ha dit tota la gent de la zona pirinenca i pre-pirinenca.

Pissarra és, però, un doble castellanisme, perquè, a més del fenomen que hem vist ara mateix, hi ha el castellanisme semàntic de dir pissarra als panells de les escoles sobre els quals s’escriu amb guix. O ara també amb altres matèries. Encara que a molts els pugui costar de creure, les escoles no van tenir pissarres fins a temps molt recents. Aquest instrument és una invenció del segle XIX, atribuïda al professor escocès d’ensenyament secundari James Pillans (1778–1864). Amb tot, en el segle XI a l’Índia ja s’usaven tauletes negres individuals sobre les quals els escolars escrivien amb guix. El 1801 la troballa escocesa començà a usar-se a les escoles dels Estats Units i posteriorment a Europa. En anglès es digué blackboard, que cap a 1930, i especialment a Amèrica, es canvià per chalkboard. Els francesos van fer ràpidament el calc semàntic i en van dir tableau noir, i el mateix van fer els portuguesos (quadro negro). En canvi, en italià i en espanyol, com que els panells escolars estaven fets de llicorella, reberen el nom d’aquest material: lavagna en italià i pizarra en espanyol. En italià la roca tant es diu lavagna com ardesia (francès ardoise). El primer nom prové de la ciutat italiana de Lavagna, on hi ha importants mines de llicorella, i el mot ha donat lloc a la paraula catalana llivanya. Cal dir que en espanyol i italià es continuen usant les paraules pizarra i lavagna malgrat que ara ja no es facin de llicorella sinó de fusta, i que en anglès, francès i portuguès es continua dient blackboard, tableau noir i quadro negro tot i que modernament aquests panells de fusta tant poden anar pintats de negre com de verd.

Amb l’avanç de la tecnologia han aparegut les que nosaltres diem pissarres (digitals) interactives, que són panells sobre els quals es projecta la imatge procedent d’un ordinador i que alhora permeten controlar l’ordinador des de la mateixa pissarra. El terme pissarra interactiva (descomptant el mot pissarra) és un neologisme universal: en anglès es diu interactive whiteboard (on, curiosament el color negre ha passat a blanc, d’acord amb el color real dels instruments); en francès es diu amb el compost equivalent, tableau blanc interactif; en portuguès es diu quadro interactivo, prescindint del color; en italià i espanyol recorren a la paraula pissarra: lavagna interattiva i pizarra interactiva respectivament.

El castellanisme pissarra és difícil de substituir. Seria fàcil, com diu Coromines, en el cas del mineral, atès que tenim el mot llicorella. Però és mal de canviar en el cas de les pissarres de les escoles. El podríem substituir si volguéssim fer-ho (en podríem dir quadre negre, o simplement quadre; i automàticament quadre interactiu), però la veritat és que avui no hi ha gaire ganes d’esporgar el català de castellanismes.

Dit tot això, ja es pot suposar que no sóc gaire partidari de dir pissarreta als dispositius que en anglès es diuen tablets. Més aviat crec encertada la proposta del Termcat de dir-ne tauleta, sense tampoc cap animadversió a l’anglicisme directe tablet. Tauleta correspon al terme usat per la majoria de llengües: anglès tablet, francès tablette, alemany i italià tablet computer, espanyol tableta i portuguès tablet. Taula i el diminutiu tauleta són paraules catalanes de sempre que, entre molts altres, tenen el significat pròxima a la tauleta de què ara parlam. Tenim les taules d’avisos, les taules de Moisès i les tauletes de fang cuit que ens han deixat els sumeris (o potser sumerians o sumers), que tingueren la gran pensada d’inventar —o impulsar— l’escriptura. El nom complet, segons el Termcat, és tauleta tàctil, i si el context permet simplificar, tauleta.

El 26 de febrer passat Eduard Voltes publicava un article al diari Ara amb el títol “En castellà també, sisplau” [text també aquí], que tocava un tema essencial per al nostre futur, que mereix reflexió profunda i que hauria de ser tractat amb la màxima responsabilitat i el màxim rigor. Voltes se situa en la perspectiva d’una Catalunya independent i demana que es consideri l’espanyol com a llengua pròpia del país, en tant que llengua de la meitat dels catalans (es refereix, òbviament, només als del Principat), que com a tal sigui assumida pel nou Estat i que hi sigui llengua oficial. Voldria donar el meu punt de vista sobre la qüestió en aquest blog i dir que personalment estic d’acord en moltes coses de la seva argumentació, però no en totes.

Diguem d’entrada que una vegada assolida la independència, si s’assoleix, el fet que l’espanyol sigui oficial o no en el nou Estat dependrà només dels catalans. I en qualsevol moment, si no ho és d’entrada, s’hi podrà declarar d’acord amb els mecanismes democràtics, o se’n podrà revocar l’oficialitat. Dependrà sempre de les majories i dels estats d’opinió que hàgim anat cultivant i d’altres factors. Per això és important anar amb els peus plans i segurs.

Coincidesc amb Voltes que l’attitud de molts independentistes vers l’espanyol (i les coses espanyoles) hauria de canviar en alguns punts. I canviarà sobretot si Catalunya arriba a la independència, perquè una vegada assolida aquesta fita, els espanyols (els d’Espanya) es tranquil·litzaran i seran uns veïns agradables, i, correlativament, no tindrà sentit cap sentiment antiespanyol entre els catalans que tinguin la sort de ser ciutadans del nou Estat, que deixaran de gastar energies en l’autodefensa i les esmerçaran en coses més creatives. Hi guanyarem tots i tindrem un veïnatge excel·lent. Evidentment, sense recels antiespanyols els ciutadans catalans de llengua habitual espanyola també hi guanyaran. Coincidesc amb Eduard Voltes que l’Estat ha d’assumir la llengua d’aquests ciutadans (com la d’altres grups lingüístics que hi ha al país en proporció al seu pes demogràfic) i reconèixer-los drets lingüístics, com el d’adreçar-se a les autoritats en espanyol i a facilitar-los un adequat ensenyament de la seva llengua a l’escola, si ells ho volen. Fins i tot no veig cap inconvenient (en condicions socials que garanteixin la normalitat del català) que els fos reconegut el tan anhelat (per alguns) dret a rebre l’ensenyament en espanyol, si ells ho volen. No estic segur, però, que fossin molts els qui volguessin renunciar a una escola catalana i multilingüista que els preparàs per a ser bons professionals ben situats en el seu país i en condicions de triomfar a qualsevol part d’Europa o més enllà. Llevat que el seu objectiu se centràs a aspirar per als seus fills al succés professional a l’Espanya romanent o a Sud-Amèrica. No hi ha dubte que cal construir un Estat on tothom s’hi trobi confortable. Respecte, protecció i amor a l’espanyol, tot el que es vulgui, sens dubte. Valorar i protegir la identitat personal dels hispanoparlants (i dels altres grups) sens dubte.

Ara bé, el que no hauria de poder ser en el nou Estat (i estic segur que també coincidim amb Voltes) és l’existència de ciutadans passats per l’escola del país que no parlin català. Entenent que el qui no parla català és aquell que quan l’interpel·len en català no respon en català, encara que l’hagi estudiat a l’escola i sigui quina sigui la seva llengua familiar o identitària. En el nou Estat el fet de no parlar català ha de ser considerat una anomalia, tant si es tracta de persones de llengua familiar espanyola, àrab, xinesa o la que sigui. Que el català sigui la llengua que parlin tots, i, per tant, la llengua comuna és, com s’ha dit ad infinitum, la clau de la normalització del català.

Aquest debat es pot omplir de belles paraules (respectar, assumir, incloure, valorar, estimar…), que poden ser assumides per tothom però que no se sap fins a on comprometen. La qüestió central, que no es pot manejar amb ambigüitat, és l’oficialitat de l’espanyol en el nou Estat. I aquí hem d’anar alerta que no facem el viatge i tornem de buit. La sociolingüística comparada ens dóna tant l’exemple de Finlàndia com el d’Irlanda (i el de Letònia, tan fresc), i caldrà atenir-se a l’especificitat del nostre cas i a la nostra situació de partida. Crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’Estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional. Amb l’Estat només, tal normalització és possible però no és segura. Si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit per a res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva. I aquesta és la clau: tothom estima la seva llengua, com diu Voltes, però els processos socials de canvi i d’integració cultural també són fets inqüestionables. Els actuals monolingües hispanoparlants, profundament manipulats per l’Estat espanyol, poden tenir prevencions davant un nou ordre lingüístic, però desactivada aquella manipulació, les noves generacions veuran les coses de manera molt diferent.  El nou Estat ha d’estar al servei de la preservació de la identitat i la llengua nacionals, i no hi ha d’haver cap problema perquè els nous catalans d’origen immigratori criats en la Catalunya independent vulguin fer seva la llengua dels jutges, dels policies, dels ministres, dels funcionaris, de l’administració i tots aquells que són vists com l’autoritat. Si és que l’autoritat s’expressa i es manifesta en català. En tot cas, aquesta deu ser la clau.

Sempre he defensat la Wikipedia. Com a professor —i a diferència d’altres, que la menystenen— l’he recomanada als meus alumnes com a font d’informació, sempre que se sàpiga utilitzar (agafar-la com una font més, tenir esperit crític i comparar sempre diverses versions en diferents idiomes, sense oblidar mai en segons quins articles la versió en anglès). El projecte, lliure, obert, cooperatiu, és un gran projecte. Però també té els seus problemes. Com la desigualtat entre els articles, alguns realment excel·lents i altres que s’assemblen als exàmens d’alumnes d’educació secundària (pens ara en la versió en espanyol). O com la manca de proporcionalitat que fa que a la Wikipedia l’entrada d’un afeccionat a cantar (feta potser per ell mateix) pot tenir el triple d’espai que la d’un científic eminent. Inconvenients que no té una enciclopèdia amb un equip de direcció que imposa uns criteris objectius i regulars. El control de l’instrument és el gran problema, i el funcionament de la Wikipèdia també entranya el perill que alguna versió caigui en mans d’alguna màfia d’incompetents o d’impresentables. El comentari 4 del post precedent és il·lustratiu. La Wikipedia en espanyol, que ja he criticat algun cop en aquest blog, té unes coses que posen a prova la nostra capacitat de sorpresa. Avui trec aquí unes captures de pantalla fetes avui mateix, que mostren el que no hauríem mai cregut que algú pot fer amb la toponímia de Mallorca. Sembla que els articles han estat redactats pels “acadèmics” del Círculo Balear, que potser ja preparen alguna nova retolació de les nostres carreteres, amb el suport legal de la nova legislació lingüística que el Govern de les Balears es disposa a perpetrar.

Davant aquest desastre, que també s’estén a la toponímia catalana continental, no sé si és millor protestar —aquest post només informa— o deixar-los córrer i pensar que la Wikipedia en espanyol està totalment desprestigiada i és un instrument que no mereix gens de fiabilitat i doncs que ens n’hem d’allunyar com d’un niu de puces. Si en el camp de la toponímia diuen aquests disbarats, també en poden dir de semblants en el camp de la física o de la història de l’art. Tothom està advertit. Que els directius globals de Wikipedia avaluïn el mal que els indocumentats de la versió en espanyol fan al projecte.

Estàvem llargament acostumats a un PP gens entusiasmat amb qualsevol idea de promoció de la llengua catalana i a un PP que practicava un cert joc electoral amb les baixes apetències de la població monolingüe i amb les restes dels sentiments del localisme indocumentat. Però mai no havíem vist —i potser no esperàvem— un PP tan llançat contra el català com el partit actual, en bona mesura en mans de forasters i desitjós d’afalagar una direcció madrilenya disposada a recentralitzar l’Estat i completar el vell projecte uniformitzador. La fluixor dels Governs de progrés en temes de normalització lingüística ha estat —ben lamentablement— tema eclipsat davant l’impacte social del retorn a la barbàrie.
L’estira i arronsa inicial de Bauzà s’ha convertit en una acció desacomplexada contra el català d’un abast molt més gran del que es vol donar a entendre. Un avantprojecte de modificació de la Llei de la funció pública, amb la idea de convertir el requisit de coneixement del català en un simple mèrit, du incorporada la modificació d’articles fonamentals de la Llei de normalització lingüística (1986), de diverses lleis que afecten la funció pública i la derogació de cinc decrets, entre ells el denominat Decret 100 (1990), que fa preceptiu l’ús de la llengua catalana en les diverses activitats de l’Administració autonòmica i en les actuacions orals dels càrrecs públics. La modificació de la Llei de normalització lingüística consisteix en la supressió del principi fonamental que el català, com a llengua pròpia de les Illes Balears és també la llengua pròpia de la seva Administració. Una qüestió absolutament crucial.
L’objectiu és fer desaparèixer tota obligació legal de fer servir el català per a les administracions, per als governants i per als funcionaris, tot diluït dins un bilingüisme oficial sense regulació i a la mercè de la voluntat del governant de torn. En el fons, es vol donar cobertura legal a allò que és l’aspiració d’aquesta nova classe dirigint de cada vegada més desarrelada: la utilització de l’espanyol com si fossin a qualsevol territori monolingüe castellà, tot desentenent-se de la llengua del país, deixada en mans de qui vulgui usar-la, en un context de fortíssima pressió espanyolitzadora. No cal dir que és la via lliure per a completar la substitució lingüística i l’extinció del català. El programa del PP espanyol i les seves lliurees autonòmiques.
Però amb la posada en marxa del pla també ha començat la resistència. Els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenters no es resignaran tan fàcilment. L’escridassada espontània al batlle de Palma quan va introduir l’esquizoglòssia a la Festa de l’Estendard —esquizoglòssia seguida ja mimèticament, o potser seguint ordres, per diversos batlles i altres càrrecs en els seus discursets—, la campanya per a presentar al·legacions als canvis legislatius projectats, l’extensió de la indignació a les xarxes socials, etc. auguren una situació de conflictivitat de la qual només ells seran responsables i que els passarà factura.

(Article publicat a Vilaweb el 10 de gener de 2012)

Crida urgent a fer al·legacions a l’Avantprojecte de Llei de modificació de la Llei 3/2007 de la funció pública de les Illes Balears.
http://ciutadansperlallengua.blogspot.com/

L’avantprojecte de Llei de modificació de la Llei de la funció pública de les Illes Balears, de què parlàvem en un post precedent, no representa una simple modificació de la referida Llei de la funció pública i la supressió del requisit de coneixement del català per als funcionaris, sinó que és tota una reforma del marc jurídico-lingüístic vigent fins ara a les Illes Balears. Una veritable destrucció de la legislació que suposava una certa protecció legal de la llengua catalana, que, si s’aprova l’avantprojecte, quedarà en una situació d’oficialitat teòrica, completament buida de contingut, i convertida en una llengua totalment prescindible. Una via oberta a la seva residualització i progressiva extinció.

A part de les modificacions legals previstes en l’avantprojecte, aquest fa una derogació explícita de cinc decrets importants:

a) El Decret 114/2008, de 17 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament pel qual es regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per ocupar llocs de treball que es convoquin en l’àmbit de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

b) El Decret 24/2009, de 27 de març, pel qual es regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés i de mobilitat relatius a la funció pública estatutària i per ocupar llocs de treball que es convoquin en el sector públic sanitari de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

c) El Decret 86/2004, de 15 d’octubre, pel qual es regula l’exigència del coneixement de la llengua catalana en els procediments per proveir llocs de treball dels ens locals de les Illes Balears reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter nacional.

d) El Decret 7/2006, de 3 de febrer, pel qual s’aprova la concessió de premis al personal funcionari i laboral al servei de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per haver obtingut nivells de coneixement de català superiors als exigits per a l’ingrés en la funció pública.

e) El Decret 100/1990, de 29 de novembre, que regula l’ús de les llengües oficials de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Els quatre primers són decrets relatius al coneixement del català pels funcionaris. Però el cinquè —el decret 100— és una norma de gran rellevància que representa un instrument de normalització real del català a l’Administració pública de les Illes. Que és, juntament amb l’ensenyament —que vindrà més tard— el blanc de la gran agressió lingüicida del Partit Popular. El decret 100 estableix que “d’una manera general l’Administració de la CAIB ha d’emprar el català”, que “el personal al servei de l’Administració de la CAIB s’adreçarà als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català”, que “els càrrecs de l’Administració de la CAIB de les Illes Balears s’han d’expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”, que “les actuacions internes de caràcter administratiu, com ara actes, convocatòries, ordres del dia, informes, dictàmens, projectes tècnics i tota l’altra documentació anàloga, s’han de fer en català”, que “s’han de redactar en català tots els rètols indicadors situats a les vies públiques que depenen de l’Administració de la CAIB i destinats a informar els transeünts i conductors”, etc. El decret 100 és una norma fonamental, encara que no sempre hagi estat complida. En aquest sentit cal dir que avui el decret és encara plenament vigent (els plans del Govern són un avantprojecte), i actuacions com el recent missatge de Nadal del president del Govern o el discurs del batle de Palma a la Festa de l’Estendard són completament il·legals. Els ciutadans d’aquestes Illes podríem demanar responsabilitats a uns governants que se situen de manera greu i vergonyosa fora de la llei.

Però sobretot cal dir que la destrucció de tota aquesta normativa és l’atac més gran que s’ha fet a la llengua catalana en molt de temps, i ens retorna al buit legal propi dels primers temps de la Transició. Ens porta a l’esperit del franquisme i al seu projecte de genocidi cultural, ara més assolible a causa de la transformació demogràfica de la societat illenca.

Heus ací un post d’urgència per a mostrar els canvis legislatius projectats pel Govern balear del PP, segons l’avantprojecte de llei sotmès ahir a exposició pública. Es modifica la Llei de normalització lingüística (LNL), la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (Llei 3/2003) i la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (Llei 3/2007). L’envestida contra la llengua del país, d’una gravetat extraordinària, com es pot veure, no es limita a la modificació dels requisits lingüístics per a la funció pública.

No és ver que l’Ajuntament de Palma precedent, presidit per Aina Calvo, canviàs el nom de la capital de Mallorca. El Parlament, quan el 2008 va modificar la Llei de capitalitat del 2006, va adaptar el nom de la ciutat a la forma oficial establerta per decret del Govern de les Illes de 1988, que és la forma històrica i reconeguda per la Universitat i el món científic. L’Ajuntament no va fer res, quan hauria estat molt d’agrair alguna gestió per a demanar que instàncies importants, com port i aeroport s’ajustassin al nom oficial. No va fer res, i va ser el Ministeri d’Administracions Públiques que, d’ofici, va rectificar el seu Registre d’Entitats Locals per a adaptar el nom de la capital al que deia la Llei de capitalitat. El Ministeri va comunicar el fet a l’Ajuntament i aquest es va limitar a emetre una petita informació al seu web. I encara continua existint el web palmademallorca.es.

El nom Palma no sols és el nom històric durant l’època romana i des del segle XVIII, sinó que és el nom històricament oficial. El reial decret de creació de les províncies de 1833 creava la provincia de las Islas Baleares i establia que la capital és Palma. Cap altra norma jurídica ho va rectificar després, tot i que l’ús madrileny va encunyar un Palma de Mallorca (perquè confonien Palma i Las Palmas) que es va fer nom oficiós o oficiosament oficial i acabà en el dit Registre d’Entitats Locals. La Llei de normalització lingüística (1986) estableix que el Govern de les Illes Balears té la facultat de fixar els noms oficials dels municipis i altres nuclis de població, amb l’assessorament de la Universitat, i així ho va fer amb el decret esmentat de 1988. Ara, a més, la llei de capitalitat fixa el nom de Palma. No sols aquesta llei sinó l’Estatut d’Autonomia (article 7: “la capital de les Illes Balears és la ciutat de Palma”). Pot el Parlament canviar la denominació a la Llei de capitalitat sense reformar la norma superior de l’Estatut?
Llegiu més

Com que aquest és un punt polèmic, als posseïdors d’un d’aquests dos noms els hem de reconèixer la llibertat d’escriure’ls com vulguin, però si es tracta de personatges històrics, que ja han perdut, els pobres, la llibertat d’elecció, qui això signa sempre escriurà els seus noms amb hac (Santa Helena, Henric VIII d’Anglaterra, Henric el Navegant), tal com mana l’etimologia i la pràctica de totes les llengües. Elena i Enric són una tosca imitació de l’ortografia espanyola. Sobre això no hi ha res més a dir.

Pel que fa als noms comuns, Fabra —un cop derrotat en la batalla de la hac— i altres codificadors ja van fer una feina lloable redreçant velles grafies errònies i establint harmonia, hissar, subhasta, filharmònic o substrahend, divergents dels usos espanyols, que sempre condicionen els catalans. Però va restar alguna cosa per a acabar de compondre, que ha romàs per sempre a la sala d’espera. Vull parlar de les paraules hal·lucinar, hal·lucinació, hal·lucinant i hal·lucinògen, que  tothom  escriu al·lucinar, al·lucinació, al·lucinant i al·lucinògen. És un dels errors de la nostra ortografia, que val a dir que feliçment i admirablement són menys que els que afecten altres llengües. Però així i tot, o precisament perquè són pocs, faríem molt bé de rectificar-los.

Hal·lucinar ve del llatí hallucinari, que significa ‘somiar’, ‘divagar’. Coromines, que escriu al·lucinar, ens diu que la bona grafia llatina és alucinari, i tot seguit afegeix que l’origen d’aquest mot és fosc. Quant a la ela, ens diu que la forma inicial és amb ela simple i que en la baixa època es va escriure amb ela doble, per influència de lux lucis. En tot cas, els grans diccionaris etimològics de les llengües europees ens presenten el mot com a hallucinari. I, d’altra banda, descomptant l’italià, que ha suprimit la lletra hac, totes les llengües del món escriuen el mot amb aquesta lletra inicial, excepte l’espanyol, el portuguès, el català i el gallec. El portuguès ho escriu sense hac per influència de l’espanyol: aquesta influència és molt més intensa d’allò que molts puguin pensar. El gallec segur que també mostra la mateixa influència, o almenys no ha tingut el contrapès del portuguès, com ocorre en algun cas similar (pensem en el cas de estatística). El català no hi ha dubte que imita servilment —o amb inconsciència dels usuaris— la llengua veïna dominant a casa nostra.  I, finalment, cal observar que el basc, que escriu haluzinatu, s’ha pogut alliberar d’aquella influència.

Pel que fa a la difusió del mot —o del conjunt de la família lèxica— a les llengües modernes, podem dir que apareix primer en francès en el segle XVII. La primera forma és l’adjectiu halluciné (1611), del llatí hallucinatus (participi de hallucinari) i després apareixen hallucination (del llatí hallucinatio) i el verb halluciner (segons el Trésor de la Langue Française tret per derivació de l’adjectiu halluciné).  En anglès hallucination es documenta per primer cop en el XVII, i hallucinate, en el XVIII. En espanyol, la família també apareix en el segle XVII. En català els mots es documenten —almenys pel que fa a la lexicografia— el 1803 (diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà). Que la grafia catalana és tributària de l’espanyola és indiscutible. I diferent de la de la immensa majoria de llengües del món, que, si tenen el mot, l’escriuen amb hac. No sabem per què l’espanyol va fer la peculiaritat de llevar la hac a aquestes paraules. Tenint en compte les dades del CORDE, el primer usuari dels mots és Feijoo, que alterna halucinar i halucinación amb alucinar i alucinación. Després d’un ús inicial vacil·lant es va imposar la peculiar grafia sense hac.

Bé, doncs encara que en llatí hi hagués les grafies hallucinari, halucinari i alucinari —punt en el qual no puc entrar per manca d’informació—, la forma amb hac i amb ela doble és la que dóna origen als nostres mots en les llengües modernes, i això ja justifica la unanimitat de tots els idiomes i la conveniència que nosaltres també ens afegim a aquesta unanimitat. És bastant presumible que la proposta ni tan sols serà presa en consideració. No cal esperar-ho. Les autoritats lingüístiques i el gremi de filòlegs, en general, no estan gaire disposats a revisar coses socialment “establertes”, encara que siguin errors monumentals. Però l’advertiment de l’error està fet. És ver que l’ortografia és un conjunt de convencions i el que és útil i socialment valuós és que tothom comparteixi aquestes convencions. Però també és ver que de rectificacions en aquestes convencions l’acadèmia en fa contínuament, i no sempre són canvis indiscutibles. Doncs qui això signa es proposa fer servir a partir d’ara en aquestes paraules la silenciosa, sofrida i sempre polèmica lletra. Supòs que el català podrà sobreviure perfectament amb aquesta petita heterodòxia. I tampoc no passarà absolutament res si a aquest modest article no li fa cas ni Déu. Les coses són així de relatives.

Finalment, és obvi que cal rebutjar de manera absoluta aquest ús modern intransitiu, col·loquial i foraster, del verb hal·lucinar: “si mires aquest film, hal·lucinaràs“. Aquest és un verb transitiu: alguna cosa ens pot hal·lucinar a nosaltres (ço és, ens pot provocar hal·lucinacions, o ens pot deixar hal·lucinats,  com la lectura d’aquest article), però nosaltres no podem hal·lucinar. Ni que sigui per un tub.